La cita / Katharina Volckmer

He llegit que La cita pot estar bé, l’argument sembla prou demencial pels meus gustos, així que aquí estic amb La cita: o història d’una polla jueva, primer llibre que llegeixo de l’autora Katharina Volckmer. L’autora és alemanya, està instal·lada a Londres i el llibre original està escrit en anglès, o sigui que la poso en la categoria de literatura britànica i irlandesa i no en l’alemanya.

El llibre és irreverent, total i absolutament irreverent, una salvatjada! El tema és fumut, la visió que en fa també, i algunes de les portades del llibre serien difícilment publicables a Alemanya, com sobretot la d’Anagrama en la versió castellana. La primera frase ja és per deixar clar per on aniran les coses. Si ens imaginem la protagonista en una d’aquestes cadires ginecològiques mentre parla tot agafa un aire encara més estrany.

Sé que potser no és el millor moment per treure el tema, doctor Seligman, però ara m’acaba de venir al pensament una vegada que vaig somiar que era Hitler.

El nazisme és un tema que els alemanys encara no han acabat de tancar, i no sé si podran fer-ho algun dia, crec que en el seu moment i, encara ara, van fer el que calia: jutjar la gent. Ara només queda deixar passar el temps i el riure crec que pot ajudar.

Tan espavilats que eren, en això de la comunicació, i trobo que aquí els nazis van deixar passar una oportunitat de negoci: imagini’s com haurien xalat els nens alemanys si haguessin tingut una mena de camp de concentració de LEGO que es digués Freudenstadt: construeix-te la teva pròpia cambra de gas, organitza les teves pròpies deportacions, i no et descuidis de conquerir prou Lebensraum! Fins i tot podrien haver llançat una línia per a adults; a part de guants i pantalles per a llums fets amb pell humana, podrien haver inventat dilatadors anals d’inspiració equina fets amb cabells de debò de l’enemic.

Public Domain: Hitler at Reichstag (NARA). © pingnews.com, Domini públic.

El doctor allà, intentant fer la seva feina, i la protagonista amb el seu monòleg.

Jo crec que és per això que la gent rica sempre fa pinta que se’ls acaba de follar algú amb un consolador amb corretja fet a mida mentre a l’habitació del costat algú altre els planxa els llençols nets. Per aquesta raó les seves criatures no són tan lletges, perquè ells sí que se les poden permetre, perquè els nens saben que tenen dret a ser aquí.

Després d’un incident a la feina la van enviar al psicòleg, i es va esforçar de valent per lliurar-se’n.

El Jason em va prometre que em firmaria el que fos per certificar que era una persona pacífica si així s’estalviava haver de tornar a sentir com m’havia acostumat a corre’m mirant petits retrats del Führer mentre m’imaginava el seu bigoti fent-me pessigolles a les parts o com em costava arribar a l’orgasme sense fer la salutació.

És una salvatjada sense més? No, no ho és, seria més fàcil, però no. Ja en la seva apreciació de “la gent rica” queda clar que hi ha alguna cosa més. L’autora-protagonista forma part de la generació que ha patit, no tant la precarització, com les seves conseqüències. Un estat de coses no-precari els resulta marcià, com de gent d’un altre planeta, no han conegut una altra cosa i les perspectives al respecte no són gaire esperançadores.

La radiografia de la protagonista no es deixa res, del nazisme al patriarcat parlant també de la maternitat, com una religió de què no és possible apostatar (no ho diu així textualment, és interpretació meva).

Per això em vaig comprar una targeta de “Bebè a bord” per quan agafava el metro. Vaig veure que en venien en un mercat de prop de la feina i vaig pensar: mira, i per què no? En diem tantes, de mentides, que per què no en podem dir sobre el que ens passa a dins de l’úter? Mentre em comprava la targeteta, ja vaig veure aquell somriure, sap què vull dir? Aquell somriure que et fan només quan pensen que tens una vida plena i amb sentit, quan tothom veu que has fet l’amor amb un motiu i que el teu cos ja no és teu.

Motherhood. © idccollage, Creative Commons.

I més masclisme.

