La bretxa / Anthony Cartwright

Un llibre que, tot i no saber res  d’Anthony Cartwright,crec que m’agradarà, n’he llegit coses bones. Veurem si el que fa és una literatura una mica més centrada en classes obreres (com Irvine Welsh o Caitlin Moran, per posar dos exemples) o és dels que van cap a l’altra banda de l’espectre (Ian McEwan o Martin Amis, per citar-ne també dos). Em sembla que serà una mica més el primer cas, potser una mica com Glanbeigh? Ho veurem.

I sí, la història està ambientada a Dudley, un petit poble de l’interior d’Anglaterra, un lloc que es fa servir com exemple de llocs on es va votar a favor del Brexit. Però la cosa és més complicada i el Brexit va ser el símptoma, no la malaltia. Hi ha lluita de classes, hi ha la sensació (corroborada per la realitat) de que no compten, de que les decisions d’una elit, en el millor dels casos, els ignora si no els perjudica directament. Abans hi havia feines, fàbriques, vida… i ara l’única feina que troba en Cairo son feinetes d’un dia o d’una setmana, com recollir runa o treure les canyeries  o… feinetes per subsistir i anar tirant.

En Cairo aparta la cortineta, deixa que el dit dibuixi en la condensació. Beu a poc a poc de la seva ampolla d’aigua, amb el gust de gimnasos vells ficats a dins. Sang a l’aigua. Allà hi ha tota una història d’homes que rebien pallisses, cops que els deixaven inconscients, per tal de pagar el lloguer, portar un plat a taula, una de les moltes històries enterrades al turó. Es diu que ell forma part d’una tradició que Dudley porta amb orgull.

I tot això fa covar un ressentiment que fa que si les elits diuen que cal votar contra el brexit doncs… pot passar el contrari. I al marge de la idea que cadascú tingui d’això, almenys en aquest llibre es busca comprendre el per què sense recórrer al suat argument de la xenofòbia. Ian McEwan va parlar del tema fent que tots els polítics pro-Brexit fossin paneroles en un esforç de comprensió i empatia que passarà als llibres d’història (no, estic sent sarcàstic). Per cert, la parauleta “Brexit” crec que no es menciona ni un sol cop, tampoc cal.

Collage of Brexit Cartoons © Mike Finn, Creative Commons.

Li va preguntar per la immigració. Ell la va mirar. Ella va tenir la sensació que d’alguna manera havia tocat l’os.

—Ja li he dit què’n penso, que la gent ja n’hem tingut prou de moltes coses.

—Però és evident que viu en un lloc on hi ha hagut molta immigració.

—Tot el qu’els seus volen dir’s que va d’immigració. Qu’som tots uns racistes. Qu’som tots ‘stúpids. No volen sentir qu’és més complicat. Així, tots vostès se n’escapen. No’n pensat mai qu’el problema potser són vostès.

Aquest “els seus” va ser el que la va afectar. Allò i la ràbia que li parpellejar un moment als ulls, que va encendre breument la seva pròpia ràbia. “Els seus”, aquella manera de jutjar. No estava tan cega respecte a si mateixa per no adonar-se que potser era un reflex dels seus propis prejudicis. “Els seus. Aquesta gent.”

Podem parlar de lluita de classes, o de classes que ni tan sols es coneixen. Les converses són entre Cairo i Grace. Ella està fent un documental, després de passar per països en conflicte ara retrata el seu país i, en certa manera, és on se sent més estrangera. Anglaterra és un país molt centralista i la sensació que hi ha és que són Londres i la resta. Doncs estem a la resta, un país amb més passat que futur, amb més derrotes de les que poden recordar des de fa anys.

—Crec que no’s que tinguin la sensació d’haver sortit perdent. És que han sortit perdent.

—I no seria el mateix, això?

—No, ‘xò’s part del problema, pensar qu’ho és. ‘Stem aquí asseguts en un dels llocs qu’hem perdut. Tu ho pintes com si fos problema nostre, que només va del que sentim, prò’s qu’hem perdut, i de fet el que sentim no té gens d’importància. És un fet. ‘S pot demostrar.

—Què es pot demostrar?

