La història d’en Shuggie Bain / Douglas Stuart

Sabia poques coses de La història d’en Shuggie Bain, de Douglas Stuart, abans de començar el llibre. Coses que havia caçat aquí i allà i una cosa que em cridava força l’atenció: proletariat. La literatura britànica sembla una cosa molt de classe alta, d’universitaris amb molta pasta i cada cop costa més veure l’altra cara de la moneda, que hi és. Potser parlar de literatura obrera seria exagerat, però sí que hi ha una mancança en retratar persones i situacions de gent a qui costa arribar a final de mes, o que estan a l’atur, o que en general tenen moltes coses en contra ja des de bon principi. I sembla que aquest llibre té molt d’això. Douglas Stuart va als anys 80 a Glasgow, la segona ciutat d’Escòcia, una ciutat industrial que va ser víctima d’una plaga anomenada Margaret Thatcher. Tot el que se la pugui insultar serà poc, va aconseguir delmar la classe obrera d’una manera que encara no s’ha recuperat (ho explico una mica a la ressenya del llibre Chavs). Tenim aquest escenari, i alguns protagonistes com Shug, el pare de família.

Quan per fi va arribar el vespre, en Shug va fer ressuscitar el seu taxi negre amb una petita maniobra circular. Com un gos gras que es persegueix la cua va sortir del barri de Sighthill. En veure els llums de Glasgow es va relaxar al seient i per primer cop aquell dia les espatlles se li van desenganxar de les orelles. La ciutat seria seva durant les vuit hores següents, i havia fet plans.[…]

Glasgow – Charing Cross 1 © Josethius, Creative Commons.

Li agradava vagar sol quan era fosc i poder veure les entranyes, d’on sortien els personatges més derrotats per la grisor de la ciutat, immobilitzats al mateix lloc per anys d’alcohol i de pluja i d’esperança. Es guanyava la vida amb les persones que es movien, però el seu passatemps preferit era mirar aquestes altres.

Tenim els escocesos treballadors. Serien els pares o els germans grans, més o menys, dels protagonistes de Trainspotting, fent una comparació una mica bèstia.

En Shug va posar el peu a l’accelerador. La ciutat canviava; ho veia a les cares de la gent. Glasgow estava perdent el seu propòsit, i ho veia clarament des de l’altra banda del vidre del taxi. Ho notava en els clients. Els sentia dir que la Thatcher ja no volia treballadors honests; el futur que ella volia era la tecnologia, l’energia nuclear i la sanitat privada. Els dies de la indústria s’havien acabat, i els esquelets de les drassanes del Clyde i dels ferrocarrils jeien abandonats per la ciutat com dinosaures putrefactes. Hi havia barris populars plens d’homes joves a qui havien promès els oficis dels seus pares i ara no tenien cap futur. Els homes estaven perdent la seva virilitat

Old factory © Nick S, Creative Commons.

En Shug havia vist com les classes treballadores anaven desapareixent dels barris pobres. Els funcionaris i urbanistes de classe mitjana havien considerat una gran idea envoltar la ciutat de noves ciutats i barris plens de cases barates. Si els donaves un tros de gespa i una vista al cel, se suposava que els problemes de la ciutat havien de desaparèixer.

Un retrat que és gairebé idèntic al que es fa a Trainspotting, una reconversió industrial que va enviar moltíssima gent a l’atur. Segurament va haver-hi gent que hi va guanyar, el capital, però va ser una catàstrofe. Els anys 80, amb la plaga de la Thatcher, el Regne Unit era un lloc complicat i difícil, sobretot si eres a la banda dels treballadors. Famílies amb marits que treballaven poc o gens, dones que bevien —la mare d’en Shug—, fills que a la mínima escapaven de la casa —la germana i el germà d’en Shug—, pares faldillers que anaven fundant famílies com qui obre franquícies —el pare, l’altre Shug—, i moltíssima gent depenent de subsidis per poder posar un plat a taula —tot el barri on s’han traslladat i on, de vegades, hi fa cap en Shug pare a passar la nit—.

Ara, als vespres, els fills grans dels minaires s’estaven a les vies dels trens amb cerveses i bosses de cola i veien passar amb un bramul les cares felices cada mitja hora amb tristesa i ressentiment. Magrejaven les mamelles de les seves cosines per sota dels jerseis amples de llana i corrien entre les vies davant del tren a tota velocitat, amb els cabells suaus fuetejats per perill escàpol. Llançaven ampolles de pixats contra les finestres, i quan el maquinista deixava volar la botzina furiosa sentien que el món els mirava, se sentien vius.

Una sortida pels miners aturats era anar a Sud-àfrica, on un miner —un miner blanc, detall important— podia guanyar un sou molt més que digne. Recordem que som als 80 i a Sud-àfrica encara era vigent l’apartheid. Aquesta emigració en concret també la va retratar de passada el també escocès Irvine Welsh en el seu no reeditat llibre Las pesadillas del marabú.

El subsidi permetia o posar un plat a taula o l’alcoholisme de la mare del Shuggie, no arribava a tot. Un alcoholisme ajudat per l’absència de Shug pare, tot plegat una espiral de pobresa en un entorn ja considerablement pobre i castigat. El retrat de l’entorn i de com el petit Shug s’intenta evadir, alhora que intenta protegir una mare que amb el seu alcoholisme no és capaç ni de protegir-se ella mateixa (de ser una mare com cal ja ni en parlem). Un Shug molt proper a la seva mare que, a més a més, ha de suportar les acusacions de marieta per part dels altres nanos de l’escola, així comdels professors (eren els anys 80). I també les acusacions que sa mare era una perduda. Acusacions de pobre no perquè, si fa no fa, tots són pobres.

—Has begut! Has estat bevent!
—Mira’t. Com t’agrada amargar-me la diversió… —L’Agnes va intentar altre cop que li deixés anar la màniga—. Només he pres mig gotet amb la meva nova amiga Marie.
—¿Marie? Em vas prometre que seríem nous de trinca.
—Ho som! Ho som! —Començava a enfadar-se amb el seu carceller.
—Vas mentir. Ni tan sols ho has intentat. No som nous. Som la mateixa merda de sempre.— En Shuggie va estirar la màniga tan fort que el jersei de l’Agnes va cedir i el coll se li va obrir per l’espatlla. Damunt de la pell blanca i suau, va quedar a la vista una tira de sostenidor negre. Va estirar la mà per posar-li bé.

drunk lady

Per si us pregunteu què se n’ha fet del Shug pare, segueix de taxista i ha arribat a acumular fins a catorze fills de diferents dones, cadascuna li ha donat un fill que porta el seu nom, en fi…

El llibre es llegeix molt bé. Té en contra una extensió potser excessiva, i que, tot i això, abasta un període de temps relativament curt. El retrat que fa de l’empobrida classe treballadora escocesa dels anys 80 és desolador. Un panorama que es repetia per tots els nuclis industrials britànics que es van anar tancant i deixant, al seu pas, treballadors que tenien molt difícil el reciclatge o trobar qualsevol feina, posats a fer. L’atur va arribar a nivells mai vistos. En fi, una història que ens resulta familiar, però de la que no sempre es parla quan es narren coses ambientades a la Gran Bretanya. Com si fos un passat del qual no només no n’estan orgullosos sinó que a més a més el volen negar. Perquè existeixen uns responsables d’aquest empobriment de la població, hi ha motius, i al discurs de “són pobres perquè volen” no li convé aquest bany de realitat.

(Visited 22 times, 1 visits today)