Escapisme / Marc Moreno

Vaig agafar Temps de rates de casualitat i vaig flipar moltíssim amb Marc Moreno, de fet el vaig posar a llista dels millors del 2019, li tenia ganes al nou llibre, aquest Escapisme.

Un inici trepidant, un relat del món on vivim i una caiguda des d’un quart pis. A mida que passin les pàgines anirem perdent l’empatia que ens despertin els diferents personatges perquè sincerament no s’ho mereixen. No només són perdedors, que amb això ja hi comptem, a més a més són egoistes i en general males persones que només es preocupen d’ells mateixos.

https://www.flickr.com/photos/theeerin/
Chaperoned © TheeErin, Creative Commons.

Si busqueu un llibre que idealitzi els pobres treballadors com a pobres però honestos i nobles i solidaris entre ells i… bé, no és això el que trobareu en aquest llibre, aquest és el protagonista.

Mai no ha mostrat aspiracions ni voluntat de tenir res ni de trobar una feina que odiï per comprar merdes que no necessita. Es conforma amb viure tranquil, sense preocupacions ni problemes al cap. No li cal una feina, no necessita calés per perdre el temps amb els col·legues. No consumeix drogues, que és la principal despesa de la majoria de nanos del barri. Beu alguna cervesa de tant en tant, però tampoc és un gran aficionat a l’alcohol. No fuma. No surt de festa. No va de putes. La mare sempre té un plat a taula. I el llit fet. Per a què vol la pasta?

https://www.flickr.com/photos/jopoe/
IMG_0413 © Joanna Poe, Creative Commons.

La seva mare, fent feines de neteja en negre, es cau des d’un balcó i a ell l’avisen de l’hospital. Va a urgències però no acaba de saber si sa mare està viva o morta i no s’atreveix a obrir la porta del seu box, enlloc d’això gira cua i torna a casa. Allà no hi ha res per dinar, apareix son germà (amb qui no convé discutir) a endur-se la tele per vendre-la i després el pare, que els va deixar fa una quinzena llarga d’anys, molt amoïnat buscant la pòlissa dels “morts” de la mare. A tot això, ni el protagonista ni nosaltres sabem si està viva o no, veient la vida que porta i la família que té no està gaire clar quina seria la millor opció.

Sap que si la mare ha mort aquesta és la vida que l’espera, si no espavila. I ell ja no està per espavilar-se, oi? Ja té vint-i-cinc anys, i pensa que és massa gran per reconduir una existència que va nèixer morta des del primer dia. Des que el pare va marxar sense dir adéu i no n’han tornat a saber res més. Des que el germà es va convertir en un desconegut i en el pitjor perill. I la mare. Ai, la mare, que és l’única que no l’ha deixat mai però que tampoc no és que hagi estat un suport especialment present quan més la va necessitar. Quan era un marrec.

https://www.flickr.com/photos/ziol/
Rambla de Guipúscoa © Jordi Domènech i Arnau, Creative Commons.

Al principi costa sentir simpatia per l’Aitor (o Bifar), no sembla tenir ni sang. Però a mida que avança el llibre i es va convertint en l’ase dels cops una mica de simpatia sí que sorgeix, no és que sigui bo, però és que de tots els personatges ell encara té un passi. Els personatges són altres penjats del barri, de diferent perillositat en funció de com estiguin de col·locats, i el germà (mala peça), i el pare retornat quinze anys després (encara pitjor), i també la seva ex-novia i la seva filla, a qui veu un cop al mes o així. També hi ha un conegut de Temps de rates, el Charly, un camell que encara té un passi de tota la tropa.

I l’entorn, la Verneda, un barri de Barcelona complex i difícil, on tirar endavant és prou complicat. Un ecosistema on també trobem una de les coses que comencen a no faltar ni a Barcelona ni a Catalunya, i potser és un tema ja planetari, un bar de xinesos.

El local és ple de gent amb mitjanes a la mà, la majoria drets i enraonant amb un volum de veu massa elevat, però això no sembla molestar ningú. El so de la televisió també està a tot drap, malgrat que no hi ha ni una sola persona que la miri. Les converses i les rialles omplen una atmosfera carregada de suor, alcohol i decibels.

Els problemes se li acumulen a l’Aitor, cada cop més gent li vol fer una cara nova per diferents motius i ell està preocupat perquè igual s’ha de buscar la vida i ni té ganes de treballar ni gaires habilitats per fer-ho. És l’estiu del 2017 quan l’atemptat de les Rambles van impactar-nos. Però això a l’Aitor li dóna una idea, una idea tan absurda que fins i tot podria funcionar, però clar, compta amb els elements humans de compta i ja no dic res més per no fer espòiler.

https://www.flickr.com/photos/jikatu/
Landing in Barcelona just hous before the terrorist attack.Barcelona from 2000 feet above | 170817-1404-jikatu © Jimmy Baikovicius, Creative Commons.

