L’amant / Marguerite Duras

El bon record de La tarda del senyor Andesmas i sobretot El dolor va fer que quan vaig veure aquest llibre en una llibreria d’ocasió no em pogués resistir a afluixar 2€ per porta-me’l a casa. L’edició no és la de la portada, però em va agradar més aquesta amb la cara (imagino) de Marguerite Duras, tot i que també hi havia imatges de la pel·lícula que se’n va fer.

Aquest llibre és parcialment autobiogràfic, una Marguerite de 15 anys i un xinès de més de 20, aquí els teniu. Els dos formaven part de minories, ell de la poderosa minoria xinesa i ella de la minoria blanca i francesa, els que manaven a la colònia francesa d’Indoxina.

Son nom était Huynh Thuy Lê, mais le monde entier le connaît sous le nom de l’« amant », de Marguerite Duras
DR / Paris Match

El llibre atrapa, la prosa de l’autora m’enganxa d’una manera que no havien fet els altres llibres que n’he llegit, és tan bona que resulta gairebé insultant.

Molt aviat la meva vida ja va ser massa tard. A divuit anys ja era massa tard. Entre els divuit i els vint-i-cinc anys el meu rostre va emprendre una direcció imprevista. Als divuit anys vaig envellir. No sé pas si a tothom li passa el mateix, mai no ho he preguntat. Crec que m’han parlat d’aquesta empenta del temps que et colpeix alguna vegada quan travesses els anys més joves, els més celebrats de la vida. Aquest envelliment va ser brutal. Vaig veure com s’apoderava de les meves faccions una a una, com canviava la relació que hi havia entre elles, com engrandia els ulls, com deia la mirada més trista, la boca més definitiva, senyalava el front amb esquerdes profundes.

VIETNAM 1950s – Vịnh Hạ Long 1953 © manhhai, Creative Commons.

L’argument del llibre potser atreu més mirades morboses que no pas literàries, i és un error, un gran error. Alguns detalls que sí es veu que són clarament autobiogràfics, com la seva vocació.

Vull escriure. Ja li he dit a la meva mare: el que vull és això, escriure. Cap resposta la primera vegada. I després em pregunta: escriure què? Li dic llibres, novel·les. Respon durament: després de l’agregació de matemàtiques escriuràs si vols, ja no serà cosa meva. Està en contra, no té mèrit, no és un treball, és una broma —més endavant em dirà: una criaturada.

Podria copiar gairebé tot el llibre, així de bo l’he trobat, així de bons m’han semblat molts fragments.

Des del primer instant sap una cosa com aquesta: que el té a la seva mercè. Conseqüentment, que d’altres com ell poden estar a la seva mercè, si es presentava l’ocasió. També sap una altra cosa: d’ara en endavant ha arribat sens dubte el moment en el qual no pot escapar a certes obligacions que té envers ella mateixa. I que d’això la mare no n’ha de saber res, ni els germans, també això ho va saber aquell dia. Des que va entrar a l’automòbil negre, ho va saber, es va trobar al marge d’aquella família per primera vegada i per sempre. Des d’aleshores ja no n’havien de saber res d’ella. Que els la prenguin, que se l’enduguin, que li facin mal, que la malmetin, ells no ho han de saber. Ni la mare, ni els germans. Aquest serà des d’ara el seu atzar. Ja en pot plorar dins l’automòbil negre.

La criatura ara se les haurà amb aquest home, el primer, el que s’ha presentat, al transbordador.

vallotton_nude_bed_1913 © Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Domini públic.

La seva relació té una gran força narrativa, podria semblar que ells dos hi estan entregats del tot, i sí, però el món que els envolta no fa més que remarcar les diferències. Cada cop que les mirades van més enllà dels seus cossos tot són carrerons sense sortida, no hi ha més que el que tenen a casa moment, i potser ni això.

Retornem al pis de solter. Som amants. No podem pas deixar d’estimar-nos.

A vegades no torno al pensionat, dormo amb ell. No vull dormir als seus braços, amb la seva escalfor, però dormo en la mateixa habitació, al mateix llit. Algunes vegades no vaig al liceu. Anem a sopar a la ciutat de nit. Em dutxa, em renta, m’eixuga, adora, m’empolaina i em vesteix, m’adora. Sóc la preferida de la seva vida. Viu amb l’espant que trobi un altre home. Jo mai no tinc por de res semblant. També sent una altra por, no perquè sóc blanca sinó perquè sóc tan jove, tan jove que podria anar a la presó si es descobrís la nostra història.

La protagonista viu en un pensionat, un liceu, una escola interna però amb unes normes que, almenys en el seu cas, semblen força laxes. Això sí, les altres noies, advertides per les seves mares, no hi parlen, només una.

Estic extenuada de desig per l’Hélène Lagonelle.

Estic extenuada de desig.

