La família Martin / David Foenkinos

David Foenkinos és un interessant autor francès que em va agradar a La biblioteca de los libros rechazados i, per això, em poso amb el seu darrer llibre, aquest La familia Martin. No sé gaire què em trobaré, sí que recordo un estil d’escriptura àgil, falsament fred i que tot i les inevitables digressions sol anar per feina.

El punt de partida és el tòpic de l’escriptor bloquejat. Decideix baixar al carrer i interpel·lar la primera persona que es trobi perquè li expliqui la seva vida i fer-ne una novel·la. Suposa que es trobarà amb l’empleada de l’oficina de viatges que sempre surt a fumar, però en lloc d’això apareix una senyora gran que torna de comprar i, amb una innocència una mica difícil de creure, (no sé jo si la gent de París, on passa la novel·la, és tan confiada) accepta i se l’emporta a casa perquè porta coses que ha de posar al congelador.

Madeleine Tricot és el nom d’aquesta senyora, que sembla una broma perquè era costurera, però era el nom del marit, ja mort. Com que ell no vol condicionar-la deixa que sigui ella qui comenci a parlar per la part de la seva vida que més de gust li vingui, i comença parlant del seu marit. Després apareix una de les filles, aquí tenim molta més desconfiança, però acaba accedint si també inclou la resta de la família a la novel·la. A l’escriptor se li gira feina però està atrapat.

Moltes vegades em sorprenc de constatar fins a quin punt els lectors s’identifiquen amb el que troben a les novel·les, incloent-hi aquelles que tenen arguments més pertorbadors. Tots busquem a tot arreu els reflexos de la nostra intimitat. Per això, sí, estava segur que el tal Desjoyaux podria ressonar com un símbol del maltractament que tothom pateix en un moment o altre de la seva existència. A més, era fàcil sentir empatia cap a aquell home debilitat, aquell home que intentava mantenir-se dempeus davant una forma d’humiliació organitzada. Això era, en tot cas, el que jo sentia.

L’argument seria el d’un escriptor que escriu un llibre, un recurs potser explotat en excés, però bé. La vida de la Madeleine i de la família sembla interessant, tot i la dispersió perquè tothom vol explicar lo seu, i el llibre és curtet.

Em feia por apropiar-me de la realitat i que fos considerada menys creïble que la ficció. Em feia por que es pogués no creure’m, que em diguessin que tota aquella història era inventada; que es pensessin que jo mai no havia baixat al carrer per abordar la primera persona que trobés. Em passa tantes vegades, dir la veritat i que soni com una mentida… Però no hi puc fer res: la vida és poc plausible.

La cité de l’amour. © Christian Scheja. Creative Commons.

Anem veient les històries dels diferents personatges, cadascun en té una i el protagonista les recorre ràpidament. El matrimoni de Valèrie (la filla de Madeleine) i Patrick, la relació de Valèrie amb la seva germana, la de Patrick amb el seu cap, la filla d’ambdós, Lola, i també el germà Jerèmie. Potser el problema era que amb tantes històries se li treu protagonisme a les dues històries principals, la del protagonista i la de Madeleine i el seu primer i gran amor.

La parella no va trigar a ser inseparable. L’Yves estava completament seduït per la vivacitat de la Madeleine, per la seva capacitat de fer tornar la vida més intensa. No sospitava que ell n’era el responsable: d’ençà que havia conegut aquell home, la Madeleine tenia la sensació de ser la millor versió d’ella mateixa. Li agradaven les tardes que passaven al llit, l’un contra l’altre. Tot passant-li la mà pels cabells, se sentia a la fi al lloc correcte: el seu camí errant pel món s’havia acabat a tocar d’una nuca.

Mentre va investigant els seus personatges no deixen de preguntar-li per la seva vida i per si té o no té parella, un tema que va guanyant importància cap a la part final del llibre. Això i el fet que el protagonista és conscient que està escrivint un llibre.

El que havia passat era això: durant anys, havia escrit per passió o per necessitat, sense pensar que un dia arribaria a ser publicat. Rebia un rebuig rere l’altre, i allò va acabar per semblar-me lògic. No veia cap a on em duia la meva inspiració. Per a mi, escriure no havia de ser una aposta de futur, sinó el nucli d’una vida paral·lela.

El llibre es llegeix ràpid i bé, i a poc que us hi poseu l’argument us enganxarà, el seu to falsament senzill i frívol amaga una història bastante més profunda però narrada amb aquesta economia que caracteritza l’autor, molt recomanable.

(Visited 24 times, 1 visits today)