El llibre és llegeix bé i ràpid, com la bona novel·la negra, i com també és típic fa un retrat de la societat en un moment concret. No sortim gaire ben parats, però és força realista, les coses com siguin. Novel·la negra de la bona, ambientada al costat de casa i ara mateix, no es pot demanar més.

Els millors de 2019

Doncs ja hi som, un any més toca fer la repassada de les lectures d’aquest any que acaba, no arribaré al meu rècord de més de 100 llibres però déu n’hi do la xifra: 88 (potser cau algun més però si de cas ja el posaria en els millor del 2020).

Ha estat un any en què per fi he complert algun dels objectius que sempre em poso, he llegit més llibres de no-ficció, i això està molt bé, i tot i que poc he fet alguna relectura. Són dos àmbits que he d’ampliar, però no sé d’on treure més temps.

Aquest any també ha sigut el d’una de les entrades de les que estic més orgullós Els apòcrifs de Manuel de Pedrolo. En l’àmbit de grans sagues també he llegit Final i així he culminat la lluita de Knausgård, també he seguit amb els llibres de Trapiello, i les obres completes de Josep Pla aniran fent, no me les penso agafar pas amb pressa.

No he llegit ni un llibre en anglès, quin desastre! A veure si netejo una mica la lleixa de pendents i em poso amb la trilogia USA de John Dos Passos, un llibre de més de 1.000 pàgines, o almenys amb algun dels de Ring Lardner.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2019_loading.png
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2019_loading.png

I ara ja el que tots esteu esperant, el que fa que aquesta sigui una de les entrades amb més visites de tot l’any. I parlant de visites, aquest any la cosa ha augmentat, i en general m’he mogut al voltant de les 500 visites mensuals. Aquest demencial blog que va començar a finals de 2010, amb una persistència suicida, sembla que va creixent i funcionant, moltes gràcies a tots! I ja paro, la llista és aquesta, com sempre hi ha llibres bons i molt bons que en queden fora, seleccionar és el que té, però els llibres que queden són molt i molt bons, per recomanar a ulls clucs o per demanar als reis.

No he aconseguit fer una llista de 10, ni de 12 i deixar-ho en un per mes, almenys no he passat de 20. Aquesta és la llista:

Sobre la terra impura / Melcior Comes
Madrid: frontera / David Llorente
L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola
Ariel i els cossos / Sebastià Portell
Temps de rates / Marc Moreno
L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies
Un polvo en condiciones / Irvine Welsh
Els àngels em miren / Marc Pastor
Persecució / Toni Sala
Testament / Joaquim Carbó
Antes del huracán / Kiko Amat
Canto jo i la muntanya balla / Irene Solà
Feliz final / Isaac Rosa
Sigue, como si estuvieras viva / Rafael Fernández
Les lleialtats / Delphine de Vigan
La batalla d’Occident / Éric Vuillard

I entra per qüestió de dies però merescudament:

L’estrangera / Serguei Dovlàtov

I això vindria a ser tot, el 2020 més, bon any i bones lectures!

La llista-aposta del Senyor Dolent pel Sant Jordi 2019

Com que las llistes agraden aquí va una. Amb les llibres llegits des de primers d’any, aquells que jo crec que funcionaran molt bé i potser es col·laran en aquestes infames i poc fiables llistes de més venuts del dia 24 d’abril (o el mateix 23 al matí perquè que més dóna). També pot ser una recomanació perquè no sortiu i us agafeu el primer llibre que us trobeu així a lo boig i sense pensar en les conseqüències (triar un mal llibre pot ser catastròfic).

De tot el que he llegit de moment destacaria aquests, com sempre enllacen a la ressenya corresponent:

Sobre la terra impura / Melcior Comes.

L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola.

Ariel i els cossos / Sebastià Portell.

Temps de rates / Marc Moreno.

L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies.

L’origen de les cols violeta / Marta Batallé.

El país dels cecs / Víctor García Tur.

Sí, tots en català i d’autors catalans, Sant Jordi és una festa molt catalana doncs exercim de lectors catalans!

https://www.flickr.com/photos/ergsap/
carpaccio_st_george_killing_dragon_1507 © Art Gallery ErgsArt – by ErgS, Creative Commons.

Temps de rates / Marc Moreno

Aquesta novel·la negra és com han de ser les novel·les negres: directa, trepidant, a hòsties i malparlada. No hi ha una altra opció per fer una bona novel·la negra, és el que hi ha.

