L’any que va caure la roca / Pep Coll

Pep Coll és un autor que m’agrada i un dels responsables que fes servir, ara fa temps, l’etiqueta Literatura pirinenca. El seu Dos taüts negres i dos de blancs és sensacional. En aquesta entrevista parla una mica d’aquest llibre. Ara que el concepte “España vacía” ha fet una certa fortuna, no està de més recordar que també és un fenòmen català, l’èxode camp-ciutat ha estat imparable pràcticament des de principis del segle XX. Potser amb la pandèmia actual es viurà un cert retorn al camp que ho revertirà o ho pal·liarà una mica, però això ja seria entrar de ple en l’especulació més atrevida, i tampoc es tracta d’això.

La premisa de partida del llibre és que el poble de Malpui, que ha vist crèixer els protagonistes però amenaça amb ser una mena de presó per a ells, despareix sota una roca.

Ells en teoria tenen sort, són els hereus i es quedaran allà, no com els altres fills, que han pogut escapar i buscar-se la vida fora. Ells es queden perquè heretaran unes terres i unes granjes que s’han trasmès al llarg de generacions, tot i que donen poc i cada cop menys. I per això allà cada cop hi viu menys gent.

Ells tornen de la discoteca, de matinada, i el seu poble ha desaparegut. La nevada i la carretera tallada no ajuden a treure l’aigua clara de res, però de seguida entendrem que la roca de Malpui, la penya que “vigila” el petit poble, s’hi ha abraonat i l’esllavissada ha deixat el poble, amb els seus parents i les seves cases, sota tones i tones de roca que encara va caient a estones.

Untitled © troy_williams, Creative Commons.

El salvament comença amb la guàrdia civil, de seguida s’hi sumen militars, maquinària, explosius… Passen les hores i els dies, les possibilitats de trobar algú amb vida són pràcticament nul·les. Els protagonistes s’han quedat sols, orfes, però les desgràcies mai venen soles i aquesta desgràcia porta molta cua.

Una onada de solidaritat arriba al poble: donacions, diners i recursos per fer cases noves, tant pels que hi vivien tot l’any com pels que només hi passaven temporades. Les companyies asseguradores hauran d’indemnitzar i hi haurà herències que caldrà repartir… i un poble d’on tots han fugit com la pesta comença a atraure els veïns o ex-veïns.

Això sí, no es fa un retrat gaire idíl·lic del que era la vida al poble, que és d’agrair, la veritat.

—Molta misèria! Això és lo que hi havia al poble aquells anys![…] A les cases no hi havia aigua corrent, ni cambra de bany, només a tres cases del poble, entre elles la nostra. Ja es pot imaginar doncs, que les dones, igual que tot déu, havien de fer les seves necessitats al corral dels porcs.

[…] Saps què et dic, que no em fa res que sigui morta.

—I jo m’alegro que ton padrí estigui xafat sota una roca! —va cridar l’Andreu—. Era un lladre, tothom ho sap. Si et descuidaves el podall al tros, ja l’has vist prou! De bon matí rondava pel terme i arrambava amb tot lo que trobava. Quan descolguem casa teva, sortirà una ferreteria.

[…]

—La teva padrina era una borratxa. S’amorrava a l’aixeta del barril, tot el dia anava pet. I tu li vas heretar el vici amb les drogues. Vas tornar d’Amèrica fet una merda.

—Tu no cridis gaire, Xollat! —bramà el Bepgròs—. Que ta mare s’entenia amb un mosso de casa Queralt de Llenasquer. L’amo va enxampar-los un dia rebolcant-se al paller de la borda.

[…]

—I no t’ho ha explicat mai, ton padrí, que va ser ell el que va cremar els sants?

—A la padrina la van xollar al zero per culpa del Poblador.

—Ja ho saps que ton oncle Quimet anava a matar capellans amb els de la FAI?

—Doncs ton padrí va denunciar mon pare. Quatre anys a la presó…

—I ta padrina què? Per la República s’emborratxava amb el vi de missa de la rectoria.

—Pitjor la teua, que després de la guerra pixava aigua beneita!

