Blanco / Bret Easton Ellis

Tinc un bon record de Menys que zero (sí, l’enllaç porta al llibre en castellà però puc jurar que el vaig llegir en català, potser abans els editors eren més valents, no ho sé), però les altres obres de Bret Easton Ellis m’han semblat més irregulars, o potser és que els meus gustos han canviat, que tot pot ser. Tinc certa curiositat per veure un autor amb fama de provocador despullant-se.

Quan ja tenia el llibre vaig llegir aquest article que en parlava i el seu resum del llibre:

senyor de 56 anys molt enfadat queixant-se de moltes coses.

A mi aquest tipus de coses fins i tot m’animen, sóc així de rarot. D’aquell article vaig anar a aquest altre un mica més seriós sobre el llibre. També hi ha aquest article sobre el seu pique amb un autor que a mi també em sembla absurdament sobrevalorat. Però potser que em dediqui a dir el que em sembla el llibre a mi, més enllà del que en diuen els altres.

M’agraden els llibres on els autors parlen directament, sense personatges ni trames ni arguments. Potser vull confirmar si m’hi assemblo, o si no, o… no ho sé. A més a més, sempre és arriscat intentar treure alguna cosa, alguna veritat o confessió d’una novel·la, saber què pensa un autor sobre qualsevol cosa a través de les seves novel·les, és arriscat i està abocat al fracàs a més a més. Aquí és d’esperar una certa sinceritat, la part dolenta és que això pot fer que l’autor vagi amb el fre de mà posat, veurem.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

L’autor parla de la seva infància, parcialment idealitzada però amb uns trets comuns als boomers (nascuts als seixanta, creixent als setanta i entrada a l’edat adulta als vuitanta) i també als generació-X (que em sembla que són els meus, nascuts als setanta, creixent als vuitanta i noranta i entrada al món adult als voltants del canvi de segle; som els darrers que tenim records d’ún món analògic). El món era un lloc fotut, sense gaires proteccions que ens poguessin evitar traumes, les pelis oferien nus i violència de manera que ara seria inadmissible, i els pares deixaven fer als nanos bastant a la seva, nanos que es podien passar hores i hores al carrer, sense control i sense un telèfon mòbil per avisar-los. El cinema de terror va ser responsable d’aquesta mena d’epifania sobre que el món era un lloc inhòspit.

¿Por qué acosaba el asesino a las estudiantes de Navidades negras? ¿Por qué era poseída Regan en El exorcista? ¿Por qué nadaba el tiburón alrededor de Amity? ¿De dónde provenían los poderes de Carrie? No había respuestas, igual que no había justificaciones concretas y con un significado ulterior para el azar de la cotidianidad: las putadas ocurren, apechuga, deja de lloriquear, asúmelo, crece, joder. Aunque con frecuencia deseaba que el mundo fuera de otro modo, también sabía —y el cine de terror contribuía a confirmarlo— que nunca iba a cambiar, una constatación que a su vez me condujo a cierta aceptación. El terror suavizó la transición desde la supuesta inocencia de la niñez a la previsible desilusión de la vida adulta y, además, afinó mi sentido de la ironía.

Primera novel·la èxit, col·laboracions, món de Hollywood amb tot el que això vol dir (com per exemple una adaptació absolutament irreconeixible). Una mena de borratxera vital en la que encara estava quan va publicar la segona novel·la i que va començar a passar-li factura.

Ese noviembre se estrenó la adaptación cinematográfica de Menos que cero, Golpe al sueño americano, con críticas mediocres y una taquilla regular, pero se organizaron pases y fiestas repletos de famosos mientras “Hazy Shade of Winter” de las Bangles, el primer sencillo extraído de la banda sonora, atronaba en todas partes desde la MTV y la radio y se situaba en el segundo puesto de Billboard. Y yo me sentía desconectado, como si todo estuviera ocurriéndole a otro, una sensación de honda separación y alienación se había apoderado de mí y no obstante sonreía y fingía que todo era fácil y agradable y que le gustaba a todo el mundo, aunque decididamente no era así. Un Bret se tragó la mentira; el otro Bret vivía con la aguda consciencia de que era solo eso, una mentira. Probablemente era demasiado joven para disfrutarlo del todo y aceptar lo que pasaba. Y eso también me frustraba y me enfadaba. ¿Qué sociedad era aquella que había permitido que yo triunfara? ¿Por qué no me fiaba de ella? ¿Por qué quería escapar? ¿Adónde podía ir?

Bé, a mi no em surt compadir algú que té èxit, i potser se li podria dir que ho accepti i apetxugui coi, el fracàs és molt més fumut de suportar, collons!

Abans he dit que és “un senyor de 56 anys queixant-se molt”, i sí, algunes crítiques per això em semblen encertades. El capítol Postsexo parla de moltes coses com l’accés limitat al porno que ara és absolutament il·limitat, la sexualitat i el tema gay (sí, ell és gay), i com opina de tot però hi ha molta gent a qui aquest opinar de tot no agrada, que consideren qui pot i qui no pot opinar, una mica el que també tenim per aquí.

Esos críticos de las redes querían dar a entender que la blancura de mi piel era un error ideològico, que mi cómoda ignorancia era un problema indiscutible. Sin embargo, yo argumentaría que vivir sin una experiencia directa de la pobreza o la violencia estatal, crecer sin que nunca se te presuponga una amenaza en los espacios públicos y no enfrentarse jamás a una existencia donde cueste encontrar protección no equivale a ausencia de empatía, juicio ni comprensión por mi parte y no exige, de forma justa y automática, mi silencio.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Y ara sobre el tema gay i tot el que podem englobar-hi, que és molt, i el mateix sobre disentir de discursos oficials.

Las voces que sientan cátedra en los medios, heterosexuales y homosexuales por igual, nos cuentan que todos los gays deberían ser canonizados siempre y cuando compartan los mismos valores: hablen así, se expresen dentro de estos límites, crean solo en esto, apoyen solamente eso y voten por aquel. (Morrisey, la bocazas, airada y peculiar estrella del pop, constituye una anomalía: denuncia las contradicciones y las hipocresías de la sociedad, y aun así se diría que la prensa y las redes sociales lo reprenden constantemente por hablar con sinceridad y no comulgar con el discurso aceptado del Gay de Applebee’s.) A algunos de nosotros la defensa corporativa de la homosexualidad siempre nos ha parecido alienante: la nota de prensa optimista, la máscara sonriente que nos asegura que todo es maravilloso. El gay que sale del armario y no quiere representar el statu quo y no se siente parte de una cultura gay homogeneizada o incluso la rechaza y se niega a ser un modelo de conducta positivo, en otras palabras, el rebelde en vías de extinción, parece que ha desaparecido de la sociedad.

