La panerola / Ian McEwan

En general els llibres d’Ian McEwan m’agraden. I en aquest es tracta el brexit (comença a ser una línia divisora en literatura anglesa, pre-brexit, post-brexit i brexit a seques) espero que amb certa gràcia i partint de la premissa inversa a la que va fer servir Franz Kafka a La transformació. Un insecte, una panerola, convertida en un humà a dia d’avui, al Regne Unit.

I no, el llibre no se salva absolutament per enlloc. És un pamflet anti-Brexit que segurament sense voler-ho explica perquè va guanyar el Brexit al referèndum. No és que no comparteixi la idea, que això és lícit, és que la ridiculitza a l’extrem a la idea i als que la defensen, sense cap mena de respecte o empatia. I a més a més de reduir-la a l’absurd fa que tota la idea sigui un pla de paneroles transfigurades en els membres del govern que volen ensorrar la humanitat perquè així, amb pobresa i demés, a elles els anirà d’allò més bé.

És possible que tots els intel·lectuals anglesos estiguin tan desconnectats de la realitat del seu país que necessitin explicacions absurdes per tot el que no entenen. No saben ni on viuen ni amb qui viuen, i el Brexit era una palla mental de chavs que ni tan sols es mereixien mig segon d’intentar comprendre què buscaven, no eren persones, eren bojos, eren paneroles.

Ian McEwan és un molt bon escriptor, però aquest llibre és una castanya que fareu bé d’evitar i mantenir ben lluny de vosaltres.

Volverás a Región / Juan Benet

Estic amb els clàssics castellans dels anys 50 i 60, i ara em toca aquest Volverás a Región de Juan Benet. No he pogut, el llibre té 335 pàgines,a més a més de 85 (en numeració apart) d’introducció (que he passat de llegir); i a la pàgina 111 he decidit que ja n’hi havia prou.

Un llibre barroc en el pitjor sentit de la paraula, lent en un sentit geològic, dens i tot això per no res, per una història (sembla que hi ha una història) sepultada sota pàgines d’una prosa carregosa i que fa esbufegar. Aquest any estic invertint tota la meva paciència lectora en Joyce, per tant no tinc ànims per seguir patint amb aquest llibre, la vida és massa curta.

I potser a partir del punt on el deixo millora, però és un risc que puc correr, a més a més l’he fullejat i no ho sembla. Aquest llibre dóna un nou sentit al terme totxo, o puta turra, com preferiu.

La memòria de l’Oracle / Pere Joan Martorell

Aquesta novel·la va ser una de les finalistes al premi Òmnium, i des d’aleshores que corre per casa esperant el seu torn.

L’estil és recargolat i pel meu gust es passa de culte, són característiques que em solen fer desistir de llegir un llibre, no sé si aquest serà el cas. Li donaré marge.

Li he donat, he arribat a la pàgina 92 i allà ja he aturat. Un llenguatge culte i barroc que es passa de frenada en una història on pràcticament no passa res i que en cap moment no acaba d’arrencar. Potser millora a partir de la 93, és una possibilitat que no he investigat i que tampoc m’importa gaire.

Lectura fácil / Cristina Morales

Anem amb la guanyadora del 36è Premi Herralde de novel·la 2018. La veritat és que Los combatientes em va decebre, així que no em poso a llegir aquesta novel·la amb la millor disposició possible.

No és el mateix, aquí està tot molt millor, però potser no suficientment millor. Tenim a 4 persones convivint juntes amb diferents nivells de discapacitat i a més a més les xaladures pròpies de cadascuna (a més a més de la discapacitat, s’entén). Viuen en un pis tutelat a la Barceloneta i la seva tasca és integrar-se a la societat i demostrar que poden viure independentment sense que la societat feixista els hi controli i censuri absolutament tot el que fan o poden fer o deixen de fer. Tot això entre sessions de control, sessions judicials, novel·les per whatsapp, classes de dansa inclusiva (o integral), discussions sobre la independència de Catalunya entre anarquistes i cupaires i reunions en ateneus llibertaris on es planifiquen okupacions.

Sembla molta teca, i el problema és que és molta teca, 420 pàgines de lletra apretada en un estil dens, de vegades massa dens. La història està bé i té detalls bons i graciosos, però costa arribar a la història.

La part negativa és aquesta densitat, també és una història que avança amb massa lentitud. I és aquesta lentitud i densitat el que em fa desistir a la pàgina 308. Això és una castanya on les parts entretingudes passen sobretot al principi i on cada cop més la novel·la s’enfonsa en un marasme sense gaire sentit, s’emporten la palma algunes reunions en ateneus que m’han fet perdre la paciència i sobretot les classes de dansa descrites fins al detall de manera exasperant. Potser algun expert en dansa en gaudeixi, però a mi m’ha semblat una llauna inaguantable que no aporta gaire res a l’argument. Tinc la sensació de que a aquesta novel·la li sobren la meitat de les pàgines com a mínim. No és entretinguda, no passa bé, té coses bones però no sobreviuen a la lluita amb tota la resta.

