L’anguila / Paula Bonet

He sentit coses bones d’aquest llibre de Paula Bonet i no me n’he volgut estar, com sempre vaja. I quan començo a llegir L’anguila no puc evitar una pregunta, bàsicament: però què coi estic llegint?

Una pregunta difícil, francament difícil, així que potser que la intenti contestar per aproximació, llibres que he sentit que hi estaven connectats d’alguna manera. Per exemple Un món a l’abast de la mà, per tot el que té de tècniques artístiques. I amb els llibres d’Annie Ernaux, perquè el que tenim és una història d’abús, de relacions asimètriques entre alumnes i professors, artistes consagrats i altres que tot just comencen. Noies que fan el paper que s’espera d’elles, en un món construit i planificat pels homes. I aquí els homes es comporten com depredadors, tant els més evidents i “cridaners” com, a l’altre extrem, els calmats i dissimulats però amb les mateixes intencions. I una història de la família, de prometatges i relacions en altres temps, diferents però amb la mateixa asimetria, la mateixa indefensió, aquell estar a l’expectativa. I una mica també em recorda a Permagel, i a Germà de gel, potser d’una manera més subtil, potser només veig jo aquesta connexió. El llibre de Paula Bonet és difícilment classificable, no ens enganyem.

Algunes dones han hagut de parir els fills sabent que estaven morts. Pense en el dolor d’aquells parts, en l’amargor d’expulsar un cos sense vida amb el qual s’ha estat convivint durant mesos. La italiana Dacia Maraini diu que l’ombra del seu bebè pelut de manetes rosades no l’han deixada mai. Li diu Perdi i l’ha imaginat amb deu anys, amb quinze, amb vint, ha estat tota la vida dialogant amb ell.

mirror face © therilesyouknow, Creative Commons.

Estic nua davant d’un espill. Em mire de reüll, com quan era incapaç de despullar-me davant meu, incapaç d’enfrontarme al meu reflez sense haver-me posat abans unes bragues i una camiseta. Soc una dona qualsevol que habita un context que em diu clarament quin és el lloc que ocupe. Si estimes la teua presó et sentiràs realitzada en la vida. Durant molt de temps he sabut perfectament com funciona el desig masculí perquè he llegit sobre ell i l’he vist en pel·lícules. També perquè el meu primer amant em doblava l’edat i com que era tan bon orador —dins i fora de l’aula— va saber comunicar-me’l amb molta eficàcia a una edat primerenca, però m’he hagut d’enfrontar massa vegades a mi mateixa per a saber alguna cosa del desig del gènere al qual pertany. Puta. Després de la meva setena ruptura i en ple desconsol, el meu pare em va dir que a les dones com jo en la seua època ningú les volia. Així és com se’ns torna a col·locar al lloc. Soc l’alteritat, l’objecte que tan sols ha de pensar per a poder assemblar-se al de la tanca publicitària, al de la revista, al del porno no hirsut dirigit per homes: mustiarà la rosa el vent gelat. La meua pell ha de ser suau als braços, als engonals, al pubis, als genolls i als colzes. La meu pell ha de ser sempre jove per a ells, perquè si no se n’aniran amb una de més jove. Intenta anar-te’n tu als cinquanta amb un de vint. Depravada. Bavosa. Fastigosa vella de merda.

El que tenen les relacions asimètriques és que son un camp de mines ple de trampes per aquella part que té menys experiència. Això sembla tan obvi que no caldria dir-ho, però no, sí cal, sí es passa per alt i aleshores passa el que passa. Si algú és un maltractador és un maltractador, tampoc és que calgui disculpar-ho, però potser hi ha senyals que ajuden a veure de què anirà el tema.