Potser després de la moda del políticament correcte vindrà la del que disenteix per sistema? Ni idea, però abraçar idees massa fort provoca que més que idees semblin religions i les religions tenen molt clar què cal fer amb els heretges (han deixat les fogueres però no per falta de ganes). Voleu més Bret queixant-se de coses com un vell “cascarabias”?

Mis comentarios, muy generales, reflexionaban sobre la sensibilidad a flor de piel de los millennials, su sensación de tener derecho a todo, su insistencia en tener siempre la razón a pesar de las en ocasiones abrumadoras pruebas en contra, su incapacidad para considerar las cosas en su contexto, su tendencia general a la reacción excesiva y al optimismo pasivo-agresivo… Por cierto, todas estas faltas se cometían solo a veces, no siempre, y posiblemente venían exacerbadas por los medicamentos que muchos de ellos llevaban tomando desde la infancia por iniciativa de unos papás y unas mamás  hiperprotectores que controlaban todos sus movimientos.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

I més:

El hecho de no poder escuchar un chiste ni ver determinadas imágenes (un cuadro o incluso un tuit) y de calificarlo todo de sexista o racista (lo sea o no) y por tanto considerarlo dañino e intolerable —por lo que nadie más debería escucharlo, verlo o tolerarlo— constituye una manía nueva, una psicosis que la cultura ha ido cultivando. Este delirio anima a la gente a pensar que la vida debería ser una plácida utopía diseñada y construida para sus frágiles y exigentes sensibilidades, y en esencia les alienta a perpetuarse como eternos niños, viviendo en un cuento de hadas cargado de buenas intenciones. Es imposible que un niño o un adolescente supere ciertos traumas y penas, pero para un adulto no tiene por qué serlo.

Aquesta queixa sobre la infantilització de la societat l’he llegida a gent de la seva quinta, i no puc menys que dir que la comparteixo, el que em preocupa una mica. També trobem comentaris sobre twitter o Trump, que es poden resumir en que la gent accepti que ha guanyat i segueixin amb les seves vides, cap president millorarà la seva vida.

La part final del llibre la dedica a les seves trifulques amb David Foster Wallace (el que més critica és la mena de canonització que se’n fa); el que fa a twitter (com quan borratxo i per error el va fer servir per demanar droga); i el que ell anomena el post-imperi. També aprofita per parlar de Charlie Sheen o Kanye West, i en general qualsevol que no tingui manies a l’hora de discrepar del discurs dominant. Ell reclama que les opinions són vàlides, que la censura dels mitjans a qualsevol que parli bé de Trump és absurda i més feixista que qualsevol cosa que Trump intenti. L’esquerra americana (i els progres de Hollywood, progres forrats de pasta) s’emporten moltes de les seves patacades i no deixa de repetir que més que guanyar Trump per una miqueta, Hillary va perdre per molt, perquè hi ha un país molt gran entre Nova York i Califòrnia. Però la censura i les conseqüències de mostrar suport a Trump (que al cap i a la fi és un president ELECTE) són d’un nivell que molta gent prefereix no arriscar-se. És la dictadura del políticament correcte portada a l’extrem, i de manera retroactiva (com el director de Guardianes de la Galaxia, acomiadat per uns tuits de més de deu anys d’antiguitat).

Després d’aquest llibre sé bastant millor què pensa Bret Easton Ellis, però sobretot m’he quedat amb ganes de llegir American Psycho (no hi és en català!) i de rellegir (en castellà i català descatalogats, per cert) Menys que zero.

Minguella leaks: secretos y confidencias del fútbol / Josep M. Minguella; Francesc Aguilar

Feia temps que em volia llegir l’altre llibre de Minguella i al final quan he vist aquest ni ho he pensat, una mica de lectura lleugera sobre fútbol d’algú acostumat a moure’s entre bambalines i aconseguir coses (contractes amb jugadors en el seu cas).

Un repàs al que ha estat la història del Barça pràcticament des de l’arribada de Cruyff (com a jugador) pràcticament fins a l’actualitat. Amb mencions també a altres estrelles com Kubala o Luis Suárez (els dels anys 50) o fins i tot Di Stéfano. Ell ha estat al darrere (o al costat) de gairebé tots els grans jugadors que han passat pel Barça (i per molts altres equips), i potser era un agent d’una altra época que no només mirava pels diners. De fet de molts jugadors en segueix sent amic, no sé si això és gaire normal.

Imatge de Kubala d’arxiu treta d’aquest article de La Vanguardia.

Va portar a molts jugadors i en podria haver portat a molts més, o els hauria pogut portar abans a un cost ridícul, però sempre es trobava obstacles. Com quan una directiva no s’atrevia a afluixar 100.000$ per fitxar a un molt jove Maradona, però pocs anys després no dubtava en afluixar mil milions de pessetes (6 milions d’€) per fer-ho; i casos semblants amb Ronaldinho, o Romário. Va poder portar (només feia falta que algú de la directiva donés l’OK) a Van Basten, Hugo Sánchez o Mbappé, per posar uns exemples. En justicia, fitxatges com el d’Hugo Sánchez van fracassar perquè l’entrenador (Terry Venables) va preferir fitxar Steve Archibald, que cadascú tregui les seves conclusions.

Con el fichaje frustrado del mexicano, se confirmó una vez más lo que siempre digo: el técnico debe dedicarse a entrenar, no a fichar. Que para esa función debe existir dentro del club una infraestructura adecuada. Al entrenador hay que pedirle opinión, solicitar lo que necesita, pero luego ejecutar el equipo toda la gestión de mercado.

Imatge de Leo Messi treta d‘aquesta pàgina web del F.C. Barcelona.

Sembla fàcil però no ho és, sobretot perquè cada cop hi ha més gent que espera treure diners d’aquest tràfic de jugadors.

Aquest llibre us agradarà si us agrada o us interessa el futbol. Són unes memòries interessants i s’endinsen en aspectes poc o mal coneguts de la contractació de jugadors. És un món molt més enrevessat que no sembla. En el llibre es parla tant d’encerts com d’errades clamoroses, i també s’expliquen coses sobre el fitxatge de Messi. Que la seva història de Messi acabés bé i s’hagi pogut convertir en el millor jugador de la història és pràcticament l’excepció que confirma la regla, sembla que això de que el Barça estigui dirigit per incapaços no és una cosa nova d’ara.