Som a la Verneda, un barri de Barcelona retratat aquí de manera prou fidel. Joves ninis que es passen el dia al parc sense fer res i fumant porros. Desocupats de llarga llargíssima durada. Bars de xinesos amb preus molt baixos que tenen per clients sobretot als aturats de llarga durada. Mossos d’esquadra corruptes. Camells, i gitanos camells amb molt poques ganes de tenir competència. No és una novel·la políticament correcta i en general tothom surt malparat.

https://www.flickr.com/photos/santiagomartin/
Puente del Trabajo © Santiago Martín, Creative Commons.

Tot això comença amb un paio que ha de fotre el camp perquè el volen pelar. Té gairebé vuit quilos de cocaïna a casa i només troba una sortida possible. Si deixa la droga al seu pis, ja l’ha vist prou. Si se l’endú, corre el risc que l’enxampin amb el merder a sobre. Així que pensa en el noi de dinou anys que viu a la porta del costat. Creua el replà, pitja el timbre i, quan el veí obre, li encoloma una motxilla negra amb els vuit quilos de droga.

—Guarda això sota el llit fins que ho pugui tornar a buscar. I no l’hi diguis a ningú!

Així comença i ja serà un no parar. Evidentment el nano (Eloi) mira el que hi ha a la motxilla i convida a farlopa als seus amics (el Charly i el Mentens) i a una noia del barri que té dues característiques: està molt bona, i es folla a qualsevol que la convidi a coca, així és la Jèssica.

https://www.flickr.com/photos/drzuco/
Only me © Pietro Zuco, Creative Commons.

Dues setmanes després d’aquella nit, l’Eloi té el prepuci incandescent, vermell fosc, quasi granat. La seva polla té la forma dels llavis de la Jèssica i el cul pel qual bavegem tots a la Verneda té tatuats els dits i el palmell de l’Eloi a les dues natges. Resulta que les històries que sentíem de la noia de quatre grapes bufant cocaïna mentre li donen pel cul eren veritat. Li encanta esnifar mentre se la carden pel darrere.

Que un nano mort de gana de cop i volta fardi de farlopa de la bona crida l’atenció, i que a més a més això coincideixi amb la desaparició del seu veí camell fa que molta gent sumi dos i dos. Perquè en aquell barri tampoc hi ha gaires més coses a fer que estar pendent de coses així.

L’Eloi s’acomiada del Mentens, massa alterat per continuar parlant amb ell, i marxa sol cap a a casa. Passa pel costat d’un banc on un grup de nois que han deixat d’anar a l’institut massa aviat comparteixen alguns porros amb la mateixa desesperança amb què l’Eloi, el Mentens i jo ho fem normalment. Una mica més enllà, al Bar Juan una colla d’aturats de llarga durada miren una partida de cartes. Quatre vells juguen a la taula del costat a dòmino. El 23 aparca el seu M3 blau metal·litzat a la porta, en doble fila, i baixa amb un somriure d’orella a orella. Al bar tots el saluden amb afecte.

https://www.flickr.com/photos/muammer/
Bar © muammerokumus, Creative Commons.

Tothom vol la droga, i tothom sospita que la té ell, amb la qual cosa l’Eloi es converteix en l’ase dels cops. Rep pallisses successives dels que treballen pels gitanos, dels que van més per lliure i també de la policia. Atonyinar l’Eloi buscant la coca és l’esport del barri.

Sense aconseguir calmar-se, però assumint que no pot fer gairebé res per reconduir una situació que se li ha escapat de les mans, l’Eloi decideix tornar al parc sense pensar-hi gaire. I s’encomana a la manca de cervell que regna en aquests carrers, entre tots els joves que els poblem, com una mena de resum definitiu d’un escenari que transmet un immobilisme crònic de generació en generació.

La sensació del carreró sense sortida.

https://www.flickr.com/photos/122/
Barcelona © joan ggk, Creative Commons.

La novel·la comença de manera trepidant i no afluixa. I l’Eloi va repassant les opcions que té per seguir respirant que són cada cop més i més minses i si explico més coses revento el final del llibre i seria una pena. Un llibre que us llegireu pràcticament d’una sentada i una novel·la negra que considero que feia falta. Bé per en Marc Moreno!

M’esplaiaré en aquest punt. Tenim molta novel·la negra i de molta qualitat, no em posaré ara a repassar noms, no va d’això. Em problema amb alguna d’aquesta novel·la és que ha quedat lleugerament desubicada. Els bons llibres segueixen sent bons, però la novel·la negra té uns elements de crònica social que estan molt incardinats en un lloc i un moment. Per això fa falta que aparegui novel·la negra actual, situada als barris d’ara, problemes d’ara, situacions d’ara. El llibre és molt bo però que els escenaris de fons seguin perfectament identificables (i a distància d’un trajecte en metro!) és un valor afegit que m’agrada reivindicar.