Sobretot quan queda clar que serà impossible desenterrar res ni ningú, el poble de Malpui, ara sota una immensa roca, és un cementiri. Una mica com el món que representa el poble i una pagesia (som a mitjans 70s) que encara està com al segle passat.

Heu de partir del principi que, tot lo que han cregut i han fet els vostres pares i avis referent als conreus, avui dia no serveix per a re. Quan tingueu algun dubte, feu-vos aquesta pregunta: “Què faria mon pare en un cas així?”. I quan en tingueu la resposta, vosaltres feu tot lo contrari. Si actueu així, l’encertareu sempre. —Feu un xuclada a la pipa i es disposà a omplir de consignes el camp verge del “pagès del futur”.

Farm Work © Midnight Believer, Domini públic.

La primera consigna: “Mireu cap als fruits de l’arbre, no a les arrels”. El nou pagès ha de mirar cap al futur. […]

“Qui només vol sobreviure, acaba morint”[…].

—De cultiu no n’hi ha cap de rendible, al vostre poble —va deixar clar l’expert—.

Amb aquestes perspectives, negres però força realistes, funden una cooperativa, junten les seves terres i arrenden les dels altres propietaris. Cultiu i ramaderia i amb les terres juntes i arranjades per poder-hi moure maquinària. Mentrestant segueixen vivint a l’hotel i les seves joves vides van avançant, igual que la vida del país, com amb la mort de Franco.

—Qui dius que ha mort?

—Franco! —va cridar l’Andreu—. Ho acaben de dir a la ràdio.

—Me càgon Franco difunt! Per aquesta merda de mort m’has tret del llit! —I tancà la porta de patac.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Viurem el canvi que va representar l’arribada de la democràcia en un entorn amb tants comptes amb el passat i amb tant poder posat a “dit”. Uns anys en què tothom demanava els seus drets i les reivindicacions eren de tots els sectors, també de l’agrari.

No és cap espòiler dir com va acabar tot plegat i com tenim tot el camp així en general. Diguem que la cosa no ha anat exactament bé, o almenys no ha anat bé si la idea era seguir fent de pagès ramader.

—Els que viviu del turisme ho voleu veure diferent. Els calés són els calés. Us importa ben poc la ruïna de la terra. A mi, la veritat és que no em fot molla de gràcia de veure el país tan perdut.

—Et disgusta perquè et fas vell, no perquè siguis pagès —li engalta el Guillot—. A mi tampoc em fa gràcia. Als vells ens agrada veure el paisatge tal com el recordem de joves. Qualsevol canvi ens sembla una xacra. Un hotel nou de quatre plantes com el del Contrabandista és com una berruga que ens ha sortit a laparpella. Ja que no podem impedir de fer-nos vells, voldríem l’eterna joventut dels paisatges que he viscut de petits. Però els paisatges canvien contínuament. No envelleixen ni moren com nosaltres. Ells es renoven, sempre són joves i vius. Comprova-ho amb la teva filla. La Cristina també ho és, de pagesa, i puja moltes vegades d’excursió a la roca. Pregunta-li pel mirador de Portella  i et dirà que hi ha una vista fantàstica.

—O sigui, que, per a tu, el mateix valor té un camp ben conreat que un altre d’erm, infestat de rocs i d’arguelagues.

—No és això, Bep. Lo que vull dir és que el valor el poses tu. No la natura.

Camping Besides The Wood © Dejan Krsmanovic, Creative Commons.

Un llibre molt, però molt, recomanable. És difícil dir-ho sense fer espòiler, però hi ha una part al final que per a mi explica una cosa que calia ser explicada i que li dóna a tot plegat un sentit d’estar complet, d’haver aconseguit un llibre rodó. Que les quasi 600 pàgines no us tirin enrere, el llibre enganxa i us deixarà atrapats intentant descobrir que se’n va fer dels orfes de Malpui, que ve a ser una mica el que va passar amb gran part del camp català de muntanya, perquè sempre són les històries petites i particulars les que ens donen una idea més general i més gran, de la gran història.

