L’amo / Miquel Adam

Un llibre molt esperat. Soc un dels molts que va gaudir moltíssim amb Torero d’hivern (el conte La tomba del vell Veria és SEN SA CIO NAL, així en majúscules i remarcant cada síl·laba. Per això hi havia expectació pel proper llibre de Miquel Adam, de qui se sabia que preparava una nova editorial que arrencarà l’any vinent, però no s’oblida que és escriptor. I després de Torero… ara hi torna en format novel·la amb aquest L’amo que agafo amb moltes ganes!

L’entorn laboral és una font de situacions absolutament kafkianes, si a més a més l’acció es situa a Praga i un personatge es diu K, doncs ho tenim tot. De totes maneres, l’escenari no és un tema realment important, o sí, però no tant per temes narratius. Més endavant tornaré sobre aquesta decisió sobre la “localització” del llibre. He dit que el tema del llibre és laboral i afegeixo que no és laboral-optimista. Fa gràcia, sí, però perquè les desgràcies alienes són divertides, no tinc remei.

Em concentro en el meu pensament i em dic que el procés que porta l’home a veure’s degradat a hàmster laboral és persistent i fet de petites humiliacions insignificants. Procuro pensar en les vexacions minúscules i subtils a què ens ha sotmès K, en cadascuna d’aquelles pràctiques grotesques. Les escriuria en una llista, si no fos que escriure per mi ha esdevingut una quimera inassolible o una broma de mal gust. Escriuria la llista i tot seguit l’estriparia pensant que, al cap i a la fi, això li passa a molta altra gent, a milions d’assalariats arreu del món, i que amb quin dret i encegat per quina mena de vanitat vull embrutar-me d’un odi tan transitat com és l’odi pel superior, el gegant amb peus de fang que fa que puguis pagar les factures al final de cada mes.

Prague Metro. © airbus777, Creative Commons.

El primer capítol es clou amb una d’aquelles frases per emmarcar:

Entre fer una cosa i no fer-la, sempre queda l’opció d’escriure-la.

Relacions de poder estranyes i fluctuants entre el cap K, el Primer Hàmster i el protagonista, però sempre deixant clar que K és el poder, i els altres fan el que bonament ell els deixa o els ordena fer, una cosa a mig camí dels dos extrems, una paranoia perfectament calculada.

—El que et vull dir, el que necessito dir-te, és que sense tu aquesta editorial se n’aniria a la merda instantàniament. Tens talent, camarada. Ja es veu, això. I també veig que t’hi deixes la pell, però recorda que el business aquest no és teu, que quan K rebutgi totes les teves idees i consells i propostes de cobertes i et faci sentir que ets un insecte, no t’has de deixar enfonsar, perquè qui s’enfonsa no ets tu sinó ell. Si l’amo et menysprea, ja s’ho farà, perquè…

—”L’editorial no és teva” —i va somriure.

—Bé! Juguen a això. Aquí, allà, tothom juga al mateix. Saben que com que t’estimes la feina i t’estimes els llibres donaràs més del que hauries de donar, i se n’aprofiten. No només K, pobre home… No dic que no fem la nostra feina, però jo passo de trencar-me la cara per un negoci que no em paga el que em mereixo i que a sobre no és el meu.

Bookstore. © Kurt:S, Creative Commons.

L’autor té una llarga experiència en el món editorial català i, per més que ha dit que aquí no hi surt retratat ningú específicament, és inevitable pensar que sí. Jo crec que un dels motius per triar Praga és allunyar aquestes suspicàcies en un món editorial relativament petit com el català. Vaja, que podem fer apostes sobre qui és qui, però tampoc es tracta d’això. És una editorial com n’hi ha tantes, i una cosa que tenen de sobres són manuscrits no sol·licitats.

En un prestatge de l’armari, K emmagatzema columnes de manuscrits irritants de gent irritant que pretén publicar la seva novel·la irritant en la seva Societat Limitada. A la foguera. Cada principi d’any i cada Dia de la Victòria, desenes de manuscrits, milers de pàgines escrites per gent anònima que no mereixen sinó el menyspreu més rotund de K, són introduïts en unes bosses de plàstic que se m’ordena carretejar fins al maleter del cotxàs d’Eva Podracky i, com cada any, Eva Podracky conduirà, lliure i indòmita, el seu cotxàs cap a un descampat dels afores i encendrà un bidó i calarà foc als manuscrits primer ignorats i després rebutjats per K.

