Kennedyana: La dinastia que va crear la trama perfecta / Vicenç Pagès Jordà
Vicenç Pagès Jordà ens va deixar el passat mes d’agost víctima d’un càncer amb només 58 anys, amb una obra d’allò més interessant i la impressió que encara tenia els seus millors anys creatius per seguir-nos meravellant. Lamentablement ens haurem de quedar amb la sensació. No hi ha una part bona de tot això, l’editorial aprofitarà per reeditar algunes coses, probablement es vendran bé i després passarà a dormir el son dels justos, un lloc on al cap d’uns anys es revaloritzen els autors, o no, no hi ha cap lògica que ho reguli passa o no passa per qualsevol raó, o per falta de raons fins i tot. En fi, les noticies que comentaven el decés parlaven d’un llibre pòstum, i és aquest.
És un assaig, no pas una novel·la, centrat en la figura dels Kennedy, o de la parella John i Jackie Kennedy (després Onassis) i allò que els va envoltar i que els va convertir en mites, més enllà d’una realitat plena d’ombres els seus personatges funcionaven perfectament com un artilugi narratiu construït amb precisió. A més a més l’assassinat va marcar una generació i tot i els anys passats no se n’ha aconseguit treure l’aigua clara, cosa que no ha fet més que engreixar el mite (i la conspiranoia també).
Com els altres vuit fills del matrimoni, el primogènit JOSEPH serà educat per assumir reptes i superar límits. Potser per aquest motiu durant la Segona Guerra Mundial participa de manera voluntària en una missió aèria entre heroica i suïcid que el duu a la mort als vint-i-vuit anys.
Hi havia un segon fill, JOHN, que va heretar la missió del primogènit i va arribar a la Casa Blanca, si bé va morir a trets el 1963, quan estava preparant la campanya per al segon mandat. Encara hi havia un tercer fill, ROBERT, que el 1968 va ser assassinat en la recta final que l’havia de dur a la presidència. Hi havia, finalment, un quart fill, EDWARD, que el 1969 va tenir un accident de cotxe on va morir la seva acompanyant; com que no va poder explicar per què va tardar més de deu hores a informar-ne la policia, el seu destí a la Casa Blanca va quedar truncat. Igual que en una rondalla, podem veure el pare Joe com el model original, i cadascun dels fills com una còpia més desmillorada (més conscient de ser una còpia), fins a arribar a Edward, el menys dotat i l’únic que va morir de vell.
Una dada destacable del matrimoni era la seva joventut, els anys seixanta van ser els anys en que la joventut no només es va revelar, fins i tot va aconseguir un cert protagonisme, una rellevància que se li negava, a partir dels seixanta ser jove era un valor en si mateix, sobretot venint d’on es venia.
Només Theodor Roosevelt havia arribat més jove que JFK a la presidència, si bé, al contrari que ell, aparentava més anys dels que tenia. John i el seu entorn són plens d’encant i d’atracció, però sobretot de joventut. És jove Jackie Kennedy, vídua als trenta-quatre anys, i encara és més jove Lee Harvey Oswald, que dispara al president quan nomes en té vint-i-quatre.
El magnicidi del 22 de novembre de 1963 no marca l’inici ni el final d’aquesta història, sinó que n’és l’epicentre.
El llibre no intenta pas descobrir l’ehttps://flic.kr/p/HjFjZYntrellat de l’assassinat o de les nombroses teories (algunes realment boges) que intenten explicar-lo. Els analitza com elements narratius, estranyat de que persones reals funcionin millor com a personatges de ficció que en les seves vides reals, com si fos representant un paper quan assolissin el seu millor jo, despersonalitzant-se i personatgitzant-se (quina paraula m’acabo d’inventar). Una novel·la o una pel·lícula que el Guionista va portant amb pols ferm tot i sembla esbojarrat.
De llavors endavant el Guionista ramifica les constel·lacions Kennedy i Bouvier amb nous amors i noves morts, sempre amb un punt d’excés: amants famosos, fortunes dilapidades, addiccions a l’alcohol, sobredosis de drogues, maltractaments, acusacions de violació accidents mortals, una vistosa alternança de maniobres secretes i de fracassos públics que segueixen un ritme tan frenètic que ens manté clavats al seient durant dècades en seqüeles que cobreixen tots els gèneres narratius.
Una dada que jo desconeixia era que Lee Harvey Oswald havia desertat a la URSS i després havia tornat, imaginava que seria una cosa més complicada de fer. Per cert va començar a treballar al dipòsit de llibres des d’on va disparar quan ni se sabia que JFK visitaria Dallas, i només que aquell dia hagués plogut una mica haurien fet servir un cotxe cobert i tot plegat hauria estat impossible, moltes casualitats.
Quan tenen lloc els debats televisats entre JFK i Nixon, LEE HARVEY OSWALD es guanya la vida fabricant ràdios. Encara és més curiós que ho faci a Minsk, que llavors formava part de la Unió Soviètica. De tots els fets que envolten l’assassinat de JFK, l’estada d’Oswald a l’URSS és un dels més difícils d’entendre, i encara ho és més que tornés a entrar als Estats Units sense problemes, sobretot tenint en compte que havia format part de l’exèrcit.
