L’any que va caure la roca / Pep Coll

Pep Coll és un autor que m’agrada i un dels responsables que fes servir, ara fa temps, l’etiqueta Literatura pirinenca. El seu Dos taüts negres i dos de blancs és sensacional. En aquesta entrevista parla una mica d’aquest llibre. Ara que el concepte “España vacía” ha fet una certa fortuna, no està de més recordar que també és un fenòmen català, l’èxode camp-ciutat ha estat imparable pràcticament des de principis del segle XX. Potser amb la pandèmia actual es viurà un cert retorn al camp que ho revertirà o ho pal·liarà una mica, però això ja seria entrar de ple en l’especulació més atrevida, i tampoc es tracta d’això.

La premisa de partida del llibre és que el poble de Malpui, que ha vist crèixer els protagonistes però amenaça amb ser una mena de presó per a ells, despareix sota una roca.

Ells en teoria tenen sort, són els hereus i es quedaran allà, no com els altres fills, que han pogut escapar i buscar-se la vida fora. Ells es queden perquè heretaran unes terres i unes granjes que s’han trasmès al llarg de generacions, tot i que donen poc i cada cop menys. I per això allà cada cop hi viu menys gent.

Ells tornen de la discoteca, de matinada, i el seu poble ha desaparegut. La nevada i la carretera tallada no ajuden a treure l’aigua clara de res, però de seguida entendrem que la roca de Malpui, la penya que “vigila” el petit poble, s’hi ha abraonat i l’esllavissada ha deixat el poble, amb els seus parents i les seves cases, sota tones i tones de roca que encara va caient a estones.

Untitled © troy_williams, Creative Commons.

El salvament comença amb la guàrdia civil, de seguida s’hi sumen militars, maquinària, explosius… Passen les hores i els dies, les possibilitats de trobar algú amb vida són pràcticament nul·les. Els protagonistes s’han quedat sols, orfes, però les desgràcies mai venen soles i aquesta desgràcia porta molta cua.

Una onada de solidaritat arriba al poble: donacions, diners i recursos per fer cases noves, tant pels que hi vivien tot l’any com pels que només hi passaven temporades. Les companyies asseguradores hauran d’indemnitzar i hi haurà herències que caldrà repartir… i un poble d’on tots han fugit com la pesta comença a atraure els veïns o ex-veïns.

Això sí, no es fa un retrat gaire idíl·lic del que era la vida al poble, que és d’agrair, la veritat.

—Molta misèria! Això és lo que hi havia al poble aquells anys![…] A les cases no hi havia aigua corrent, ni cambra de bany, només a tres cases del poble, entre elles la nostra. Ja es pot imaginar doncs, que les dones, igual que tot déu, havien de fer les seves necessitats al corral dels porcs.

[…] Saps què et dic, que no em fa res que sigui morta.

—I jo m’alegro que ton padrí estigui xafat sota una roca! —va cridar l’Andreu—. Era un lladre, tothom ho sap. Si et descuidaves el podall al tros, ja l’has vist prou! De bon matí rondava pel terme i arrambava amb tot lo que trobava. Quan descolguem casa teva, sortirà una ferreteria.

[…]

—La teva padrina era una borratxa. S’amorrava a l’aixeta del barril, tot el dia anava pet. I tu li vas heretar el vici amb les drogues. Vas tornar d’Amèrica fet una merda.

—Tu no cridis gaire, Xollat! —bramà el Bepgròs—. Que ta mare s’entenia amb un mosso de casa Queralt de Llenasquer. L’amo va enxampar-los un dia rebolcant-se al paller de la borda.

[…]

—I no t’ho ha explicat mai, ton padrí, que va ser ell el que va cremar els sants?

—A la padrina la van xollar al zero per culpa del Poblador.

—Ja ho saps que ton oncle Quimet anava a matar capellans amb els de la FAI?

—Doncs ton padrí va denunciar mon pare. Quatre anys a la presó…

—I ta padrina què? Per la República s’emborratxava amb el vi de missa de la rectoria.

—Pitjor la teua, que després de la guerra pixava aigua beneita!

