La perspectiva en urban sketching: trucos y técnicas para dibujantes / Bruno Mollière

No sé si realment ho intentaré o ho deixaré estar després d’emborronar uns quants fulls. No ho sé. La idea de deixar-ho córrer ja m’atrau, però la idea d’intentar-ho i practicar una mica i acabar atrevint-me a fer dibuixos d’aquí o dels meus viatges (quan es pugui tornar a viatjar amb certa o nova normalitat) també m’agrada. En qualsevol cas, i més enllà de la utilitat que jo hi doni aquest és un llibre útil, amb consells i nocions bàsiques de composició i línies i perspectives que poden venir molt bé per tenir alguns recursos a l’hora de posar-s’hi. Per si no teniu prou hobbys i en voleu un altre aquest llibre és útil.

I una mica d’informació sobre què coi és això d’urban sketching.

El club de los gourmets / Jun’ichirō Tanizaki

Un llibre que és una mena de petit clàssic japonés, i com d’altres llibres japonesos és molt breu (sí, l’excepció en això seria Murakami), som-hi amb Jun’ichirō Tanizaki.

I uns protagonistes que són com diu el títol uns gourmets, o d’altres paraules potser menys amables. Que comencen a arribar a aquell punt en que ja res no els sorprén ni els fa salivar (literalment) com abans. Tenen la sensació que ja ho han provat tot. Fins que un d’ells, el comte, descobreix una casa on hi ha una mena de club per xinesos i d’on surt una olor de menjar absolutament deliciosa, i no pot fer més que seguir aquesta olor.

© bryan…, Creative Commons.

El conde se relamió en varias ocasiones, tragó la saliva acumulada en su boca. La imperiosa necesidad de comer que nacía en las profundidades de su estómago alcanzó un extremo insoportable. Pensaba que conocía todos y cada uno de los restaurantes chinos de Tokio, pero enfrente tenía uno que se le había escapado. ¿Cuánto tiempo llevaba abierto? Algo como un karma debía haberle arrastrado hasta allí seducido por las notas del violín. De ser así, debía probar la comida. Al menos una vez. Además, tenía el pàlpito de que era su oportunidad de probar algo desconocido… Pensaba en ello y su estómago, satisfecho a rebosar hasta hacía tan solo unos minutos, lanzó la señal de estar vacío con una punzada de hambre tal, que la piel que cubría su tripa se tensó al extremo. Sorprendido, se dio cuenta de que temblaba. Temblaba como un guerrero al mando de sus hombres antes de comenzar la batalla.

Una boda a Lió / Stefan Zweig

Stefan Zweig és un dels meus autors preferits i aquest és el primer cop que apareix en aquest blog, el que vol dir que l’he tingut injustament oblidat massa temps, cal posar-hi remei doncs!

Aquest és pràcticament un minillibre, 71  pàgines i lletres a un cos generós. Un llibre que es pot llegir en dues hores amb calma, i amb una mica de pressa en menys d’una hora. El llibre encabeix quatre contes, el primer que dóna títol al llibre i el de El camí, Un home que no s’oblida i Dos solitaris. Tots els contes són excel·lents. I tots tenen el “toc Zweig” capaç de retratar de manera màgica un entorn tan terrible com la nit abans d’un afusellament massiu (perquè la guillotina ja no dóna abast), o una capacitat per treure espurnes de situacions a mig camí entre la fantasia i la realitat més crua. No sé definir-ho millor, en general aquests contes a mi m’han deixat amb un somriure i amb una mica més de fe en l’espècie humana.

Atreviu-vos amb Zweig, no us en penedireu.

Undated portrait of Austrian novelist, playwright, journalist and biographer Stefan Zweig (1881 – 1942). (AP Photo)

Los impunes / Richard Price

Començo aquest llibre sense tenir ni idea de que em trobaré, passa de tant en tant per un tema que ara tampoc bé al cas explicar aquí, a veure què em sembla aquest llibre de Richard Price.

Costa una mica d’entrar al llibre, i de seguida entenem el títol. Delinquents que han quedat impunes, pels motius més variats han aconseguit escapar de la justícia i ja només són l’obsessió particular d’un policia. Tenim un grup de policies, cadascun amb el seu impune particular a qui desitgen veure entre reixes.

Aquest impunes comencen a aparèixer morts. I tenim un joc de gat i rata entre policies i rancúnies del passat que no entendrem gaire fins pràcticament el final.

Un llibre molt justet, amb un remontada cap a la part final, però en general molt fluix.

Mona / Pola Oloixarac

Vaig anar a parar a aquest llibre per aquest article, vaig pensar que almenys era un llibre curtet i que en el pitjor dels casos m’amargaria 3 o 4 trajectes en tren mentre descobria si Pola Oloixarac val o no la pena. L’article tampoc és que sigui un gran elogi del llibre però com aspirant a escriptor el món dels festivals literaris m’intriga i només recordo un llibre que en parlés, el divertidíssim L’impostor sentimental de Xavier Moret. Som-hi amb aquest doncs!

