Vaig veure la pel·lícula L’editor de llibres i allà surt un escriptor jove i bastant boig anomenat Thomas Wolfe, i jo pensant que per dates no podia ser el Wolfe que coneixia, i resulta que n’hi ha dos: el més actual Tom Wolfe i el més antic Thomas Wolfe.
A la pel·lícula sembla ser un autor amb problemes per mantenir els seus llibres per sota de les mil pàgines, o de les dues mil… per això quan vaig veure que aquest llibre en tenia només 105 vaig dir-me que seria una bona manera d’acostar-m’hi. Ja és demencial quan un llibre em porta a un altre, però si a sobre hi sumen les pel·lícules…
I sents els trens, els xiulets dels motors i les barques allà al riu, i penses en tota aquella distància, en tota aquella escalfor, i no pas amb alegria, i no pas amb esperança, no pas com aquell que pensa en el Gran Oest i en la muralla de les muntanyes brillants, sinó com algú ofegat i perdut i submergit als estrats del mar de la desolació infinita, com si nedessis en un somni.
Saps que és interminable, que t’has ofegat, que no pots fugir. Saps que estàs perdut i submergit a Amèrica, que és massa gran per a tu, i que no tens llar. Saps que no pots aferrar-t’hi, posseir-la ni comprendre-la, ni convertir-la en una paraula flamejant, com aquella vegada que, en l’esperança exultant i la follia de la joventut i la soledat de la nit, vas creure que podries. Saps que ara ets només un àtom sense nom en la buidor, una xifra breu i polsegosa que gira sense nord en un temps innombrable, i que tots els somnis, la força, la passió i les creences de la joventut són morts.
El llibre està bé, està molt ben escrit, però no m’ha acabat d’arribar. Possiblement sigui un tema més dels meus gustos, o potser es tracta d’un autor que dóna el millor en els registres llargs, molt llargs. No ho sé, potser un dia m’animo a intentar esbrinar-ho.