La llarga migdiada de Déu / Pep Coll

Pep Coll és un autor que m’agrada, i que en aquest blog només té un llibre perquè el dels Dos taüts negres i dos de blancs es va publicar a la versió antiga del blog que suposo que en algun moment blogger tancarà per sempre. I aquest llibre em permet recuperar l’etiqueta de Literatura pirinenca i a sobre veig nazis a la portada i la cosa es posa molt i molt interessant!

Tot comença, més o menys, a Lilla, on en Samuel Rubinstein, després de fer una entrega amb el camió ha d’agafar la família i quatre farcells i agafar la carretera cap al sud. Els alemanys entraven a França pràcticament sense oposició (serà veritat allò que les carreteres franceses tenen arbres als vorals perquè els alemanys puguin envair caminant per l’ombra?). Unes imatges que recorden unes altres, uns mesos abans, en sentit oposat, però sobre aquest punt hi tornarem després. A Tolosa han anat a parar molts espanyols, i ara veuen com els hi arriba gent del nord, jueus sobretot, tampoc els fa gaire gràcia, ningú els fa gràcia.

—Jo m’estimo més no veure’ls, Maurice. La passada guerra van matar el meu germà, no ho oblidaré mai. Però en això de l’ordre i la seriositat, tens raó. Em fan més por els espanyols de l’Artiga que no pas ells. Els homes, tant l’un com l’altre, són més comunistes que el mateix Stalin. A Espanya escorxaven capellans. Per això ho hi poden tornar.
Ell somriu:
—No en diguis mal, dels espanyols del convent! Que sort n’hem tingut!

Un convent, l’Artiga, una herència convertida en ruïna que acaba sent la casa d’uns catalans que hi faran de masovers, per poc temps perquè de seguida que caigui el govern feixista de Franco se’n tornen a casa. Arreglen allò prou per viure-hi i criden l’atenció, per l’espai de que disposen, per muntar-hi un refugi per nanos jueus que estan refugiats allà per la creu roja suïssa, les lleis de la França no ocupada encara no eren tan bèsties cap a ells.

—Entenc que ho vegi així, senyoreta. Vostè és de Suïssa, una nació petita, pacífica i sense colònies. Nosaltres som tot el contrari. Els francesos volem ser grans, estem ben armats i posseïm colònies arreu del món. Però, sap què ens passa? Que una majoria de francesos porten la revolta a la sang. Si tenim una llarga tradició colonial, la gent de bé hauria d’acceptar que a hores d’ara ens toca a nosaltres ser una colònia. Per evitar mals majors, m’entén? Miri, l’hi diré ben clar. En aquest moment jo em sento un algerià d’ordre que accepta ser governat pels francesos. —Vist que la dona continua arrufant les celles, retorna als prodigis del cap de sant Dionís—. Deixem-ho estar. Vostès, els suïssos, no tenen maldecaps d’aquesta mena.

Construir un refugi, salvar els nens, aquesta hauria de ser la prioritat però les guerres ho trastoquen tot. Un altre cop el mirall de la guerra espanyola.

“Entrebancs més grossos que tots coneixen i ara no dirà”, però que ell no ha oblidat. El dia que van començar les obres, quan va veure baixar de la camioneta de la Creu Roja aquella patrulla de barbamecs, armats amb aixades i eines de tall que no sabien ni per on agafar el mànec, es va recordar de l’exèrcit miserable de la República espanyola. Feia tot just dos estius uns marrecs com aquells de la lleva del biberó reclutats per a la batalla de l’Ebre arribaven en camions militars a la caserna de l’Espluga de Francolí. Tres mesos després no en quedava cap de viu.[…]

Els francesos havien passat de rebre gent, és un dir, a ser ells els que fugien, poc o molt dels mateixos i en un període de temps ridículament curt. Possiblement si haguessin acollit millor els refugiats aquests haurien pogut plantar cara als alemanys, que al cap i a la fi ja sabien el que era una guerra, però això és un altre tema.