—El qu’ s’ha perdut, el qu’ s’ha perdut de debò. Fenyes, cases, seguretat i tal. —Es va aturar un moment.— Prò potser tens raó qu’hi ha les sensacions, també, de pèrdua, d’haver perdut.

dudley © nigel renny, Creative Commons.

Aquests llocs crescuts a l’ombra de l’activitat industrial i que s’estan desertitzant els podem trobar a tot arreu. De totes maneres, allà la situació va arribar a ser dramàtica, el govern de Margaret Thatcher en va tenir gran part de la culpa. No us deixeu enganyar per aquells que en parlen bé, va ser un puto mal bitxo! Gent com en Cairo ja no recorden com era abans, però els mes grans sí.

—Sorties a fora de nit i només veies que llum: foc de les foneries, sap?, arreu on arribava la vista, tot encès. Hi’via fenya per a tots els homes. Fenya d’homes, no com la d’ara. Sé qu’és una cosa qu’ara representa que no s’ha de dir, per tant perdoni. Hi havia una cultura que acompanyava la fenya. I no’m malinterpreti, ‘n general era una vida dura. Soc el petit d’una família de deu. Els meus germans i germanes van néixer tots durant els anys vint i trenta i m’explicaven com eren abans les coses. Vaig tenir més germans que es van morir de menuts. Després de la guerra va ser més fàcil, una temporada, una temporada llarga, suposo, quan van construir aquestes cases, i altres d’iguals, i tots vam pujar a viure aquí des de la ciutat. Els meus avantassats clavaven claus, pudelaven, triaven carbó, feien de peons d’obra, etcètera. Van cavar túnels i canals. Munpare treia pedra de la muntanya de sota el castell. Cap d’aquestes feines ja no existeix. F’anys que no hi són. Potser ja ‘stà bé. La vida de la gent era dura. I ara’s més fàcil. En algunes coses, més fàcil. Encara que potser no ho sembli, amb algunes coses que han passat, algunes coses qu’es troben els jóvens ara. El que vull dir’s que no s’huria de voler que tornés el qu’hi havia abans, però tampoc no vam voler mai les coses com estan ara. Hem de començar de nou, canviar de direcció.

Podríem discutir si aquest abandonament de la classe treballadora a la seva sort era un pla premeditat o va sortir de casualitat, però és innegable que és real. No només se’ls ha abandonat, se’ls ha deslegitimat. És allò tant de la Thatcher de que la gent és pobra perquè vol i per tant la culpa és seva i no es mereixen ajudes perquè no volen millorar. I això, no es limita a subsidis o convenis, s’estén a tot, i així estem.

La idea que gent com la Grace pensés que determinades opcions polítiques eren il·legítimes, i com això podia fer que aquestes opcions resultessin més atractives per altres persones, això era el que ella no entenia. La gent estava farta que li diguessin què havia i què no havia de pensar. Hauria d’intentar explicar-l’hi. Un altre cop. Aquí no, però, ara mateix no.

Dudley Castle 2 © Tony Hisgett, Creative Commons.

—Molta cosa ha desaparegut, l’han esborrat. El passat industrial. I molta cosa ha quedat amagada. L’important és que la gent d’aquí va construir el país que arribaria a ser. I ara valtres actueu… naltres actuem, com si fos alguna mena de vergonya tot plegat. La resta del país s’avergonyeix de naltres. Voleu que desapareguem d’una manera o altra. S’acabarà amb camps, s’acabarà amb murs, ja ho veuràs, i no serà la meva gent que els construirà, Grace, seran els teus. Ja està passant, a la vostra manera carregada de bones intencions.

Llibre molt recomanable que passa en un no-res. A estones una mica embolicat de seguir amb tant salt endavant i endarrere i amb un final que m’ha deixat una mica amb cara de “què coi!”, però no explico més. Un llibre d’una realitat que existeix (també aquí), de la que se’n parla poc i que potser aquesta sí ajuda a entendre el per què del Brexit. I aquest llibre i aquest tema em porta a recomanar un llibre ja llegit però que mai no es recomana prou, el sensacional Chavs. La demonización de la clase obrera, d’Owen Jones. De debò, feu-hi una ullada.

(Visited 30 times, 1 visits today)