[…] em desespera veure que, encara ara, tot, inclòs el temps, està dissenyat al voltant del que en diuen el cos masculí, un cos amb polla; que a causa d’això la meitat de la població corre el risc de morir per culpa d’un munt d’objectes d’ús quotidià.

I encara més, ara en combo contra l’heteropatriarcat, perquè els homes poden abandonar els fills, però les dones no:

Les úniques que sembla que no puguin tallar el cordó umbilical són les dones. No s’hi ha fixat mai, que quan les dones deixen la canalla per fer realitat els seus anhels de diners, homes joves i una vagina feliç es converteixen en monstres? Que en el nostre imaginari les ha seduït el diable i s’han convertit en immorals portadores de sodomia i luxúria?

vintage surprise. © Mario A. P., Creative Commons.

A més a més la protagonista ha nascut dona, però se sent home i li agraden els homes. De fet per això és a cal metge, perquè el metge li posi una polla circumcidada allà on ara té la vagina. Ser dona, o néixer dona o la condició de dona.

Es veu que ara estan canviant les coses, doctor Seligman, i que fins i tot als nens petits se’ls anima a anar a comprar els genitals que més gràcia els fan, però, en aquella època, una nena era una figura feliç que creixia al voltant d’una vagina que tothom esperava que acabés sent ben fresca i ben tibant. La resta, tant era.

La pressió social sobre com hem de viure és molt més bèstia aplicada a les dones i a la reproducció. Això és així, a veure si a força de repetir-ho i de ser-ne conscients aconseguim que en general la societat afluixi amb aquest tema. Això provoca sentiments trobats a la protagonista-narradora.

Per què no podia acceptar que hi havia dones que aconseguien la felicitat a través de la vagina i de la seva feminitat? Per què sempre m’havia de semblar una feblesa? Per tant, vaig fer cas de les meves arrels catòliques i vaig intentar fer acte de contricció. Fins aleshores, per a mi la postura de genolls havia sigut només una posició còmoda per a la masturbació, però ara, de cop i volta, volia aprendre a acceptar el que em deparava la vida, a acceptar que jo també podia ser com la Helen.

Tenir cos de dona, no acceptar-ho gaire, i la figura de la mare amb una influència gairebé sinistra, possiblement de manera accidental o involuntària, però real.

La manera com la mare insistia a imposar-me el seu món, portant-me al dermatòleg pels grans i fent-me tapar les cames amb aquelles mitges brillants tan espantoses. Ser al mateix temps una rival i la seva obra, i que se suposés que havia de ser follable per substituir-la a ella quan ja tingués les cames massa cansades, com en una família de gats de carrer en que algú s’hi ha de posar perquè la roda no s’aturi.

Charlotte Airport 4 – Bagno per famiglie Lushano. © francescomucio, Creative Commons.

Les diferències de rols entre home i dona són analitzades implacablement en aquest monòleg, i arriben fins a la postura a l’hora de seure.

Era incapaç de seure com calia, perquè no vaig entendre mai per què hi havia d’haver diferents maneres de seure depenent de si tenies polla o no. Sempre em feia un embolic, perquè el fet que en realitat les noies tinguessim molt menys a amagar que els homes em confonia. Fins que vaig entendre que una polla és com una mena d’espasa, un accessori subjecte a comparacions i un motiu d’orgull, mentre que una vagina és una cosa feble, un apèndix que val més no deixar en mans de la seva propietària. Una cosa que servirà sempre perquè se la follin, que pot ser violada i quedar embarassada i portar la vergonya a una casa i a una família. […] Per això sempre em feia un embolic i sovint pensava que potser el que havíem d’amagar eren les polles, que el que havíem de prohibir era l’arma, i no la ferida.

Cap a la part final el llibre manté el to, però narrativament comença a perdre’s. No és una història típica, no esperava un desenllaç típic, però potser podria estar una mica més ben tancada. De totes maneres no li treu gràcia i poder corrosiu. Un llibre molt recomanable que es llegeix ràpidament i que necessita aquesta lectura ràpida i directa, un llibre molt divertit, però que darrere dels acudits i de les ocurrències oculta una anàlisi de la realitat molt lúcida.

(Visited 25 times, 1 visits today)