La mort del comanador. Llibre 1 / Haruki Murakami

L’autor Haruki Murakami el sento com una assignatura pendent, la meva dona (Senyora Dolenta?) n’és molt fan i a casa tenim crec que tots els seus llibres. Jo només n’he llegit Tòquio blues, After dark i La noia de l’aniversari, hauré de posar-me amb la seva lleixa però de moment assaltaré el seu darrer llibre.

La dona del protagonista vol trencar la relació, i ell decideix marxar i vagarejar per Japó abans d’establir-se en una casa aïllada que li deixa un amic, una casa que pertany al pare de l’amic que era pintor com el protagonista. Té un parell de relacions amb algunes dones a les que fa classes de pintura en una escola del poble més proper, amb una d’elles la relació s’allarga força temps.

De vegades, mentre érem al llit, feia un esbós a llapis del seu cos despullat. Gairebé tots eren dibuixos pornogràfics. Per exemple, jo penetrant-la o ella amb el meu penis a la boca. Ella es posava vermella, però en realitat li agradava mirar aquells dibuixos. Quan es tracta de fotografies, a la majoria de les dones no els agraden, i la persona que les fa els provoca un sentiment de rebuig o de desconfiança. Quan es tracta d’esbossos, en canvi, si estan ben fets, a quasi totes les dones els agraden, segurament perquè hi troben l’escalf de la vida, operquè com a mínim no hi veuen una simple fredor mecànica.

La seva idea de deixar de pintar retrats per encàrrec i pintar coses que li agradin no acaba de funcionar, està bloquejat. Fins que li arriba un encàrrec, un altre retrat d’un home de negocis, ell ja no s’hi vol dedicar però li ofereixen una xifra tan astronòmica que no s’hi pot resistir. A més a més li exigeix que pinti el retrat en l’estil que més li agradi, completament lliure, i també exigeix posar quan fins aquell moment els retrats els feia en base a una petita xerrada i algunes fotos. Aquest estrany i enigmàtic home és un dels pilars de la història, viu en una casa que es pot veure des de la casa on viu el protagonista, són veïns en certa manera.

Tornem al protagonista. Troba un quadre a la casa on viu, un quadre estrany que duu per títol La mort del comanador, un quadre ambientat en un Japó de fa segles, però potser això és només el que sembla, la superfície? La història d’aquest quadre i de l’home que el va pintar també apareix. El pintor va passar els anys de joventut a Viena durant l’Anschluss i després va tornar de manera precipitada i en fer-ho va deixar l’estil de pintura occidental per l’estil de pintura japonesa, un estil on s’engloba el quadre, un quadre amagat i que mai va ensenyar a ningú.

I les relacions del protagonista amb la dona casada, que sap algunes coses sobre el seu misteriós client, en Menshiki, i li explica bocins d’informació entre clau i clau. I els records de la germana del protagonista i…

Bé, evidentment, no tothom era una simple ombra. I és que, de totes aquelles persones, vaig triar dues dones i hi vaig mantenir una relació personal. Quan vam començar a tenir relacions sexuals, totes dues van deixar de venir a l’acadèmia. Els devia incomodar. Jo vaig sentir una certa responsabilitat.

La segona d’aquelles dues dones (la més gran), havia de venir a casa l’endemà a la tarda. Segurament ens passaríem unes quantes hores al llit, fent l’amor. Per tant, ella no era una simple ombra que passava. Era una presència real, amb un cos en tres dimensions. O potser era una ombra que passava amb un cos en tres dimensions. No ho sabria dir.

La història pren moltes direccions, es ramifica molt, i en ser un primer volum tinc clar que no tancarà en aquest llibre gaires interrogants. Hi ha un element a la narració que entraria dins el sobrenatural i que tot i el joc que aporta a la trama no m’acaba de convèncer, em grinyola i no tinc del tot clar si la història no podria funcionar igual prescindint-ne. I la història acaba amb l’aparició de Marie, una noia de 12 anys de qui el protagonista en fa un retrat per encàrrec de Menshiki per motius que és millor no dir ara.

Avaluar el llibre se’m fa difícil i és una cosa que s’hauria de fer havent llegit les dues parts (sóc l’únic a qui no li faria res llegir d’una tacada 900 pàgines?), així que seré prudent. El llibre m’agrada, es llegeix bé, el to i el múscul de Murakami, l’estil i la veu, el que preferiu, hi és ben present. És un llibre interessant que planteja moltes coses i obre molts camins que espero que conclogui en el segon volum i que aleshores tot tingui sentit. Si això no us sembla prou com per decidir-vos per aquest llibre però voleu provar amb Murakami teniu les meves ressenyes dels seus llibres al principi d’aquesta entrada, com a llibre curt ideal per un tast After dark, i com a un dels més emblemàtics de l’autor Tòquio Blues.

Quedo a l’espera del segon llibre per fer un judici més definitiu, però de moment la cosa pinta prou bé.