Si aquest carrer fos meu / Stefanie Kremser

Un llibre del que fa força temps que només n’escolto coses bones de l’escriptora per mi desconeguda Stefanie Kremser, un dels que es desfeia en elogis cap al llibre era Sergi Pàmies, aquest és l’article, i vaig decidir que això era argument més que suficient.

I el llibre no decep, ni una mica. Stefanie Kremser va teixint un recorregut amb tot de salts en el temps i en l’espai però agafant com a punt de referència per a cada capítol un domicili. I d’aquesta manera caòtica en aparença ens va explicant qui és. Sembla una pregunta fàcil, però la seva biografia es prou complicada com per no ser-ho tant.

El sentiment de no saber on pertanyo m’ha acompanyat gairebé sempre, però aquells darrers onze mesos m’havia sentit integrada en un lloc per primera vegada des de feia molt de temps. Des que tenia vint anys no havia tornat a sentir que formava part d’un país concret fins que vaig arribar a Nova York, la ciutat dels immigrants d’arreu del món, i aquella era precisament la clau. Allà no era una nouvinguda amb arrels estrangeres, sinó una persona com milions d’altres; no destacava ni era una excepció, sinó al contrari: allà, la meva procedència, els meus canvis de residència i el meu accent —influït per les diverses llengües que parlo— eren normals.

New York City © Yoann JEZEQUEL, Tayloright. Creative Commons.

Amb pocs anys ja havia viatjat més del que moltes persones han fet en tota una vida, inclosos alguns “salts” a banda i banda de l’Atlàntic, i d’hemisferi, i també, a sud-amèrica, a banda i banda dels Andes.

Amb aquest primer viatge a Bolívia vaig aprendre moltes coses sobre fronteres, passaports, llocs de naixement, llengües i singularitats regionals o nacionals. Però vaig aprendre, sobretot, que les definicions de tots aquests conceptes són ampliables.

Tota aquesta barreja per l’autora era natural, però fins i tot ella, de tant en tant, tenia algun moment de dubte, menor, però dubte al cap i a la fi.

—És com ser dins d’una pel·lícula.

Jo també ho pensava de tant en tant. El que no sabia era quina, en quin idioma ni amb quins subtítols.

El llibre no segueix un ordre cronològic ni geogràfic, aquesta és una conversa de nena a Brasil, amb els seus veïns del barri, altres nanos com ella que s’estan tantejant:

Aleshores jo ja parlava prou portuguès per poder donar informació sobre el meu país d’origen: Alemanha. La Nélida, la nena més gran, va preguntar assenyada:

—¿De quina banda del mur?

Desconcertada, vaig rumiar què devia voler dir i, al final, vaig assenyalar el jardí de l’altra banda de la barana on estava asseguda i vaig respondre:

—D’aquesta banda.

1961 August. Building berlin wall © Ur Cameras, Domini públic.

I un dels llocs on amb el pas del temps s’acaba instal·lant és Barcelona, on de seguida es posa a aprendre català. Per una multilingüe com ella no va ser gaire difícil, però un cop va veure la convivència estranya dels idiomes a casa nostra va decidir que era necessari, un pas que molta gent no fa.

Les classes de conversa dels dimecres a la tarda m’encantaven: el llarg passeig per les illes octogonals de la Dreta de l’Eixample fins a la cafeteria on quedàvem era un viatge de descobriment que emprenia només per a mi mateixa, per poder atresorar al llarg del temps experiències i impressions pròpies independents de les del meu marit. Perquè l'”habitació pròpia” que reclama Virginia Woolf és tan important com tenir un paisatge propi, com a dona, com a persona, com a rodamón.

Per si teniu curiositat (jo en tenia) el marit és el també escriptor Jordí Puntí, ho diu ella mateixa quan fa un comentari sobre una idea que acaba donant origen al llibre Maletes perdudes (aquí teniu la meva ressenya del seu Això no és Amèrica).

Els trasllats, les maletes… una cosa tan constant que ha acabat formant part de la rutina, de la seva manera d’entendre la vida, o potser una decisió adaptativa, potser les dues coses.

Els tres anys que vaig passar a la Berliner Strasse constituirien la base dels meus records d’Alemanya. Vaig fer cinc, sis, set anys. Tenia una maleteta taronja on aviat hauria d’encabir tota la meva infantesa alemanya, com si fos un joc de memory que m’enduria per emprendre el gran viatge a un continent llunyà.

Imatge treta d’aquí.

Amb això ens plantem pràcticament a mig llibre. Com que és un llibre amb un ordre aparentment anàrquic això no vol dir gaire, a nivell de què en sabem o allò de “per on anem”. Hem vist escenes de gairebé totes les seves edats i ciutats. Sí que tinc una cosa la començo a tenir clara, i és que aquest llibre és dels bons, del que et deixen pensant després, encara que els llegeixis a tota velocitat, això queda, fa solatge.

I ara un fragment llarg sobre com ens veu als catalans, més concretament als barcelonins, jo crec que encerta bastant.

Els anys al passeig de Sant Joan em van donar una mena de formació bàsica sobre Barcelona. Vaig aprendre, entre altres coses, que en un primer moment els catalans són més desconfiats que cordials; que quan et veuen amb cara d’estranger no et parlen mai en català; que les mares han de deixar els fills a l’escola bressol al cap de setze setmanes de baixa maternal per tornar a la feina; que els croissants fornejats amb llard són encara més bons que els de mantega; que el nostre pis tenia goteres quan hi havia tempesta; que a l’estiu no quedes per sopar amb ningú abans de les deu de la nit; que a l’agost els barcelonins cedeixen la ciutat als turistes i cap autòcton es rebaixaria a anar a les platges de la ciutat; que qualsevol ciutadà empadronat té dret a rebre atenció sanitària; que dissenyar carrils bici és un art complex, que aquí hi creixen xicrandes i les cotorres viuen a les palmeres; que els mateixos milions de persones que semblen tan calmades quan hi ha una crisi econòmica i política són en realitat capaces de sortir a manifestar-se pels seus drets de manera pacífica i incansable; que els llogaters són éssers desprotegits i l’única possessió que tenen és la por (cada vegada més alarmant) del desnonament.

Diada de l’Onze de setembre del 2008 © Toni Hermoso Pulido, Creative Commons.

I ara una definició que com és,  o de com es veu, o de com les dues coses es barregen.

