La vida cotidiana del dibujante underground / Nazario

Dir-se a un mateix dibuixant underground sol ser una pretensió i una postura, però hi ha casos en que no, i Nazario pot dir-se a si mateix dibuixant underground amb tota la confiança, no és una postura, si algun dibuixant en aquest país es mereix el qualificatiu d’underground és ell.
En aquest enllaç podeu veure els seus còmics disponibles a les Biblioteques de Barcelona, aprofiteu les biblios que són gratis!

Nazario va arribar a Barcelona provinent de la seva natal Sevilla, amb un contracte per fer de professor (va anar a una escola de Ciutat Meridiana) i la determinació d’abandonar la feina en un any o així per guanyar-se la vida dibuixant còmics. Som als primers setanta, uns anys d’una gran ebullició cultural a Barcelona, uns anys sovint mitificats o idealitzats oblidant-se de la part fosca, repressió, dictadura, brutalitat policial, censura, presos polítics… A més a més de dibuixant de còmics Nazario era un declarat homosexual, ara això és més acceptat, aleshores no tant, i per anar vestit de dona per la Rambla el van detenir (sense motiu, tot i que al final li van posar una multa per resistència a l’autoritat). Amb els anys els seus dibuixos es col·locaven, va aconseguir publicar coses a França (allà no hi havia censura), feia portades de discs (de vegades fins i tot cobrava), cartells i anava coneixent a tota una generació d’intel·lectuals (molts dels quals morts prematurament per les drogues, la SIDA, o ambdues coses) que van eclosionar a la Barcelona preolímpica.
Un anècdota del llibre és quan Lou Reed va fer servir un dibuix seu com a portada d’un disc, quan el disc es va vendre a Espanya li van canviar la portada per una foto de Lou Reed, però quan anys després van publicar el cd aleshores sí Nazario els va poder denunciar, i va treure 4 milions de pessetes (uns 24.000€), però no el reconeixement que se li devia com a autor, si Lou Reed o la discogràfica li haguessin demanat el dibuix segurament els hi hauria cedit gratis amb la condició que es veies la firma (que va ser esborrada, la podeu veure al costat de la tapa quadrada de claveguera al dibuix de dalt) i aparegués als crèdits.

A sobre el dibuix de Nazario i a sota el disc de Lou Reed Live

És un retrat d’un artista sí, però sobretot d’un lloc i un moment concrets. Un moment en que hi havia molt per fer, i semblava que es podria fer. I és el retrat d’un artista valent i genuí, que podrà agradar o no, però no se li pot negar la seva autenticitat

Foto treta d’aquí (c) Carlos Márquez

I també és un llibre trist. Al poc temps d’arribar a Barcelona Nazario es va instal·lat amb el seu novio, o marit (tot i que el terme no li agrada) amb qui va tenir una relació de tota una vida. Al llibre Nazario parla d’Alejandro en present, però és mort. L’autor confessa que després del llibre i sobretot després del darrer capítol dedicat a la seva casa on van viure tants anys, la ferida es va reobrir i les llàgrimes queien sobre el teclat. En aquest capítol també s’explica el que va significar la “regeneració” del Raval (abans Barri Xino) abans dels jocs, el seu habitatge a plena plaça Reial era un observatori inmillorable. Bàsicament tancament del desenes de pensions tronades, desnonament d’edificis que amenaçaven esfondrar-se i una desmesurada especulació urbanística amb els preus del pisos enfilant-se demencialment.

Nazario i Alejandro, per Nazario
(Visited 33 times, 1 visits today)