Feia tot just un any i pocs mesos havien desaiguat a Tolosa tot de rierols procedents del vessant sud dels Pirineus. Eren les escorrialles de la Retirada: la riuada de centenars de milers d’espanyols, fugitius de la guerra, que havia d’impressionar Europa i els països civilitzats. Les imatges en blanc i negre de famílies amb ancians i criatures omplint les carreteres mentre eren bombardejades des dels avions van escandalitzar els ciutadans europeus com una calamitat mai vista. Les veien als diaris o als reportatges del cinema amb ràbia, amb compassió o amb indiferència, incapaços d’imaginar que al cap de poc ells es trobarien en una situació semblant. Ni els més lúcids podien preveure que Franco i els seus militars havien estrenat un nou tipus de guerra, les victòries de la qual a partir de llavors es comptarien pel nombre de ciutats arrasades i pels milions de persones mortes, exiliades o deportades. Agafades per sorpresa, les autoritats franceses havien pogut controlar els fugitius espanyols en camps d’internament improvisats, una mena de pletes de bestiar plantades a la sorra de les platges i a camp obert. A principis de setembre de 1939, l’inici de “la guerra de Broma” amb Alemanya havia facilitat que molts d’ells poguessin substituir els obrers de les fàbriques i els treballadors del camp que l’exèrcit havia mobilitzat. De manera que el juny del 1940 una part dels espanyols exiliats al Midi havien tingut temps de buscar-se un lloc, sigui a la gran ciutat, sigui als pobles i masies de l’entorn. Alguns miraven amb recel els nouvinguts del nord d’Europa: el mateix recel, al capdavall, amb què els miraven a ells els autòctons francesos un any i mig enrere.

Aquest desplaçament cap al Sud és general, però és un respir temporal. Ni la França ocupada ni la França de Vichy són llocs segurs pels jueus, a poc a poc les lleis nazis els van cercant, tant hi fa que les dictin des de Berlín o des de Vichy, l’objectiu és el mateix. I això fa que es comenci a mirar cap als Pirineus amb una certa esperança, tot i que Franco era aliat de Hitler no tenia lleis antisemites i a partir del 1943 començaria a virar una postura de neutralitat però suport a l’Eix cap a una neutralitat però estem a bones amb els Aliats. Tot això ho sabem ara, com sabem que creuar els Pirineus va permetre salvar la vida a molts jueus, i normalment des d’aquí seguien camí, normalment cap a Amèrica.

Però el 1943 les coses comencen a canviar a pitjor pels jueus. I aquest fragment em sembla especialment escruixidor, sabent com sabem ara com va anar tot plegat.

Vaig haver d’anar amb els companys a ajudar els espanyols en la pitjor de les feines del camp que he hagut de fer fins ara. Havíem d’agafar amb els dits els insectes que devoren les plantes de la patata i encabat cremar-los. M’han quedat les mans tacades de la saliva groga que fa pudor i un tuf de socarrim enganxat al nas. L’Enric va explicar que no hi ha altra manera d’exterminar-los. Diu que són uns insectes tan intel·ligents que resisteixen qualsevol insecticida. Si tan intel·ligents són, és estrany que es deixin agafar com si fossin caragols. Però ells tenen ales. Em pregunto per què no fugen volant tan aviat com veuen l’ombra d’una persona o noten que la planta es mou. Fins i tot davant la foguera, sentint el murmuri dels seus companys rostint-se, continuen impassibles. Tot un misteri, la passivitat d’aquests insectes tan intel·ligents per a segons quines coses.

Una mica més sobre aquests espanyols a l’Artiga, els masovers:

En realitat, ells no són espanyols sinó catalans. Oi que no n’heu sentit a parlar mai, dels catalans? Jo tampoc, fins que ells m’ho han explicat. Perquè ho entengueu, us diré que els catalans són com els irlandesos abans de fer-se independents dels anglesos.

La participació dels francesos de la França “lliure” va ser absolutament vergonyosa, especialment de les autoritats. Una part de la història francesa que no els interessa gaire recuperar, total només va afectar a jueus i a refugiats espanyols que havien d’anar a treballar pel reich, i això ja sabem ara què volia dir i com solia acabar. De totes maneres, quin paperot.