City government office. © Francisco Anzola, Creative Commons.

Un funcionament que no sé jo si és molt diferent del que realment fan servir, però prefereixo no pensar-hi gaire. El llibre és de lectura densa, jo el vaig agafar una mica a la lleugera recordant Torero d’hivern i el canvi m’ha sobtat, òbviament l’extensió però també la profunditat i l’enrevessament de les tàctiques de control mental per part de K, que venen a ser les que podem trobar en moltes empreses, per desgràcia. El món editorial, aquí despullat de tota grandesa o glamour.

Suposem un editor lligat a un mal escriptor a través d’un compromís forjat amb els anys, de manera que, acorralat per l’amistat, accedeix a publicar-li uns contes. Haver-los de llegir, però, és demanar massa.

El corrector de confiança és de confiança perquè té la tarifa més baixa. Tan baixa és la tarifa que llegir-se el text no li surt a compte i, ves, no se’l llegeix. Malgrat tot, i no se sap per quin miracle, el corrector corregeix.

[…] Tanca els ulls, s’omple els pulmons i tecleja: “Amb lleugeresa, però amb un domini abassegador del llenguatge, l’autor assoleix l’excel·lència inoblidable de la trepidància commovedora. Sense cap dubte la millor porta d’entrada al seu univers literari”.

El protagonista aguanta com pot. A més a més, les feines al sector escassegen perquè la crisi del sistema no afluixa i qualsevol troba feina, i això és el que sap fer i el que li agrada (cada cop menys) i el que permet pagar les factures, una cosa que amb l’ampliació de la família té la seva importància. La importància de les coses després de la paternitat també és un dels temes.

© Ishai Parasol, Creative Commons.

El cansament sostingut en el temps va fer que ingressés en una nova dimensió de les coses, en la qual els esdeveniments se succeïen davant meu a una velocitat incommensurable, ni massa ràpid ni massa lentament, en espiral. Em mantenia estàtic envoltat d’un univers canviant, lisèrgic, al·lucinant. Em dutxava rarament, donava el biberó dues vegades a la mateixa nena mentre l’altra se’n quedava sense, les portava a passejar a les quatre de la matinada… i mentre orbitava per l’univers neoparental i psicotròpic, completament despreocupat de la fatídica condició d’escriptor i rendit del tot a la decisiva condició de pare, van arribar al Palau del Proletariat els primers exemplars de la meva obra, tres mesos després del naixement de les bessones.

Com si tot plegat no fos prou demencial, o potser com a darrer acte d’afirmació, el protagonista escriu, però comet l’error de portar el seu llibre a K, i bé, potser no és la millor opció, a part que ha cobrat una bestreta de 0 corones, ni més ni menys.

Si la meva vida durant aquells mesos en què vaig ingressar a l’univers paral·lel de la paternitat no era prou confusa i agitada, l’ingrés automàtic a l’univers malalt dels autors amb novetat al mercat em va afligir amb el pes d’una nova angoixa: la paranoia. Una aguda paranoia que ja havia detectat en altres amics escriptors i en autors de la Societat Limitada de K i que comportava una viva sensació de fracàs i una perllongada sospita que tothom malparlava de les meves nouvelles entre línies, darrere les cantonades i qualsevol rebotiga.

El llibre és molt bo, i també una mica dens, no ho negaré, però val la pena, i les seves observacions sobre com funciona el món literari són perfectament versemblants o directament reals, per més que l’autor s’entesti en negar-ho i en passar del tema. A més a més l’evolució del personatge, la seva demolició com a persona a mans de K i de la seva empresa, muntada amb la lògica d’un d’aquells laberints per a hàmsters…

Miquel Cabal | Foto: LAltra

Una lectura molt diferent del Torero… més exigent però també més rica i més plena de matisos, un llibre molt recomanable! I a veure si pel proper llibre Miquel Adam no ens fa esperar tant.

(Visited 61 times, 1 visits today)