La casa dels avis / Vicenç Villatoro

Darrerament Vicenç Villatoro ha tirat per una línia memorialística en els seus llibres, ja ho va fer a Un home que se’n va i ara hi torna amb aquest La casa dels avis. Si té el mateix nivell que l’anterior llibre ja avanço que no em sembla un problema.

Vicenç Villatoro és Vicenç Villatoro Lamolla. Aquest Lamolla és una catalanització, l’adaptació que es va fer dels primers Lammoglia que es van establir a Catalunya, procedents de Nàpols a principis del segle XIX, i que van trobar en les terres del Priorat un paisatge semblant al seu i un lloc on podien desenvolupar el seu ofici: calderers, gent treballadora i modesta. Aquesta és la família del seu avi matern, el de la casa del títol, una casa a Canet de Mar.

L’endemà mateix de morir l’avi, la iaia Llúcia va venir a viure amb nosaltres a Terrassa. La vida, des de llavors, no va ser fàcil per a ningú. Mare i filla s’estimaven molt, de ben segur, però havien competit tota la vida, sense saber-ho o sense acceptar-ho, per l’amor de l’avi, un d’aquells homes seductors i divertits, desvergonyits i riallers, que tant èxit tenen amb les dones. Aquell home baixet i viu, amb la sang napolitana dels Lammoglia, rebia a la vegada l’adoració i els retrets de totes dues. Anava a la seva. Jo crec que també els tenia adoració, però a la manera napolitana, com si diguéssim. Amb l’avi mort, la vella competència era per la casa, pel control efectiu de la casa. De la vida domèstica, quotidiana.

Canet de Mar: llum d’hivern © Teresa Grau Ros, Creative Commons.

De l’avi passem, com he explicat abans, a la seva família, al seu origen. Hi ha una cosa que l’autor ens vol deixar clar. Jo ho havia intuït en altres llibres però crec que ho vol destacar i deixar-ho clar, perquè no hi hagi dubtes sobre el tema. Aquí parla dels Lamolla, però segurament també sigui aplicable als Villatoro.

N’hi ha que diuen que la història de la Catalunya contemporània es pot explicar a través de les cent famílies, les que manen, les que han manat sempre, les úniques que compten de veritat. Aquesta no n’és una.

_DSC3304 [Maratea] © silvio sicignano, Creative Commons.
Jo aquí no li discutiré si la seva família és o no és de les que han tallat el bacallà a Catalunya sempre. Ell diu que no i me’l crec, la meva família tampoc és una d’aquestes cent. Li vull discutir la premisa perquè jo crec que sí, que la història de Catalunya i de la Catalunya contemporània es pot explicar sortint de les cent famílies, sortint d’aquesta mena d’aristocràcia. La seva família, sense les fortunes dubtoses dels cognoms il·lustres, ens explica molt bé qui som i potser ens permet endevinar cap a on anem.

Perquè els avis no van parlar mai d’aquells avantpassats mítics, de les guerres carlines, de la guerra dels francesos, dels pirates de la nostra família a la mar d’Aler o de les bruixes del nostre cognom a la Segarra? Potser perquè, com tots els joves de totes les generacions, volien creure que el món havia començat amb ells, que tot el que havia passat abans no tenia cap importància, era només la preparació de la seva arribada a l’escenari, un pròleg prescindible. Com si una vida fos la història sencera; com si no fóssim el que som perquè abans hi ha hagut segles i generacions que n’han construït l’escenari i n’han escrit una part del guió, més del que ens pensem i del que voldríem.

Després de voltes, i guerres (moltes) i canvis, i no parar quiets… arriben a Terrassa.

Vista parcial de Terrassa (1925) © Xavier Caballe, Creative Commons.

