Els testaments / Margaret Atwood

El conte de la serventa em va provocar fascinació, mal rotllo i un calfred a l’esquena en el que prefereixo no pensar gaire. Un tros de llibre com n’hi ha pocs, i un món que és molt diferent però que no seria gens impossible que hi acabéssim anant. Per això el mal rotllo, i les ganes de veure la continuació que ens ofereix Margaret Atwood del seu exitós llibre (molt recomanable així com la sèrie tot i les llicències).

Han passat anys de la primera novel·la, però les coses no han canviat als Estats Units, que ara es diuen Galaad i són una teocràcia totalitària i classista i masclista, ho tenen absolutament tot.

Hi havia gronxadors, en un dels parcs, però com que portàvem faldilles que el vent podia aixecar i ensenyar què hi havia a sota, no se’ns podia ni acudir de prendre’ns la llibertat de pujar-hi. Només els nens podien tastar aquella llibertat; només ells podien enlairar-se, flotar i descendir; només ells podien solcar els aires.

Encara no he pogut pujar mai en un gronxador. Encara és un dels  meus desitjos.

© Hulu.

Com en el primer llibre el que realment incomoda no és tant la realitat que dibuixa, que també, sinó el fet que no és difícil arribar-hi, posar-nos en una situació sense alternativa on tota resistència resulti inútil. Som animals adaptables, i pel que sembla ens podem adaptar a tot, sobretot si tens el poder, sempre hi ha algú que surt guanyant de les situacions, per més aberrants que ens sembli, i òbviament no volen que canviïn.

El poder m’ha engrossit, és veritat, però també m’ha fet nebulosa: informe, canviant. Sóc a tot arreu i enlloc alhora: projecto una ombra inquietant fins i tot sobre el pensament dels Senyors. ¿Com puc tornar a ser jo? ¿Com puc recuperar la meva mida normal, la mida d’una dona qualsevol?

Però potser ja és massa tard, per això. Fas el primer pas, i per salvar-te de les conseqüències, fas el següent. En uns temps com els nostres, només hi ha dues possibilitats: pujar o enfonsar-se.

Aquesta que parla, aquesta narradora és Tia Lydia, una de les tres veus que ens narren aquests testaments. Les altres són una noia que creix entre la classe benestant de Galaad (la filla d’Offred del primer llibre) i una noia que viu a Canadà, que resulta ser la bebé Nicole, escapada de Galaad quan només era un bebé, els seus pares legals la reclamen i hi ha tot un conflicte obert entre ambdós països per ella, que ha viscut amagada de tothom, fins i tot d’ella mateixa que desconeixia la veritat fins que aquesta se li fa present de manera dolorosa i apremiant. He de confessar que algunes coses les recordo més gràcies a la sèrie que al llibre, però això tant és.

La part de la Tia Lydia és la més interessant, s’explica les primeres hores després que les dones es quedessin sense drets, la detenció, la reclusió en un estadi (una reminiscència negra de la dictadura de Pinochet).

Em sap greu entretenir-me tant en les condicions d’higiene, però et sorprendria la importància que adquireixen els productes de primera necessitat que donem per descomptats, en què amb prou feines reparem fins que ens els prenen. Quan somiava desperta —cosa que fèiem totes, perquè, tancades per força i sense que passés res, donàvem curs a la imaginació, ja que el cervell s’ha d’entretenir amb alguna cosa— sovint m’imaginava un vàter magnífic, blanc i net. Ah, i una pica a joc, amb un raig abundós d’aigua clara i pura.

Naturalment, vam començar a fer pudor. A més de la tortura dels vàters, dormíem amb el vestit d’oficina, sense roba interior de recanvi. Algunes ja havíem passat la menopausa, però d’altres no, i per tant la pudor de sang coagulada es va afegir a la de la suor, les llàgrimes, la merda i el vòmit. Respirar era nauseabund.

