La noia amb la Leica / Helena Janeczek
La guerra civil espanyola va ser un desastre, i també un moment ple de gent d’allò més interessant. Va ser l’avant-sala de la segona guerra mundial, i una novetat és que en aquesta guerra hi havia fotos. Les càmeres s’havien fet prou petites com per carregar-les en zones de conflicte i retratar allò que passava i que així els diaris tinguessin alguna cosa per oferir més enllà de text i xifres. Un dels fotògrafs més famosos de l’època era Robert Capa, però resulta que no existia, eren dues persones Gerta Pohorylle i Endre Ernő Friedmann. Al principi venien fotos de l’un o l’altre indistintament sota el nom d’un suposat periodista americà anomenat Robert Capa, finalment ell va seguir fent el pseudònim i ella va ser coneguda com a Gerda Taro. Una mica eclipsada al costat de Capa (que era un fotògraf molt bo) i també pel fet d’haver resultat morta el 1937 i per tant tenir un carrera molt més curta; també segurament ajudava a aquest poc reconeixement el fet de ser dona. Aquest llibre és sobre ella.
Primer amb algunes fotos icòniques de Barcelona el 1936 i després de seguida anirem a Paris, on arriben jueus i gent en general que fuig del feixisme que sembla no tenir fre. Allà Gerda Taro començarà a fer fotografies amb una Leica, i coneixerà Robert Capa i tindran la idea de crear aquest personatge per vendre fotos. Però tot això més endavant, de moment Gerda es dedica a enlluernar amb la seva bellesa i inteligència.
Es referia a Gerda com un pobre melamed es refereix a l’Únic i Suprem, tot i que ell l’anomenava, i tant, ironitzava Willy pensant en el mestre de Galítsia que l’havia preparat per a la bar mitsvà. Això no excusava les seves consolacions de la nit abans, però fins a cert punt s’havia de reconèixer: Capa no era l’únic que queia en tota mena d’embriagueses quan Gerda entrava en joc. Desintoxicar-se d’una font tant fresca era gairebé impossible.
Anirem seguint a Gerda a través de diferents personatges i això permet que anem endavant i endarrere en la seva vida.
Gare d’Austerlitz a una hora estranya per la bohèmia dels refugiats i per la intel·lectualitat parisenca, més habituada a fer vida de nit. Però hi eren tots a l’hora, aquell matí. I quan els companys ferroviaris havien baixat el fèretre cobert amb una bandera de la República espanyola, només havia quedat estrènyer el puny esquerre i els llavis.
Després, el pare de Gerda havia avançat cap al fèretre i havia començat a recitar el kaddish. Algú l’havia seguit, yitgadal v’yit-kadash sh’mei rabba’, una seqüència de paraules que s’unien en un murmuri. Però l’esquena que s’agitava davant d’aquell centenar de persones, aquell gronxar-se litúrgic cap al taüt paral·lel a les vies, recordava els moviments d’un fanàtic. El senyor Pohorylle s’havia aturat de cop, havia avançat mirant de mantenir l’equilibri però s’havia desplomat. Havia acabat el kaddish estirat sobre la bandera roja de seda suau que embolicava les despulles de la seva filla.
Des de la perspectiva de Willy tenim un retrat una mica més distant, el punt de vista d’un amant platònic que ha assumit que ho és i que ella no se’l mirarà pas de cap altra manera. Des del punt de vista de la seva companya Ruth tenim la seva part més humana, i també més enlluernadora tot i que amb menys efecte. La seva personalitat era abassegadora. I després tenim el retrat fes des de Georg, un dels seus novios que va estar a les Brigades i després als maquisards i va participar en tota la Segona Guerra Mundial per acabar als anys 60 treballant a la FAO a Roma, els seus records de Gerda, de la seva relació o de trobar-se a Capa encara a la guerra espanyola, aparentment sencer però a punt per ensorrar-se a cada moment pel record de la seva estimada morta…
Gerda, en canvi, en sabia, ella sabia parlar al pastor alemany en polonès, i el gos la seguia content i s’aturava quan ella l’hi ordenava. Gerda sabia dirigir-se a gairebé tots els brigadistes internacionals en la seva llengua. Amb poques frases conqueria batallons i generals, encantava comissaris polítics i censors. Gerda, tan estimada pels corresponsals de la premsa estrangera i pels poetes i els escriptors. Rafael Alberti i la seva esposa l’acollien sempre càlidament quan passava per Madrid, a la casa de l’Alianza.
El llibre és dens, els moviments endavant i endarrere són continus el que pot donar una mica la sensació de desconcert, però el llibre és molt interessant i no es pot evitar pensar què hauria fet Gerda Taro de no morir tant jove i de no estar en un món tan masclista, perquè la fama se la va endur Robert Capa, que no era només Endre (André al llibre), eren ells dos, però ella mantenia que ella era el millor de Robert Capa. Acabo la ressenya amb una foto d’ella que trobo entranyable, no la va fer ella, i potser no li va fer gaire gràcia però potser és l’única en que ella no estava possant.
El llibre és molt interessant, retrata un període històric complex i uns personatges ja pràcticament mítics, volem saber-ne més. I està terriblement ben documentat, potser això acaba jugant a la seva contra i provoca aquesta densitat en alguns moments de la narració. O també aquest centrar-se en fets quan els sentiments d’Andre, Gerda, Georg, Willy i tot allò pel que estaven passant podria ser més interessant que els fets pelats, però això és una apreciació molt subjectiva. Un llibre recomanable, sobretot si us interessen aquests personatges o voleu començar a saber-ne coses. I per cert, les paraules en altres idiomes haurien d’estar traduïdes, en notes al peu o com, fos SEMPRE.
A la part final s’explica la història del que es coneix com la maleta mexicana, molt però que molt recomanable i que demostra que de tant en tant els personatges secundaris poden tenir un paper principal.
