A veces estoy contenta, pero tengo ganas de llorar / Jens Christian Grøndahl

Crec que aquest era un d’aquells llibres que s’havien escapat el 2019, i a vegades llegir això és com una mena de repte i comença un procés on busco el llibre de Jens Christian Grøndahl i ara estem aquí. Sóc dèbil.

El llibre no és dèbil, tot i la seva brevetat, hi ha tota una història al darrera, amb força voltes que primer no ens acabem d’esperar. Costa una mica situar-nos i un cop ho fem doncs ja va més bé, perquè agafar el to i el ritme de la història costa. És una carta, una llarga carta i suposa que hi ha coses que l’altra part, la part receptora, ja sap, però nosaltres no i ens haurem de posar al día. Això ho veiem des del primer paràgraf.

Ahora tu marido también está muerto, Anna. Tu marido, nuestro marido. Me habría gustado que yaciera junto a ti, pero tienes vecinos, un abogado y una señora que enterraron hace un par de años. El abogado llevaba tiempo allí cuando llegaste tú. Encontré una tumba libre para Georg en la calle siguiente; desde tu tumba se ve la parte trasera de su lápida.

https://www.flickr.com/photos/carlosfpardo/
Cimetiere Montmartre © Carlos Felipe Pardo, Creative Commons.

Una història de dos matrimanis, d’un creuament, un accident i una reformulació dels termes que quedaven. Pot semblar estrany però no deixa de tenir una certa lògica. Parlar de lògica en segons quins temes pot semblar fred però crec que està injustament menyspreat i és molt important que perquè les coses passin aquestes siguin pràctiques. Per això anem llegint sense acabar de veure on comença la confessió i comença en retret, potser tampoc la narradora ho té clar.

Su ex se llama Masja; pero ¿de qué te valen todos estos nombres? La vida continuó sin ti, los años han pasado como un tren expreso con las ventanas llenas de caras nuevas. Ni siquiera estoy segura de que fueras a reconocer a tus chicos. Acababan de empezar la escuela. ¿Te habías llegado a imaginar cómo iba a ser su vida de adultos?

https://www.flickr.com/photos/jamesgayaldophotography/
Night Ride © James Gayaldo, Creative Commons.

Hi ha un repàs de la seva vida ara, vídua d’una família que sempre ha sentit prestada, i els records de la seva mare i el seu propi pare. Una història d’un oficial alemany en un poble i la noia que servia al bar, i la guerra que acaba amb la derrota i desbandada dels nazis i el que passava a totes aquelles que havien estat a bones amb l’enemic. A mi és la part que m’ha agradat més.

https://www.flickr.com/photos/56380734@N05/
The “HIPO Game” of freedom © Comrade King, Creative Commons.

El llibre es llegeix en un moment, però potser no convé llegir-lo de pressa i corrent, o potser sí però agafant-nos un moment després per deixar que reposi tot el que hem llegit. És un llibre rodó, i les lectures de llibres rodons necessiten un cert repòs.