Sobretot quan queda clar que serà impossible desenterrar res ni ningú, el poble de Malpui, ara sota una immensa roca, és un cementiri. Una mica com el món que representa el poble i una pagesia (som a mitjans 70s) que encara està com al segle passat.

Heu de partir del principi que, tot lo que han cregut i han fet els vostres pares i avis referent als conreus, avui dia no serveix per a re. Quan tingueu algun dubte, feu-vos aquesta pregunta: “Què faria mon pare en un cas així?”. I quan en tingueu la resposta, vosaltres feu tot lo contrari. Si actueu així, l’encertareu sempre. —Feu un xuclada a la pipa i es disposà a omplir de consignes el camp verge del “pagès del futur”.

Farm Work © Midnight Believer, Domini públic.

La primera consigna: “Mireu cap als fruits de l’arbre, no a les arrels”. El nou pagès ha de mirar cap al futur. […]

“Qui només vol sobreviure, acaba morint”[…].

—De cultiu no n’hi ha cap de rendible, al vostre poble —va deixar clar l’expert—.

Amb aquestes perspectives, negres però força realistes, funden una cooperativa, junten les seves terres i arrenden les dels altres propietaris. Cultiu i ramaderia i amb les terres juntes i arranjades per poder-hi moure maquinària. Mentrestant segueixen vivint a l’hotel i les seves joves vides van avançant, igual que la vida del país, com amb la mort de Franco.

—Qui dius que ha mort?

—Franco! —va cridar l’Andreu—. Ho acaben de dir a la ràdio.

—Me càgon Franco difunt! Per aquesta merda de mort m’has tret del llit! —I tancà la porta de patac.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Viurem el canvi que va representar l’arribada de la democràcia en un entorn amb tants comptes amb el passat i amb tant poder posat a “dit”. Uns anys en què tothom demanava els seus drets i les reivindicacions eren de tots els sectors, també de l’agrari.

No és cap espòiler dir com va acabar tot plegat i com tenim tot el camp així en general. Diguem que la cosa no ha anat exactament bé, o almenys no ha anat bé si la idea era seguir fent de pagès ramader.

—Els que viviu del turisme ho voleu veure diferent. Els calés són els calés. Us importa ben poc la ruïna de la terra. A mi, la veritat és que no em fot molla de gràcia de veure el país tan perdut.

—Et disgusta perquè et fas vell, no perquè siguis pagès —li engalta el Guillot—. A mi tampoc em fa gràcia. Als vells ens agrada veure el paisatge tal com el recordem de joves. Qualsevol canvi ens sembla una xacra. Un hotel nou de quatre plantes com el del Contrabandista és com una berruga que ens ha sortit a laparpella. Ja que no podem impedir de fer-nos vells, voldríem l’eterna joventut dels paisatges que he viscut de petits. Però els paisatges canvien contínuament. No envelleixen ni moren com nosaltres. Ells es renoven, sempre són joves i vius. Comprova-ho amb la teva filla. La Cristina també ho és, de pagesa, i puja moltes vegades d’excursió a la roca. Pregunta-li pel mirador de Portella  i et dirà que hi ha una vista fantàstica.

—O sigui, que, per a tu, el mateix valor té un camp ben conreat que un altre d’erm, infestat de rocs i d’arguelagues.

—No és això, Bep. Lo que vull dir és que el valor el poses tu. No la natura.

Camping Besides The Wood © Dejan Krsmanovic, Creative Commons.

Un llibre molt, però molt, recomanable. És difícil dir-ho sense fer espòiler, però hi ha una part al final que per a mi explica una cosa que calia ser explicada i que li dóna a tot plegat un sentit d’estar complet, d’haver aconseguit un llibre rodó. Que les quasi 600 pàgines no us tirin enrere, el llibre enganxa i us deixarà atrapats intentant descobrir que se’n va fer dels orfes de Malpui, que ve a ser una mica el que va passar amb gran part del camp català de muntanya, perquè sempre són les històries petites i particulars les que ens donen una idea més general i més gran, de la gran història.