Al principi em resultava frustrant que em confonguessin constantment amb una estrangera, però el cas és que només sóc un camaleó per dins, no per fora. Amb el temps he aprés a no donar importància al tractament segons l’aspecte físic, perquè no és una qüestió personal: simplement, Barcelona està desbordada. Jo, tossuda, demano la carta en català o en castellà, un esforç que ara també han de fer la majoria dels habitants de la ciutat. Després de tres o quatre frases en qualsevol dels dos idiomes oficials, cambrers, botiguers i forners deixen de banda el seu anglès macarrònic i respiren alleujats. Parlant, la gent s’entén.

Fotogradia de l’autora de Llibert Teixidó, publicada en aquest article a La Vanguardia.

És un llibre del que se n’ha parlat molt i bé, les lloances estaven justificades? Doncs sí. Que més? Poc més, el llibre està molt i molt bé, es llegeix bé i té un parell de moments que a mi m’han deixat amb l’ai al cor. Un llibre de no-ficció però absolutament literari (potser m’hauré de replantejar aquesta categoria) i magníficament escrit. No us en penedireu.

Neix un teixidor de somnis: el despertar d’un escriptor / Ngũgĩ wa Thiong’o

L’editorial Raig Verd està recuperant l’obra de Ngũgĩ wa Thiong’o, i potser és hora que m’hi acosti.

En general la literatura africana és una gran desconeguda, per molts motius, bàsicament per a Occident tot Àfrica era un lloc on saquejar, i per això tampoc hi havia un gran interès en aquelles històries més enllà de fer un Memòries d’Àfrica, però els africans explicant les seves històries amb la seva veu… no deixa de ser una raresa.

Vaig entrar a la Universitat Makerere al juliol de 1959, sent súbdit d’una colònia de la Corona britànica, i en vaig sortir al març de 1964, sent ciutadà d’un estat africà independent. Entre el súbdit i el ciutadà, va néixer un escriptor. Aquest llibre explica con el nen pastor, el nen jornaler i el nen que somiava anar a escola de Somnis en temps de guerra i d’A la Casa de l’Intèrpret es va convertir en un teixidor de somnis.

No Known Restrictions: Kenya Colony. En route to Zanzibar, 1936 from Matson Collection (LOC) © pingnews.com., Creative Commons.

Tot plegat enmig d’un colonialisme potser no tan brutal com en segles anteriors (però déu n’hi do) però igualment persistent a un nivell quasi subconscient.

Amb quin facilitat la imatge zoològica flueix de les plomes liberals i conservadores dels blancs que viatgen per Àfrica! El 1909, Theodore Roosevelt, durant un safari per l’Àfrica Oriental, va quedar estupefacte davant de l’home salvatge i de la bèstia salvatge, reminiscències de l’Europa de dotze mil anys enrere. La danesa i el nord-americà miraven Àfrica amb els mateixos prejudicis racials. En alguna pàgina anterior del mateix llibre, Blixen havia dit que allò que havia après de la fauna del país li era útil per tractar amb els nadius.

L’arribada a Uganda, en aquell moment un protectorat i no pròpiament una colònia, és un xoc en positiu per l’autor.

Els carrers eren plens de dones baganda negres vestides amb elegants busutis, i d’homes negres vestits amb kanzus blancs i a l’estic occidental. Fins i tot la presènciad’indis davant de les seves botigues a banda i banda dels carrers de la ciutat afegia vivacitat, en comptes de treure’n, a aquest espectacle increïble de persones negres que no caminaven com si la ciutat els fos aliena. Les ciutats i els pobles de Kenya sempre desprenien un aire de segregació i tensió.

Renowned Kenyan writer Ngũgĩ wa Thiong’o reads excerpts from his recent work in both Gikuyu and English during a presentation in the Coolidge Auditorium, May 9, 2019. Photo by Shawn Miller/Library of Congress. © Library of Congress Life., Domini públic.

Els primers anys d’universitat van ser els anys de socialitzar, ballar, dones, una mica el normal a tot arreu. Una universitat on tots els professors, això sí, eren blancs.

Makerere University © Andrew Moore, Creative Commons.

Eren els anys 50-60, Àfrica encarava la fi del colonialisme i diferents països lluitaven per la seva independència. No va ser fàcil, les potències occidentals estaven capficades a mantenir les colònies i a justificar-ho de totes les maneres possibles, una incessant propaganda de les bondats d’un sistema que només beneficiava a una de les dues bandes.

Com podia un estudiant colonial sobreviure al bombardeig diari d’aquesta visió condescendent de la meva història i identitat? […] Per sort a mi m’agradaven els llibres. Els llibres poden il·luminar i també poden enfosquir, però almenys podem contraposar-los. Makerere em va ensenyar a valorar els llibres encara més; aquella biblioteca tan ben proveïda va arribar a ser la meva segona residència. A la biblioteca jo era l’amo del palau intel·lectual amb una jerarquia de personal dedicat i ben predisposat a servir-me.

Un colonialisme que per a molt colons blancs es veia representat en el Happy Valley (doneu al link i veureu). I clar, la descolonització era un cant a la llibertat, però a la incertesa, unes aigües remogudes que segons com podien fer sortir el pitjor de tothom.

Per damunt de l’alegria de la descolonització hi planava l’amenaça del caos del Congo: el magnicidi de Lumumba, la mort de Dag Hammarskjöld i la pujada de Joseph Mobutu al poder. Sovint s’ha descrit l’ascensió de Mobutu com el resultat de conflictes interètnics i interregionals, i no pas de la història colonial belga i la geopolítica de la guerra freda. Semblava que la gent hagués oblidat que Mobutu sempre havia treballat per a l’exèrcit belga. Pocs mesos abans de la independència, les autoritats belgues, a les quals tan bé havia servit, el van ascendir a coronel, una mena de regal de comiat —o potser una pòlissa d’assegurança? No vam fer cas de la importància del fet que Mobutu hagués adoptat el nom de Lleopard, que feia pensar en Leopold.

No espereu un llibre de confessions íntimes, no és aquesta mena de biografia, el tema polític i com l’afronta com a escriptor i el seu compromís amb la veritat són el tema del llibre. Va viure uns temps convulsos, esperançadors, terribles, de canvi…

Vaig entrar a Makerere el 1958, com a súbdit colonial, i en vaig sortir el 1964, com a ciutadà d’una Kenya independent.

Makerere, l’alma mater de l’autor, on està situada pràcticament tota l’acció del llibre, era a Uganda, un país que va tenir un dictador destacable per les seves atrocitats, Idi Amin, en parla Sánchez Piñol en el molt recomanable Pallassos i monstres, i també us en podeu fer una idea a la pel·lícula The Last King of Scotland.