Vull emportar-me amb mi l’Hélène Lagonelle, allí on cada vespre, els ulls clucs, em faig donar el plaer que em fa cridar. Voldria donar l’Hélène Lagonelle a aquest home que em fa això perquè ho faci a ella. Això davant meu, que ella ho faci segons el meu desig, que es doni on jo em dono. Seria a través del cos de l’Hélène Lagonelle, per la travessa del seu cos, que el plaer em vindria d’ell, definitiu aleshores.

Per morir-ne.

Els pensaments de la protagonista de tant en tant van cap a una mena de perversitat, un emboirament dels sentits, una percepció de les coses completament particular. De les coses i sobretot de la seva relació, sensual i carnal per damunt de tot. Perquè així ho volen i perquè no és possible anar a res més.

Jin N Tonic & Josh 06 © Robert Bejil, Creative Commons.

Mirava el que em feia, com es servia de mi i mai hagués cregut que es pogués fer d’aquesta manera, anava més enllà de la meva esperança i d’acord amb el destí del meu cos. Així m’havia convertit en la seva filla. També per a mi ell s’havia convertit en una altra cosa. Començava a reconèixer la suavitat inexpressable de la seva pell, del seu sexe, més enllà d’ell mateix. L’ombra d’un altre home també devia passar per l’habitació, la d’un jove assassí, encara no ho sabia, però, encara res no n’apareixia als meus ulls. La d’un jove caçador també devia de passar per l’habitació, aquesta, però, sí, ho sabia, algunes vegades era present en el plaer i li deia, a l’amant de Cholon, li parlava del seu cos i també del seu sexe, de la seva suavitat inefable, del seu valor a la selva i als rius de desembocadures amb panteres negres. Tot s’adeia al seu desig i feia que em tingués. M’havia convertit en la seva fill. Era amb la seva filla amb qui feia l’amor cada vespre.

La narració té un voltatge eròtic elevat, sense passar-se de llarg però sense caure en un amor carrincló, el que hi ha és sexe apassionat i no cal donar-hi més voltes.

The Kiss © The Prophet, Creative Commons.

Un llibre excel·lent que aprofitant el tema fa una repassada per tota una sèrie d’elements molt importants en la biografia de Duras. La vida a la colònia d’Indoxina i com era allò pels francesos blancs pobres o modestos, que estaven per sota dels capitostos però per sobre dels nadius. Com era la relació amb altres races en aquell context. I la seva mare, un pare mort i una mare inestable (com a mínim) que havia de tirar endavant la família contra tot. Sí, el llibre parla d’una relació, prohibida si és vol, però reduir-lo a només això, tot i ser la part principal de l’argument, és quedar-se a la superfície. Un llibre que val la pena rellegir i que penso rellegir, n’estic convençut.

El dolor / Marguerite Duras

Ja fa molt de la lectura de La tarda del senyor Andesmas i la veritat és que l’estil em va agradar prou com per tornar-hi amb una autora com Marguerite Duras que tinc inexplicablement poc llegida.

Aquest llibre és dur, molt dur. Acaba la Segona Guerra Mundial, la derrota d’Alemanya és un fet i cada dia nous camps de presoners o de concentració són alliberats pels aliats. Les atrocitats dels nazis comencen a sortir a la llum de tot el món. Marguerite espera tenir noticies del seu marit, és aquesta espera de noticies, el no saber si és mort o viu, el que la desespera.

En aquest moment, a París, hi ha gent que riu, sobretot els joves. No tinc sinó enemics. S’ha fet fosc, he de tornar a casa per esperar davant del telèfon. A l’altra banda també s’ha fet fosc. L’ombra avança dins de la fossa, ara l’obscuritat li tapa la boca. Sol roig a París, lent. Acaben sis anys de guerra. És el gran esdeveniment del segle. L’Alemanya nazi ha estat esclafada. Ell també, a dins de la fossa. Tot s’està acabant. Impossible deixar de caminar.

S’alliberen camps, arriben presoners rescatats a París, on son triats i, segons com, jutjats o empresonats o enviats amb les seves famílies. I mentre ella no rep noticies veu als diaris enormes fosses amb els afusellats que els alemanys deixaven en abandonar els camps, sense saber si una d’aquelles formes és el seu marit…

WWII,_Europe,_France,__De_Gaulle_Leads_Paris_in_Victory_Parade__-_NARA_-_196287. DOMINI PÚBLIC

L’espera i les càbales sobre l’altre persona, sobre si està viu o mort, intentant recollir alguna dada dels presoners alliberats que arriben a París, una tasca complicada, però aquesta informació i la que d’altres companys seus poden rebre en altres llocs pot ser vital per saber alguna cosa. El que sigui!