La Terrassa d’abans de la guerra; de senyors i de menestrals i d’anarquistes, de salistes i de catalanistes i de republicans; de torrents i fàbriques i carrers de terra i de llambordes. Vista des d’avui ens semblaria una ciutat exòtica, africana. Hi ha amics meus, grans, que diuen que se’n van al Marroc per viatjar a la seva infantesa. A la Terrassa d’abans de la guerra et podies trobar al carrer de Sant Sebastià un gitano que feia ballar un os lligat amb cadenes; i un circ a la Rambla, davant de la plaça de vendre, amb elefants i lleons; i a la plaça Vella un xerraire, de fet un xarlatà, que venia paraigües amb dues mones lligades sobre el capó de la furgoneta; i a baix de tot del carrer de Galileu, on vivien els Lamolla, una discreta lògia maçònica; i encara més discrets, els deixebles d’en Miquel Vives, que es diu de cognom com l’àvia però no n’és família, editor d’El Faro espiritista. Vull dir, tot una vida bigarrada i a hores d’ara exòtica, però intrínsecament urbana, que se’n va a l’aigua amb la guerra, que desapareix de cop i volta, sense deixar gairebé rastre. Aquesta és la ciutat on va néixer la meva àvia, on va arribar el meu avi. La ciutat de la seva joventut. Una ciutat que jo ja no vaig conèixer. Perduda i, per tant, enyorada. Oblidada i, per tant, convertida en un paradís a la memòria. Sense ser-ho.

Estació de la RENFE a Terrassa © Xavier Caballe, Creative Commons.

La història és la que és, guerres del Marroc, la república, la dictadura de Primo de Rivera… i aquesta premissa, certament inquietant sobre aquells anys moguts i el que vindria després:

Quan anys després va esclatar la guerra i a Terrassa va començar la revolució, tothom ja la portava molt assajada. Van ser quatre anys d’assajos, parcials i generals, on els que havien de fer de protagonistes del gran drama ja anaven arrodonint el seu personatge, practicant els seus papers. […] Des del primer dia, des del primer vespre al Raval, ja hi havia qui volia fer caure la República per tornar al que hi havia abans, fos el que fos, i qui es volia saltar la República per arribar al que havia de venir després, fos el que fos.

Seguint la història, la gran història que s’emporta per davant les petites històries i la petita gent. La part central del llibre seria el capítol (o part) 3. La casa del poble, amb els subcapítols La República i La guerra; aquesta ja molt més propera.

© Hans Gutmann. Domini públic.

Les altres guerres, carlistes o del francès o del Marroc, eren igualment reals però remotes, les podem oblidar, però aquesta no, la Guerra Civil i la seva allargada ombra, aquesta no ens la traiem de sobre. S’ha escrit molt sobre la guerra, tot i això m’han semblat destacables alguns fragments.

El temps de la guerra va ser, a casa, el temps de la fam.

No van bombardejar Terrassa, la ciutat del fum i de les fàbriques. […] Potser a Terrassa passava el mateix, i els empresaris salistes que pagaven armes a Franco i que tenien els fills al Tercio Nuestra Señora de Montserrat volien que es preservessin les seves fàbriques per poder-les retrobar intactes el dia de la victòria.[…] , els avions dels nacionals va respectar Terrassa.

No hi queien bombes, però hi havia gana, molta gana, cada vegada més. Gana urbana, terrible, sense pal·liatius. Cartilles de racionament republicanes; després vindrien les nacionals. Gent que moria literalment de gana, robatoris als horts i als mercats, malalts que no ho podien resistir.

O quan l’autor ens explica (s’explica, es justifica a si mateix?) la tasca d’esporgar els articles del seu avi a la premsa d’aquell moment.

Em veig amb cor d’esporgar-los perquè ets tu, perquè et vaig conèixer, perquè eres fill de teu temps, perquè en el temps que vam compartir jo sabia que tot era a fi de bé, de la llibertat, de la bonhomia, de viure tranquil i en pau, lliure, cantant les teves cançons, anant als balls de la Casa del Poble. La caseta i l’hortet. Un ideal humil, assequible, diferent de tants ideals del teu temps, que exigien per instal·lar el paradís a la terra buidar-la abans de tots els que hi feien nosa, arribar al paradís afusellant.

Els diaris del règim ocultaven el que era un secret sabut per tothom: que cap al 38 la guerra estava perduda i només alguna intervenció internacional decidida ho podia canviar. La comunitat internacional tenia altres preocupacions, com ara Hitler. Ni ell ni Mussolini van tenir problemes en ajudar Franco, però la República va rebre ben poca ajuda.

