La mentida més bonica / Francesc Serés

Francesc Serés és un dels escriptors més interessants de l’actualitat, només amb el seu De fems i de marbres ja s’hauria guanyat el cel, però ha escrit més coses i sobretot el seu darrer llibre La casa de foc deixava el llistó molt amunt. Sempre que un autor posa el llistó molt amunt hi ha el dubte de si amb el proper llibre se la fotrà, som així de cabrons, però no és el que espero quan començo amb aquest La mentida més bonica, i la veritat és que el tema és complex.

L’autor ha fet entrevistes(o aquesta altra) i també articles, explicant el què del tema, no el repetiré, però és un tema que s’haurà de tractar amb el temps, amb una mica de perspectiva sobretot i veient com acaba tot plegat, perquè no, tot això de la independència no està mort i enterrat com els agradaria a uns quants, va força pel pedregar, això sí, però encara cueja, i amb força, i el que li queda. Però sí que l’etapa que va culminar amb l’1 d’octubre i les protestes per la sentència sí que sembla més o menys acabada i a l’expectativa del que sigui que ha de venir.

Els ha fet patir perquè durant els anys més durs del Procés en va fer de tots colors. Ha estat de sort, això sí, ha esquivat tres denúncies serioses que li haurien pogut sortir molt cares, la darrera per desplegar una pancarta en un tall de carreteres des d’un viaducte. Els manifestants van aturar els cotxes i els camions i quan ja no hi va haver perill, es va desplegar una pancarta enorme que dos desconeguts van assegurar amb trepanys, mosquetons i sirgues d’acer. Un dels dos era ell. Va ser a les protestes per les sentències de l’1-O i ja hi havia tants infiltrats que era molt difícil evitar que se sabessin els noms. Al final, però, i gràcies a una perruca molt ben feta i dos bombers més que l’ajudaven a confondre la gent canviant-se la roba, no hi va haver cap prova concloent. Només ell sap fins on van arribar les altres denúncies, no ha volgut explicar res per no portar més neguit, tothom en té prou i de sobres. Sempre que li han preguntat els ha respost que tot anava bé.

urna

És un llibre sobre gent normal, i ara faré un apunt completament personal: la gent normal és la que va tirar endavant tot plegat, i la que després va ser traicionada pels polítics. La gent va estar a l’alçada, els polítics no. I molta gent encara en paga les conseqüències, entre 3 i 4.000 processos oberts de gent anònima que no mereixeran un espai al TN però que es menjaran les seves condemnes sense indults ni desjudicialitzacions. M’ha quedat un apunt una mica llarg.

La política pot ser de broma, la realitat sempre és seriosa, en surts però ho tornes. Quina angúnia, aquesta espurna de veritat que contenen els clixés… Ningú no s’atreveix a dir que es va mentir, aquesta és l’esca del pecat. Ningú no s’atreveix a dir que es va mentir de la pitjor manera possible, sabent que les conseqüències podien ser tan greus com les que traven tot el país.
Continuen manant els mateixos que van liderar els millors moments del Procés fins a convertir-los en una paròdia. “Enfrontament”, “derrota”, “embat”… Li ha costat fer servir aquestes paraules. De vegades li sembla que tothom es vulgui desempallegar del passat. Ella no pot, no en sap.
En Carles tampoc.

No va amb subterfugis ni mitges paraules: mentida, això és bo.

Encara avui no les entenen, les coses que han passat i les que no han passat, molts d’aquests dos milions que van anar a votar. El dolor s’ha fet present, sempre aprofita les oportunitats que se li donen. N’hi ha una petita part de guarida, d’esma, però hi ha un gruix de desengany que els polítics no volen assumir; a hores d’ara tothom veu que costa més acceptar la veritat que la presó. De la presó se’n surt, però de la mentida no te n’escapes mai. Pots penedir-te d’haver mentit, però no pots canviar haver-ho fet.
En Carles diu que no pot ser que el dolor comenci l’octubre del 2017 perquè un dolor així no s’improvisa, s’ha d’haver planificat amb cura. No eludeix ni un bri de responsabilitat, té seixanta-cinc anys i es jubila després d’una vida d’ensenyar història a quaranta promocions d’estudiants. Com podria defugir l’assumpció de la part que li toca? És a si mateix a qui adreça les preguntes, abans que a qualsevol altre.