—Ho ha d’entendre, senyoreta Inger. Jo estic obligar a obeir les ordres. No es pensi que a mi personalment em faci gaire gràcia detenir joves. Comprendrà que m’hi jugo el càrrec.
Ella respon:
—Doncs els meus nois s’hi juguen la vida.
—Per l’amor de Déu! Els porten a un camp de treball. No a la guillotina!
—Vostès en realitat l’ignoren, el lloc on els alemanys els porten. Vostès no manen, són criats seus.
—Ho sap millor vostè, esclar!
—Per la Creu Roja corren rumors, sospites molt greus d’assassinats i maltractes. La meva obligació és conèixer el lloc exacte on van els nois i tenir garanties que seran ben tractats. Així em vaig comprometre amb els seus pares a Colònia. A part del compromís, després de cinc anys és com si fossin fills meus. Posi’s al meu lloc. Que prou ho permetria, vostè, que lliuressin els seus fills als alemanys?
—Jo no soc jueu, gràcies a Déu.
—Però té sentiments, imagino.
—Deixem-nos de sentiments i de romanços! Vostè sap que la seva organització està obligada a complir les lleis del país on fa un servei humanitari. I a la França lliure la llei obliga els jueus de setze anys cap amunt a presentar-se a la caserna de policia. Si vostè se salta la llei, si amaga els nois o és còmplice de desertors, el govern li clausurarà la colònia.
—Tenim cura també de criatures franceses. Què en faran? Les deixaran al carrer?
—A França tenim orfenats on col·locar-los. Miri, senyoreta Inger, entenc la seva contrarietat de desfer-se de tres nois a la vegada. Li proposo un tracte. Em conformo amb el noi gran, el que aquest any en fa divuit. Així de moment puc acontentar les feres amb el peix més gros de la batuda. Després ja ho veurem, la guerra pot portar moltes sorpreses.[…]

La situació és com més va més insostenible. Després de la batuda d’Aulus cada vegada més pares jueus entreguen els seus fills a les xarxes clandestines que els amagaven en masos, però era una solució a mitges, els gendarmes francesos i els soldats alemanys sabien què estava passant i només esperaven el moment de capturar-los.

I els Pirineus allà, cada cop més presents, tampoc és que les coses a l’altra banda estiguessin gaire bé, però no sembla que es facturessin jueus cap a Alemanya. Les autoritats espanyoles no s’hi posaven malament perquè a més a més la majoria de jueus que arribaven tenien una organització que se’n feia càrrec i estaven aquí fins que podien marxar, a algun lloc amb familiar o on algú els reclamés o a Palestina.

Avançat l’hivern de 1944 el profeta va alertar-lo del risc imminent que corrien els joves, nois i noies majors de setze anys. Els alemanys necessitaven amb urgència mà d’obra a les fàbriques d’armament i els prefectes i sotsprefectes havien donat ordres als gendarmes de rasclar tots els racons de l’Arieja per arreplegar carn jove:
—Els ceps més grossos del teu viver de l’Artiga corren perill. —I passà a concretar-li algunes mesures—: Que es comencin a preparar perquè tan aviat com es fongui la neu puguin fugir a Espanya per passos de muntanya. Els primers anys de la guerra, els policies espanyols retornaven els evadits. Però últimament Franco ha canviar d’actitud. Com que els alemanys poden perdre la guerra, vol evitar de totes passades enfrontar-se als anglesos. Franco es comporta com els gentils astuts: un ciri al seu déu i una espelma al diable. A Barcelona hi ha una delegació de la Joint que els acull i els passa a Portugal.

Ara sabem que en qüestió de mesos hi haurà el desembarcament i la guerra, que ja pintava malament per Alemanya, entrarà en la fase decisiva de la victòria aliada. Ara ho sabem. Però allà tots aquells nanos estaven exposats a que els gendarmes els enviessin a un camp de treball, i comencen a tenir pressa, l’entorn on es troben pot semblar idíl·lic tot i les dificultats, però no deixa de ser un lloc del que no poden sortir, la seva seguretat és molt relativa i sobretot temporal.

Potser que m’aturi aquí, passen més coses però prefereixo deixar que les descobriu en les més de sis-centes pàgines del llibre (que passen en un sospir), potser aquesta extensió us faci enrere, seria un error. Sí crec que potser en alguns punts l’acció es podria accelerar, però ja és un tema de gustos. I un detall de la part final, el llibre no es limita al final del que sigui (per exemple la guerra), perquè després encara queden coses per fer i arguments per tancar. Les expectatives amb Pep Coll eren molt altes després de L’any que va caure la roca, però les ha satisfet amb una novel·la amb la que fa un retrat potser no molt agradable d’un lloc i un moments concrets. Un llibre d’allò més recomanable!