La terra prohibida. Volum I / Manuel de Pedrolo

Primer volum dels dos que recolliran la tetralogia de Manuel de Pedrolo sobre els anys 50, un llibre que Pedrolo va tenir amagat a casa (literalment) uns vint anys, fins que les coses van canviar i la publicació del llibre era possible sense anar a presó després.

El llibre compta amb un llarg i interessant pròleg de la recentment desapareguda Patrícia Gabancho, en poso un fragment perquè trobo que és molt revelador sobre Pedrolo i la seva obra, ambdós amb una coherència i una orientació molt similars, un escriptor honest no pot fer una altra cosa; i a més a més demostra que Pedrolo és un escriptor increïblement actual, en un llibre escrit fa vora 60 anys.

Anys després de mort, milers de pàgines després, Pedrolo continua sent recordat com l’autor del “Mecanoscrit del segon origen”, un llibre menor tot i que absolut best-seller de la nostra cultura. Hem d’esperar que contribucions intel·ligents com les de l’editorial Comanegra, amb aquest volum doble que teniu a les mans, ajudin a situar Pedrolo com el que és: un autor sòlid, honest, important i bàsic per entendre i temps i un país.
Què sentiria, que pensaria avui Manuel de Pedrolo? És sempre agosarat atribuir a qui no hi és una actitud que indefectiblement acaba sent la de qui fa l’aposta. Però en tenim alguna pista. Pedrolo estaria esperançat. Altrament no hauria lluitat tota la vida per construir un futur plausible. Esperançat amb un horitzó d’alliberament nacional -era el seu llenguatge- i de redreçament social: un país lliure, un país just. Un país a la punta dels dits.
Tanmateix, escèptic com era, havent vist més d’una vegada com els processos promissoris s’esvaïen, com naixien divisions i recances i fins i tot traïcions a l’ideal, Pedrolo estaria amb l’ai al cor. Serien capaços els catalans de fer el que estan col·lectivament empesos a fer?
I, en tercer lloc, notaria la flaire -una vella, coneguda olor- de la dictadura en les formes que el govern espanyol, que l’estructura mineral de l’Estat, utilitza per acallar la voluntat dels catalans. Procediments dubtosos, a la vora voreta de la legalitat, discursos de postveritat, trampes, manipulacions. Una dictadura low-cost, comandada per la fiscalia com a disfressa de la voluntat del govern, que ens indica que no volen amollar la presa, però que no les tenen totes. David contra Goliat, un cop més. Pedrolo és home de “davids”: seuria a la seva taula, tancaria els ulls, els tindria plens de les imatges de la gent al carrer, de la resposta popular que encapçala el moviment, de les cançons i els clavells, de la imatge divertida -divertida i al capdavall, diabòlica- del Piuet, i tot tancant-los diria: “Doncs potser no, que no he malversat la meva vida”. I somriuria sense cap ombra de l’amargor que a vegades se li colava en el gest.

La terra prohibida és una tetralogia que Comanegra han decidit recuperar en dos volums, dos llibres voluminosos, per entendre’ns, aquest primer amb Les portes del passat i La paraula dels botxins.

És una obra política, com tota la de Pedrolo, i no es va publicar fins al 1977, vint anys després! Però que a ningú l’espanti això de “política”, perquè si hi ha una cosa que Pedrolo domina és explicar una història, això no és un assaig ni un tractat polític, és una novel·la, quatre de fet, i se’ns explicarà una història, i tota la part política formarà l’andamiatge, o l’escenari, o tot alhora.

El protagonista de Les portes del passat torna a Barcelona. Després de la guerra civil ha passat uns anys a França i a Amèrica, massa, més de deu, no ha aconseguit arrelar allà, ni establir-se ni formar una família. I torna a Barcelona, una Barcelona i una Catalunya que no són les mateixes que va deixar, com li diu un company de bar:

En Cros va reprendre:
-Com us deia… Hom s’adona que es troba en terra conquistada. T’hi han deixat tornar, però precisament per això, perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen.

Torna buscant la noia que va deixar en marxar a l’exili i a la que ni tan sols ha enviat una carta en tots aquests anys. Va al seu pis però la portera li diu que ja no hi viu, i a més a més, s’entera que va tenir una filla d’ell, tot de cop. Aquest retorn té molt de sentimental, de retornar a antigues coneixences femenines, sense tancar-se pas a les noves, tot en un garbuix. Un protagonista que intenta assimilar els seus anys fora amb el que va deixar aquí en marxar, i amb els anys que també han passat aquí, un ajust complicat. Observacions com aquesta són habituals en referir-se a les dones amb que es troba:

Amb el temps, però, en Jesús va arribar a veure clares les paraules: volien dir que, quan es tractava de dones, se sentia tan segur d’ell mateix que elles li atorgaven una seducció que no tenia. Pràcticament, doncs, eren elles que feien la conquista. Això, ara, el va fer somriure, i la noia obrí una mica més la boca i mostrà un centímetre de dents, grosses, fortes i blanques, d’animal en perfecte estat de salut.

