La possibilitat de dir-ne casa / Marta Orriols

Amb tres llibres (n’he llegit dos, però un dos cops) Marta Orriols s’ha confirmat com una de les noves veus més interessants del panorama literari català, aquesta La possibilitat de dir-ne casa és la seva darrera novel·la i per començar té més extensió que les altres (320 pàgines) i a més a més ha canviat d’editorial i ha passat de Periscopi a Proa. A veure què tal el llibre, que per data de llançament tot apunta que serà una de les grans apostes de la casa pel proper Sant Jordi.

El recorregut de l’autora és el clàssic, primer un llibre de contes, després una novel·la, una altra i aleshores ja el salt a una editorial gran on poder explotar definitivament i fer (previsiblement) més diners, res a criticar per aquí, el panorama és com és i si algú té possibilitat fer més caixa em sembla que l’aprofiti. Aquesta novel·la però, comença exactament així:

És d’argila. Datada al segle VI aC. Una tauleta babilònica que segons diuen és el mapa més antic que es coneix. Tècnicament es tracta d’un diagrama que combina el mapa central amb la descripció de set illes mítiques enmig de l’oceà que connecten la terra amb el cel. Mentre espero el vol d’enllaç, faig temps llegint un article sobre com l’art representa cartografies que qüestionen les fronteres i les procedències geogràfiques. L’antiguitat de la tauleta em fa pensar en la necessitat ancestral de situar-nos i en la manera com, des de sempre, per trobar-nos hem col·locat les coses en una posició determinada considerant els punts cardinals. Sabem orientar terrenys, dibuixar plànols, esbrinar rutes, fer curses camp a través, a contrarellotge i sense itineraris preestablerts. Ens obliguem, fins i tot, a passar pels controls assenyalats en un mapa. Tenim la destresa, els instruments. En coneixem els mecanismes i les mides. Representem diagrames, calculem les distàncies, minimitzem el marge d’error. Dominem la cartografia, i malgrat tot, sovint a les nostres vides anem endavant i endarrere sense rumb.

La protagonista torna, s’obliga a repetir-se que és perquè els pares es fan grans i per això deixa la vida nòmada que ha portat fins ara. Aquesta és la història que explicarà, però la realitat és una mica diferent. Ja comencem a veure l’estil de l’autora, subtil i delicat, però que de tant en tant pot amagar frases directes com una fletxa que se’ns queden ressonant al cervell una estona:

Quan deixes de creure en l’amor, el desamor és una sorpresa del tot insperada.

Hi ha la Valeria i la necessitat d’allunyar-se’n, o potser d’oblidar-la, no ho tenim clar, ens va explicant detalls d’aquesta història que ha deixat enrere quan ha agafat el vol per sortir de Beirut per anar a Barcelona, amb escala a París. La recreació del moment, de l’atmosfera, del record, alhora que se’ns va donant informació, dosificada. Aquesta rememoració un dels punts forts, com en aquest exemple:

Era dissabte i el dia prometia calor. Tot i que el sol encara no havia arribat al balcó, dins el pis hi havia aquesta llum nova que venia de tu. M’havia quedat badant, mirant-te mentre m’acabava de vestir. El muntant de la porta de la meva habitació i la porta mateixa, que estava entreoberta, formaven un rectangle estret que t’emmarcava de perfil, gairebé sencera, asseguda en un tamboret davant de la taula de la cuina. Teclejaves sobre el teu portàtil, determinada i resolta. A mode de pijama portaves posada una samarreta llarguíssima d’un grup de rock italià que jo no coneixia. Anaves descalça, sempre hi aniries, i la visió dels teus peus movent-se sobre el terra em va fer somriure; devia ser aquella mostra d’intimitat, la nuesa de la pell i els teus cabells despentinats. Que fossis dins un escenari que fins ara t’era alià, que hi fossis en el sentit estricte d’existir, que tot d’una formessis part de la meva posada en escena matutina, em produïa una il·lusió gairebé pueril i em recordava l’emoció de quan era petita, els dies que prenien un aire tan diferent si els pares deixaven que alguna amiga de l’escola es quedés a dormir a casa. L’estranyesa de la intimitat. Compartir l’espai i les confidències fins a altes hores de la nit. Els nervis, els riures i l’afinitat tan innocent, lluny de qualsevol dictadura emocional. D’aquí devien venir la llum i la il·lusió que sentia amb tu: d’un esbós d’amistat autèntica; però sabia que també em satisfeia enormement poder-te tenir a casa, i d’alguna manera, proveir-te i cuidar-te.