Darrerament com més reconeixements té una novel·la pitjor acaba resultant, no sé si extreure’n conclusions.

Sempre hem viscut al castell / Shirley Jackson

Sembla que aquest llibre és un clàssic del terror, i que el publiqui L’Altra és una garantia prou ferma com per decidir-m’hi.

Només començar a llegir notem que alguna cosa no va alhora. L’hostilitat que des del poble tenen a la família Blackwood no és normal sota cap punt de vista, ni racional tan sols.

I el millor és el principi. El llibre avorreix, no hi ha per on agafar-ho, una trama confusa que pràcticament no avança o ho fa sense aclarir gaire res del que sigui que passa. No entenem perquè passa el que passa, sembla que tots són morts, i aleshores queda una història de fantasmes o… No.

Està ben escrit, sí, i és curt, que sempre ajuda. I aquestes són les seves úniques virtuts, gràcies a l’extensió limitada l’he acabat, amb més pàgines ni tan sols ho hauria fet. L’única cosa que m’ha fet por d’aquest llibre ha estat el que m’he arribat a avorrir.

Guignol’s band / Louis-Ferdinand Céline

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Louis-Ferdinand_C%C3%A9line_document_photo.jpg
© Wikimedia Commos, Domini públic.

Llegir un llibre de Louis-Ferdinand Céline no és fàcil, tampoc agradable, o no d’entrada. El cop de puny de les primeres pàgines ens deixa sense alé i és tota una declaració d’intencions que l’autor no estarà per hòsties. A les alçades de la seva vida quan va escriure aquest llibre ja no tenia esperances ni de fer-se el simpàtic ni de caure bé i amb prou feines de ser tolerat. Bàsicament Céline és l’exemple paradigmàtic quan es parla de si es pot ser mala persona i bon artista alhora, ell era un autèntic fill de puta però un gran escriptor, deixem-ho clar des d’ara. I les seves obres Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són imprescindibles (he posat enllaços als llibres en català, com en el cas d’aquest els vaig llegir en castellà, aquest i aquest altre), així en general, veurem si aquest immens llibre mereix la mateixa qualificació.

Si hubieras sido hijo de un rico propietario de plantación en Cuba, La Habana, por ejemplo, todo habría sido una balsa de aceite, pero fuiste a nacer en casa de unos gurruminos, en un rincón todo él asqueroso, conque a sufrir de la casta y la injusticia te tritura, la enfermedad de la tiña babosa, que hace farolear a los pobres diablos tras sus patinazos, sus jindamas, sus taras pustulosas de infernales, tan bajos y tenaces que, al oírlos, ¡dan ganas de vomitar! Mes tras mes, es su carácter, el pringado gratis expía en el potro “Pro deo” su infame cuna, bien amarrado con su cartilla militar, su boletín de voto, su cara de capullo. ¡Tan pronto es la guerra! ¡Como la paz! ¡La guerra otra vez! ¡El triunfo! ¡El gran desastre! ¡Nada cambia en el fondo! la pringa todas las veces. Es el payaso del Universo…

https://www.flickr.com/photos/peadarcrosbie/
The War of the Nations_WW1_097 © O Suave Gigante, Creative Commons. Domini públic.

Amb la reclutació massiva de quan la guerra, el protagonista es veu a Londres, ell està declarat inútil com a ferit de guerra, i els macarrons li van deixant a ell les noies perquè les controli, i acaba sent un dels grans macarres de la ciutat. Més o menys, no és un autor amb personatges que facin res gran, en general.

De vez en cuando se veía pringado, la pasma lo trincaba para guardar la apariencias, como el sarasa de Matthew, pero para decir que era normal, que la Ley era igual para todo el mundo: que todos los barandas debían someterse a ella y que hasta Cascade recibía lo suyo. El sacrificio, ¡y se acabó!… ¡No lo desriñonaban! Raras veces le empuraban a sus socias, en el Yard lo consideraban legal, lo reconocían leal, que se comportaba del mejor modo en sus negocios, sus mujeres volvían a casa a horas decorosas, nunca abusaban de la paciencia, nunca se exhibían en los clubes, nunca indecentes de palabra. El guripa inglés  era ante todo vago, contra viento y marea… con guerra o sin ella… No había que complicarle la vida… si no, mala hostia con avaricia.

Aquest llibre passa millor en tragos llargs, res de deu minuts ara i un quart després, mitja hora llarga i en amunt és la manera d’entrar en aquesta bogeria de text. Amb un protagonista que intenta sobreviure entre el lumpen londinenc i evitar així que el consulat el repatriï i l’enviï al front (tot i estar declarat inútil la possibilitat hi és, i que hi ha punts on la coherència de text és millorable). Tot i que el front no li sembla del tot mala opció quan aquest mateix lumpen el comença a buscar per ajustar algunes cosetes, també hi ha algun homicidi pel mig i tota una immersió en un món delirant des dels ulls d’un personatge també delirant. Si voleu un resum més precís us haureu d’enfrontar a aquest monstre de llibre.