Una protagonista escriptora peruana afincada als Estats Units és convidada a un festival literari a Suècia que culmina amb l’entrega d’un premi prestigiós dotat amb uns 200.000€ (tot i que potser seria més normal fer servir corones). I aquest és el principi i l’escenari suposadament culte on la protagonista es dedica a passar entre borratxa i posada de pastilles mentre rememora els claus que ha fet amb alguna de la gent que es troba.

A mi em sembla que el llibre podria donar força més per la part còmica perquè algunes de les coses que diuen els personatges tenen tela. Normalment es passen, i molt, de pedants, però de tant en tant deixen caure alguna idea interessant.

No es que en nuestra época ya no haya personalidades literarias… si no que vienen a lugares como estos creyéndose escritores y se van como personajes. ¡Los festivales son las verdaderas novelas!

El llibre és curtet així que no carrega massa, però es queda a mig camí d’on podria arribar amb una mica més d’humor, m’imagino en aquest congrés a una versió femenina de Bryce Echenique i ja salivo amb el que podria llegir. La part final es fa carregosa, amb la sensació que no sap com acabar el llibre aprofita per col·locar una informació bàsica i acaba de manera abrupta. Al final un llibre molt, molt justet.

La uruguaya / Pedro Mairal

El llibre comença amb un viatge a Uruguai i un adulteri. Són els anys del corralito, i un escriptor argentí cobra els seus drets d’autor en dòlars en un banc a l’altra banda del riu per evitar que siguin “pesificats” al moment. Va i torna i porta els dòlars a la butxaca amb un valor més alt que el canvi oficial que en fan els bancs.

El protagonista va a Uruguai on també espera retrobar-se amb Guerra, a qui va conèixer en una recent fira d’escriptors i editorials. Sóc molt fan d’aquest fragment de calentón.

Y ahora sí le di un beso. Le rodeé la cintura, la apreté contra mí. Beso de lengua, de trampa, de perfecta intimidad como si la enorme cúpula del cielo se acercara hasta ser un cono de silencio. Las ganas y el calor. Mi mano despacio por sus caderas, por su panza chata, la piel bronceada y el borde de la tanga de su bikini, mi mano ya en territorio comanche, un poco más allà, estaba depilada, y de pronto con la yema del dedo toqué algo no humano. Metálico. Un mínimo punto extraterrestre. Un arito. La miré a los ojos y le divirtió mi sorpresa. Guerra tenía un piercing en el clítoris. Entonces mi dedo se perdió en su concha mojada y caliente, su divina concha mojada para mí, su agua sexual que se quedó conmigo en una memoria física que, a pesar de todo lo que pasó, puedo encontrar cuando quiero y me sigue provocando inmediatamente una revolución solar en toda la extensión de mi sangre.

https://www.flickr.com/photos/jikatu/
Carrasco, Montevideo, Uruguay © Jimmy Baikovicius, Creative Commons.

Es quedarà amb ella? O amb la seva dona? Serà només això, un calentón, o la cosa anirà a més? Ho descobrirem seguint al protagonista en un dia, un sol dia que donarà per molt, sobretot perquè ell es faci il·lusions i faci plans que no arribaran enlloc i perquè res surti com ha planejat. Perquè Uruguai no és com una provincia argentina però plena de bona gent i sense corrupció ni delinqüència i amb la marihuana legalitzada. No del tot, o potser sí i el tema és amb qui s’ajunta.

Una novel·la que es llegeix molt bé i que aconsegueix fer interessant un argument relativament escàs i plena d’observacions brillants (escampades aquí i allà, massa per recollir-les totes). Com sempre en els bons llibres hi ha més del sembla a un primer cop d’ull, per començar un autor com Pedro Mairal que pot ser tot un descobriment.

Los muertos / James Joyce

Un llibre molt petit i que el vaig agafar justament per això, era petit i em cabia a la butxaca dels pantalons. Una manera d’entrar a James Joyce, fa la tira d’anys em vaig llegir Dublinesos, un recull de contes que es tanca justament amb aquest. He de rellegir el recull amb calma, i també el Retrat de l’artista adolescent de Joyce abans de posar-me amb l’Ulisses, que cada cop em fa més mandra.

Poc a dir sobre aquest petit llibre, una bona iniciativa que potser valdria la pena repetir (llibres a 100 pessetes, 0.6€) però amb la quantitat de llibreries d’ocasió potser tampoc cal. Una bona manera per fer un tast d’un autor, ja opinaré extensament quan en llegeixi o rellegeixi més.