La batuda de les roques / David Garcia Prats

Aquest llibre no el trobareu a les llibreries, heu d’anar a Amazon que és el camí que cada cop més autors emprenen cansats de com funciona el món editorial. Al pas que anem segurament jo acabaré fent el mateix, però això no va de parlar de mi.

En aquest llibre “viurem” tot un any a muntanya, entre el 1955 i el 1956. Una vida que ja era dura de per sí, i que encara va empitjorar quan les preses i l’electrificació de la zona va obligar a la gent a traslladar-se per deixar el poble de sempre summergir-se. Va ser una arribada brusca de progrés, i també de diners, i de noves formes de vida, el rumor de marxar a ciutat per fer diners que no depenguessin de les collites i els ramats. Tot això en un entorn que es resisteixen a marxar, amb llegendes i misteris que perviuen encara fins avui.

Sobre una roca plana, al mig de la bassa, la va veure. Nua, estirada i amb una cama flexionada i el peu sota el genoll de l’altra. Va aturar-se, no volia espantar-la ni que pensés que li volia fer cap mal. Va prendre consciència de la corona entre els dits, com la que li subjectava enrere la cabellera. Va esperar, paralitzat, incapaç de moure ni un múscul. Va pensar a recular i tornar per on havia vingut, però amb l’aigua fins als genolls i hipnotitzat amb el que veia, no podia fer res més que restar quiet.

free © Chiara Stevani, Creative Commons.

Tenim els personatges principals que giren al voltant d’una família, però sobretot els dos bessos (idèntics però completament antagònics) el Lluís i el Marcel. Al voltant d’ells orbita la família que ha de canviar de casa per la pujada de les aigües del pantà, i un estil de vida que no dóna per gaire més enllà de la terra. Però es poden guanyar diners amb el contraban, i cap aquí tirarà Marcel, un mala peça que sembla estar en guerra permanent amb absolutament tot i tothom.

Tenim més personatges, la Josefa, germana gran dels bessons i que no hi és tota, la Delfina, la publilla i vídua des que el tractor va passar damunt les cames del seu marit després d’una discussió amb el Marcel, la Pilara amb els pares emigrats a França (o això ens diuen), la Jana que podríem prendre per una encantària

Serà el triangle Lluís-Jana-Marcel el que farà que la situació es desbordi com les aigües del pantà. I una història soterrada que anirà deixant anar coses aquí i allà fins que al final ens enterarem de tot. Sobretot de com el Vell Orestes (el patriarca) va aprofitar la guerra per comprar a preu de saldo una gravera que seria essencial per la construcció del pantà, i aquí els pares de la Pilara just després de la guerra van jugar un essencial i tràgic paper, una mica l’inici de tot plegat.

L’arribada de la carretera, com una serp ondulant, representava el final d’una època que sempre s’havia mantingut inalterada des de molt temps enrere. Fins aleshores sempre s’havia viscut del bestiar i del que donava la terra. Els pares, els avis, els besavis, que també va conèixer, tots, havien dedicat la seua vida a la terra i a les ovelles, i havien mort esllomats pel treball dur del camp. Amb la carretera es va passar a viure dels diners i, per trobar-los, la gent s’havia de moure, així va ser com la vall es va omplir de soroll, ciment i treballadors.

Runes del monestir de Santa Maria de Lavaix al pantà d’Escales a l’Alta Ribagorça, Catalunya. © Efrainlarrea, Creative Commons.

L’electrificació i pantanització del Pirineu va tenir sobretot dues etapes, una als anys vint i una altra als quaranta-cinquanta, construccions en llocs difícil i extrems, i petits pobles que veien multiplicar la seva població, com una flamarada perquè la majoria de treballadors van marxar quan van acabar les obres. Aquest teló de fons, aquesta història del Pirineu entrant de cop al segle XX també la trobareu molt ben explicada al llibre Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona.

En el llibre hi ha vàries constants. Una és el temps que s’acaba per marxar del poble, amb el pantà ja fet és qüestió de temps, de poc temps, que s’ompli i Aulet quedi sota les aigües. El destí de tot plegat sembla dependre d’aquest moment que obligarà al trasllat, com si fos la fi de tot plegat. I el tema del Marcel, que ha heredat el terrible caràcter del patriarca i a més a més de fer la seva guerra vol acabar el que el pare va començar…

Vilanova de Sau. Old church of Sant Romà de Sau, submerged under the waters of Sau reservoir. 11th Century and later additions © Josep Bracons, Creative Commons.

