La tomba de les llumenetes; Les algues americanes / Akiyuki Nosaka
Aquest llibre d’Akiyuki Nosaka està format per dues novel·les independents, força breus les dues, el llibre amb prou feines té 140 pàgines. Sembla que l’autor va debutar amb un altre llibre força introbable i després ja aquest.
La primera novel·la breu és La tomba de les llumentes i és un dels llibres més trist i desolat que he llegit a la vida. El Japó de la guerra amb parents al front sense saber-ne res, i els bombardeigs que es van acarnissar entre d’altres llocs en la ciutat de Kobe, on s’ambienta la història dels germans Seita i Setsuko. Quan pensem en Segona Guerra Mundial i Japó el primer que ens ve al cap són les bombes nuclears que van posar fi a la guerra i que van caure sobre Hiroshima i Nagasaki, però la guerra va ser molt més llarga i cruenta i Japó va rebre bombardeigs al seu territori.
L’endemà al matí, havien mort la meitat de les llumenetes; la Setsuko les va enterrar a l’entrada del refugi, “Què fas?”, “La tomba de les llumenetes”, i, sense aixecar la mirada de terra, “A la mama també l’ha posada dins una tomba, ¿oi?”, mentre en Seita dubtava que respondre-li, “M’ho va dir la tia, em va dir que la mama s’havia mort i que era dins una tomba”, i a en Seita, per primera vegada, li van venir les llàgrimes als ulls, “Algun dia visitarem la tomba de la mama. Setsuko, ¿no te’n recordes del cementiri de Kasugano, a prop de Nunobiki? La mama és allà. Sota un camforer, en una tomba petita: Sí, fins que no posem els seus ossos allà, la mama no podrà descansar en pau.”
La segona novel·la (Les algues americanes) és més interessant i sobretot menys trista, amb tot el contrast entre Japó i Estats Units i un discurs de rendició de l’emperador que ningú va entendre (entre mala qualitat de la gravació i un japonés excessivament arcaic els oients no tenien clar si s’havien rendit o no). Bàsicament una família japonesa allotja uns dies a uns americans que la dona ha conegut de vacances a Hawai. L’home d’aquesta parella d’americans va estar en les forces d’ocupació del país després de la guerra, coneix l’idioma i la gent i el lloc. El Toshio recorda com va ser el primer cop que van veure americans, uns homes enormes, no els estranyava haver perdut contra aquella raça de gegants. Mentre esperen els americans, i després quan els tenen allà, en Toshio va recordant com va ser l’ocupació, com feia de macarró per als soldats amb noies que estaven disposades al que fos a canvi de menjar, com ell també traficava amb el que podia en una situació en que els únics que tenien de tot eren els soldats americans.
Per a en Toshio, Amèrica era el hijiki americà, la neu que va caure en ple estiu sobre les ruïnes calcinades, les natges musculoses dels soldats enfundades en tela de gabardina, aquella mà gruixuda que li va donar un soldat dient “squeeze, els xiclets que substituïen l’arròs com a racionament per a una semana, el “have a good time”, MacArthur al costat de l’emperador, que només li arribava a l’espatlla, el “kyuu-kyuu” com a emblema de l’amistat entre americans i nipons, la llauna de mitja lliure de MJB, el DDT amb què el va ruixar un soldat negre americà en una estació, el buldòzer solitari que desenrunava els carrers, les “canyes de pescar” dels jeeps, l’arbre de Nadal decorat amb llums intermitents de la casa d’uns civils americans.
No sembla que hi hagi més coses d’aquest autor, una pena.
