La guerra dels pobres / Éric Vuillard

M’agraden els llibres d’Éric Vuillard, això és evident. Per això és un autor que intento anar seguint.

Com és marca de la casa, Vuillard agafa fets històrics i hi posa el seu particular prisma per acostar-nos-els. En aquest cas una revolució, una guerra, més o menys. Llegint aquest llibre m’he adonat de que només recordem les revolucions que triomfen, i que són les menys, perquè normalment qui té el poder té el poder per derrotar les revolucions. Això sí, quan surten bé són una passada (sobretot al bàndol guanyador), però passa poc. En aquest cas molts elements de la història van anar coincidint.

Cinquanta ays abans, una pasta ardent havia regalat, des de Magúncia per tota la resta d’Europa; havia regalat entre els turons de cada ciutat, entre les lletres de cada nom, a les canals, pels meandres de cada pensament; i cada lletra, cada bocí d’idea, cada signe de puntuació havia quedat atrapat en un tros de metall. Els havien distribuït a dins d’un calaix de fusta. Les mans n’havien triat un, i un altre, i hi havien compost paraules, línies, pàgines. Les havien xopat amb tinta i una força prodigiosa havia pressionat lentament les lletres sobre el paper. Havia repetit això desenes i desenes de vegades, abans de doblegar els fulls en quatre, en vuit, en setze. Havien posat els plecs els uns a continuació dels altres i els havien encolat, cosit i recobert amb cuir. N’havia sortit un llibre. La Bíblia.

Real Typography 25 © Marcus Lyra, Creative Commons.

La difusió de llibres amb la impremta va canviar la història d’Europa, el coneixement que fins aleshores estava confinat de cop i volta va sortir i va estar a l’abast de tothom. Això també va fer que la gent es comencés a fer preguntes com a mínim incòmodes.

Els costava entendre per què Déu, el déu dels captaires, crucificat entre dos lladres, necessitava tant d’esclat, per què els seus ministres necessitaven tant de luxe, a vegades sentien vergonya. Per què el déu dels pobres estava tan estranyament al costat dels rics, amb els rics, incessantment? Per què parlava de renunciar a tot des de la boca d’aquells qui ho havien pres tot.

La impremta, la religió i la idea de traduir la “paraula de déu” a la llengua que parlava la gent, eliminant els intèrprets, això era perillós.

I llavors va John i tradueix la Vulgata, el llatí sublim de sant Jeroni al british, aquell argot de toixarruts, i va i refuta la transsubstanciació —s’ha begut l’enteniment!— i envia al camp els seus deixebles, la pobra gent, a predicar la doctrina. Ha llegit massa Agustí i Lactanci, té el cervell espatllat. Els lollards propaguen les seves idees estrafolàries sobre la santa pobresa, aquesta sopa igualitarista que es beuen perillosament a llepades els pagerolets de Devon. A les seves granges de mala mort on els nens la dinyen, a ells sí que els diu alguna cosa, aquesta relació directa amb Déu de la qual se’ls parla, sense la intervenció dels capellans, sense el delme, sense tot el tren de vida dels cardenals; aquesta pobresa evangèlica és la seva vida!

biblia vulgata © urbey1, Creative Commons.

I arribem al protagonista, a Thomas Müntzer.

Està furiós. Vol la pell dels poderosos, vol robar a l’Església, vol rebentar l’estòmac a tots aquells malparits; però potser encara no ho sap; i mentrestant s’ofega. Vol posar fi a la pompa i a aquell luxe obscè. El vici i la riquesa el trasbalsen, la combinació de totes dues coses el trasbalsa. Ell vol fer por.[…]

Ell se’n fot, del ritual; tant és rebre el baptisme de nen o de gran. L’únic baptisme és l’espiritual. És l’animeta la que es ruixa amb aigua, la que és a dins de l’Arca durant el Diluvi, i també la que surt de Gomorra quan cau la nit.

I tampoc no s’està de res, Müntzer: en la seva Protesta s’adreça als jueus, als pagans i als turcs! Vol convèncer-los, convertir-los. Lluita contra l’islam, contra el judaisme i contra el paganisme. Escriu per al món sencer.