La biografia de Lee Harvey Oswald és tan breu com amena. Neix en una família desestructurad, és dislèxic, de petit pateix bullying, d’adolescent s’interessa pel comunisme, als disset anys s’allista al cos de marines, als divuit és operador de radar al Japó. Quan està a punt de complir els vint anys es produeix un tomb argumental, ja que deserta a la Unió Soviètica, on presumiblement revela secrets sobre les bases americanes al Pacífic. Treballa en una fàbrica, es casa i als vint-i-dos anys torna als Estats Units, on reparteix propaganda castrista i es relaciona amb ambients anticastristes com si fos un agent doble o triple, qui ho sap. Als vint-i-quatre anys dispara contra Kennedy i dos dies després és assassinat. La seva vida sembla dissenyada per treure el màxim profit de les contradiccions.
Una part important del mite era la fama que tenia JFK d’enllitar-se amb qualsevol dona que li vingués de gust, abans de ser president ja era algú poderós, d’una de les millors famílies, i que havia aprés això de la seva pròpia família, la fidelitat era una cosa pels altres.
No es pot descartar que els problemes de salut i la sensació que tenia JFK que no arribaria a vell (i que es va accentuar amb la mort en plena joventut dels seus germans Joseph i Kathleen) el portessin a viure en un carpe diem ininterromput. Un col·lega congressista va afirmar que JFK disposava d’una “àmplia col·lecció de dones” i que podia triar sempre que volia. Al llarg dels anys va tenir aventures amb dones joves i grans; solteres, casades i vídues; hostesses, estudiants i secretàries; famoses i anònimes; d’una àmplia gamma d’ètnies i edats; de seducció, de compromís i de pagament. James Reston, del New York Times, va escriure que “l’efecte que tenia en les votants era gairebé indecorós”. Segons els biògrafs, preferia la quantitat a la qualitat, i solia oblidar els noms de les amants. Richard Condon explica a Winter kills que JFK havia estat amb 1.600 dones fins al dia que va ser elegit president, i que a partir de llavors, la xifra va augmentar de manera considerable. A banda d’actrius, les xifres que consigna Condon són les següents: 291 priodistes, 153 models, 34 hereves, 9 tennistes professionals, 1 princesa belga, 1 cap de govern d’un país oriental i 1 astronauta.
La repassada és de campionat i comença amb un “a banda d’actrius”, cosa de que deixa forma noms com Marlene Dietrich (sembla que també es va allitar amb son pare anys abans) o Marilyn Monroe, entre moltíssimes altres, sembla que una que se li va resistir va ser Sophia Loren, almenys de tant en tant algú li donava carbasses.
Nancy G. Clinch assenyala al llibre The Kennedy neurosis que els membres del clan heretaven l’impuls cap al poder, i també la confusió entre èxit i virilitat, i l’escampaven entre els nord-americans: “Els Kennedy són analitzats no solament per les seves característiques individuals, sinó també (fet més important) per la seva significació com a exemples reals i simbòlics de les malalties emocionals i socials que afligeixen tota la nació. Tots nosaltres, en aquest sentit, som víctimes en diferents formes de la neurosi Kennedy”.
Els Kennedy més enllà dels Kennedy. I com tots nosaltres, com a societat, ho vam viure (encara que com en el meu cas o el de l’autor nasquéssim molt més tard).
Si Oswald és l’autor del primer magnicidi filmat de la història, el primer assassinat emès en directe el devem a Jack Ruby. El 24 de novembre, la transmissió dels trets contra Lee Harvey Oswald va ser un altre pas de gegant en la degradació del mitjà televisiu. Segons el novel·lista Don DeLillo, “la televisió no va triomfar com a mitjà de comunicació de masses fins a l’assassinat d’Oswald”, una mort que, a diferència de la de Kennedy, incorpora l’assassí i la víctima en el mateix pla (pròpiament un pla americà, pres des dels genolls), i del qual tenim també una fotografia immillorable de Robert H. Jackson, que reprodueix en una sola imatge el gest de Ruby, el dolor d’Oswald i l’estupor dels testimonis.
Ja no recuperarem el món anterior al 22 de novembre de 1963. Els trets de Dallas van crear una nova mitologia, van alterar el futur del Vietnam, van transformar la nostra relació amb les pantalles, van esquerdar l’optimisme dels anys seixanta. Des de llavors, la hipòtesi de la conspiració es pot aplicar a tots els àmbits: la Casa Blanca estava avisada del bombardeig a Pearl Harbour, l’arribada a la Lluna no va tenir lloc, Ali Agca treballava en equip, la mort de Lady Di no va ser un accident, el papa Joan Pau I va ser enverinat, el govern americà va fer caure les Torres Bessones, la covid és una arma biològica… Les relacions internacionals passen a ser vistes com un guió ple de ferocitat continguda que de tant en tant es desferma i incorpora un nou paradigma: la violència entesa com una forma eficaç i desacomplexada d’eliminar rivals, especialment els que semblen capaços de produir canvis substancials de manera pacífica. A la Dealey Plaza de Dallas la política es consagra com a violència, com a simulació i com a paranoia.
No hi ha res que estimuli més la imaginació que les preguntes sense resposta, o les respostes clarament insatisfactòries, i les teories esbojarrades no són més que la resposta a la necessitat de respostes, i si no hi ha respostes s’inventen, i aquesta mina particular encara pot donar molt de sí, per què no?
La història dels Kennedy continua oberta perquè cada any que passa estem més lluny de saber el que va succeir. Oscar Wilde va escriure que el millor plaer és el que et deixa insatisfet, perquè pots tornar-hi. La perfecció implica una conclusió, però la trama Kennedy és perfecta perquè no s’acaba mai.
Un bon llibre, un bon assaig, amè i interessant, però un trist comiat per un autor del que encara n’esperàvem moltes bones pàgines, que la terra li sigui lleu.
