El imperio de Yegorov / Manuel Moyano

Hi ha premis que m’inspiren confiança, i el premio Herralde n’és un, suficient com per fiar-me d’un llibre que n’ha quedat finalista.
Una expedició a Papua Nova Guinea, una de les expedicionàries es posa malalta, es cura amb un remei tradicional dels indígenes, una gent molt i molt primitiva fins al punt que s’arriba a dubtar que siguin humans.
I anem movent-nos, en el temps i també canviant de narrador sovint.
Aquest remei tradicional dels indígenes que fan servir per combatre un paràsit té un curiós efecte secundari, i és que la persona no envelleix. Una cosa així de seguida s’explota com un remei mig secret per gent molt i molt rica que són inoculats i posteriorment depenen d’una planta de la zona per mantenir el paràsit latent, però no envelleixen. Clar, en unes quantes dècades comença a estranyar que les persones més riques del món i grans estrelles del cinema estiguin amb una imatge tan juvenil tot i acumular prop de 100 anys (i pujant). És una història que l’empresa que s’ha fet amb l’explotació del tema no vol que s’airegi.
Una trama quasi de ciència-ficció, que donaria molt en una novel·la més de gènere, com per exemple que fer quan un d’aquests inmortals vol tenir descendencia? Només els rics tindran descendencia? Si la gent no es mor la superpoblació com a problema ja és aquí (més que ara mateix s’entén). Cada família ha de “desactivar” algú per portar una nova vida? O es prescindeix de la reproducció per innecessària? Moltes preguntes que donarien per un novel·la més llarga que aquesta.
Però passen dues coses, que hi ha qui intenta airejar la història, i que un rus vol la seva part del pastís. Un dels efectes de la inoculació és que la producció de la medecina per mantenir el paràsit en estat latent és una patent de la mateixa empresa. L’empresa inocula a algú a canvi d’una morterada inmoral de diners i com si fossin camells tenen enganxats a aquests riquíssims de per vida (perquè si deixen de prendre la medecina moren de manera mlt horrible). I clar, un rus inoculat decideix que ell vol part d’això.
El llibre acaba amb un índex onomàstic amb una nota que diu que es recomana llegir-lo sencer. S’ha de llegir perquè s’expliquen coses imprescindibles sobre la part final del llibre, però potser amb un títol menys desencoratjador no caldria ni la nota ni arriscar-se a que la gent que no s’ho llegeix no acabin d’entendre gaire com acaba tot.