La plaga blanca / Ada Klein Fortuny

Un altre cas de llibre que m’arriba, per una banda i una altra, que està molt bé i jo que m’hi llanço. Sóc un tou.

La plaga blanca és la tuberculosi, una malaltia que encara existeix i que gràcies als antibiòtics està més o menys controlada i és tractable (en general) però que no gaires anys enrere era una condemna a mort. Així de simple. I com que l’autora que s’amaga rere el pseudònim d’Ada Klein Fortuny es dedica a la investigació mèdica, em creuré el que diu sobre el tema. Va ser una enfermetat terrible que assotà molt especialment els artistes. Condicions de vida precàries i no molt saludables i un nivell alt de promiscuïtat eren ideals per una malaltia molt contagiosa. Això de la promiscuïtat és un tema més o menys objectiu, no pas un judici moral.

Al llibre primer es parla d’Éluard, i d’un grup de gent amb qui es feia als ambients bohemis de París. La foto de sota mostra una mica l’ambient d’aquell grup d’amics/companys/el que sigui.

Clockwise from top, Lee Miller, age 30, Man Ray, model Ady Fidelin,Nusch and Paul Eluard.
© Lee Miller.

De la meva dèria per Apollinaire, del meu flac per Picasso i de la bellesa de la Nusch, vaig arribar a l’Éluard. Una tarda que llegia les cartes que va escriure a la seva primera dona, vaig trobar-hi una frase en què parlava de la seva tuberculosi i va ser un xoc.

“Estic relativament content del diagnòstic. De fet també estic relativament content de la meva malaltia, ja que altrament, en qualsevol altre lloc que no fos un sanatori, tu no t’hauries curat prou.”

La malaltia infecciosa més mortífera des de fa més de cent anys segueix essent la mateixa que a l’època d’Apollinaire, Picasso i Éluard: la plaga blanca.

Per saber-ne més, uns links dels que surten a la foto: Lee Miller, Man Ray, Ady Fidelin i Nusch. Podem saber més coses de la plaga blanca amb una passada per la viquipèdia, però aquí també se’ns explica una mica el que volia dir, més enllà de l’aspecte purament mèdic.

A principis del segle XX, tot Europa estava malalta. Tot Europa tossia, tot Europa es moria per les cantonades. Parlem d’un temps en què encara no s’havia descobert el primer antibiòtic contra la malaltia, i rebre el diagnòstic de part del metge era una sentència de mort immediata. Però no tothom sucumbia, quedeu-vos amb aquesta dada, l’Éluard va ser dels que van tenir sort i no va morir-se.

Després parla de Salvat-Papasseit, dels seus inicis com a socialista i després ja com un anarquista. També, com Éluard, afectat per la plaga blanca. No és que la seva incidència en el món dels artistes fos més alta (o molt més alta) que en la resta, però per la seva ocupació són els que ens van deixar els millors testimonis de la malaltia (des del punt de vista no-mèdic, s’entén).

Any 22. Juliol.

… tot el secret d’aquest meu optimisme, amic, ve, i no res més, de que jo he sofert molt. A mida que he pogut lliurar-me de fatics he estimat la vida i les coses del viure com un enamorat de primera volada. I així em teniu avui a un Sanatori, però amb un contentament de les coses que em volten que no en sé parió en el meu record. I dels amics que tinc.

I Kafka, realment la nòmina d’artistes és de les bones! I els sanatoris, que a falta d’antibiòtics eren l’única opció per curar-se, aire pur i repós eren la manera de lluitar contra la plaga.

En la tuberculosi no et mata tant el bacteri com la lluita del teu cos contra el bacteri, és aquest esgotament del teu cos, el que et mata, consumint-te a poc a poc. La febre és un signe de la lluita.

Franz Kafka © monsterspade, Creative Commons.

No hi ha esperança en el final de Kafka. No hi ha originals relligats sota el coixí (com amb en Salvat), ni dramatisme romàntic (com amb la Mansfield), ni humor ni xampany (com amb en Txèkhov); només sofriment i sofriment i sofriment. I si hi ha una sola cosa bona en el final de l’home, l’única cosa bona, és la caritat de Klopstock.

