La venganza de Tiburón / Dani el Rojo; Yolanda Foix

Una cosa que em va quedar clara llegint els llibres sobre Dani el Rojo és que amb molt pocs ajustos serien una gran novel·la, i vet aquí que ja hi és, Dani el Rojo convertit en personatge literari llest per protagonitzar tota una saga de novel·les si cal, de moment ja n’hi ha publicades 3: El secuestro de la virgen negra i Gran golpe en la pequeña Andorra, i aquesta que ressenyo aquí, la primera.

La història comença quan Tiburón surt de l’Hotel Entença (és a dir, la presó Model) el 1985, no porta ni 24 hores fora que antics col·legues el demanen i es troba un assassinat, un assassinat on han deixat al costat de la víctima un aleta de tauró, un missatge. Però per lligar caps i treure l’entrellat haurem de tirar enrere fins al 1975 per saber qui és Tiburón, que el 1975 tothom deia Hugo, que amb els seus amics als seus 20 anys veia la vida passar des del Turó de la Peira fins que un dia decideixen atracar un banc. Els hi surt bé, i ja no paren, qualsevol diu que no al diners fàcils.
Aquí és fàcil veure que Dani el Rojo tira de records per recrear una banda d’atracadors molt semblant a la seva, per si algú no ho sap va ser un dels principals atracadors dels 70 i 80. Després d’atracar intenten muntar negocis legals, però de seguida transformen un gimnàs fallit en un casa de barrets, tot i que el prota diu que “no me gusta el pan de coño”. A més a més les noies cobren el droga que rebenen als seus clients, tot funciona, tot funciona tan bé que de seguida més gent vol la seva part del pastís.

És Dani el Rojo, però podria ser Tiburón

I tornem a 1985, amb Tiburón fora, buscant la pistola que va enterrar al Montjuïc per quan tornés a ser lliure, però la pistola, una magnum 357 ha volat.
I d’aquí anirem veient la primera història de Tiburón, com va acabar a la presó, el que li va passar allà dins i com tot això conflueix al final de la novel·la. Per algun moment tenia la sensació d’estar llegint pulp perquè la novel·la va a tota velocitat i no s’entreté en cap moment, i això que hi havia moments que convidaven. Al marge de crítiques més profundes el llibre es llegeix tant bé que en poso a buscar el següent, ja us explicaré.