La sinagoga de los iconoclastas / J. Rodolfo Wilcock

Primera lectura, i no serà la darrera, per recomanació de Roberto Bolaño, tal com vaig escriure en aquesta entrada. Llegir aquest llibre és un els “deures” que tenia després de llegir Entre paréntesis. Així arribo a un autor desconegut per a mi com J. Rodolfo Wilcock i aquest La sinagoga de los iconoclastas, que pel poc que en sé podria ser una mica la inspiració de La literatura nazi en América. A veure. Per començar, una explicació sobre les categories. El senyor és llatinoamericà, però va arribar a Europa i va escriure i publicar en italià, un cas estrany i per això hi poso aquestes dues categories. En rigor només hi pertocaria Literatura italiana, però és el meu blog i em permeto algunes llicències.

I sí, s’assembla, i molt, a La literatura nazi en América, però així com al llibre de Bolaño tot eren escriptors ficticis, aquí tenim a tota mena de personatges i en qualsevol lloc i qualsevol moment. Personatges ficticis però versemblants, que aquesta és la gràcia, que podrien ser reals o gairebé, que ens agradaria que ho haguessin estat. Són versemblants, sí, però alguns molt excèntrics.

En 1964 Flamart entregó a la imprenta su novela-diccionario, titulada astutamente La langue en action. La idea era la siguiente: puesto que los normales vocabularios modernos, por muy divertidos y en ocasiones licenciosos que resulten, son casi sin excepción inadecuados para una lectura continuada y sistemática, que es la única que justifica la existencia duradera de una determinada obra, el autor se había propuesto, con una paciencia flaubertiana, componer un nuevo tipo de diccionario que conjugase lo útil con lo aventuroso, indicando como cualquier otro vocabulario la definición y la utilización de cada una de las voces, acompañándolas, sin embargo, no de agradables observaciones y divagaciones eruditas como las que alimentan o alimentaban las antiguas enciclopedias, sino de breves pasajes narrativos, encadenados de tal manera que, una vez acabada la lectura, el lector no sólo ha aprendido la utilización correcta de todas las voces que componen la lengua, sino que además se ha divertido siguiendo el intricado desarrollo de una trama de lo más cautivante y movida, de tipo espionaje-pornográfico.

dictionary © www.quotecatalog.com, Creative Commons.

O també com aquest altre.

Los utopistas no reparan en medios; con tal de hacer feliz al hombre están dispuestos a matarle, torturarle, incinerarle, exiliarle, esterilizarle, descuartizarle, lobotomizarle, electrocutarle, enviarle a la guerra, bombardearle, etcétera: depende del plan. Reconforta pensarque, incluso sin plan, los hombres están y siempre estarán dispuestos a matar, torturar, incinerar, exiliar, esterilizar, descuartizar, bombardear, etcétera.

Aaron Rosenblum, nacido en Danzig, crecido en Birmingham, también había decidido hacer feliz a la humanidad; los daños que provocó no fueron inmediatos: publicó un libro sobre el tema, pero el libro permaneció largo tiempo ignorado y no tuvo muchos seguidores. De haberlos tenido, tal vez no existiría ahora ni una sola patata en Europa, ni un farol en las calles, ni una pluma de metal, ni un piano.

[…]

Así que el plan de Back to Happiness era el siguiente: devolver el mundo a 1580. Abolir el carbón, las máquinas, los motores, la luz eléctrica, el maíz, el petróleo, el cinematógrafo, las carreteras asfaltadas, los periódicos, los Estados Unidos, los aviones, el voto, el gas, los papagayos, las motocicletas, los Derechos del Hombre, los tomates, los buques de vapor, la industris siderúrgica, la indústria farmacéutica, Newton y la gravitación, Milton y Dickens, los pavos, la cirugía, los trenes, el aluminio, los museos, las anilinas, el guano, el celuloide, Bélgica, la dinamita, los fines de semana, el siglo XVII, el siglo XVIII, el siglo XIX y el siglo XX, la enseñanza obligatoria, los puentes de hierro, el tranvía, la artillería ligera, los desinfectantes, el café. El tabaco podía permanecer, dado que Raleigh fumaba.

Sir Walter Raleigh © Ann Longmore-Etheridge, Domini públic.

Tots per un estil. El llibre és un divertiment, un joc amb aparença de recull o diccionari seriós que al final resulta que no, res de res. Però bé, sent un lector de novel·les no penso enfadar-me perquè el que m’explica un llibre sigui mentida. És un llibre que no facilita una lectura ràpida, més que res perquè podem tenir la impressió d’estar llegint, efectivament, una enciclopèdia, i en segons quins moments se’ns pot entravessar una mica. Això sí, tots els personatges són uns bojos molt divertits, amb punts absurds molt hilarants. Potser en aquest aspecte el personatge Llorenç Riber tindria el primer premi, la seva part és la més llarga del llibre i potser la més aconseguida, no en copio cap fragment perquè no em veig amb cor de triar el que millor representa la bogeria absoluta.

L’únic altre llibre que he trobat de J. Rodolfo Wilcock és aquest El libro de los monstruos, del que no tinc referències més enllà del fet que no és el mateix llibre (almenys els títols originals italians són diferents). Un llibre curiós, entretingut. Potser n’esperava més, i si he de comparar aquest llibre amb el de Roberto Bolaño La literatura nazi en América em quedo, sense dubtar, amb el Bolaño. Però si aquesta Sinagoga… d’alguna manera va inspirar el llibre de Roberto Bolaño ja és tot un mèrit!

(Visited 14 times, 1 visits today)