Res. Un forat negre. No s’hi veu cap llum. Reconstrueixo la cadena d’esdeveniments, però hi ha un buit, un avenc entre el moment en què en Philippe no va sentir cap tret i l’estació on ningú no va veure en Robert L. M’aixeco. La senyora Kats se n’ha anat al pis del seu fill. M’he vestit, m’he assegut al costat del telèfon. Arriba en D. Exigeix que vagi a menjar al restaurant amb ell. El restaurant és ple. La gent parla del final de la guerra. No tinc gana. Tothom parla de les atrocitats alemanyes. Ja no tinc gana. Em repugna el que mengen els altres. Em vull morir. Una navalla m’ha amputat de la resta del món, fins i tot d’en D. El pensament infernal: si no en tinc notícies aquest vespre, és que és mort. En D. em mira. Ja em pot mirar, és mort. Per més que li digui, no em creurà. La Pravda escriu: “Ha sonat la darrera hora d’Alemanya. El cercle de foc i ferro s’estreny al voltant de Berlín.” S’ha acabat. Ell no serà aquí per a la pau.

I finalment el marit apareix, més mort que viu, i cal anar-lo a buscar, portar-lo i intentar contra tot pronòstic que sobrevisqui i s’aferri a la vida. Està tan demacrat que no se’l reconeix i una de les primeres identificacions les fan amb les dents. Una persona de 1.75m d’alçada amb menys de 40 quilos de pes, més mort que viu.

Heinkel_He_111_aircraft_flying_over_Paris,_France,_WWII_(33649761970). DOMINI PÚBLIC

Aquesta és la primera part del llibre, una part que no deixa gens bé a De Gaulle, més preocupat per recuperar el poder de França que en fer que aquesta França pogués servir al poble. Escola dretana de tota la vida, és la gent la que ha de servir el país, a poder ser sense esperar res a canvi, és normal que una reconeguda comunista com Duras no hi tingués la més mínima simpatia. Les recriminacions que fa al moment final de la guerra són encertades, molta gent que havia col·laborat amb els nazis o que havia passat sense significar-se van sumar-se de manera escandalosa al carro dels vencedors. Poca gent encara aleshores qüestionava el molt qüestionable paper de França i molts francesos durant l’ocupació alemanya, només amb el temps ha anat sortint.

https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/
https://pixabay.com/illustrations/eiffel-tower-paris-france-war-1033301/

I el col·laboracionista és el protagonista del següent conte. El llibre té una primera part de quasi la meitat amb El dolor, i després uns contes ambientats en el mateix moment: el final de la França ocupada. Al conte tenim una Marguerite (escriptora, un cas avançat d’autoficció?) que té un marit a la presó i contacta amb un membre de la Gestapo que és qui l’interroga,  mentre ella al seu torn forma part de la resistència. Això Duras ho coneixia bé.

En Rabier no coneixia ningú. Ni tan sols parlava amb els seus col·legues, em va semblar endevinar que aquests no s’interessaven per ell. En Rabier només podia parlar amb persones que tenien una vida que depenia d’ell, aquelles a qui enviava als forns crematoris o als camps de concentració, o aquelles que es quedaven aquí, mancades de notícies, les seves dones.

Tots els contes tenen aquesta ambientació i el moment concret del final de la guerra, quan els alemanys ja comencen una reculada que és l’avantsala de la derrota total. Una avantsala on comunistes i espanyols van tenir un paper destacat i ja començaven a veure que les coses no anirien com voldrien. La dreta de De Gaulle gobernaria sense manies i com goberna sempre la dreta i els espanyols que comptaven que després d’alliberar França anirien tots plegats a treure a Franco d’Espanya es van quedar amb les ganes (i un cabreig i una indignació molt comprensibles).

Tot i que amb alguns retocs aquests textos són de la joventut de Marguerite Duras i ja demostra una maduresa excepcional. Explica detalls que no se saben gaire, la feina de la resistència (que existia però no tan mitificada com se’ns ha fet creure) i el que va passar després que els alemanys perdessin la guerra i els primers moments de l’alliberament de París i el retorn dels presoners. Són temes menors en l’enormitat d’una guerra, però són temes humans.

La tarda del senyor Andesmas / Marguerite Duras

No és el tipus de llibre que m’agrada. És un llibre molt descriptiu, amb prou feines passa res, i té quasi més importància el que no es diu, que el que sí. No és el meu estil de llibre, tot i això m’ha agradat, i em confirma el brutal criteri que demostra l’editorial LaBreu a l’hora de fer el seu catàleg.
També he de dir que és el primer llibre de Marguerite Duras, una autora de la que havia sentit a dir moltes coses però que encara no havia provat (de fet és un personatge secundari a París no se acaba nunca).
Com indica el títol se’ns explica la tarda del senyor Andesmas, esperant a la seva casa que vingui el paleta a qui vol encarregar una terrassa a la muntanya. Mentre l’espera passa una noia, després arriba una dona, i tot això amb la música de fons del poble, que es divisa des de la casa, la música del ball de la festa major. Un contrapunt d’activitat a la tarda eminentment contemplativa del senyor Andesmas.
Tot s’insinua, sobretot l’impacte de la filla del senyor Andesmas a la vida del poble. El llibre m’ha agradat sense entusiasmar-me, però m’anima a llegir més coses de Duras, això sí.