La meva família i altres animals / Gerald Durrell

Aprofitant l’èxit de la sèrie Els Durrell ens trobem amb una nova edició d’aquest clàssic del petit dels germans Durrell, el dels animalons, que ensenya coses sobre els animals però sobretot fa trencar de riure. Una família d’anglesos força atípica aterra a una Corfú que sembla ancorada encara al segle XIX, tot i ser als anys 30 del segle XX. El contrast entre els nouvinguts i els nadius provocarà més d’una situació còmica. De fet, ja des del títol podem deduir que aquesta obra no pensa respectar ningú, i a qui menys a la seva pròpia família. Una família on trobem algú que després seria un reconegut escriptor, el Larry d’aquest llibre és Lawrence Durrell, un autor de qui he de llegir en algun moment El quartet d’Alexandria.

Ja a la introducció Gerald Durrell ens deixa clar que ell no volia, però la seva família es va colar en aquestes pàgines i ja no hi va haver manera de treure’ls.

De primer m’havia proposat escriure un estudi tocat de nostàlgia sobre la història natural de l’illa, però vaig cometre un greu error: ja a les primeres pàgines del llibre van aparèixer-hi els meus familiars. Tots solets van emparar-se del paper, s’hi van repapar ben repapats i van convidar diversos amics perquè hi compartissin els capítols. Amb grans dificultats i amb una considerable dosi d’astúcia, però, he aconseguit salvar quatre pàgines disperses que he dedicat exclusivament als animals.

Κέρκυρα (Corfu) © Giannis Giannakitsas, Creative Commons.

El contrast entre Anglaterra i Corfú meravella en Gerald, que descobreix un món on la seva afició pels animals es pot consolidar. En això l’ajuda un habitant de l’illa, en Theòdoros.

En Theòdoros em rebia al seu estudi, una cambra que a mi m’agradava moltíssim. Al meu parer era just allò que havia de ser una habitació. A les parets s’hi alineaven prestatges alts plens de volums sobre biologia d’aigua dolça, botànica, astronomia, folklore i temes semblantment assenyats i fascindors. Hi havia entremesclats reculls de relats de fantasmes i de detectius. Així, en una biblioteca que jo considerava del tot equilibrada, en Sherlock Holmes s’havia de fer amb Darwin i Le Fanu amb Fabre. En una finestra de l’habitació hi havia el telescopi d’en Theòdoros, el nas del qual apuntava al cel com un gos udolaire, alhora que els ampits de totes les altres s’hi repenjava un bon gavadal de pots i ampolles amb minúsculs animals d’aigua dolça que giravoltaven i es contreien neguitosíssims entre frondes exquisides d’algues verdes.

corfu © foehnix, Creative Commons.

Gerald va trobar un amic, tot i la diferència d’edat, i algú capaç d’ensenyar-li coses sobre allò que més li agradava, la natura que explorava una mica com una fereta acompanyat del seu gos Roger, per tota l’illa. D’enyorança per la grisa, fresa i plujosa Anglaterra no n’hi ha gens, no és estrany si llegim aquesta descripció de la primavera a Corfú.

Tothom i totes les coses participaven en l’esclat de tothom i totes les coses hi eren sensibles. Era evident a la lluïssor dels pètals de les flors, al llambreig de les ales dels ocells i a la vivor dels ulls foscos i purs de les noies camperoles. Als recs plens d’aigua, les granotes, que semblaven acabades d’esmaltar, raucaven en cors entusiàstics entre algues exuberants. Als cafès de la ciutat el vi semblava més roig, i també més fort. Dits esmussats i callosos de tant treballar puntejaven les cordes de les guitarres amb una dolcesa estranya i veus sonores cantaven decidides tonades deliciosament encisadores.

Colouring Spring © Pedro, Creative Commons.

Però Gerald no és allà tot sol, la família també hi és, i en Larry, l’artista, comença a convidar gent sense mesura. La mirada de l’autor examina per igual animals i humans, però amb els humans és més irònic.