Però van ser dolents i van fer el mal, en forma d’Idi Amin, que va enderrocar el règim d’Obote el 1971 i va fer fugir els makerereans i els ugandesos als cinc continents del món: artistes, escriptors, polítics; cap sector social se’n va salvar. Per a Amin i els seus soldats, Makerere era el lloc on es formava una elit que calia humiliar i obligar a servir els soldats, i els membres femenins de la qual calia segrestar i/o violar. Però, d’altra banda, els nous cacics envejaven Makerere; Idi Amin, ara rector, va extorsionar els doctors honoris causa de la universitat. Alguns professors i estudiants van ser assassinats; d’altres van fugir a l’exili.

Un autor que en el seu compromís en la recerca de la veritat i de donar veu a un poble que no n’ha tingut, que sempre han parlat per ell, ha patit presó o exili. Al final el poder i l’explotació també l’han exercit sense manies els negres contra els negres.

El llibre passa bé, potser té un to massa seriós i massa notarial de vegades, però m’ha fet ganes d’anar a buscar altres llibres d’aquest autor.

Permiso para vivir (Antimemorias) / Alfredo Bryce Echenique

D’Alfredo Bryce Echenique ja ho he llegit gairebé tot, fa la tira, quan encara no tenia aquest blog (per això aquest és tot just el tercer llibre que apareix aquí després d’aquests dos). No sabia si seguir amb els llibres que em faltaven o tirar cap a les memòries, li vaig preguntar al meu colega Director Wilkins i com a coneixedor de l’obra em va dir que podia tirar directament cap aquí, i aquí estic.

No és un llibre de memòries ordenat cronològicament. L’autor va apuntant coses i moments però tal com li venen, podem anar de converses amb els seus amics d’infància a Lima a quan va arribar a Montpellier enmig d’una nevada (la primera nevada en dècades). Aquí hi ha alguns fragments de mostra.

He llegado siempre tarde a todas las edades de la vida y, hasta hoy, cuando me preguntan por mi edad, tiendo a decir que me encuentro entre los veinticinco años y la muerte. La gente cree ver una gran inmadurez en esta actitud, pero yo en cambio la relaciono con una sistemàtica rebeldía que me impide aceptar que la realidad no tenga un poco más de ficción, siquiera, y que, en momentos de melancolía o decaimiento, convierte mis días en un verdadero “oficio de sobreviviente”, que simple y llanamente me impide comprender que un hombre posea una farmacia, por ejemplo. El reverso de esta podrida medalla lo conforman mis momentos de euforia, durante los cuales quemo brutalmente mis energías, trabajo como un loco, y sorprendo al farmacéutico que ayer atendió a un ser totalmente desasosegado, con un exceso de cordialidad y un sentimiento tal de admiración, que lo hacen pensar que hay un loco feliz entre su clientela gris.

Paris © shando., Creative Commons.

“Toda una vida de soledad en excelente compañía.” Son palabras que he puesto en boca de Martín Romaña. Lo hice sin querer queriendo. Pensando tal vez que era un buen hallazgo y una buena conclusión, una buena definición de su vida entera. The elephant, the huge old beast, is hard to mate, escribe D.H. Lawrence en un poema maravilloso, y ahora se me ocurre pensar que Martín Romaña era un elefante. Logró cansar a muchas mujeres, pero nunca se cansó de amarlas con pasión, con esa misma pasión con que había cultivado la amistad, pues quien no establece diferencias entre el amor y la amistad (y éste es su caso) no tiene por qué no hacer por un hombre lo que sí haría por una mujer y viceversa.

Existe el amor, la amistad, el trabajo (la literatura, en mi caso), y después no existe nada.

zürich 16 © matthias haemmerly, Creative Commons.

Ahora me hace mucha gracia contar historias y que la gente me diga que me las he inventado. Luego, cuando las escribo, me dicen que son autobiográficas. Definitivamente, la gente no se pone de acuerdo conmigo, con una excepción: los escritores. Ellos saben o intuyen, al menos, que en el arte la verdad está en el estilo, que, desgraciadamente, la mentira está en decadencia, que otra cosa es engañar, y que, como decía Oscar Wilde en su delicioso ensayo, el siglo XIX es, en gran parte, un invento de Balzac.

Peruggia ©Jim Hedd,www.historicmysteries.com , Creative Commons.

Siempre recordaré con nostalgia infinita aquellos cinco años en que fui escritor y punto. Empezaron durante el verano europeo del 65 en la pequeña ciudad de Peruggia, al cabo de mis primeros nueve meses en París, intensos, felices, plagados de breves desplazamientos a Londres, Bruselas, Amsterdam y varias ciudades alemanas. Me pregunto ahora si huía de algo cada vez que abandonaba París y creo que debo inclinarme ante una respuesta afirmativa: huía de mí mismo, de un enorme y bastante justificado temor a no ser el escritor que durante años había soñado ser.[…] ¿No había un lugar en el mundo donde uno pudiera retirarse unos meses sin aturdimiento alguno? Alguien me habló entonces de Peruggia y la palabra me sonó a serenidad y a conócete a ti mismo de una vez por todas, pedazo de imbécil.

Alfredo Bryce Echenique © Casa de América, Creative Commons.

I amb això més o menys encara no estem ni a la pàgina 200 d’un llibre que en té 500, i que està ple de paràgrafs que valdria la pena destacar i acabaria copiant aquí mig llibre, i tampoc és això. Sí heu llegit a Bryce ja coneixeu el seu estil i aquestes memòries-confessions pràcticament podrien passar per una novel·la, de material n’hi ha de sobres. A mi, de fet, m’està servint per veure els referents reals d’alguns dels seus personatges, és un autor amb una càrrega autobiogràfica important, això ajuda. He tingut la sensació de trobar-me amb un vell amic i que ens hem assegut una bona estona i amb calma m’ha posat al dia de tot. És aquesta sensació estranya de que coneixes a un escriptor, tot i que clarament no és així (encara que tingui un llibre signat per ell).

La part final del llibre està dedicada als seus records de Cuba. Un terreny pantanós, aquest. Hi va anar força cops, convidat, i va tenir algunes trobades amb Castro. Aquesta part final no és un atac furiós i anticastrista; tampoc és un elogi desmesurat de la revolució cubana. Bryce explica el que viu i veu i com ho viu i com ho veu, hi ha alguns elogis, força crítiques, i molt humor. Ell no va veure camps de presoners, però sí era conscient que la privacitat era inexistent, o que era un règim que portava molt malament les crítiques o… Cada cop hi anava més per la gent i a pesar de la política, una mica com els seus viatges de vacances a Espanya a mitjans seixanta i primers setanta, un lloc on anava tenint cada cop més amics tot i que des de París li critiquessin que anés a passar l’estiu a l’España de Franco.