O aquesta altra, tot i que amb aquesta hi va haver una relació, quan ell treballava a la llibreria d’ella, que li doblava l’edat.

A la fi descobria en aquell home estrany i treballat per la intempèria del temps l’adolescent que havia estat i amb el qual fornicava desesperadament per oblidar que no era casada ni es casaria, per afirmar que tenia tant dret com les altres dones més sortoses de gaudir una mica de la seva joventut que se n’anava estúpidament, tan estúpidament a desgrat de no ser una noia lletja, gens lletja; bonica i tot, si es mirava bé, bonica sobretot si es mirava per dins, quan la roba queia davant un home que no era el seu marit i en aquell instant en feia, potser tot preguntant-se: Per què no es deu haver casat? La mateixa pregunta que es feien les seves amigues i que ella es repetia, que es repetí fins a la trentena, quan ja no va preguntar-se res més.

El retorn és el tema, i una mica el passar comptes. En el tema sentimental això està clar, tornar al seu antic amor, però què queda d’aquell jove que va lluitar per uns ideals, que en queda d’aquestes idees, d’aquests principis, i també: qui és el traidor? El que marxa o el que es queda? El que renúncia als ideals per dur una vida tranquil·la o el que s’hi aferra i es condemna a l’exili. Les dues postures són ambigües, tan honorable és mantenir-se en uns ideals al preu que sigui com voler passar pàgina. I també hi ha la por, depenent del que s’hagués fet a la guerra l’opció de quedar-se era perillosa. En Jesús va fer de patruller, en el grup 11, a les ordres de Mateu, que es va quedar i va prosperar. No va ser un cas estrany, n’hi va haver més com ell que es van oblidar de tots els ideals i es van dedicar a fer la viu-viu, de vegades amb força èxit.

-De manera que, a en Mateu no l’han molestat mai?

-No, ningú no li ha dit mai res. No pot negar-se que és llest. I que no ha viscut mai amagat, com molts d’altres que jo sé. Però, és clar, en aquests casos el perill sempre ve del veïnat, i ja saps com ens advertia: No sigueu rucs i no feu com tots aquests fatxendes que sempre van amb l’arma al damunt…

-Sí que ho recordo.  Al capdavall, deia, no fem cap feina honorable.

Ell ha tornat, amb un pocs estalvis, per la mort de la seva mare, i per ara s’està vivint amb el seu oncle, que viu i treballa en un bar de la zona de la Vall d’Hebrón que en aquella época començava a estar molt urbanitzada. És un bar que va tirant, i allà hi viu l’oncle, una noia, l’Eugènia, i ara ell. L’oncle i l’Eugènia sembla que s’entenen, però això no aturarà el Don Joan que és el Jesús, a més a més que la noia posada a triar prefereix quedar-se amb el jove. Tot això mentre ell busca la Victòria, i la seva filla, de manera quasi obsessiva, com l’única resta d’un passat en que va ser feliç, va ser estimat i correspost, ell que a més a més que era tan faldiller. Però una filla! Això fa entrar tota una sèrie d’elements a tenir en compte. Com li hauria parlat d’ell la Victòria a la seva filla? Quina idea en tindria d’ell?

Ella l’hi hauria ensenyat encara que l’amor fuig per deixar lloc a aquest sentiment fet alhora de recança i de cansament que esgota les passions quan els lligams, forts i tot, ja no són recents -i entre l’home i la dona ja no hi ha res més, ben mirat, que el meravellament davant la primera descoberta autèntica que el món els proporcionà. […] Si la trobo, es deia, i oblidava fins i tot una mica la filla per recordar-la a ella tal com era, tan desitjable en la penombra de la cambra quan se l’enduia al llit, i més endavant, quan, desvestida en un tres i no res, l’esperava, i fins i tot somreia, acostumada ja a la seva nuesa, o no acostumada encara, però sense sentir-la estranya, ni hostil el sexe que tan sol·lícitament s’avenia amb el seu.

De la seva vida a l’exili en sabem retalls. Hi ha hagut països, i dones, però al capdavall res com el que va deixar aquí. No ho ha oblidat, ha fet com sí, però no, quan torna s’arrisca a preguntar i buscar.