I a mi llegir aquest llibre m’està costant el que no està escrit. És un desvari constant i embogit, el to és més animal que als seus altres dos llibres però el que explica no és ni la meitat d’interessant i això fa que la cosa trontolli i no acabi de sortir-se’n. Vaig passant les pàgines amb la desagradable sensació que m’estic llegint una castanya de llibre quan el que tocaria és llençar-lo a la xemeneia, si en tingués. No eliminaré tota aquesta ressenya, però molt possiblement el llibre porti una etiqueta EVITAR. El vagareig al·lucinat per Londres a la recerca de coses per fabricar una mena de màscares amb un pirat ha estat esgotadorament avorrit. Sí, demencial, però avorrit per la falta de sentit. I després arribo a una part on intenta una mena de ritual hindúxorra (si ell no s’ho pren seriosament jo menys) que com sigui igual d’entretingut faran que deserti del llibre a menys de 200 pàgines del seu final. A menys que el que queda sigui enlluernador el meu veredicte és que Viatge al fons de la nit i Mort a crèdit són dos llibres genials i tremendament recomanables, però aquest és una castanya que no hi ha per on agafar-la, temps perdut.

Acabar el llibre ja comença a ser una qüestió estúpida que només servirà per justificar a posteriori tot el temps invertit en aquest espant. No té gaire sentit, no espero que ho entengueu, és una mica el que em va passar amb aquest llibre, que no podia creure lo avorrit que era, en algun lloc hi havia d’haver alguna cosa bona. Aquest llibre, cap al final de les 400 remunta una mica, no gaire, sembla que torna a haver-hi alguna cosa semblant a un argument. La remuntada, cap a la pàgina 500 sembla confirmar-se, aquest llibre necessitaria una esporgada que el deixés en una extensió de com a màxim la meitat de l’actual per salvar-se. Millora cap al final, almenys es pot llegir bé. La tendència de l’autor a convertir qualsevol cosa en un deliri hi ha moments en que no funciona, i ja està.

Si sou estudiosos de Céline us haureu d’empassar aquest llibre, si no és el cas us el podeu estalviar sense el més mínim remordiment.

La carpeta és blava / Adrià Pujol

Ja m’havia llegit un llibre d’aquest autor i hem va agradar, però ara no és el cas.

Sóc un lector fàcil, però no tolero que m’avorreixin, i les més de 100 pàgines que he llegit han sigut això. Una dissertació o assaig mig disfressat de diàleg sobre “collonar”. No tinc res contra els assaigs, excepte si me’ls colen com si fossin una novel·la. He acabat sospitant que el llibre és una gran collonada (en el sentit que dóna l’autor al terme) dirigida contra el lector. A més a més en aquest simulacre de diàleg els dos participants s’estan posant fins a peix fregit, patates al caliu, torrades amb allioli i vi negre, el que augmenta l’eloqüència de l’orador i la paciència de l’escoltador… però jo estic sobri mecagonlaputa!

O sigui que passo al llibre següent.

Kruso / Lutz Seiler

No. Ho he intentat, amb determinació i passant de llarg de les primeres 300 pàgines de les quasi 500 que té el llibre, més enllà d’aquell punt de “ja per les pàgines que queden l’acabo”. El llibre m’ha fet esbufegar molt més del raonable. La història és difusa, es perd i torna i torna a marxar. El llibre és molt dens, dens amb ganes, i en alguns moments no és que flirtegi amb l’avorriment, és que avorreix. El protagonista i l’escenari donarien per una novel·la millor, molt més legible. Això sí, si creieu que avorrit és profund, aquest llibre profundísim és per vosaltres. La meva tolerància amb els llibres que em fan esbufegar és limitada, i a aquest li he donat més de 300 pàgines, però m’aprofitarà més l’estona llegint una altra cosa.

Un viatge a l’Índia / Gonçalo M. Tavares

No. El llibre m’ha avorrit cosa de no dir, m’ha fet esbufegar i m’ha fet lamentar no dur res més per llegir, i a la pàgina 91 he dit prou. Si la literatura bloom és això a mi que no m’hi busquin, passo. Treient la part formal que és experimental… res, no queda res… avorriment i temps perdut…

Ull! Tavares és bo, és molt bo, i això es pot apreciar fins i tot amb unes poques pàgines d’aquesta castanya de llibre, si algun dia deixa enrere l’experimentació segurament sigui capaç de fer molt bones novel·les, aquest llibre no ho és.

Em passa com amb David Foster Wallace, algú de qui tothom en diu meravelles i a mi em deixa fred, de totes maneres amb L’escombra del sistema vaig gaudir ni que fos una mica tot i que el llibre no em va convéncer, aquí ni això.