La humiliació / Philip Roth

Aquest La humiliació és el primer llibre que llegeixo de Philip Roth després d’haver-ne llegit elogis entusiastes, sobretot de Joaquim Carbó en el seu llibre de memòries, on el posava pels núvols.

Això de llegir sobre un llibre i autor i anar cap als seus llibres és una cosa que ja he explicat altres cops, i que no fa més que afegir-me feina i posar més llibres a una lleixa de pendents que ja està més que plena. I les novetats i els llibres que guardo per a l’estiu (ni jo sé exactament perquè), les relectures o aquells llibres que mereixen una lectura potser més atenta i que esperen un moment més relaxat per posar-m’hi… vaja, que no dono l’abast. Espero que aquest llibre, que s’ha saltat gran part de l’espera habitual, compensi. De moment el començament és francament bo:

Havia perdut la màgia. Li havia fugit l’empenta. No havia fracassat mai a l’escenari, tot el que hi havia fet li havia sortit reeixit i amb força, i de cop i volta aquella desgràcia: no podia actuar. Entrar en escena va passar a ser un turment. En lloc d’estar convençut que brodaria el paper, sabia que no se’n sortiria. Li va passar tres vegades seguides, i l’última vegada no va interessar a ningú, no hi va anar ningú. No arribava al públic. Se li havia acabat el talent.
Si n’has tingut, però, sempre conserves una cosa que els altres no tenen.

John Wayne / Gail Russell

Un actor a la seixantena en plena crisi, una crisi que el fa internar-se en una clínica. En surt una mica millor, sense idees suïcides però tampoc ganes de viure. La feina és un impossible, ni s’ho planteja, i aleshores, de forma una mica forçada, apareix una persona del seu passat amb prou edat per ser la seva filla.

Ell la va convidar a quedar-se a sopar, i ella va acabar fent-lo. També feia molt temps que ningú li feia el sopar. Ella es va acabar una cervesa mentre ell estava assegut a la taula de la cuina mirant com cuinava. A la nevera hi havia un tall de parmesà, ous, una mica de cansalada viada i mig tetrabric de nata, i amb això i amb un paquet de pasta ella va fer uns espaguetis a la carbonara.

Pasta alla carbonara

Mentre l’observava feinejant a la cuina com si fos a casa seva, en Simon va recordar com era quan era un nadó enganxat al pit de la mare. Ara era una presència vibrant, ferma, segura, desbordant d’energia, i al cap de no gaire en Simon va deixar de sentir-se una persona sense talent que estava sola al món. Estava content, que era una sensació inhabitual. A l’hora de sopar acostumava a ser quan estava més trist de tot el dia. Mentre ella cuinava, ell va anar a la sala d’estar i va posar Brendel interpretant Schubert. No recordava quan havia sigut l’última vegada que s’havia dinat escoltar música, que, durant la millor època del seu matrimoni, no parava de sonar.

No només hi ha la diferència d’edat, la Pegeen només va estar amb homes a la universitat, però ara ja fa molt que és lesbiana, o no del tot, no sembla que ni ella ho tingui clar, però comencen una relació.

La Pegeen no va trigar a aprendre a galopar, i un dia, mentre es bellugava a poc a poc amunt i avall, va començar a dir:
—Pega’m. —Ell la va pegar, i aleshores ella li va dir—: ¿No saps pegar més fort?
—Ja tens la cara vermella.
—Pega’m més fort —va dir ella.
—Com vulguis. Però ¿per què?
—Perquè t’he donat permís per fer-ho. Perquè fa mal. Perquè em fa sentir com una nena i em fa sentir com una puta. Va. Més fort.

Spank Me!

La seva relació és bastant tòrrida i òbviament ressuscita en Simon, tot i que sap que aquesta història el pot portar molt amunt mentre vagi bé, però que l’hòstia que amb quasi total seguretat arribarà… potser no la podrà suportar.

I de cop, bé perquè l’havia assaltat el desig o bé perquè volia fer-lo callar, va acostar els llavis al membre d’ell mentre ell tenia els ulls clavats en els d’ella com si estigués hipnotitzat, i el sentiment d’impotència, el convenciment que aquella aventura era un despropòsit insensat i que era tan impossible modelar la vida de la Pegeen com fer-se-la seva i que s’estava buscant un nou motiu d’infelicitat, va començar a remetre. L’extravagància d’aquella relació hauria intimidat molta gent; però és que era una extravagància embriagadora. La por, tot i així, no el va abandonar […].

La història va escalant i cremant etapes sexuals. Simon vol i dol. Li encanta conduir a la Pegeen, però no té tant clar qui condueix a qui, i sap que potser amb aquesta mena de cursa i fent intervenir altres dones al llit… Bé, pot ser que perdi la Pegeen, que és una possibilitat que sempre hi ha estat, però per culpa seva, per haver-li tornat a posar una dona al llit.

En Simon va preguntar-se què devia pensar la Tracy. Puja en un cotxe amb dues persones que no coneix de res, la porten en una casa al mig de la muntanya que s’hi arriba per una pista de terra, i quan baixa del cotxe es fica en un sarau. Potser està borratxa, però a més a més és jove. “¿Fins a quin punt no s’adona que corre un perill? ¿És que la Pegeen i jo inspirem confiança? ¿Ho fa pel gust del perill, o és que va massa borratxa per patir per res?” Va pensar si la Tracy devia haver fet mai res semblant fins aleshores. Va tornar a preguntar-se per què feia allò ara. No tenia lògica que aquella noia els hagués caigut del cel per fer totes aquelles coses que al llit s’havien imaginat excitats que feien amb la Lara. Però ¿què tenia lògica? ¿Que fos incapaç de sortir a l’escenari a actuar? ¿Que hagués estat ingressat en una clínica psiquiàtrica? ¿Que tingués una aventura amorosa amb una lesbiana que havia vist mamant del pit de la mare? Quan un home té dues dones alhora a la seva disposició, no és infreqüent que una de les dones se senti relegada, tant si és amb raó com sense, i acabi plorant en un racó de l’habitació. Per com anava de moment la cosa, qui semblava que acabaria plorant en un racó era ell.

Tot plegat té un sentit d’inevitabilitat fatalista, que passa el que ha de passar perquè no pot passar res més i que la relació amb la Pegeen ha estat una treva de felicitat i plenitud d’un home que ja encara els seus darrers anys. Simon té l’energia necessària per gaudir d’aquesta relació, però tindrà la força per resistir la ruptura? La resposta la trobareu en aquest llibre curtet que fa bo allò de no refiar-se dels llibres curts. Llibre molt recomanable, es llegeix fàcil i de tant en tant te la fot sense que la vegis venir. La història és potent i aquest tema de relacions amb diferència d’edat m’ha recordat a James Salter, crec que a Això és tot. Però vaja, són aquestes connexions que només veig jo. És el primer llibre que em llegeixo de Philip Roth, però no serà el darrer, ja en tinc un altre a la lleixa, quin descobriment d’autor! I m’he buscat La gavina de Txékhov per un tema que no puc mencionar per no fer espòiler.

(Visited 25 times, 1 visits today)