Tot això esclata en revolucions, revolucions que tenen el destí pràcticament escrit de ser esclafades, és el que hi ha. Però ens agraden perquè de tant en tant sí triomfen i aleshores el nostre sentit de justícia està satisfet.

La gent vol històries, que il·lustren, diuen; i com més verídica és la història, més agrada. Però d’històries verídiques no en sap explicar ningú. I tanmateix estem fets d’històries, ens hi han acostumat des de la infantesa: “Escolteu! Llegiu! Mireu!”, que la nostra veritat es faci, que ens toqui ben de prop i ens expulsi al més lluny possible amb imatges i amb mots.

Un retall d’història, un recordatori que les revolucions costen i majoritàriament no surten perquè és una qüestió de poder i no de tenir raó. No vull fer paral·lelismes amb l’actualitat, però l’opció de no revolucionar mai és pitjor, és una mort en vida.

Llibre recomanable de Vuillard fent la seva especialitat d’acostar i humanitzar una part de la història i convertir història en un llibre de molt bon llegir.

Els millors de 2019

Doncs ja hi som, un any més toca fer la repassada de les lectures d’aquest any que acaba, no arribaré al meu rècord de més de 100 llibres però déu n’hi do la xifra: 88 (potser cau algun més però si de cas ja el posaria en els millor del 2020).

Ha estat un any en què per fi he complert algun dels objectius que sempre em poso, he llegit més llibres de no-ficció, i això està molt bé, i tot i que poc he fet alguna relectura. Són dos àmbits que he d’ampliar, però no sé d’on treure més temps.

Aquest any també ha sigut el d’una de les entrades de les que estic més orgullós Els apòcrifs de Manuel de Pedrolo. En l’àmbit de grans sagues també he llegit Final i així he culminat la lluita de Knausgård, també he seguit amb els llibres de Trapiello, i les obres completes de Josep Pla aniran fent, no me les penso agafar pas amb pressa.

No he llegit ni un llibre en anglès, quin desastre! A veure si netejo una mica la lleixa de pendents i em poso amb la trilogia USA de John Dos Passos, un llibre de més de 1.000 pàgines, o almenys amb algun dels de Ring Lardner.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2019_loading.png
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2019_loading.png

I ara ja el que tots esteu esperant, el que fa que aquesta sigui una de les entrades amb més visites de tot l’any. I parlant de visites, aquest any la cosa ha augmentat, i en general m’he mogut al voltant de les 500 visites mensuals. Aquest demencial blog que va començar a finals de 2010, amb una persistència suicida, sembla que va creixent i funcionant, moltes gràcies a tots! I ja paro, la llista és aquesta, com sempre hi ha llibres bons i molt bons que en queden fora, seleccionar és el que té, però els llibres que queden són molt i molt bons, per recomanar a ulls clucs o per demanar als reis.

No he aconseguit fer una llista de 10, ni de 12 i deixar-ho en un per mes, almenys no he passat de 20. Aquesta és la llista:

Sobre la terra impura / Melcior Comes
Madrid: frontera / David Llorente
L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola
Ariel i els cossos / Sebastià Portell
Temps de rates / Marc Moreno
L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies
Un polvo en condiciones / Irvine Welsh
Els àngels em miren / Marc Pastor
Persecució / Toni Sala
Testament / Joaquim Carbó
Antes del huracán / Kiko Amat
Canto jo i la muntanya balla / Irene Solà
Feliz final / Isaac Rosa
Sigue, como si estuvieras viva / Rafael Fernández
Les lleialtats / Delphine de Vigan
La batalla d’Occident / Éric Vuillard

I entra per qüestió de dies però merescudament:

L’estrangera / Serguei Dovlàtov

I això vindria a ser tot, el 2020 més, bon any i bones lectures!

