Jo confesso / Jaume Cabré

Jaume Cabré és un dels grans de la nostra literatura, però darrerament va millorant a cada llibre. A mi Les veus del Pamano em va encantar, i estava convençut que era el seu millor llibre. Aquest és millor, tot i que potser sigui millor recomanar l’altre per algú que vulgui començar amb Jaume Cabré.

Aquest Jo confesso és un llibre llarg, complex, difícil i absolutament genial.

Són 1000 pàgines sense concessions, Jaume Cabré ens vol explicar una història i ho pensa fer a la seva manera i ja ens espavilarem per entendre què llegim i on se situa l’acció i quin és el protagonista que parla. Un escriptor menys habilidós amb aquesta idea hauria perpetrat un artefacte vagament literari del que caldria fugir (no puc evitar pensar en un llibre que vaig abandonar per avorriment mortal i no entendre res com El arco iris de la gravedad), però en el cas de Jaume Cabré tot s’entén, aconsegueix que sense que sembli que li costa sàpiguem en cada moment què qui i on, i amb una novel·la que avança tant, i amb tantes voltes, i amb tantes històries… això té un mérit immens.
Anem una mica amb la novel·la, el protagonista, o un protagonista, o el personatge a qui li passen més coses, parlar del protagonistes pot fer semblar els altres personatges secundaris, és Adrià Ardèvol, nen tímid, estudiós, molt i molt llest, fill d’un pare entestat a fer-ne un erudit, un destí que no és divertit però el pare no creu que siguem en aquest món per divertir-nos. Per això no ens ha d’extranyar que els seus millor amics dels seus primers anys siguin imaginaris, en Carson (el sheriff) i l’indi arapaho Àguila Negra, sortits dels pulps de l’oest.
Una de les imposicions de l’educació és el violí, i gràcies a aquest violí passarem per la Cremona on Stradivari quasi no tenia competència, i veurem aquesta competència i un violí que és més que un violí que en permetrà coneixer coses com Auschwitz, els nazis, i com aquest violí acaba a les mans del pare de l’Adrià, en Fèlix Ardèvol que té una botiga d’antiguitats on dóna sortida a la seva obsessió de col·leccionista.

Autor: Ministry of Foreign Affairs of the Republic of Poland; llicència CC

El perill d’una novel·la amb històries “laterals” és que poden no interessar-nos tant com la principal, però aquest no és el cas, i Cabré passa d’una a l’altra pràcticament sense transició (de vegades sense el “pràcticament”).
Adrià deixa el violí, el seu amic Bernat no, i es dedica a la música amb éxit però el que li agradaria és escriure llibres, i l’Adrià es dedica al coneixement i acaba com a professor universitari, mentre persegueix el trauma del seu primer amor amb l’esperança de poder-lo retrobar o almenys entendre què va passar. L’amistat Adrià-Bernat al llarg dels anys ens mostra la seva evolució i una mica també l’evolució de l’amistat en persones diferents i canviants que amb poques coses en comú (però fortes) en tenen prou per bastir una amistat duradora.

Autor Jason Hollinger, llicència CC

El gran amor d’Adrià és Sara Voltes-Epstein, i el coneixement, i el seu Storioni. Però a l’Adrià sempre el maneguen, son pare amb els estudis, sa mare amb el violí i també va ser responsable de la fugida de Sara quan l’Adrià n’estava perdudament enamorat.
En aquest llibre tenim moltes històries, ja n’he parlat, m’he deixat la d’un convent i un inquisidor, i sobretot els personatges, la mare de l’Adrià i la Lola Xica, l’Adrià i la Sara, i la Laura i el Bernat i… un llibre difícil de resumir, i no només per la seva extensió i pel seu anar i venir, un anar i venir que ja que la història m’anava interessant m’era ben bé igual.

Que un llibre de mil pàgines se m’hagi fet curt crec que diu molt a favor.
(Visited 84 times, 1 visits today)