Qui podria culpar-lo?

I després de Kafka una altra víctima, la neozelandesa Katherine Mansfield, que escrivia per pagar-se els sanatoris, tractaments i metges i xarlatans, tothom que li donés una esperança. Relacions amb dones i homes, un embaràs mig clandestí que va acabar en avortament (natural), una gonorrea mal curada que li va provocar coixesa i per rematar-ho la plaga blanca. Una dona que semblava disposada a menjar-se el món que veu com la malaltia se la menja a ella.

Si aneu a les muntanyes suïsses, quan veieu un xalet isolat, penseu en la Katherine Mansfield. Penseu que aquí ella seguia tenint esperances de curar-se, encara que els metges suïssos no l’ajudessin gens a creure-s’ho. Sense antibiòtics i en l’estat en què estava la dona (amb afectació quasi bé disseminada, amb implicació pulmonar severa, amb problemes cardíacs secundaris), la Katherine Mansfield estava sentenciada.

Va provar un mètode innovador que consistia en irradiar els pulmons amb raigs X, el mètode no va funcionar, però el va haver de pagar igual.

Un altre a la llista Anton Txékhov, un gran escriptor que escrivia per poder gastar-se els diners en dones i beguda, i que com tots els metges va ser un pèssim malalt. Però la plaga és implacable.

Quan Txèkhov ja no pot més, quan se sent més acabat i deprimit, emprèn amb la seva dona l’últim viatge a Badenweiler, un poblet balneari a prop de Basel. Txèkhov està moribund, però no ha perdut l’humor: “Les dones alemanyes tenen molt mal gust vestint, i els homes també”. La nit del 15 de juliol de 1904, quan ja fa cap a quinze dies que el matrimoni és a la pensió alemanya que els costa setze marcs (“cada dia per tots dos, inclouent l’habitació en pensió completa i cafè”), diuen que feia molta calor (tota la calor que pot fer un vespre a Alemanya),i cap a les tres de la matinada es veu que Txèkhov va fer cridar un metge. L’alemany Dr. Schwoerer el va anar a veure i l’escriptor li va dir amb totes les lletres: em moro. El metge va fer dur-li xampany.

Garçon, CHAMPAGNE!

Se’l va beure d’un glop i, després de dir: “Feia tant de temps que no en bevia!”, es va morir.

Drunk Koala #2 © Matt Gillman, Creative Commons.

Si això no és una mort amb estil, no sé què deu ser.

Aquest darrer paràgraf podria ser com una justificació del llibre, si és que un llibre necessita justificació, que jo crec que no.

D’autors amb tuberculosi n’hi va haver a milers. A mi m’interessaven escriptors i papers privats, i al marge d’aquests, n’hi havia pla més. Jo no sabia per què els havia triat, aquests sis. Però els vaig escollir. Ara ja ho sé. Sense fixar-m’hi ho vaig fer perquè tots van patir del mateix i tots eren diferents, però tots iguals en una mateixa cosa. Cap va parar mai de treballar malgrat el sotrac, es van centrar en el que més els importava, cap va perdre les ganes de viure. Les dèries mouen el món. La determinació els va salvar. De la malaltia no, evidentment.

CASAS CARBÓ Ramón. La tuberculosi amenaça la vida i la riquesa de Catalunya, c. 1910s. © Halloween HJB, Domini públic.

Un llibre sorprenent. Decididament literari per més que el tema pugui no semblar-ho. Una repassada lúcida i ràpida a sis creadors agermanats per una malaltia terrible, i amb unes ganes de viure i de no rendir-se que feien més cruel, si cap, el seu destí. De totes maneres, la seva obra perdura, han aconseguit aquesta immortalitat que la tuberculosi no els pot arrabassar. Un llibre molt recomanable, sorprenent pel tema i després, a mesura que es va llegint, sorprenentment interessant, tota una troballa, espero que no sigui l’únic llibre que ens ofereixi Ada Klein Fortuny.

(Visited 24 times, 1 visits today)