La part salvatge / Ferran Guallar

No tinc gaire idea de què em trobaré, no he llegit res de Ferran Guallar però el resum m’ha semblat prou engrescador com per aventurar-m’hi, a veure que em depara La part salvatge.

Tenim un grup de cooperants en algun lloc d’Àfrica que es dediquen a estudiar els ximpanzés. Després d’anys a la zona i amb funcionament d’ONG que sembla més una secta estan aconseguint resultats, o això sembla. Les anotacions que anem llegint sobre els ximpanzés parlen d’un canvi de líder, l’antic líder Seejo ha estat foragitat del grup i de les femelles per ximpanzés més joves que a més a més l’assetjen sempre que poden. No només ha de viure sol, també ha de viure amb por. Els personatges, almenys al principi, no deixen de ser els típics occidentals que van a la quinta forca a fer el bé i a estudiar uns animals que els nadius no tenen temps perquè prou feina tenen a tirar endavant. Una mica com a Gorilas en la niebla, però aquí amb ximpanzés.

In Thought ...

Si, quan deixi tot això, per cansament o al llit de mort, algú em fa triar el millor record d’aquests últims anus a l’Àfrica, escolliré les patrulles amb el Samal. Sortim d’hora, amb la primera crida del muetzí, abans que els ximpanzés baixin dels nius. A mitja pujada, en silenci, seiem a les roques amb les cames penjant cap a la vall per veure sortir el sol amb el tap dels termos a la mà. L’ascens a les planes altes és ràpid però intens i el cafè és l’excusa per robar uns minuts de reverència personal a la natura. Un furt que cap dels dos admetrà mai en públic perquè, en general, deixem la poesia per als d’emocions ubiqües i llàgrima fàcil.
El temps passa, però, i potser ens estova.

El territori africà, mig salvatge, la fauna i els que treballen com a cooperants en una organització per la protecció dels ximpanzés, uns estranys en un poble i un entorn que no és el seu i on és molt fàcil sentir-se com Tintín al Congo, uns europeus blancs disposats a civilitzar salvatges, un paternalisme que encara podem trobar en molta d’aquesta cooperació.

[…] el poble de Gurel té més de mil habitats. Mil! Deu ser cert, tot i que, a primera vista, no semblen quadrar ni el nombre de persones ni el nombre de cabanes. Tampoc sembla que li importi gaire a ningú el nombre d’ànimes d’un poble isolat i a tocar de la frontera, excepte a l’alcalde durant les campanyes electorals. En tot cas, tothom està d’acord en el fet que, vist des del turó, el poble sembla tan sols una aldea gran, sobretot a l’època seca, quan els sostres de palla es confonen amb la sabana groguenca que s’estén sense fi cap al nord. A poc a poc, però, els sostres tradicionals desapareixen i és fàcil trobar grans defensors dels tòrrids sostres de zinc, que brillen conspicus sota el sol i que agraden perquè donen una imatge més moderna.

Ràpidament veiem el paral·lelisme entre el grup de simis i el Seejo i el protagonista, el Paul, a qui volen treure de la fundació per unes acusacions poc clares d’abusos sexuals. Comença una mena de xantatge on ell amenaça amb revelar que la fundació té diners en paradisos fiscals, la fundació amb explicar el que ha fet al Congo i que potser el porta al tribunal de La Haia (els fets són nebulosos però prou greus). La fundació ha esdevingut la manada del Paul, i ara el rebutgen com si ja no servís, el rerefons de les relacions sexuals entre cooperants acaba de dibuixar el reflex gairebé perfecte dels ximpanzés.

No és casualitat que aquest indret sigui la representació exacta del paradís que va veure néixer la nostra espècie. No és casualitat que els ximpanzés prefereixin aquest indret a qualsevol altre, i que quan hi accedim, com ells, la nostra part salvatge ens encoratgi a quedar-nos-hi per sempre.
La Jeni avança a poc a poc, absorvint cada detall. M’aturo per esperar que arribi- Vull veure-li la cara quan vegi on l’he dut. La Jeni m’atrapa, m’agafa pel colze i mira avall. A un parell de metres per sota, entre parets de roca rogenca i arrels aèries adherides, hi ha una piscina natural que s’alimenta d’un conjunt de petites cascades formades pel rierol que resseguíem.
Obre la boca.
Aprofito per descarregar la motxilla, treure’m la poca roba que duc i tirar-m’hi en bomba. La Jeni reacciona, esquitxada, es treu la roba i salta.
—No hi ha serps? —crida, tremolosa, ressorgint de dins de l’aigua.
—És clar que n’hi ha. Quin tipus de paradís seria això sense serps, ximpleta?
La Jeni se m’acosta fent dues braçades, m’agafa la cara i em besa. El cor em fa un salt i m’enfonso en les aigües fosques. Torno a la superfície. Riem fort. Cridem. No hi crec, en les reconciliacions, però això que està passant va més enllà. És la Jeni dient-me que confia en mi. Qui vol amor, tendresa i sofisticacions civilitzades quan pot experimentar la confiança d’un altre ésser? Ella no només no em té por, sinó que creu en mi.

Refreshing

Però som en un lloc a mig civilitzar on la frontera amb la barbarie és molt fina i es traspassa amb facilitat, i les coses, tot i algun respir, de seguida es posen força malament amb una sèrie de coses que no explico per no destripar l’argument.

Aquest llibre m’ha recordat dos més de tema africà, aquests dos, i també m’he recordat d’un llibre de Gustau Nerín sobre la suposada ajuda de la cooperació… És un escenari prou interessant com per crear un gènere propi amb els voluntaris convençuts i els que només volen fotos xules per les seves xarxes o els que s’estan buscant a si mateixos… Però tot això són divagacions. El llibre es llegeix bé, la tensió va creixent a mida que ens acostem cap al final amb molts fronts oberts, i amb un to que va enfosquint-se com si estiguessin revivint el viatge al Cor de les tenebres de Joseph Conrad, o sigui que el llibre no és exactament festiu (tot i que al principi ho pugui semblar). Molt recomanable i entretingut, amb més profunditat de la que podria semblar, no només és un llibre on passen coses, de temes per reflexionar i pensar en trobareu un munt.

(Visited 49 times, 1 visits today)