Tattooed woman working on her laptop at home.

La protagonista és periodista, televisiva, connexions ràpides, immediatesa, Valeria és periodista escrita, un altre nivell però segurament el més precari de tots, no és que imposi austeritat, és que gairebé aboca a la pobresa.

No volia que pensessis que l’energia que tenies aleshores era un ritual de pas per acabar com jo. No volia amargar la teva joventut preciosa. No és això. Tenia a veure amb el pragmatisme que dona la maduresa i que, un cop fets els quaranta, a mi se’m va tenyir de cert desànim. Començava a dubtar amb preocupació si els que éreu freelance, tan joves i habituats a la precarietat laboral, encara hi seríeu d’aquí a una dècada, quan la vida us reportés noves necessitats i haguéssiu d’assumir el cost d’una guarderia, una hipoteca o una assegurança mèdica amb cròniques a cinquanta o setanta euros la peça, però no volia tacar-tee d’aquest pensament fosc, que a més segur que ja t’havies plantejat alguna vegada. Et considerava prou intel·ligent per portar sola les regnes de la teva vida, i tampoc coneixia les circumstàncies específiques d’Itàlia, però confiava que, com en altres països d’Europa, la situació dels periodistes fos millor que la dels meus companys espanyols.

La tornada implica el retrobament, i l’intent d’encaixar en unes dinàmiques familiars que al llarg dels anys han anat funcionant sense ella. No és només el lloc, la dona que ha deixat enrere (i de la que anirem sabent coses), és tot el funcionament d’una familia amb el pares ja grans i amb malalties cròniques que semblen un compte enrere però que sobretot canvien la jerarquia quan els cuidadors de sempre passen a ser els que necessiten ser cuidats.

Soc algú que torna per quedar-se després de viure i treballar en diferents països durant gairebé vint anys. En el tracte amb mi, la Glòria sempre hi assegura una distància, la justa per delimitar que no en sé gaire res, de les exigències del que ella entén com a vida. No em veig capaç d’escurçar-la, aquesta distància; ara mateix no sabria ni què explicar-li. Els darrers anys he viscut rodejada de la complaença de les coses i les persones que m’he acabat fent meves, i és aquest sentiment de gratitud el que em va acabar proporcionant una llar pròpia, un lloc i un temps als quals anomenar casa. És enrevessat fins al punt de no saber-ho explicar a una germana. Però soc aquí, Glòria, com un peix fora de l’aigua, i et demanaria que te m’apropessis amb alguna bondat, com a germana, com a família, que afluixessis aquesta rabio que m’has projectat gairebé tota la vida perquè jo el mal el sento igual o més que tu, que el pare era meu abans que teu. […] Soc bona informant perquè ell em va ensenyar a llegir. M’explicava el món asseguts en aquella butaca marró a tocar de la finestra des d’on es veu el mar. Els pensaments agitats contrasten amb el silenci sepulcral que ha inundat el cotxe, i m’aferro a aquesta emoció sobtada que si no és nostàlgia, penso, només pot ser amor. El meu pare. El meu pare malalt.

En tot aquest procés de reentrada i retrobament apareix algú, algú que ara té fills i que no va acabar del tot bé amb la protagonista. Tenien una història, fins que la van deixar de tenir.

Grand Place, Brussels

Però a Bèlgica havíem estat junts d’aquella manera imprecisa tres anys i mig ben bons, amb tots els seus estius, tardors, hiverns i primaveres, i amb tota la noblesa i franquesa de sentiments que el pas del temps genera. Havíem estat enamorats d’una manera clàssica i ens havíem començat a desinflar també tirant de tradició. La franquesa. Tu sabies la importància que jo hi donava, que sempre m’hi he esforçat, amb la veritat. Per a nosaltres, dedicant-nos al periodisme internacional, la franquesa havia de ser a la força el substitut d’allò que en qualsevol relació se segella amb la intimitat: la franquesa havia de ser el nostre petó amb llengua.
Un casament implica un camí previ del qual jo no havia sabut mai res. Com va anar tot plegat no ho sé del cert, només recordo que, empesa per les circumstàncies d’una corresponsalia nova que m’exigia una atenció absoluta, havia anat posposant la conversa que em demanaves des de feia temps; així doncs, no puc saber qui va començar a decebre qui. N’hauria tingut prou amb un trencament verbalitzat, escrit o telemàtic, una representació formal que certament estàvem posant un punt final a una història que havíem compartit. Ens estimàvem. No em podia imaginar que el silenci intermitant dels darrers mesos entre nosaltres ja l’estaves omplint amb algú altre.

