La gavina / Anton Txékhov

Abans que ningú em digui res de l’accent de l’autor, a la viqui surt amb l’accent de la e de Txékhov tancat i no com surt a la coberta d’aquesta edició de La gavina, i em fiaré de la viqui. Els noms russos es transliteren —no es transcriuen— i això vol dir que s’escriuen com s’escriurien en la llengua receptora (el català en aquest cas) com si haguessin de sonar com en l’original.

De Txékhov vaig llegir fa anys un llibre (que encara tinc) Cuentos imprescindibles. Potser seria hora de rellegir-lo i de comprovar si els 24 contes que n’ha publicat Club Editor són els mateixos i passar-me a llegir-los en català.

Arribo a aquest llibre després de llegir La humiliació. Si us heu llegit aquell llibre —recomanable— ho entendreu, i si no tant és. No importa la manera d’arribar a un llibre si el llibre s’ho val, espero que aquest sigui el cas.

A veure, el llibre està bé, crec, però és teatre i el teatre no està fet per ser llegit, s’ha de veure interpretar. Llegir és una pàl·lida aproximació i m’he quedat una mica així. Tenim personatges, conflicte, relacions ateses i desateses en una mena de retir de vacances, un apart del món que els esgota, però al que frisen per tornar.

El llibre és bo, però necessitaré veure-ho (hauré de buscar YouTube) per saber si és o no una obra per caure de cul. De totes maneres, és agradable haver tornat a Txékhov i als endimoniats noms russos de personatges (una particularitat que no aconsegueixo apreciar més que com una puta incomoditat).

(Visited 53 times, 1 visits today)