Començo a veure que d’acció més aviat poca, hi ha molta introspecció i molt mirar enrere, molt no entendre en quin moment es van empassar la mentida i a partir d’allà tot va anar pel pedregar. El sentiment que tenen és compartit amb molta gent, i també el pensar que cal superar i fer el dol abans d’anar cap endavant. No combrego gaire amb això, jo sóc més de demanar comptes i pensar que si nosaltres hem posar als polítics nosaltres els treurem, però això ja és opinió personal i no el llibre. Els protagonistes es jubilen de mestres, comencen una nova vida lluny del dia a dia de les classes i també apartats de la política, de fet l’endemà hi ha una manifestació i serà la primera a la que no aniran.

[…]L’Arcadi li va dir fa uns mesos que la gent fa temps que s’ha adonat que els polítics ja no consumeixen la droga amb què trafiquen. A en Carles se li van posar els pèls de punta, quan va sentir la frase, però quan veu que tot cau d’aquesta manera, no pot evitar donar-li la raó. Fins i tot demanaria una engruna de la credulitat d’abans, una mica de droga per fer més passador el dolor.

18.10.19 Protests Catalonia, Barcelona

Aquest és el tema, no és només constatar l’engany, és fer-ho a tots els nivells, i deixar-ho al descobert quan els polítics van giragonses i regateigs dialèctics per no haver d’afrontar la veritat, per no haver-se de retirar per la veritat, per no passar comptes.

La Marina va amb molt de compte que en parla perquè de seguida salta tothom, totes les causes són justes, totes les reivindicacions estan disponibles, al supermercat de la bona fe hi ha de tot i cada passadís té la seva parròquia. Vistos el fracàs i la derrota, vista la vergonya que els pares han fet passar als fills i que els avis han deixat als nets, aquests adolescents busquen altres ideals. El que no sap la Marina és on tornaran, els que volen la independència, perquè l’independentisme no ha deixat rastre, no hi ha referents, no hi ha cançons ni pel·lícules, i tots els llibres que han anat publicant els dirigents val més amagar-los. No hi ha hagut veritat perquè no hi ha hagut èpica o no hi ha hagut èpica perquè no hi havia veritat, i al final, per pensar els fets han d’estar carregats de sentit. Ningú no vol recordar una proclamació d’una república de vuit segons. És millor no explicar-ho. No s’atreveix ni a pensar si podran ensenyar amb orgull totes aquelles fotos de manifestacions, després de saber que només hi havia fotos. Hi pensen, hi pensen… És que fins i tot la presó, ara que ha sortit tothom, que hi ha hagut els indults i la pacificació posterior, com l’explicaran? Com explicaran que el govern ha acabat denunciant tot de gent a qui havia animat a manifestar-se?

El llibre m’ha costat. A veure, que els protagonistes tinguin aquesta reacció de vergonya pel que ha passat ho puc entendre, però el que em grinyola és que pràcticament tots estiguin igual (excepte la filla que vol fer carrera política). Els fets hi són, la constatació de l’engany també, però la interpretació i sobretot la reacció el com decidim entomar-ho això és molt més personal i ofereix una sèrie d’alternatives que aquí no hi són representades per ningú, com si l’única reacció a tot plegat fos la que tenen els protagonistes. Com si no hi hagués respostes de ràbia, o d’anar-se’n a l’extrem oposat, o de demanar comptes als polítics, o de cremar-ho tot i convertir el país en un immens Urquinaona… totes aquestes reaccions no hi són. Només el sentit de vergonya i culpa i que ara després d’una década de disbauxa ens toca fer la penitència.

DSC_4033

Potser això fa que m’allunyi del llibre, però el trobo limitat en aquest aspecte de la reacció, i reiteratiu en uns mateixos conceptes i com això llastra un argument que tenia força interés. L’autor ha posat per damunt de l’argument les idees dels personatges, és legítim però pel meu gust li ha quedat un llibre fluix. És el primer on es planteja de manera àmplia el després del Procés (o almenys del Procés fins al 2021), retrata un moment de la societat molt concret, però trobo que la part més novel·lística fluixeja. Interessant, però si voleu endinsar-vos en la literatura de Francesc Serés aneu a De fems i de marbres o La casa de foc, no us decebrà.

(Visited 39 times, 1 visits today)