La dona de la seva vida / Xavier Bosch

Un llibre que es presenta com una de les apostes fortes de cara a aquest Sant Jordi, que almenys esperem poder celebrar amb una relativa normalitat, tot i que qualsevol fa pronòstics. Fa temps ja havia ressenyat un llibre de Xavier Bosch, aquest, encara al bloc antic. Em va agradar força, la història almenys era interessant i estava ben narrada. No em va semblar un llibre excel·lent però es llegia bé i no avorria, dues coses força bàsiques. Si us agrada llegir articles sobre llibres (a més a més d’aquest blog) teniu aquest aparegut a Vilaweb, crec que el primer.

Al llibre li costa arrencar. No és ben bé fins a la pàgina 100 que ens comencem a fer una idea de les diferents peces/personatges: el patriarca Saül, vidu recent, i els seus fills el Rai, el Joel i la Vito, amb les seves respectives famílies/parelles/altres. Una família a més a més repartida entre Copenhage, Estrasburg i Barcelona, on se situa la trama. Joel està investigant per a un documental sobre nens robats i aquest tema va sobrevolant la història, com una ombra cada cop més fosca. A més a més, aquesta investigació comença a molestar gent amb molt males puces.

Strasbourg © Patrick Nouhailler, Creative Commons.

Una trama secundària que agafa una mica de rellevància és la dels robatoris de llibres. Hi ha algú a Barcelona, de fet una banda, que roba llibres, no de llibreries, sinó els llibres que la gent porta al metro, els que deixa al cotxe, entren en un pis i només s’emporten llibres… En el següent paràgraf hi ha un error bastant important, a veure qui el troba:

L’Eva Bosch —camisa blava, uniforme planxat— es va mirar el mòbil que el Joel li va deixar sobre la taula del seu despatx. La intendent dels Mossos anava per feina. A la comissaria hi havia molta moguda. Poques hores abans havien detingut el lladre de llibres de Barcelona. Feia mesos que li anaven al darrere, li havien preparat un parany a la Biblioteca Central i el Cara de Mosca hi havia caigut de quatre potes. Uns dies a la presó no els hi trauria ningú.

NYPL © John Saeyong Ra, Domini públic.

Poc a poc l’ombra del robatori de nens es va acostant a la pròpia família protagonista, els Estrada, en un gir que es veia venir pràcticament des del principi, no ens enganyem. Potser aquesta és la part més fluixa del llibre, és previsible. Tot i això està ben escrit i la història, un cop arrenca, de seguida es posa en el que podríem dir “velocitat de creuer” i la trama avança, es llegeix bé.

(Visited 423 times, 1 visits today)