El gener del 39, de Terrassa estant, tothom sabia que la guerra estava dada i beneïda, perduda o guanyada segons des d’on es mirés. Però quedava encara un tràmit temut i temible, angoixós: el pas del front per damunt de la ciutat. La retirada dels uns, l’arribada dels altres, el possible xoc dels exèrcits sobre els carrers de Terrassa, les bombes i els combats, les destruccions i les revenges, els afusellaments, els saquejos i les violacions. La guerra pròpiament dita.

© Robert Capa.

Les dues darreres fotos les he posat en altres entrades perquè m’agraden. La de la miliciana als terrats (Marina Ginestà era el seu nom) és una mirada d’esperança, sí, armada però disposada a lluitar per un futur, sense por. Sempre havia cregut que era una foto de Gerda Taro però es veu que no, tot i que Gerda Taro va fer força fotografies de milicianes, aquesta no. I l’altra, tot i ser un muntatge, ha esdevingut icònica de la guerra civil, aquell milicià en aquella foto no va morir ni va rebre cap tret, però és una imatge massa bona com per no posar-la, és de Robert Capa. Una foto amb una imatge d’esperança i una de derrota, com va començar tot i com va acabar.

Un episodi del final de la guerra, mentre avançaven els nacionals i els republicans en la seva retirada aprofitaven per afusellar desertors, o aquells que creien desertors, sense judici ni garanties ni res de res. L’avi havia marxat cap a França i per això no el van trobar.

Si els soldats de Líster consideraven que tots els homes joves que anaven trobant havien de ser al front, haurien pres el meu avi per un desertor i l’haurien matat, com van matar els altres. La paradoxa: fugir de Franco potser el va salvar que el matessin els d’en Líster. L’avi era d’aquells a qui, sent dels uns, i sent-ho del tot, el podien matar els de tots dos bàndols. Els de dalt i els de baix, els de les dues puntes. Uns que es retiraven, destruint; uns altres que arribaven, per quedar-se.

Un final de guerra amb Argelers i Bram per l’avi, i la presó de Terrassa per l’àvia. Dos destins que en aquells moment van ser comuns a molta gent. Però França estava entrant a la Segona Guerra Mundial, necessitaven treballadors especialitzats i d’aquesta manera podia sortir del camp i treballar. Una llibertat relativa i uns anys dels quals no saben pràcticament res, les fotografies que envia i les cartes sempre obertes i censurades simplement fan un recorregut per uns destins laborals canviants. L’àvia sospita que a França tenia una paia, o més d’una i tot. No era estrany, molts d’aquest homes tenien les famílies a casa, i a França la majoria dels homes eren al front, hi havia moltes dones soles. Però si l’avi va ser un d’aquests no queda clar, més enllà de les suposicions que puguin fer més gràcia o menys, sense certeses. Va tornar el 1941, per Portbou, i d’allà de presó en presó i camp de treball fins quedar primer llicenciat i després alliberat (matís important) i va poder tornar a Terrassa amb la seva dona i filla i fins i tot recuperar la feina que tenia abans de la guerra. Recuperar la feina, quan havies perdut la guerra, no era pas una qüestió menor. Si algú té un especial interès en el tema dels camps francesos hi ha els llibres Els vençuts o El tango de Dien Bien Phu que en parlen, i també hi ha un llibre de fotografies de Bram del fotògraf Agustí Centelles, aquest, i a poc que trobeu hi anireu trobant coses, poques, és un tema que els francesos han tapat bastant, suposo que per vergonya.

I la postguerra, amb el que tenia de derrota, d’esgotament, de por del vençut.

Potser és precisament això: després de la guerra i dels anys terribles de la primera postguerra, del que es tractava era d’anar fent, el millor possible, intentant passar desapercebut, que et deixessin en pau, esprémer les alegries concretes de la vida quotidiana, esplendorosa en relació amb la por i la gana de pocs anys enrere. Nen, no et fiquis en política. Ja saps què li va passar a l’avi. I no, no sabies ben bé què li havia passat a l’avi. Ni per què, tot i alguns renecs quan sortia Franco per la tele. Era així, el temps de la casa de la via, amb les copes tentinejant quan passava el tren i les noies escoltant la ràdio al cosidor. Temps de sortir al carrer vestit de gris i per la vorera.

© Francesc Català-Roca.

Una personalitat també forta i interessant és la de la seva àvia, la Llúcia, que va haver de portar una casa amb una nena i el marit en un exili que no se sabia com acabaria (un exili del qual a casa només en sabien el mínim per no preocupar-se, però que va ser molt dur).