Si ja heu gaudit amb les seves novel·les no dubteu amb aquest llibre, i si no jo us les recomano, especialment el díptic format per La vida exagerada de Martín Romaña i El hombre que hablaba de Octavia de Cádiz. M’hauré de posar amb una relectura seria de la seva obra i amb el segon volum d’aquestes memòries, a veure si Anagrama es decideix a publicar-lo en format de butxaca, i amb el tercer volum, a veure quan el publiquen per aquí.

Crónicas quinquis / Javier Valenzuela

Més enllà del mite, de la construcció romàntica gràcies al periodisme sensacionalista i a tot un gènere de pel·lícules (algunes són grans pel·lícules), però en realitat sabem molt poc de fenòmen quinqui. Més enllà d’algunes dades molt crues, eren molt joves, molt violents i la gran majòria van acabar enganxats a l’heroïna que els va acabar matant.

Aquest llibre són articles escrits aquells anys 80s, però sense ni el sensacionalisme, ni el morbo, ni intentant salvar uns personatges que no tenen gaire salvació més enllà de reconèixer que no ho van tenir fàcil, però van triar el que van triar, molta gent que no ho va tenir fàcil no va fer el mateix. En aquest enllaç també podeu trobar més info gràcies a una expo que en va fer el CCCB més centrada en la vessant cinematogràfica.

No és un retrat que els vulgui afavorir, però de vegades costa no simpatitzar una mica amb algunes situacions en gran part responsables que acabessin com han acabat.

“Creo que he aceptado el talego sin darme cuenta de que estoy aquí dentro desde que era un chiquillo, que me estoy comiendo toda mi juventud aquí dentro, que parece como si hubiera nacido aquí.”

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Era una delinqüència molt boja, sense planificar i normalment fruït de la desesperació provocada pel síndrome d’abstinència, i no pas després d’una planificació. Això fa que els agafin quasi sempre i que a més a més obtinguin uns botins absolutament lamentables.

Un asalto a punta de navaja con un botín de treinta y cinco pesetas; un trapero desposeído de su carrito; un robo de cinco litros de gasolina, y la sustracción de dieciséis ruedas de automóvil son cuatro de los hechos delictivos perpetrados el martes en Madrid, según la información facilitada por la Jefatura Superior de Policía. Aunque en muchas ocasiones la falta de profesionalidad de los jóvenes heroinómanos la tinte en rojo, la crónica negra madrileña, en sus tres cuartas partes, está hecha por este tipo de delitos, frutos de la miseria, de la necesidad de conseguir cuatro perras con que comer o comprar caballo.

Aquest és el tema, és gent que anaven cap al crim empeses per la misèria, però l’addicció ho feia tot molt més desesperat.

Los delincuentes madrileños de los ochenta o son profesionales, de esos que saben cuándo han perdido y que evitan a toda costa el derramamiento de sangre. Los responsables de la actual psicosis de inseguridad ciudadana son aficionados de menos de veinticinco años, que se pinchan una heroína del cinco por ciento de pureza.

Pel meu gust el llibre es desinfla una mica cap a la part final, i es centra de manera quasi exclusiva en els quinquis i l’ambient marginal de Madrid, quan aquest fenòmen va ser urbà i va arribar pràcticament a tot arreu i Barcelona també va tenir la seva part. També podeu acostar-vos a aquest tema des de la novel·la Las leyes de la frontera, de Javier Cercas, i sempre us queda el cinema, a mig camí entre l’experimentació i la telerrealitat més tronada.

Todos deberíamos ser feministas / Chimamanda Ngozi Adichie

Aquesta és una autora que m’agrada, em va agradar molt el seu Americanah i m’he decidit a agafar aquest petit llibre, més o menys la transcripció-edició d’una xerrada de l’autora. Podem pensar que una autora que viu entre Estats Units i Nigèria no ens pot explicar coses sobre feminisme perquè les seves experiències seran massa allunyades. Fins que explica el cas d’una violació en grup en una universitat, i després de les condemnes no faltava qui deia que: “què feia una noia amb quatre nois en una habitació?”. O sigui que no, el que ells pot explicar sobre el tema, que existeix i que és un problema i que l’hem d’arreglar entre tots, homes i dones. Un llibre breu que es llegeix en un moment d’un tema que no perd vigència.

Tota la veritat / Ferran Casas; Gerard Pruna; Marc Martínez Amat; Neus Tomàs; Odei A.-Etxearte; Roger Mateos

Un llibre coral que potser, i només potser, ajuda a que poguem treure l’aigua clara del que ha estat passant els darrers anys i sobretot la tardor del 2017. A veure tinc la meva opinió, he llegit moltes opinions, però m’agradaria tenir alguna certesa, no sé si amb aquest llibre en tindré alguna o només acabaré amb més preguntes, veurem.

El llibre deixa clar de bon principi que no és un llibre de bons i dolents, si es busca això en qualsevol dels dos bàndols no es trobarà. El llibre estava preparat abans però es va publicar després de la sentència del judici, suposo que per no acusar d’intentar influir. No és tampoc un llibre de propaganda.

Al principi del llibre s’expliquen les tensions entre CDC (el que en quedava) i ERC en el govern Puigdemont que va portar al referèndum. Les tensions, els recels… eren enormes, i els dos líders(Puigdemont i Junqueras) en cap moment es van caure mínimament bé, i hi havia gent als dos partits que volien fer marxa enrere però ningú volia assumir el pes de ser el que no s’atrevia, el cost electoral era bestial. Una lliçó: els polítics faran coses que no volen fer si intueixen que el preu electoral per no fer-ho serà excessiu. I de vegades va bé aquesta tensió “creativa” entre els líders per evitar que cap dels dos se’n vagi massa cap seu terreny (una mena de Lennon-McCartney en versió política?).

I una frase de Puigdemont quan encara hi havia gent que li proposava terceres vies:

Els autonomistes heu tingut quaranta anys per intentar-ho. Els independentistes només fa unes quantes setmanes que ho intentem. Deixeu-nos fer.

Terceres vies que no eren possibles amb un PP i una Soraya que ho veia tot com un partit de futbol i deia:

Estoy en condiciones de ganar diez a cero.

