La chica mecánica / Paolo Bacigalupi

Començo a escriure aquesta ressenya sense tenir del tot clar si acabaré el llibre. No sé si és que tinc abandonada la ciència-ficció o que després de llibres curtets un de 540 pàgines i lletra petita se’m fa massa coll amunt, però m’està costant.
Ha costat una mica, però al final he pogut amb el llibre. Triguen a passar coses, i quan passen tampoc sabem massa bé per on ens caurà la garrotada. Som al segle XXII a Tailàndia, que ara és un país tancat, ha passat ja fa temps una cosa que va acabar amb els temps en que els motors de benzina feien el món un lloc petit i interconnectat, el transport marítim ara es fa en vaixells de vela, l’enginyeria genètica fa el que pot per anar superant les diferents plagues alimentàries, i també hi ha neosers. Els neosers són robots amb aparença humana, fabricats a Japó per tenir mà d’obra amb la que compensar l’envelliment de la població. A mi crear robots que mengin o que necessitin aigua o demés em sembla molt absurd, o sigui els humans som molt complicats fer una réplica humana estaria bé si no tingués els inconvenients que a nivell funcional són una pila. Tenim empreses, que fan servir una mena d’elefants gegants (megadontes) per moure cadenes de muntatge i similar, i inmigrants xinesos que van haver d’escapar del pais quan la part musulmana es va fer amb el poder a la Xina (més o menys, la informació se’ns va donant a poc a poc), i funcionaris corruptes i canvis…
Fonamentalment trobareu això, ara és un llibre molt llarg i per ser tan llarg deixa moltes coses a mitges, no m’ha convençut especialment.

(Visited 13 times, 1 visits today)