La mecànica de l’aigua / Silvana Vogt

Silvana Vogt és una escriptora argentina que porta anys vivint a Catalunya i aquesta és la seva primera novel·la, escrita en català, i ara mateix treballa de llibretera, em cau bé.

La novel·la comença amb el corralito i amb el que va significar que pràcticament tot saltés pels aires, el país ensorrat i el futur havent de fer a l’inversa el camí que abans havien fet els emigrants.

Un parell d’apunts de la vida de la protagonista, Vera, encara a Argentina. Primer a una llibreria de vell, on mostra el seu “apreci” per Cortázar.

Quan entra a la llibreria, saluda el propietari amb un gest minúscul, sense mots, per no destorbar-li el moment. Sap que al geperut no li agrada que li parlin quan escolta jazz.
I el respecta.
Ella, en canvi, no suporta aquest tipus de música. “La banda sonoro oficial de l’argentí típic: el que es creu la reencarnació del Cortázar, el que viatja a París amb Rayuela sota l’aixella per buscar una Maga, el que torna de París decidit a deixar la xicota de tota la vida per l’amant, i, enlloc de fer-ho, es ven el saxo i la col·lecció de discos perquè la companya de tota la vida està embarassada i s’ha de casar amb ella. Malgrat l’amant.”
-Ecs!

Hopscotch © pawpaw67, Creative Commons

S’adona que ha cridat. Fa una ullada a la botiga. No hi ha ningú. El geperut continua abduït per Coltrane. La vera agafa un exemplar de Bestiario i hi escup. “Rayuela, Cortázar i la puta Maga que els va parir.”
Una hora més tard, amb els dits plens de pols, accepta la derrota.
No trobarà cap llibre del Federico Esperanto.
Li passa pel cap, durant un segon i mig, la possibilitat d’anar a una biblioteca, però la Vera no suporta haver de tornar els llibres. S’imagina la conversa a l’hora del final del préstec. “Bon dia, vinc perquè em tallin el braç a canvi de quedar-me aquest volum.”
No.

O prop de l’aeroport, al riu.

La vista no pot abastar tota l’amplada. La costa de l’Uruguai ni tan sols s’intueix. “Que no es vegi no vol dir que no hi sigui.” La Vera recorda les paraules del Darío la primera vegada que li va dir que l’estimava, en aquest mateix lloc, quan encara parlaven amb metàfores de tanta por que els feia dir-se les coses pel seu nom. Ara, però, sap que allò que no es veia a simple vista, en el Darío, era una relació a prova de ruptures amb la seva xicota de tota la vida. “La gran virtut d’un mentider és fer-nos creure que menteix a un altre. Mai a nosaltres.”

Sunset Over Río de la Plata © TravelingOtter, Creative Commons

I un ja a Barcelona.

-Un dia passarà. a ho veuràs. Si puges quatre pisos, ets al quart, no al segon.
-Depén, si anomenes entresòl i principal els dos primers…
-Catalans! La gent més tossuda del món. Hi ha la realitati, una mica més enllà, esteu vosaltres i la vostra versió dels fets.
-Millor, no? Si no fos així, l’univers només tindria una sola lectura.

A capítols alterns veiem a la Vera i a l’Eliseu, un editor afincat a Barcelona, que encara recorda com va haver de rebutjar un dels darrers treballs de Virgili (Terenci Moix???). Vera decideix venir a Barcelona perquè gràcies al corralito li resulta impossible aconseguir els llibres d’un autor, un autor argentí a més a més, i perquè a Argentina no la lliga res, agafa el gos (Kantiano, es diu, un gos salsitxa) i ve, deixant allà en Darío, que no deixa de prometre que deixarà la seva dona però mai ho fa.

Tres Kantianos?  The Hounds © HackBitz, Creative Commons

Aquí de seguida es posa a viure en un pis compartit amb el Nil, a qui coneix quan li recomana que tregui el gos de la platja que li pot caure una multa. Nil és escriptor, i voldria ser el Cortázar català, amb el que a ella li agrada Cortázar, i li passa textos que ella li comenta. I entra a treballar com a comercial de iogurts, oferint als clients d’un súper de provar els nous sabors, a Blanes. En els descansos de la feina troba a la platja mirant el mar en Benno (un Roberto Bolaño fàcilment identificable), un home que se’n va, permanentment. Les coses li comencen a anar bé, al Nil l’Eliseu li publica la novel·la, ella aconsegueix una columna en un diari gratuït i l’Eliseu la vol contractar per ordenar la biblioteca de casa. De fet l’Eliseu se’n comença a enamorar, però tot quedarà en res. La relació d’amistat (i una mica alumne-deixeble) que s’estableix entre ells és el motor de la part final el llibre.

No va voler discutir, perquè la noia, a vegades, sembla tan enfurismada que té por de ver-li mal si intenta portar-li la contrària, però, a poc a poc, li farà entendre que, a Catalunya, no cal patir per crisis econòmiques, violència, corrupció i falta de justícia, perquè aquí, li asegura, aquestes coses no paseen.
Tenim mecanismes de control, Vera, no ens pot passar mai allò que us va succeir a vosaltres, li va dir, convençut de tranquilitzar-la, després d’aconsellar-li que acceptés un crèdit per pagar la validació dels seus títols universitaris. Ella li va preguntar si volia que patís un atac de cor o se suicidés de manera barroera i demencial al mig de la plaça de Catalunya només per demostrar el que li passa a un cervell quan esclata per culpa del fet d’acceptar un deute que no sap si podrà pagar.

plaça catalunya © Davidlohr Bueso, Creative Commons

Aquest diàleg m’ha sembla sublim:

-No t’amoïnis.
-No ho faig.
-Però sembles trista.
-És per culpa de Chopin.
-No t’agrada?
-El piano té un so que mai no he suportat. El trobo lleig, insuls, primari, vulgar, explícit, fàcil i sense misteri.
-Compres els adjectius en una armeria, Vera?
-No. Estic llegint Josep Pla.

Les coses, la vida, acaba interrompent aquesta relació, i ens quedem amb ganes de saber on els hauria dut, o què acabarà passant amb Vera.
Tinc ganes de llegir més coses d’aquesta autora.