© Jordi Borràs

La història ja sabem com va anar. Amb més o menys implicació tots ho hem viscut, però potser estar bé prendre una mica de distància i ordenar les coses. I és el que aquest llibre aconsegueix, ordenar i explicar què va passar realment aquells dies, i quines decisions són les que amb la perspectiva que dóna el temps ho van fer descarrilar tot.

En aquesta ressenya hi haurà poques cites del llibre, és dens i no pararia fins a gairebé copiar-lo, però sí hi ha un parell de coses destacables, com la col·laboració de Julian Assange en l’operatiu que va permetre el referèndum.

El vessant informàtic és clau, i l’operatiu compta amb un aliat de renom: el fundador de WikiLeaks, Julian Assange. El seu entorn i ell mateix, des de l’asil que llavors li donava l’ambaixada de l’Equador a Londres, s’impliquen a fons en l’1-O. Els tuits des del seu compte personal sobre el Procés i en un perfecte català són constants durant els dies anteriors al referèndum. Considera que el que està passant a Catalunya és un esdeveniment de primer ordre. “Igual que als anys noranta havies de viure a Berlín si t’interessava la política, ara has de viure a Barcelona”, diu als seus col·laboradors.

La part del Referèndum és la més triomfalista del llibre, a partir d’allà tot va de baixada, tots sabem més o menys com va anar tot plegat, en aquest llibre en sabrem més. I una revelació, dolorosa però evident, que es podria fer servir per resumir el llibre, o el procés fins i tot:

Hi havia pla fins al dia 1 i s’ha complert, però al Govern ningú no sap que passarà a partir de l’endemà. Ni tampoc els dies següents.

Imatge treta d’aquí © David Ramos / Getty.

Reunions, filtracions, més reunions, noves filtracions, els polítics, els partits al darrere posicionant-se, la maquinària judicial en marxa, les diferents mediacions, la tria entre exili o presó… M’hi estaria fins demà, per saber-ho tot haureu de llegir el llibre.

Es llegeix molt bé, tot i tenir moments densos no s’hi perd. I efectivament no és un llibre de propaganda, ni de part, aquí hi ha el que hi ha, el que va passar aquells dies, i els judicis doncs que els faci cadascú, reben tots, els d’una banda i els de l’altra, però sobretot els de la banda d’aquí, i amb justícia.

Sis nits d’agost / Jordi Lara

Sembla que va camí de ser un dels llibres de l’any passat i al final m’ha picat la curiositat per aquest llibre de Jordi Lara sobre Lluís Maria Xirinacs.

Aquest llibre se centra sobretot en la mort de Xirinacs, en com va triar un lloc a la muntanya i s’hi va quedar amb la idea de morir. No, va anar a un lloc a morir, més com una cosa conscient i volguda que com una fatalitat inevitable. Un suicidi força estrany si voleu, però se’n va sortir. Però per parlar d’aquest final és imprescindible repassar altres moments de la seva vida i dels seus raonaments. De manera breu i ràpida, aquest és un llibre curt, una aproximació, si voleu una biografia més canònica n’hi ha una que es cita al text d’unes 800 pàgines, aquesta.

Una vegada, per fer-li la guitza, algú li va dir a en Xiri que potser Jesús no havia existit mai. ¿I saps què li va respondre, ell? “Millor, així li vam estalviar tant de sofriment a un home. I el missatge és el mateix.”

El seu compromís i les seves idees no encaixaven ni amb les de l’esglèsia ni amb la gent. Suposo que xocar amb la jerarquia ja ho trobava normal, però que el seu missatge no arribés a la gent, o arribés però ningú el seguís, deuria ser força més dur.

https://www.flickr.com/photos/136304108@N06/
Freeway at sunset © Marcel Sala, Creative Commons.

Els quatre anys com a vicari rural de Balsareny el van desenganyar: el poble que volia despertar no volia ser despertat, li semblava una massa apàtica que no anhelava la llibertat sinó el confort.[…] “Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quen siguem forts”, va escriure, i va començar per allò que tenia més a prop, la hipocresia d’una jerarquia eclesiàstica que feia la gara-gara al règim franquista per conservar els privilegis

Va aconseguir tota una fita: ser un personatge incòmode pràcticament per a tothom, durant i franquisme i també després. Una posició que amb els anys no sembla tant desencaminada com potser es volia creure en aquells moments. Si es va mantenir fidel a alguna cosa va ser a sí mateix i als seus ideals, al marge de les circumstàncies.

El dictador va morir poc després, mentre Xirinacs ja era tancat a Montserrat amb els anomenats “captaires de la pau” —”Pare, tu faràs justícia i tu saps què i a qui cal perdonar”, va escriure pensant en Franco—, però aquella nova acció va tenir un final amarg: per una banda, el rei Joan Carles no va decretar l’amnistia que reclamaven; per l’altra, les desavinences de Xirinacs amb els monjos, que no els volien acollir dins les parets de l’abadia, i els primers moviments dels partits polítics al marge de l’Assemblea de Catalunya van anar situant Xirinacs en un lloc incòmode i massa irreductible per als qui, denunciava ell, ja es fregaven les mans pensant en el pastís autonomista d’un nou escenari polític.

https://www.flickr.com/photos/jazonz/
Montserrat © Jarek Zok, Creative Commons.

I l’escenari final: la muntanya, on va ser trobat per un boletaire de la zona. Gran part del llibre és això, preguntar a la gent dels voltants, per si el van veure els darrers dies, o com el van trobar, o… i és una cosa que costa. Primer perquè la gent de muntanya té un tarannà una mica més tancat, costa d’arribar-hi. I també perquè a tota aquella gent els agrada força la tranquil·litat en què viuen, i no volen que allò es converteixi en una mena d’atracció.

—Noi, no ho sé pas, però ja et dic jo que si se sap morir ara el troben el mateix dia. Els de les motos, els excursionistes, aquests que surten a córrer. Fa deu anys encara no hi havia aquesta afició de córrer pels comellars com una daina. Ara la muntanya torna a estar plena, però de gent que hi ve a jugar.

Vaig pensar en l’home de ciutat que puja a la muntanya que ha colgat d’encarnacions simbòliques i es troba una natura despietada i voluble per desballestar-li la paradeta mística. De manera que Xirinacs havia vingut a morir-se en un antic camps de patates, en un indret més deshabitat que verge, encara amb l’eco centenari dels crits de la mainada que s’hi atipava enfilada als arbres fruiters. I se li havien avançat per morir-hi un maquis i un guàrdia civil.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pla_de_can_Pegot,_a_Ogassa._Monument_a_en_Xirinacs_-_panoramio.jpg
Pla de can Pegot, a Ogassa. Monument a en Xirinacs.

