La lluita a l’exili / Carles Puigdemont; Xevi Xirgo

Després del primer llibre M’explico m’havia quedat amb ganes de més, i aquest més és aquest llibre, que arriba pràcticament fins als nostres dies, firmat pels mateixos autors i que espero il·lustri què és i què s’està fent a l’exili, entre d’altres coses.

El llibre comença amb el dia després de les eleccions. Sembla que a ERC quedar per darrere no els va fer gaire gràcia i ràpidament la idea de restituir el govern va començar a esquedar-se. La idea de reformar el reglament per poder investir Puigdemont i des d’aquesta posició institucional seguir plantant cara a l’estat espanyol… bé, no era la idea preferida per tothom tot i ser la idea que es va vendre a la campanya.

Això és 100% de Puigdemont, textual:

“És la constatació que els meus companys de viatge no em volen de cap manera. Em van acusar de traïdor quan anava a convocar eleccions —recorda—, van amenaçar-me de deixar el govern tot acusant-me de covard i van anunciant que abandonaven el govern i se n’anaven a l’oposició, i ara, quan m’han de votar, ¿es fan enrere? ¿Com vols que continuï?”.

El llibre recull la seva detenció a Alemanya i els dies que va passar a la presó de Neumünster on va escriure un dietari que es reprodueix aquí. Una aturada forçosa en un dia a dia força mogut que, entre d’altres coses, li va permetre prendre perspectiva sobre alguns fets.

[…] tots aquells que haurien preferit que jo em deixés detenir des del primer moment o que em presentés després per ser arrestat davant de tot el món no tenien ni tenen cap raó. No tinc vocació de màrtir, sinó de lluitador. I el lluitador fa tot el que pot per evitar ser màrtir, perquè la seva prioritat és vèncer. Jo vaig triar l’exili com a camp de batalla perquè tenia molt i molt més espai per defensar la posició que no pas convertint-me en ostatge polític d’un estat que es comporta com si fóssim l’enemic en una guerra.[…] Mai m’han atret aquestes teories de la victimització, cosa que no vol dir ni que no siguem víctimes, que ho som, ni que no n’haguem de fer ús per poder explicar millor el que està passant dins la mateixa Unió Europea. Els màrtirs segurament queden bé als llibres d’història, però en política solen fer més nosa que servei.

Les intrigues des de la distància es veuen potser millor i tot. Ha aconseguit ser algú incòmode, algú que impedeix fer política com sempre s’ha fet (curiosament els presos també haurien d’impedir-ho, però sembla que no és així, o potser és que queixar-se des de la presó és més complicat i més inútil).

D’ençà de l’elecció de Pedro Sánchez la situació política ha experimentat un punt d’inflexió que en part és bo i el part em preocupa molt. Algú del PDeCAT ha participat en una operació per aïllar-me i “rectificar” el que creuen que és un error. Per a ells, com per a altres d’ERC, el procés d’independència només és bo si electoralment funciona i no genera maldecaps. Ara aprofiten que som a l’exili i a la presó per desmuntar i dinamitar l’estratègia construïda amb molt d’esforç i sacrifici. I amb suport popular.

Són els de sempre. Són els últims lectors de La Vanguardia, on escriuen els narradors del sistema perquè res no canviï mai.

Aquest és un problema que es va repetint. Estem parlant de gent que ha acceptat pagar un preu molt alt i deixar-los de banda no té cap sentit, i encara menys fer-ho de manera que no es noti gaire, amb dues cares, la que pensa en com beneficiar-se d’una situació i la que calcula el cost electoral de les coses. Després de la declaració d’independència tot va saltar pels aires, a nivell polític, però no a nivell popular, la gent hi era, hi és i hi serà, el procés ha arribat on ha arribat gràcies a la gent i a pesar dels polítics, és una cosa que massa sovint s’oblida o s’actua com si s’oblidés.

[…] Per això em dol tant que des de la política no estiguem donant bones notícies a tota aquesta gent. A la gent li demanem una cosa i la fa. I a nosaltres ara ens demanen una cosa, que és unitat, i no la fem. No s’hi val. Tenen dret a estar emprenyats amb nosaltres.

El llibre es llegeix molt bé, l’activitat de Puigdemont a l’exili és absolutament frenètica, no és un retir daurat com s’especula amb malícia. Això sí, la fractura amb els presoners d’ERC es cada cop més gran, ho era el 2018-2019, ara fa por pensar com deu ser. El pla de l’exili estava pensat per tot el govern, quedar-se va ser una decisió de cadascú, Puigdemont no ho sol criticar-ho, però ho considera una mala estratègia.

—Al sopar d’ahir, amb els de l’ANC, vas dir que esperes que el criteri de la justícia alemanya s’imposi aviat a la justícia espanyola i que els presos surtin en llibertat. ¿T’has preguntat mai què hauria passat si tot el govern hagués anat a l’exili? —li pregunto quan som a l’aeroport, fent temps.

—Hi he pensat moltes vegades. Crec que la situació hauria estat insostenible per a Europa. Amb tot el govern actuant a l’exili tot hauria estat molt diferent.

—¿Què vols dir?

—Hauríem incomodat molt més i hauríem gestionat de manera molt més efectiva la confrontació amb l’Estat. Tot el govern anant per Europa denunciant el cas hauria estat insostenible.

Bé, sembla que no ho sabrem.

El llibre acaba amb l’accidentada entrada al Parlament Europeu, tot i les trabes del govern espanyol i la tasca de europarlamentaris intentant evitar-ho, i fins i tot amb l’enviament d’uns policies de les forces especials a Estrasburg amb la idea de segrestar-lo i portar-lo a Espanya per les braves, aprofitant tractats firmats entre Espanya i França que ho permeten (es va fer quan ETA estava en actiu i no s’han derogat mai). Si la UE no vol escoltar parlar del tema, ara ho haurà de fer vulgui o no vulgui, una altra cosa és que això serveixi de res.

Imatge treta d’aquesta pàgina, article de Silvia Martinez i Fidel Masreal per El Periódico.

Llibre interessant i que com el primer es llegeix d’una tirada. Puigdemont té ganes de deixar moltes coses clares i ho fa, res a dir per aquí. Però faria falta conèixer la versió de l’altra banda, de Junqueras i ERC perquè reben força i encara no s’han explicat (no, Tornarem a vèncer no és cap explicació), i també seria interessant saber que es van dir en tantes reunions com van tenir Oriol Junqueras i Soraya, i què van pactar, si és que van pactar res. Potser algun dia serà possible fer-se una foto més completa de tot plegat, tot i que começo a trobar coincidències en diferents fonts.

(Visited 41 times, 1 visits today)