Sembla que ella ha deixat morir la relació sense fer-hi gaire, sense verbalitzar-ho, i li dol que ell hagi passat pàgina de manera tan total, i que la comencés a passar quan en teoria estaven més o menys encara junts. Però bé, això és opinió meva, la protagonista té dret a sentir-se traïda.

Big city lights

El cel s’està enfosquint i el trànsit és dens. Miro la cua que surt del vestíbul d’un cinema. Està composta sobretot per parelles d’edats diverses. La novetat als ulls de les més joves, la brillantor. Els embolcallen gestos delicats, la promesa del vespre. De sobte em sento molt fora de lloc i m’envesteix una buidor infinita.

Un exemple de poesia sobre l’ambient i ara un altre sobre les persones, el pare concretament:

—M’emporto el cotxe, va bé, pare? Te’l tornaré demà passat.
—Cap on vas, ara, cap a la capital?
Faig que sí amb el cap i somric.
—Qua eres menuda i et portàvem a la plaça Catalunya a donar veces als colons, els dies que hi havia molta gent, com que si ens despistàvem un moment ja havies anat a treure el nas cap a una altra banda, et deia que si et perdies t’estiguessis quieta en un lloc, al costat del senyor que venia les paperines i les ametlles garapinyades. Que així no et perdries.
Me’l miro perplexa. Constato que té el control del passat, i per tant, que la meva vida encara és sortosament a les seves mans. L’abraço, agraïda, i em diu a cau d’orella: “Si et perds vine a casa, que ara ja ets gran, Tina”.

L1004694_v1

El llibre té detalls així de manera continuada, és nota la cura en l’estil. I també es nota una cosa que també em semblava remarcable a Aprendre a parlar amb les plantes i és el coneixement en l’entorn de la protagonista. En aquell llibre la protagonista era metgessa en l’unitat neonatal, i sabíem de casos i de coses i del que suposa aquella feina; en aquest llibre això passa amb la feina de reportera de la protagonista, sobretot en zona en conflicte, que s’ha estat anys a Beirut que a més dels conflictes propis queda aprop de tots els conflictes de la zona, que són uns quants. Hi ha capítols ambientats en aquells moments i aquells llocs, tan diferents del que se’ns narra “ara” que semblen llibres diferents, el contrast entre zones en conflicte i la calma permanent que tenim aquí.

Ens vam aixecar de la taula entre abraçades, petons i promeses de passar-ho bé i aprofitar les vacances, i ja soles tu i jo, de camí cap a casa vas elogiar els meus amics. El cablejat laberíntic dels carrerons de Hamra ens obria el pas. Els arbres desprenien una olor dolça.[…] Vam mirar cap a terra i vam seguir fins a casa en silenci. Vam parlar assegudes al sofà fins a altes hores de la matinada, vam travessar la nit explicant-nos les famílies, les infanteses, els plans, les esperances, amb aquella sensació inequívoca de correspondre’s, com si ens entenguéssim del tot. El sol no tardaria a sortir. Anàvem descalces i en un moment donat els nostres peus van entrar en contacte i no vam fer res per separar-los. Em vaig ruboritzar i vaig callar en sec. Vaig sentir una agitació íntima. Em vas posar la mà a la galta i la vas deixar allà quieta, mirant-me fixament als ulls. Estava convençuda que podies sentir cada batec del meu cor, i aleshores, quan el muetzí va començar la crida a l’oració i la melodia va començar-se a alçar per damunt dels terrats de Hamra, ho vas dir: “¿Te gustaría intentarlo? Have yo ever been with a woman before?”.

https://www.twin-loc.fr Night view from Alhambra de Granada, Andalousia Spain - Image Picture Photography

Llibre molt bo, molt recomanable i que serà una de les estrelles de Sant Jordi, no en tinc gaires dubtes. Marta Orriols segueix a un gran nivell i a cada llibre millora una mica més. Res més a dir, ara vull llegir llibres sobre corresponsals en zones de conflicte i l’únic llibre d’ella que encara no ha caigut Dolça introducció al caos, al final les bones lectures són les que “em posen deures”, que llegir un llibre et faci venir ganes de llegir més és el millor elogi.

(Visited 29 times, 3 visits today)