Tot al llarg de la primavera i de l’estiu, mentre jo estudiava el festeig de les tortugues, la vil·la va rebre una torrentada interminable d’amics d’en Larry. Tan bon punt acabàvem d’acomiadar-ne un grup i sospiràvem alleujats, arribava un altre vapor i tota una cua de taxis de bones botzines i de sorollosos cotxes de cavalls enfilava camí amunt i casa nostra es tornava a omplir de bell nou. De vegades la nova carretada de convidats es presentava abans que ens haguéssim desfet del grup anterior, el caos era indescriptible; la casa i el jardí eren sembrats de poetes, d’escriptors, pintors i autors dramàtics que discutien, pintaven, bevien, escrivien a màquina i componien. Lluny de ser la gent normal i encantadora que en Larry havia promès, eren tots uns excèntrics d’allò més estrafolaris, i tan intel·lectuals que amb prou feines s’entenien entre ells.

Dels quatre fills l’autor és el petit i, per tant, el que estaria en una situació d’anar a escola, o almenys preocupar-se per la seva educació. Una idea que a ell no li fa gens de gràcia, és molt més feliç i aprèn més pels camps de Corfú, però provoca situacions divertides amb els diferents preceptors i mestres que li troben, el que tenen a mà vaja, que tampoc hi ha molt per triar.

Quan l’estiu era a punt d’acabar-se, em vaig tornar a trobar sense preceptor, cosa que em va plaure molt. La mare havia descobert, ho explicava molt finament, que la Margo i en Peter s’havien “afeccionat massa l’un a l’altre”. Com que tots desaprovàvem unànimement que el Peter esdevingués parent nostre arran d’un possible matrimoni, calia fer alguna cosa. En Leslie només va contribuir a la solució del problema amb un suggeriment: matar en Peter a trets. Però era un projecte que, ves a saber per què, fou rebut amb molta mofa. A mi em semblava una idea esplèndida, però era minoria. La insinuació d’en Larry que enviéssim un mes a Atenes la feliç parella per, ell ho va explicar així, desempallegar-nos-en, fou rebutjada per la mare perquè ho va considerar immoral. Finalment la mare va prescindir dels serveis d’en Peter, ell va marxar ràpidament i ben decidit i nosaltres vam haver d’enfrontar-nos a una Margo tràgica, plorosa i feroçment indignada que, vestida expressament amb la roba més tronada i negra que tenia, feia magníficament el paper que li esqueia. La mare volia calmar-la i no parava de dir-li tendres bajanades, en Larry la sermonejava sobre l’amor lliure i en Leslie, per alguna raó que ell devia entendre, va decidir fer el paper de germà ultratjat i sovint apareixia brandant un revòlver i amenaçant de matar en Peter d’un tret, si mai tornava a posar els peus a casa, com si fos un gos. Mentrestant, la Margo, plena de llàgrimes que li lliscaven cara avall, no parava de fer gestos tràgics ni de dir que li havíem arruïnat la vida.

I els animals, animals salvatges i domèstics que converteixen les successives cases dels Durrell en una mena de zoològic.

Cada tarda la mare hi feia un tomb, amb els gossos, i nosaltres els contemplàvem baixar el turó i ens hi divertíem molt. Encapçalava la processó el Roger, perquè era el gos més vell, i el seguien el Widdle i el Puke. Després venia la mare, que amb el seu barret enorme de palla semblava un bolet caminaire i que duia ben agafada a la mà una aixada molt grossa amb què arrencava les plantes silvestres que trobava interessants. Al darrere, amb els ulls sortits i ensenyant mig pam de llengua, hi caminava la Dodo, i tancava la cua la Sofia, que caminava lenta i solemne amb el cadell imperial al coixí. En Larry en deia el circ de la mare i des de la finestra, per empipar-la, bramava:

—Eo, sinyora! A quin’hore comence, la gran funció?

Group Dynamics © Thomas Barber. Creative Commons.

Una família una mica disfuncional però molt divertida, una mirada lúcida i divertida sobre els animals i els seus propis familiars (no pas sobre els camperols illencs, o no gaire, un detall que s’agraeix). Un llibre divertit, sense pretensions aparents però que m’ha fet passar una molt bona estona i en alguns moments he rigut de valent. El llibre acaba amb el retorn de la família a Anglaterra, amb tots els animals per les duanes… Hi ha més històries i anècdotes que Gerald va posar en el següent llibre, Ocells, bèsties i parents, un llibre que vaig llegir fa massa anys com per no sentir-me vell si poso la xifra, potser hi hauré de tornar. Una molt recomanable lectura, sobretot si voleu “complementar” la sèrie i veure els canvis que hi han fet (jo n’he trobat uns quants en els caràcters dels protagonistes), i una bona lectura a seques, al marge de la sèrie, què carai!

(Visited 39 times, 1 visits today)