Va encendre una cigarreta. Era la darrera del paquet i va llençar-lo a un costat, ara recordant un altre dia com aquest i la darrera cigarreta fumada a un portal mentre els carrers de París s’inundaven d’aigua. Però aleshores no cercava ningú: l’esperava la noia de la charcuterie del carrer de les Petites Écuries, amiga seva des de la setmana abans, quan es van conèixer en un cinema. Tanmateix, sempre es trobava esperant o percaçant una noia, submergit fins al coll en aventures que no li feien cap falta, que li sobraven, car sempre hi havia una Jenny, una Ellen o una Eugènia per satisfer les seves necessitats de mascle. Era insensat.

No explicaré si troba o no a la Victòria, però el llibre acaba amb la policia detenint-lo. I el següent llibre La paraula dels botxins comença amb la detenció d’en Mateu, sembla que en Jesús l’ha delatat i ara volen parlar amb ell, sobre les patrulles.

Vull recordar que aquests llibres van ser escrits als anys 50, cadascún dels dos que formen aquest volum en aproximadament un mes, un mes! I eren absolutament impublicables: sexualment explícits, políticament compromesos i crítics amb la dictadura i amb la policia. Una policia que recorria a tot per aconseguir confessions, tècniques d’interrogatori, poli bo-poli dolent, intentant contradir l’interrogat, insistir en que tenen proves… i si no funcionava hi havia una cosa en que la poli sempre hi ha tingut la mà trencada: fotre un gec d’hòsties  fins que l’acusat deia el que la poli volia escoltar.

Li pregunten a Mateu per la patrulla, pel grup 11, pels homes que tenia al seu càrrec i per la gent que va detenir. Ell ho nega absolutament tot, fins a creure-s’ho, obstinadament. Si ho nega li cauen hòsties i com ho reconegui les seves opcions són execució o perpètua (l’acusen d’un homicidi triple, una de les víctimes un sacerdot, a més a més), i probablement també unes quantes hòsties.

Mateu, entre interrogatoris, anirà recordant la seva vida, sobretot el que va fer a la guerra civil, i la relació amb la seva germana, tot un còctel. I amb la foto que poso us podeu fer una idea del que vull dir quan dic “la relació amb la seva germana”.

A mi aquesta part em recorda una mica a Incerta glòria amb aquest joc de flashbacks, és una sensació més que una cosa prou raonada i pensant-ho fredament potser tenen més diferències que coses en comú, igualment a mi se m’ha disparat una cosa al cervell en llegir alguns fragments d’aquesta part del llibre que em portaven a la obra de Joan Sales, què hi farem!

Aquest és un llibre dur. No és que es recrei especialment en la tortura, tot i que no estalvia res, és un llibre lent. És la lluita del sistema contra l’home, la falta de drets, la falta de recursos, la inexistència d’escapatòria, és la gota malaia que esdevé piconadora.

-Qui érem nosaltres?

Quina importància tenia? Per que es negava a satisfer-los, si el nom no canviava la cosa i, per molt que volguessin dissimular-ho, mai no serien res més que un exèrcit d’ocupació que el país suportava resignat, amb un odi contingut i que ells ho ignorasen tot i negar-se a reconèixer-ho, car això, confesar-ho, seria llur darrera i definitiva derrota?

-Les tropes nacionals.

-D’alliberament!

I sí, en aquest llibre els polis parlen en català, perquè si no més de mig llibre seria en castellà. Una mica com a les pelis americanes quan russos o alemanys simplement parlaven anglès però amb accent.

Tenia ganes de dir-los que no era pas pitjor que ells, perquè la seva obstinació només era conseqüència de llur insistència obsessiva. I no hi feia res que de fet fos culpable. Si la guerra hagués acabat d’una altra manera, potser serien ells qui haurien de donar comptes d’actes similars. La culpabilitat, doncs només era una cosa relativa, adscrita a les circumstàncies. Ningú, ni els morts, no podia jutjar amb imparcialitat. Cadascú havia obeït el seu destí.

El primer volum  de La terra prohibida és un llibre complex, i dur, sense concessions. Pedrolo és un autor que sempre dóna la sensació d’estimar-se els seus personatges, però aquí potser els retrata més cruelment. Un llibre necessari, un retrat d’un temps que sovint ens ha estat escamotejat, i per part d’un dels nostres millors escriptors, a veure si el seu imminent centenari ajuda a donar-lo a conèixer més enllà de Mecanoscrit del segon origen, seria un acte de justícia.