Es va instal·lar a ma casa i als matins jo no podia fer cap soroll. Tampoc podia maquillar-me ni posar-me faldes curtes, si cridava l’atenció d’altres homes em ficava en problemes. Em dutxava a les nits i deixava la roba preparada al lavabo i la motxilla a la vora de la porta per escapolir-me com una anguila silenciosa quan eixia el sol. Els matins que no era curosa preparant el cafè, si colpejava les parets de la tassa amb la cullereta, el malestar en què vivia començava abans d’hora: Sensenom s’asseia al llit amb els braços a la falda i em mirava amb duresa. Després amollava serps i ganivets per la boca mentre agitava els braços. S’alçava i encenia un cigarret. Seguia escrivint, i la ficció el duia a enterrar dones al desert de Sonora, a penjar-les en aspa d’unes grans creus, a empastifar-les de sang i a contemplar-ne els esquinçalls. Després, la seua veu suau i la música pop amb trompeteta feien que aquells cossos sense pell fossin encara més sinistres. Una veu de dona eixia dolça des dels inferns per blanquejar tota aquella brutalitat.

Però després del Sensenom passem a l’Homenet, el professor. També és una relació completament desequilibrada. Hi ha homes que clarament busquen això, una relació en què ja de bon principi ells quedin per sobre. Potser també hi ha dones que tenen aquesta tirada, no ho sé.

Uns mesos després del dinar al restaurant xinès, en alguns espais íntims que començaria a freqüentar, el meu nom passaria a ser un substantiu comú. Xiqueta. La Xiqueta. O la meua Xiqueta. Quan em vaig allunyar de la mirada autoritària de la mare va entrar en la meua vida un home que em doblava l’edat i em desitjava, i em deixava notes al cavallet, i m’enviava correus i cartes. També jo el vaig desitjar i li vaig escriure. “Per què no m’envies fotos porno teues? Vinga, sigues bona…”, I ell en deu guardar una caixa plena fins a les vores.

Bathroom sexy © Mario A. P., Creative Commons.

L’objectivació constant del cos de la dona, la seva cosificació i com és una cosa tan assumida que ni sembla que sigui un problema, o que ho pugui arribar a ser. És una de les constants en aquest llibre.

Quan havia de despullar-me davant del meu primer nòvio, intentava que cada oscil·lació del meu cos el mostrara en la millor versió: si em gitava damunt del llit evitava el perfil, les meues mamelles em repugnaven quan la gravetat les movia uns mil·límetres. Quan em gitava cap per amunt desapareixien i només es veien dos minúsculs mugrons que feien perillar la meua feminitat. Si alçava un poc el tòrax doblegant els braços com una banyista que s’incorpora per veure la mar, la figura era harmònica. Però mantindre aquella postura fent-la passar per despreocupada era esgotador, així que la majoria de les vegades acabava estirant cap per avall un cos de dinou anys. L’esquena, el cul i les cames no estaven malament. […] La meua carn em molestava fins i tot quan estava sola.

Intimacy © Pat, Creative Commons.

Al final és un joc de poder, i de submissió, i el millor per la submissió és el terror, la por.

“És un disbarat que les nostres filles tinguen més por d’un penis que els nostres fills d’un ganivet o una pistola”, afirma Germaine Greer en l’assaig Sobre la violació. És clar, hi ha més penis que pistoles en aquest món, i els propietaris dels penis els usen amb més freqüència que els de les pistoles.

I si parlem d’aquest tema, abusos i violacions, ja trigava en aparèixer:

Harvey Weinstein va abusar d’Asia Argento al lloc on ella recollia el premi a la millor interpretació femenina. Deia que a Cannes els violadors campen a plaer. Jo dic que podria haver estat parlant de qualsevol lloc. D’una aula en un institut de Guadalajara. De la sala de reunions d’una empresa de la Rioja. Dels passadissos de qualsevol supermercat de Conca. O del despatx d’un professor de pintura de qualsevol universitat valenciana: tots els Harvey Weinstein del món creuen que poden estar tranquils perquè el sistema els està fet a mida i saben que poden prendre el que necessiten quan els vinga de gust. Passegen per les ciutats i s’eixarranquen en un banc, com si el banc fora el sofà de casa.

L’anguila és un llibre amb moltes cares, i amb moltes històries, la principal la relació de Paula amb l’Homenet i aquest posar un oceà pel mig fins a escapar-se’n a Xile. Una escapada d’aquella manera i una relació que també és una mica d’aquella manera. Potser en algun moment es perd una mica el fil de la història però el missatge, el to i l’estil queden clars des d’un principi, la tensió del llibre es manté. Un llibre recomanable, tot i que potser no és per tothom.

(Visited 59 times, 1 visits today)