Jo soc aquell que va matar Franco / Joan-Lluís Lluís
Joan-Lluís Lluís és un d’aquells autors que han passat per un empat. I com que això és una cosa molt meva potser que ho expliqui. Mai (o quasi mai) descarto un autor per un sol llibre, sempre dono dues oportunitats, i el cas d’empat és quan un llibre sí m’agrada i l’altre no o no m’acaba de fer el pes. El dia de l’ós no em va acabar de fer peça però Els ulls de sorra sí, o sigui que amb aquest llibre desempataré.
I aquest llibre tracta sobre la guerra civil i el després, un tema que comença a estar massa tractat, però des d’una perspectiva d’ucronia. Què hauria passat si després d’acabada la guerra civil espanyola Franco hagués acceptat acompanyar Hitler i declarar la guerra a França i la Gran Bretanya? Aquest llibre ens posa en aquest escenari que no va existir per ben poc. De fet Espanya sí va participar a la segona guerra mundial com a aliats de Hitler enviant la División Azul a lluitar al front oriental, contra el russos, En anar acabant la guerra el franquisme se’n va mig desentendre mentre es feien els amics dels americans no fos que també es posessin a envair Espanya.
El protagonista, amb un amor desmesurat per la llengua catalana i una feina de corrector primer a una editorial i després al servei de propaganda ha de fugir en acabar la guerra. Bé, l’han de motivar a fugir perquè a ell el que li agrada és quedar-se quiet. I acaba a Argelers, fins que un bombardeig franquista destrossa el camp, i aleshores pren la decisió d’anar a matar franquistes. Franco ha ocupat el Rosselló que és ara una provincia d’Espanya amb capital a Perpinyà, a on ràpidament s’envien capellans i mestres afins a Franco per espanyolitzar aquelles gents, poc més o menys el que estava fent Hitler per l’altre extrem de França. L’hipotesi d’una invasió de França pel sud és força creible vistes les extremes facilitats que van tenir les tropes alemanyes per entrar-hi des del nord.
De nou en camí amb la recua de derrotats cap a no se sap on, acaba fugint cap a la muntanya i unint-se als maquis que es comencen a formar.
Un borni por enrolar-se en un exèrcit, ni que sigue un exèrcit clandestí, i pretendre disparar amb èxit contra els invasors? Puc respondre sí i puc respondre no.
Sí, perquè podría ser veritat que tota llenya fes foc, fins i tot si és llenya malgirbada com jo.
No, perquè soc, per necessitat, esquerrà d’ull però, per natura, dretà de mà.
I per això ell va amb un Enfield número 2 MK1 com el de la imatge enlloc d’un fusell.
I unes notes sobre França, sobre la França de la novel·la que crec que serien aplicables a la França real.
Enlloc no es veu tan bé aquesta diferència entre uns i altres catalans com en els noms dels pobles. Els francesos van desfigurar amb prou determinació una gran part d’aquests noms: Coustouges, Serralongue o Lamanère són escopinades ortogràfiques que fan venir-me basques. I ara els espanyols han imaginat una segona abominació amb San Lorenzo de Cerdans, Prados de Molló o Montherrero. Però quan, de nits, algunes mans empastifen la nova forma oficial sempre hi posen, amb pinzellades maldestres, els noms donats pels francesos. Rebutgen Corsavín però no pensen que Cortsaví els serveixi de res: tan sols els plau Corsavy. Imagino que deu ser igual arreu d’aquest estrany territori que ha anat fent dels catalans els millors amics d’aquells que els ho van prendre tot. Suposo doncs que els perpinyanesos deuen maldar perquè Perpignan venci Perpiñán sense que Perpinyà sigui res més que el testimoni indefens de la pugna entre dues formes successivament oficials i igualment usurpadores.
Aquest és un tema recorrent en aquest autor, nascut a Perpinyà però que escriu en català, un dels pocs que ho fa, juntament amb Bezsonoff.
Tindrem així uns maquis lluitant contra Franco a França, l’Exèrcti Lliure de Catalunya, que després de l’afusellament de Companys (aquest fet sí es manté) actuen per separat de les restes de les forces republicanes espanyoles. Uns maquis que van reben nous efectius dels mateixos francesos tips de l’ocupació. Tenen un mateix enemic però no pas el mateix objectiu. Mentrestant la diplomàcia intenta buscar una sortida per tota aquesta gent (o almenys ser tinguts en compte pel bàndol guanyador) mentre la guerra fa el tomb que va fer en la realitat i les forces de l’eix comencen a recular de resultes dels atacs aliats. No revelaré el final, només diré que em sembla molt realista, no puc dir gaire més.
Una ucronia a mitges, canvia alguns detalls però això afectarà el gran curs de la història? I una història trepidant a banda i banda dels Pirineus i amb el Canigó allà al mig, com un rei caigut. Tot això amb un protagonista que prefereix quedar-se quiet. Un llibre que es llegeix molt bé i que en el meu cas desempata Joan-Lluís Lluís en positiu.