Suposo que ara us fareu la pregunta: val la pena entrar a Amazon i donar-li diners al monstre per aconseguir el llibre? Depén. Crec que amb el resum que he fet us podeu fer una idea de si l’argument un agradarà o no. Resolt això el llibre de David Garcia Prats està ben escrit i ben editat, i la lectura que al principi m’ha costat un pèl de seguida arrenca i la història ens transporta, i a mi m’ha costat deixar anar el llibre a partir d’aquest moment. És un llibre que us recomano si us interessa mínimament el tema muntanyenc-històric-rural, però hi ha molt més, o molt menys, històries humanes que sempre són petites però que mouen muntanyes, o en aquest cas mars d’aigua dolça. Atreviu-vos-hi!

Allò que va passar a Cardós / Ramon Solsona

Ramon Solsona és un autor que em cau bé tot i que només n’he llegit un llibre (o potser per això, qui sap). I aquí puc recuperar una etiqueta que feia molt que no utilitzava, la de LITERATURA PIRINENCA.

Per cert, a Proa han tingut una bona idea per aquesta portada, una idea que també va tenir Mark Knopfler pel seu disc “The Ragpicker’s Dream”.

El Pirineu es va omplir d’embassaments, preses, i centrals elèctriques, calia dur energia a Barcelona i les fàbriques de tota la seva àrea. El Pirineu es va omplir d’aquestes obres d’enginyeria, i durant uns anys també es va omplir amb els treballadors que van fer aquestes obres. Tot i que a la postguerra moltes d’aquestes infraestructures es feien per presoners fent treballs forçats al llibre ens centrem en els treballadors que l’empresa anava a buscar al sud d’Espanya per treballar aquí. Les condicions del treball eren dures, sobretot a l’hivern, però era una feina millor que les que tenien al seu lloc d’origen, era una feina que permetia estalviar, portar-se la família i instal·lar-se en un lloc on treballar o no estava deslligat de les temporades i del caciquisme.

El llibre se situa als 60s, però fa menció a les primeres obres d’aquest tipus que es van fer a la zona als anys 10-20 (del segle XX s’entén), i em veig obligar a recomanar el llibre de Xavier Moret Dr. Pearson (potser l’hauria de rellegir per ressenyar-lo aquí?). A les primeries de segle XX, el Pallars es va convertir en el far-west (camions i camions de whisky, i croupiers que treballaven amb pistoles).

Church in Tremp (c) GorissenM, Creative Commons

 El sotrac demogràfic va ser tan intens, que Tremp va arribar a triplicar una població que abans era de 1.500 habitants. Van proliferar els cafès, les fondes i els tuguris on es bevia i es jugava. I van aparèixer, esclar, un grapat de prostíbuls. Per completar el quadre amb tots els ingredients d’un western, els capatassos, vinguts de Nord-amèrica, es passejaven a cavall amb botes de canya alta, barrets de cowboy i, alguns, amb revòlvers a la cintura.

El contingent de treballadors era tan gran que el feien servir per portar gent que molestava a Barcelona quan Franco hi anava de visita, no pas amb la idea que es reformessin i es convertissin en esforçats treballadors, però almenys que no fessin nosa.

Graus, Tavascan, Alto Pallars-Aran (summer holidays) (c) TijsB, Creative Commons

No l’han enganyat, és tan cert com el sol que ens il·lumina. Que Déu em castigui amb una mala mort si dic mentides. És ben veritat, quan en Franco anava a Barcelona, abans feien una neteja de gentussa i els portaven tots a treballar aquí. Aquí A Lluri, no, no senyora, més amunt, a Graus i a Tavascan, que hi tenien un destacament de la Guàrdia Civil només per vigilar els treballadors. Allà dalt és on hi havia més raons, només hi faltava que hi enviessin lo millor de cada casa quan no els volien a Barcelona. Treballs tenien els civils per tenir els malfactors a ratlla.