Ens estaven rebaixant al nivell de les bèsties —bèsties encorralades—, a la nostra naturalesa més animal. Ens refregaven aquesta naturalesa per la cara. Volien que perdéssim la dignitat humana.

I d’aquí la van convèncer per idear tot un sistema que regiria les vides de les dones en endavant, per educar-les en les seves tasques i sobretot en la seva funció pràcticament única: reproduir-se. Ella era jutgessa, una professional amb estudis, culta, amb una carrera, què l’ha fet canviar? Com ha passat? Com s’ha convertit en part del sistema d’opressió? L’alternativa era la mort, això ajuda a entendre moltes coses.

THE HANDMAID’S TALE — “June” – Episode 201 — Offred reckons with the consequences of a dangerous decision while haunted by memories from her past and the violent beginnings of Gilead. (Photo by:George Kraychyk/Hulu)

Setmana rere setmana inventàvem lleis, uniformes, eslògans, himnes, noms. Setmana rere setmana n’informàvem el Senyor Judd, que es dirigia a mi com a portaveu del grup. De les idees que aprovava se n’atribuïa el mèrit. Li plovien lloances dels altres Senyors. Quin èxit tenia!

¿Detestava jo l’estructura que estàvem creant? En certa manera, sí: era una traïció a tot el que ens havien ensenyat en la nostra vida anterior, a tot el que havíem assolit. ¿Estava orgullosa del que vam aconseguir, malgrat les limitacions? En certa manera, també ho estava. Les coses no són mai simples.

Durant un temps gairebé em vaig creure el que sabia que volien que cregués. Em comptava entre els fidels per la mateixa raó que tanta gent a Galaad: perquè era menys perillós.

Explicar més coses seria caure en l’espòiler més cruel, així que no ho faré. Aquest llibre agafa el testimoni d’El conte de la serventa i ho conclou, però potser ho fa tenint en compte més la sèrie (molt recomanable), i com a la sèrie es veu potser un interès excessiu en lligar-ho tot, en que totes les peces encaixin bé. Les diferents línies argumentals van confluint, de manera lenta, una mica previsible, però fantàstica.

El llibre no és igual de bo que el primer, per mi el supera i construeix un conjunt terriblement sòlid i que atrapa. No és un llibre que es pugui llegir de pressa i corrents, això tampoc, tot i que de ganes no us en faltaran perquè a mida que passen les pàgines cada cop costa més deixar de llegir.

Una cosa que apareix mig amagada en els agraïments i que considero que és molt important de cara a la lectura del llibre:

La sèrie de televisió ha respectat un dels axiomes de la novel·la: no hi pot aparèixer cap esdeveniment que no tingui un precedent en la història de la humanitat.

Esteu avisats.

El conte de la Serventa / Margaret Atwood

Primer llibre de Margaret Atwood, i tampoc he vist la sèrie, però tot el que n’he sentit són meravelles.

La societat que presenta fa por, i els efectes d’aquesta societat en la gent són encara més aterradors. Els records d’una època passada són escadussers però persistents. El món que se’ns presenta és una teocràcia totalitària, com una barreja del pitjor de la Xina de Mao, l’URSS d’Stalin i llocs tan defensors dels drets humans i de la llibertat com Aràbia Saudita o Iran, i amb un sistema de classes o castes que fa semblar una broma l’Índia. I tot això als Estats Units d’Amèrica, acolloneix o no? La veritat és que posa els pèls de punta.

La nit és meva; és el temps que tinc per a mi per fer el que em vingui de gust mentre no faci soroll ni em bellugui, mentre m’estigui quieta i estirada al llit. No és el mateix estirar-se que tirar-se. Tirar-se al llit és deixar-s’hi caure amb força; potser d’aquí ve l’expressió “tirar-se una dona” que feien servir abans els homes. Però parlo per parlar, perquè no sé què deien abans els homes en realitat; només em puc guiar per les seves paraules.

Estic estirada a l’habitació, doncs, sota l’ull de guix del sostre, darrere les cortines blanques, plana sota el llençol pla, i m’evadeixo del temps que em toca viure. Fujo del temps; tot i que el temps és això i no en puc sortir.