La Llúcia Vives era una dona forta. Allò que se’n deia una persona amb caràcter. Ho va ser sempre, quan era una noieta d’aspecte fràgil que ballava a l’esbart o quan era una àvia tossuda que demanava pujar a un helicòpter; quan recollia signatures per a l’Estatut que les dones encara no podien votar, en temps de la República, i quan remugava i renegava davant del televisor en temps de Franco. Una dona que tenia els dos peus molt ben posats a terra, i que es podia carregar el món sobre les espatlles. Que saia qui era, en què creia i què volia. No, no va pactar mai amb la realitat que li desagradava, potser perquè la coneixia. Es va enfrontar al que va caldre i es va adaptar al que venia sense renunciar a res. Era una dona forta de qui et podies refiar.

© Francesc Català-Roca.

Al llarg del llibre l’autor traça paral·lelismes, pinzellades, entre el passat i el present, sobretot cap a la segona meitat del llibre, quan està narrant fets relativament recents de guerra, exili, refugiats, repressió… La següent reflexió em sembla brillant perquè explica això, com sempre es pot estar explicant el mateix o enfonsat en el passat i com això serveix per explicar l’ara i aquí. Un llibre que recull una història que comença a Itàlia, arriba a una Catalunya que és un bullidor de guerres carlistes, i el segle XX amb la guerra al Rif, les dictadures, les repúbliques i la guerra i tot el que va venir. I una casa de Canet com un punt cardinal gairebé mític de l’univers dels seus avis, una història tan personal que és universal.

Feia molt de temps que em rondava pel cap escriure sobre l’Artur i la Llúcia. Potser, en el fons, sempre havia escrit sobre ells. Però fer-ho així, d’una manera explícita, és un projecte de fa ben bé deu o dotze anys: havia parlat dels qui se’n van i dels qui tornen, havia de parlar dels qui es queden. Havia parlat de la sang i de la tinta. Havia de parlar, doncs, també, de la terra. Ho havia decidit i començat molt abans que el nostre temps s’accelerés, les manifestacions i les consultes, el referèndum d’independència, els empresonaments i els processos. La decisió no naixia d’això, però mentre anava escrivint passava tot això, i he tingut sempre la sensació que les dues coses anaven lligades. Que escriure sobre els meus avis era la meva manera d’escriure sobre el que ens estava passant a nosaltres. Si no, hauria tingut la sensació de viure entre els morts, envoltat pels morts. Els seus noms, els seus papers, els seus records. Però amb aquesta efervescència de vida, tan lligada a la memòria, però tan present i tan intensa alhora, puc viure a la vegada entre els vius i els morts, sense haver de triar.

Vicenç Villatoro, presentant aquest llibre a TV3 © CCMA.

La part del final retrata això, els fets a partir del 2017 i es pregunta si aquesta baula no pot representar que els seus nets hagin de patir el que els seus avis, si ell que no ha patit cap guerra pot condemnar a les generacions següents a una altra. Perquè al cap i a la fi escarvar en el passat, com ja he dit,serveix per entomar el present i potser per imaginar o endevinar el futur. A misses dites és molt fàcil saber què es va fer bé o malament, com les coses haurien pogut ser diferents o potser millors… però des de l’ara prenem decisions, i les prenem tant a cegues com quan el seu avi va decidir agafar el camí de l’exili i no arriscar-se a que els vencedors l’afusellessin només arribar, per exemple.

El llibre és dens, està magníficament escrit, però són més 600 pàgines denses. Això no és pas dolent, però no és un llibre que es llegeixi en 5 minuts, necessita temps per fer una immersió en aquest passat que és la matèria amb què es fan els llibres, els bons llibres. Si busqueu una lectura lleugera aquest no és el vostre llibre, si busqueu un llibre dels que us acompanya temps i us deixa una bona empremta ja el teniu. Molt recomanable, però no per agafar a la lleugera.

I un apunt meu per acabar. A Un home que se’n va Vicenç Villatoro va fer un repàs a la seva familia paterna, en aquest llibre el fa a la família materna… ara ja per acabar toca posar-se amb ell mateix i amb la seva vida, estic segur que també pot ser d’allò més interessant.

(Visited 53 times, 1 visits today)