Un llibre breu i que es llegeix bé, i que potser passa massa de puntetes per tot el pensament de Xirinacs, tan la vessant política, com la humanista o social o teològica. Abarcar tot el pensament de Xirinacs és una tasca que espanta. I a com va anar encaminant tot això al llarg de la seva vida, quan els seus anys de polític ja quedaven cada cop més enrere.

I després aquest acte de sobirania últim. Decidir morir-se, sense més, i fer-ho sol i sense que ningú el destorbés. Li va sortir bé a mitges perquè quan el van trobar doncs van haver de destorbar el seu descans i portar-lo a fer-li una autòpsia i totes aquestes coses que fem amb els morts. No li deuria fer gràcia però suposo que ja imaginava que passaria i que no s’hi podria fer més, almenys ja no hi seria.

Un autor al que us podeu acostar amb els seus llibres, per anar-hi directes, aquí en teniu uns quants.

El diario de la princesa / Carrie Fisher

Un sol paper et pot marcar de per vida, o que li diguin a Carrie Fisher, tot i que ella ja venia de família del món de la faràndula i hauria d’estar previnguda, de saber on es ficava. Doncs no ben bé.

Havia viscut el món de la fama i de com aquesta fama és efímera amb sa mare. També havia fet alguns papers petits i de cop i volta la pel·lícula que per bé o per mal l’encasellaria de per vida (va passar si fa no fa el mateix amb Luke SkywalkerMark Hamill), del trio protagonista només va salvar-se i va fer tota una carrera (que encara continua) un jove Harrison Ford donant vida a Han Solo. Carrie Fisher, quan estava filmant la primera pel·lícula (amb la numeració actual seria l’Episodi IV), amb els postissos característics al cap, comptava amb 19 anys de no res.

—Te quieren a ti —añadió Wilt.

Se hizo el silencio.

—¿Me quieren a mí? —pregunté por fin—. Quiero decir… ¿a mí?

Wilt rió, luego reí yo, dejé caer el auricular y eché a correr hacia el patio delantero y después a la calle. Estaba lloviendo en Los Ángeles, donde nunca llovía. ¡Llovía en Los Ángeles y yo era la princesa Leia! Nunca antes había sido la princesa Leia, y ahora lo sería eternamente. Nunca dejaría de serlo. Entonces no sabía cuán profundamente cierto era eso ni cuánto duraba la eternidad.

https://www.flickr.com/photos/79597794@N07/
Carrie Fisher dressed as Princess Leia and George Lucas © Sal Ami, Creative Commons.

Una noia de 19 anys amb totes les inseguretats i complexos propis de l’edat, per molt que hagués crescut en un entorn poc habitual.

Al parecer, lo que yo veía en el espejo no era lo que veían muchos chicos adolescentes; si hubiese sabido cuántas masturbaciones generaría… Bueno, eso habría sido extraordinariamente raro desde muchos puntos de vista, y me alegra que no surgiera el tema, por así decirlo. Pero cuando algunos hombres —tanto de más de cincuenta años como muy jóvenes— se me acercan para informarme de que fui su primer flechazo, mis sentimientos son contradictorios. ¿Por qué a todos esos hombres les resultaba tan fácil enamorarse de mí entonces y tan difícil hacerlo ahora?

A veure, són els anys joves i “galàctics” de Carrie Fisher però explicats per una Carrie ja madura i mirant enrere. Si voleu coses de la Carrie de 19 anys a la part central del llibre hi ha el diari que va escriure mentre rodava la pel·lícula, bàsicament poesies d’amor per Harrison Ford i tota la confusió hormonal adolescent que poguem imaginar.

Sólo décadas más tarde se me ocurrió pensar que tal vez lo que perturbó a Harrison fue la posibilidad de que después tuviera que cargar con algo parecido a la responsabilidad, que de algún modo sentia que había recibido un regalo indeseado e inesperado.

https://www.flickr.com/photos/xoconostle/
Han Solo © locoxoconostle, Creative Commons.

Va ser un tema important per una jove Carrie Fisher, i una de les preguntes que més es deu haver fet a sí mateixa.

¿Y qué fue para mí? Una aventura corta y apasionante, de la que, con el tiempo, me alejaría con toda tranquilidad, sonriente y satisfecha.[…] Pero desde el principio ambos supimos que esa no sería una aventura amorosa, sino solo dos adultos que, aunque no se habían enamorado, se apreciaban. Porque ambos éramos adultos, así que ¿por qué no habríamos de divertirnos juntos? Nunca se me ocurrió ofenderme por que él no se hubiera enamorado de mí. ¡Si era mejor así! Sentimientos de amistad y un sexo maravilloso […].

Potser sí, però convé no oblidar que això és el que diu ara i potser en aquell moment les coses no van ser exactament com ara les recorda o les vol recordar. No insinuo res, no sé si diu la veritat o no, però el fet és que hi ha unes quatre dècades entre els fets i la narració, convé no oblidar-ho.

https://www.flickr.com/photos/boyce-d/
Star Wars Weekly, Number 1. © Boyce Duprey, Creative Commons.

I aleshores la pel·lícula es va estrenar i el món tal i com Carrie el coneixia va deixar d’existir. La fama que va assolir no es podia comparar a res anterior.

Está esa chica con mi firma tatuada en el trasero; la pareja que le puso Leia Carrie a su hija; el tío que se hizo cambiar legalmente el nombre por el de Luke Skywalker (imaginaos la cara del policia cuando detiene a Luke Skywalker por exceso de velocidad: “¿Qué ha ocurrido? ¿Es que Obi-Wan no te ha dejado usar el caza Ala-X esta noche?”). Celebran bodas donde, en lugar de los votos matrimoniales habituales uno dice “Te amo” y el otro contesta “Lo sé”. Acuden vestidos con los trajes de las películas y no solo las mujeres llevan el bikini metálico, también algunos hombres, y están fantásticos.

Hi ha l’altra part de la fama, arruinar-se, rehabilitació i acceptar anar a convencions a signar autògrafs a tant la peça, el que ella en diu Lap Dance però on no li posen els diners dins de la roba interior. No és lamenta tant de la fama sinó del nivell que va assolir, no era el que havia conegut a la seva família, no era comparable a res, recordo que tenia 19 anys quan estava rodant la primera pel·lícula. Va quedar vinculada de per vida a la Princesa Leia Organa, per bé o per mal.

“¿Quién crees que habrías sido si no hubieras sido una princesa intergaláctica?”

Sería yo.

Ya lo sabéis. Carrie.

Solo yo.