La nit, en tot cas, és el meu temps lliure. ¿On puc anar?

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Hi ha la protagonista, que forma part de les minyones, unes minyones que tenen una capacitat que comença a escassejar, poden tenir fills i de fet hi estan obligades, el fill no el tenen amb qui elles volen, el tenen amb qui toca, no poden fer res soles i sempre van acompanyades d’una altra companya o custodiada per guardians. Tot el que hi havia abans era dolent, era pecat, era heretgia i luxúria, però ara estan en el bon camí i fan el que han de fer i el que els toca. Pot semblar marcià però no fa pas tant coses com la sección femenina defensaven coses semblants, i el rol de les dones en molts països musulmans extremistes doncs no és que sigui gaire millor. Com pot ser que això s’esdevingui en un país com Estats Units? Només cal recordar quin és el president actual del país, per exemple. Per exemple Iran era un país amb una classe mitja culta i liberal fins que la revolució islàmica va acabar amb tot allò i va cobrir el país de burques negres. Els totalitarismes han estat una de les formes de gobern més exitoses al llarg del temps si entenem l’èxit com la supervivència, potser és allò al que estem destinats i l’excepció és el que tenim ara.

La protagonista recorda la seva vida d’abans i també el procés de formació a càrrec de les “Tietes”, aquests flashbacks ens faran entendre com s’ha anat d’un extrem a un altre i s’ha convençut a la gent que és el millor i que no hi ha alternativa possible. Sobretot això, és igual si el sistema és el millor o no, és l’únic possible, canviar-lo és inviable, aquesta és la idea mortífera en tot això, la inutilitat de resistir-se, de lluitar.

Treballava en una biblioteca, no en la gran de la Victòria i la Mort, sinó en una de més petita.

Treballava copiant llibres en disquets d’ordinador per reduir l’espai d’emmagatzematge i els costos de reposició, segons deien. Ens anomenàvem disqueteres a nosaltres mateixes, i de la biblioteca en dèiem discoteca per fer broma. Els llibres ja copiats havien d’anar a la trituradora, però jo de tant en tant me n’emportava algun a casa.

https://www.flickr.com/photos/tomedgington/
We Love To Play Scrabble © Tom Edgington, Creative Commons.

A mida que anem llegint el llibre tenim la sensació que això no és ciència-ficció, que és completament real, és el que passa amb els bons llibres del gènere, que són esfereïdors i resem perquè no sigui profètic, com 1984 o Farenheit451 o tants altres… Una sensació que també vaig tenir llegint Submissió, aquest pensament de que això que se’ns planteja no pot arribar a passar, però hi ha el dubte, i si sí?

https://www.flickr.com/photos/actualitte/
Margaret Atwood – Foire du Livre de Francfort © ActuaLitté, Creative Commons.

El punt genial del llibre el donen els records de la vida d’abans i com es va passar d’una situació que coneixem perfectament a una situació que ens posa els pèls de punta només de pensar-hi, sobretot si pensem en les coincidències i que una situació així no és tan impossible, de fet en alguns punts estem esfereïdorament a prop.

Però tot i l’opressió sempre hi ha una resistència, gent que intenta organitzar-se, però la lluita és completament desigual. Menció especial a la referència al ferrocarril subterrani, en aquest cas una xarxa de gent que es juga la vida per portar dones al Canadà, com una repetició de la xarxa que ajudava els esclaus fugits a escapar a països abolicionistes o fins i tot al Canadà mateix. Curiosament el Canadà sempre ha estat un refugi per alguns del seus veïns del sud, ho va ser pels esclaus fugits, pels indis americans, pels que no volien lluitar a la guerra de Vietnam, paradoxalment els primers estatunidencs que volien lluitar conta Hitler creuaven la frontera per allistar-se al Canadà que per la seva particular relació amb el Regne Unit hi va entrar en guerra força abans.