La casa dels caps de setmana / Marta Pasqual

Fa molt poc vaig llegir un llibre de Marta Pasqual i no em va entusiasmar del tot, començava bé i tenia detalls interessants però no em va acabar d’atrapar. Tampoc va ser una mala experiència com per no repetir, i com que aquest La casa dels caps de setmana ve amb l’aval del Premi Just M. Casero, que en general sol ser una garantia, m’animo a provar a veure què tal.

El llibre comença amb la construcció de la casa, una d’aquelles cases de cap de setmana i d’estius, un petit refugi on escapar, un llegat que deixar a les generacion futures. La casa també era un símbol, un treballador humil, treballant molt podia assolir aquest petit luxe, aquest senyal de prosperitat. Alguns d’aquestes temes els podeu trobar al sensacional còmic de Paco Roca La casa, però m’estic desviant del tema, deia que tot plegat comença amb la construcció de la casa.

La màquina retroexcavadora ha començat a preparar el terreny. Per poder fer uns bons fonaments, és molt important treure els arbres i les pedres. Que no quedi res. Un cop tot arrabassat, començaran les obres. Vindran els paletes, faran les rases i les ompliran de formigó armat. Llavors vindran l’estructura, els tancaments, la coberta, les instal·lacions, els revestiments i, finalment, els acabats. Diuen que el propietari, l’Oriol, és un manetes i que quasi tot s’ho farà ell mateix. Només ha contractat uns paletes que l’ajudin a fer els fonaments perquè sap que cal fer-los a consciència. És la base de la casa i tot el pes de l’edificació s’hi recolza. A les famílies, el paper de sostenir pertoca als progenitors, però això l’Oriol potser no ho sap perquè li van matar el pare a la guerra i treballa des dels nou anys.

Sembla que em trobaré amb un relat d’un passat més o menys idíl·lic, d’una infància entre camps… i de cop i volta:

Aquella va ser la primera nit que vaig trucar a la porta de l’habitació de l’avi per avisar-lo que me n’anava a dormir. Quan pugis a dormir, fes toc-toc a la porta de la meva habitació, molt fluixet. Assegura’t que no et senti ningú, només jo. M’esperaré despert amb les orelles ben obertes. Després, ves a lavabo, fes pipí i renta’t les dents, com sempre, i puja cap al teu quarto. Jo arribaré de seguida i seré com un gatet que es mou sense fer soroll. Tinc una sorpresa preparada per a tu que t’agradarà molt, ja ho veuràs, i que serà el nostre secret.

Torneu a llegir el fragment, o la darrera frase almenys, a mi la frase m’ha canviat la cara, i a partir d’aquí el llibre ha guanyat en interés.

Anem saltant d’un personatge a un altre, sobretot les dones perquè aquella casa és un matriarcat, també en diferents moments, la cronologia pot semblar una mica complicada però de seguida la seguirem d’allò més bé. Però aquest “avi”, aquest Oriol que és de fet qui ha construit la casa, qui l’ha aixecada, és una constant. No es fa un retrat de blanc o negre, òbviament no es defensa o es justifica la seva actitud, però s’explora una mica. Literàriament és molt millor i més interessant, el tema és el tema, però estem parlant d’una novel·la, d’una ficció.

Estava convençut que l’Anna sabia alguna cosa. Havia entrat al garatge just quan la Blanca es posava bé els pantalons.
—Diu que s’ha donat un cop molt fort amb la totxana, però jo no li veig res —em vaig afanyar a dir, per poder justificar aquella escena.

Ella em va mirar i no em va dir res. Llavors va agafar la nena de la mà i li va dir que pugés, que necessitava ajuda a la cuina. M’havia anat d’un pèl. Em va agafar una por terrible i ja no em vaig poder treure els nervis de dins. Aquell mateix dia vaig començar a perdre cabells i abans de fer-ne quaranta ja m’havia quedat pràcticament calb.
Quan van marxar vaig enretirar un quadre d’una natura morta que teníem penjat al mig de la paret del fons. Vaig agafar un llapis i vaig escriure la data a la paret: 19 d’abril de 1974. Vaig tornar a col·locar el quadre. Em vaig prometre que seria l’última vegada. I si no, marxaré de casa i em mataré. Però a la nit em va agafar el desfici. Em venia de molt endins i sabia que si reprimia aquell desig em tornaria boig. Tinc el dimoni a dins, em vaig dir, i vaig anar cap a l’habitació de la nena. Ella es va quedar molt quieta. Primer feia força amb les cames però, al cap d’uns minuts, va acabar cedint. Vaig sentir que somicava.

El matriarcat construït en aquella casa té uns fonaments basats en un abús amagat. Però no el veien o no el volien veure? Per què potser admetre-ho i acceptar-ho vol dir que tota la teva vida és una mentida? Hi ha aquest instint a que si no ho veus, no ho dius, no hi poses nom, és com si no existís? Per altra banda l’Oriol té molt clar que el que fa no està bé, però no se’n pot estar, és algú perfectament normal per tota la resta, ningú seria capaç d’endevinar-li res d’estrany, però…

A la casa dels caps de setmana ningú no feia preguntes. Déu nos en guard. La Blanca callava i, a poc a poc, el seu rostre mig de nena mig de dona s’anava esllanguint. I aquells ulls tan foscos i brillants s’anaven esmorteint molt lentament, cada divendres una mica més. Jo només els tenia a ells, als meus fills i al meu marit. Depenia d’ell completament i l’estimava amb bogeria. De tant en tant, em venia la imatge de la Blanca al garatge posant-se bé els pantalons però ell havia dir que s’havia fet mal amb aquella maleïda totxana i que l’hi estava mirant. I la vida continuava perquè no podia ser de cap altra manera.

El llibre es llegeix bé, molt bé, i amb ànsia per veure com acaba tot. Llegint el llibre pensava en la dada que la majoria dels abusos sexuals a menors son comesos per algú molt proper o normalment la pròpia família. Té una lògica perversa, al cap i a la fi quins són els infants més accessibles i més confiats que els propis fills o filles? És una idea incòmode, però no pensar-hi no farà que deixi d’existir. Tot i aquest tema, això no és el centre del llibre, o no ben bé, perquè tampoc presenta un llibre de víctimes, és de supervivència i també de lluita i de rebel·lió, potser les coses estan canviant a millor. El llibre no arriba a les dues-centes pàgines però enganxa com una mala cosa. He agafat el llibre pensant que si l’anterior de Marta Pasqual no m’havia entusiasmat per què hi tornava? Menys mal que ho he fet, aquest llibre és molt millor, més profund, més punyent, més millor i es llegeix en un moment, no teniu excusa.