La biblioteca de los libros rechazados / David Foenkinos

Em semblar una premisa interessant i veig (perquè ho explica al llibre) que existeix o existia perquè els enllaços que hi trobo no van, la Brautigan Library, una biblioteca de manuscrits no publicats. Una idea una mica marciana molt en consonancia amb un autor bastant marcià com Richard Brautigan. I una idea de novel·la que combina les biblioteques i els llibres rebutjats per editorials… què voleu que us digui… per motius extraliteraris a mi ja m’ha guanyat molt. Falta que la narració funcioni, i aquest és el cas. De fet la narració funciona molt bé, molt ràpida i molt fluida, la veritat és que s’agraeix.

Tenim una biblioteca amb una secció per llibres rebutjats, una parella que mig per casualitat hi troben un llibre que creuen que serà tot un éxit, l’autor ja és mort i ningú dels que el coneixien sabien que hagués escrit res en tota la seva vida. I a partir d’aquí l’èxit del llibre, la mitomania, els periodistes, els drets del llibre i els interrogants que es plantegen totes les persones del voltant. Els editors, la vidua de l’autor, la seva filla, la bibliotecària…

Un llibre sorprenentment entretingut, amb alguns girs previsibles però tot i això molt recomanable que es llegeix en res i que fa que sumem el nom de David Foenkinos a la llista d’autors francesos contemporanis interessants, (com Barbery, Beigbegeder , Divry i a certa distància Despentes o  Houellebecq).

Festín de serpientes / Harry Crews

A mida que el llegeixo Harry Crews es va confirmant com un dels meus autors de capçalera, juntament amb Larry Brown són els més destacats dels autors de Dirty Works, i això és dir molt perquè déu n’hi do quines bèsties pardes que son tots ells. És literatura d’un realisme extrem (a més a més de brut), van un bon tros més enllà del que ho van fer altres pares del gènere com ara Bukowski. No se m’acut res millor que posar el text de la contraportada, això i el que ja m’havia llegit de Crews (i aquest al blog antic) em van fer comprar el llibre i llegir-lo pràcticament d’una sentada.

Granjeros ebrios. Majorettes viciosas y toxicómanas. Negros silenciosos con instintos homicidas. Un exjugador de fútbol americano que podría haber llegado a lo más alto. Un parque de caravanas. Un sheriff con una pata de palo, souvenir de su paso por Vietnam, que utiliza la cárcel de picadero. Un ayudante del sheriff que no da abasto. Una navaja. Peleas ilegales de perros. El entrenador Tump y sus muchachos. Una chica pegada al televisor. Mucho moonshine, mucha cerveza y alguna que otra botella robada de whisky del bueno. Un predicador de serpientes. James Brown en la gramola. Canciones de Merle Haggard. Un abogado que solo puede follar pensando en Treblinka. Bebés llorones. Una estudiante de filosofía que lee novelas de ciencia ficción (y que forzosamente ha de ser idiota). Un montón de melenudos. Viajantes de comercio. Gente procedente de todo el país (el año pasado se presentaron dos de Canadá y cinco de Texas). El certamen de Miss Crótalo. Y un montón de serpientes. Serpientes por todas partes. Consoladores con forma de serpiente, preservativos con forma de serpiente, ropa interior con estampado de serpiente, cazadores de serpientes y serpientes a la sartén con salsa picante de Louisiana…

¡BIENVENIDOS AL RODEO ANUAL DE SERPIENTES DE CASCABEL DE MYSTIC, GEORGIA!

Després d’això no diré res més. Una lectura recomanadíssima!

https://www.flickr.com/photos/vintage_illustration/
Rattlesnake Rodeo in Opp, Alabama. Original image from Carol M. Highsmith’s America, Library of Congress collection. Digitally enhanced by rawpixel.

Estic temptat de dir que aquest és el millor llibre de Harry Crews, però me n’estaré. Fer rànquings dels llibres no té gaire sentit, tots els llibres que he llegit fins ara de Crews tenen un nivell excel·lent, però potser aquest llibre seria el més representatiu. Tot el que és el seu estil, els seus persontges, els seus escenaris i la seva ràbia i la seva violència i derrota està aquí. Aquest és el llibre paradigmàtic de Harry Crews, possiblement la manera més sincera d’entrar en els seus llibres.

Los combatientes / Cristina Morales

Sí, lo seu seria anar directament a Lectura fácil de la mateixa autora i que ha guanyat un dels premis que respecto, el Herralde, però sóc així i he preferit començar per aquí, però tinc el Lectura fácil a la lleixa.

Sóc així i potser això no és bo. Hi ha llibres que sí i llibres que no, i aquest és clarament un llibre que no. Té molt més d’experiment que de llibre minímament entretingut o interessant o de bon llegir o alguna cosa. No li poso l’etiqueta d’EVITAR perquè almenys és curt i té alguns passatges que tenen certa gràcia. 117 pàgines que em podria haver estalviat, un trajecte en tren cap a casa i un altre de casa a la feina. 117 pàgines és el marge que li donaré a Lectura fàcil perquè em convenci que val la pena seguir llegint. A més de Dolent de vegades sóc venjatiu.