Desconeixia del tot la magnitud de les obres fetes al Pirineu, si que recordo que és molt normal veure enormes tubs pujant o baixant de la muntanya, però no tenia idea que tantíssims llacs (amb una petita presa que els convertia en embassaments) estiguessin connectats entre ells, el procés de buidat del llac era perillosíssim, bàsicament anaven excavant per sota fins que suposaven que hi eren a prop, aleshores dinamita i el llac es buidava i hi posaven la vàlvula i a pel següent llac.

Les obres hidroelèctriques del complex de Cardós duraren quinze anys, des de 1959 fins a 1974. Responien al model que anomenem Cabdella, que consisteix a enllaçar els llacs glaciars de l’alta muntanya per aplegar grans cabals i fer baixar l’aigua fins a les centrals des de grans altures per convertir la força de la gravetats en força motriu.
El gruix dels treballs va consistir a perforar les muntanyes amb una xarxa de gairebé 75 quilòmetres de túnels, per alguns dels quals hi podrien circular camions; […]

 

Rider1000 Panta de Talarn (c) Contramanillar, Creative Commons

Tot això només és l’ambientació a la Vall de Cardós, tan important com la història que és un triangle amorós típic, dona malcasada que té a dispesa dos treballadors i s’enamora d’un, però la dona a més de malcasada té un guàrdia civil que li va al darrera. El treballador, el Santi, també s’enamora d’ella, fins al moll de l’ós, però entre el marit i el civil la cosa està complicada. Tot això en un poble amb un capellà que faria retrocedir les modes un parell de segles si pogués, els seus sermons eren apocalíptics i era capaç de fer fora una dona de l’església i parar la missa (bancs separats per homes i dones només faltaria) per dur els braços nus o el cap descobert, també estava contra el ball i el teleclub i… bé contra tot el que atemptés contra els bons costums, o sigui contra tot.

Mining Bituminous Coal in Pennsylvania about 1900 (c) born1945, Creative Commons

El Santi, la Rossita, el seu marit el Jaume de la Fusta, en Zep, els guàrdies civils Grapau i el Lindos Ojos, els germans Dinamita… i una nevada matinera pel Pilar que ho fa explotar tot. Una història maca, i dura, i trista però amb esperança, i un retrat d’un zona en el que potser va ser el seu darrer moment d’activitat frenètica.

Foto de Ramon Solsona treta d’aquí, no es menciona autor

Un llibre d’allò més recomanable, i que hi ha qui relaciona amb Les veus del Pamano i Dos taüts negres i dos de blancs en una mena de literatura sobre el Pirineu als anys de postguerra fins a l’actualitat, un escenari ple de possibilitats incomprensiblement poc aprofitat fins ara.

La bíblia andorrana / Albert Villaró

Albert Villaró és un autor que m’agrada, i feia temps que esperava noves aventures de l’Andreu Boix, el policia andorrà. La biografia d’Andreu Boix va evolucionant al llarg dels llibres i ara ens el trobem para d’una nena, Màlia, l’ha tingut amb l’Alícia, la mosso d’esquadra amb qui manté una relació més semblant a un living apart together, però que els hi va bé. Ara l’Alícia és a Londres, formant-se a Scotland Yard per atrapar jihadistes.
Tenim un assassinat, un ex-banquer, sembla un no-ningú però l’assassinat és molt professional, massa i tot, és un avís, un avís a un altre treballador de banca que té documents molt comprometedors sobre certes figures públiques. La casualitat ha volgut que em llegís aquest llibre quan a les noticies les revelacions sobre gent que tenia diners amagats a Panamà són contínues. Tenim els banquers d’Andorra en estat d’alerta (o sigui tota Andorra) i tot de moviments al voltat de l’ambaixada espanyola a Andorra, l’andorrana a Espanya, i els serveis d’intel·ligència veïns que no semblen respectar gaire ni la sobirania ni la neutralitat d’Andorra.
Un bon llibre d’Andreu Boix, potser amb un ritme massa lent en algun punt, però la Història (sí, amb H perquè hi ha tota una lliçó d’Història al llibre, sobre Andorra, òbviament.