La batalla d’Occident / Éric Vuillard

Un autor d’allò més interessant que sol agafar un fet històric important i reduir-lo a la quotidianitat més individual, i també de vegades més ridícula (com els tancs alemanys amb pana a la carretera camí d’ocupar Àustria de L’ordre del dia). Aquí el tema és la Primera Guerra Mundial, o com se’n va dir aleshores la Gran Guerra. Comparada amb el que va venir després pot no semblar tan terrible, la Segona Guerra Mundial va tenir unes xifres absolutament demencials, però la Primera va ser la comtesa bèl·lica més gran de que es tenia noticia, va ser un rècord de matança.

Va tenir molt de sorpresa, de cosa que no podia passar, en part perquè a molta gent ja li anava bé que les coses no canviessin.

https://www.flickr.com/photos/katinalynn/
villefranche-sur-mer © Katina Rogers, Creative Commons.

Tot anava bé. Costava distingir els primers ministres, els reis, els presidents. L’autoritat tenia més o menys el mateix aspecte barbut, els homes portaven tots al coll una bonica gorgera de gall dindi. Un turisme elegant reunia tothom cada estiu a la costa francesa, es jugava al whist, es compartien les amants. A banda d’això, els únics estrangers que hom podia trobar lluny de casa eren mariners, criats o lladres. Era un món d’una anterioritat orgullosa, però que es finançava amb la lepra de les parets. Es regnava sobre el pam de felicitat gràcies als diners de la copra i del cautxú, gràcies a la suor de tot un poble de treballs.

La maquinària de guerra es posa en marxa, greixada amb joves, el que seria la definició de carn de canó.

De seguida s’adonaran que se’ls ha arrossegat cap a la cita espantosa, que se’ls ha privat de tot el que coneixen i que se’ls demana que sacrifiquin, de bon grat o per la força, aquell bé de Déu de frescor que se’ls enveja. Prou que se n’adonen, que els han fet venir perquè perdin aquella felicitat ordinària i aquella alegria que els era pròpia. Veuen allunyar-se d’ells tot allò que desitjaven viure.

https://www.flickr.com/photos/pingnews/
Public Domain: DW Griffith Filming in WWI Trenches by David W. Griffith ca. 1917-1919 (NARA) © pingnews.com, Creative Commons.

I allò no va trigar en ser un conflicte d’abast mundial, tot i que amb trinxeres a Europa, però aquí va participar tothom, entre altres coses perquè hi ha participar el Regne Unit i en aquells moments l’Imperi Britànic ocupava el 25% del planeta.

I així s’envien milers d’invitacions al ball. Perquè ara tots els països que es reparteixen el món, aquests països petitets que es van llançar sobre la Xina, l’Índia, Àfrica, i que les van esquarterar, les van tallar, van aixecar-hi a dintre altres fronteres i van rebatejar-ho tot amb altres noms, tots aquests països petitets i turbulents, que van sorprendre els pobles d’ultramar en el seu son vell i els van sacsejar perquè els caiguessin totes les monedes de les butxaques, ara volen ballar una giga formidable, una branda, una romàntica. Es conviden, s’empenyen, s’envien papers ardents en sobres de colors.

https://www.flickr.com/photos/squeakymarmot/
NASM 39 © Mike, Creative Commons.

A més a més del cost humà d’una guerra aquesta va ser una de les primeres guerres de la industrialització, el cost econòmic de tot allò no s’escapava pas a ningú. Era colossal.

Caldrà disparar bitllets, bitllets de banc, ben llisos al principi, tots recoberts de tinta i de dibuixos encantadors. I en caldran cada cop més. Els bitllets són notetes dolces que els caps d’estat i els banquers envien per centenars de milers als pobles per amor. Però a vegades aquestes proves d’amor es panseixen misteriosament; es devaluen i els preus s’enfilen més de pressa que l’heura per les ruïnes. Aviat el cartutx més petit surt tan car que es pregunten si paga la pena matar un enemic. Es pensa bé abans de disparar, es tria el blanc, això ja no va bé. Però Alemanya vol lliurar la seva batalla lliurement, i imprimirà bitllets com aquells llibres dolents que tothom llegeix però que no recorda ningú.

https://cs.wikipedia.org/wiki/Tlustá_Berta
Big Bertha © Domini públic.

Es va conèixer aquesta guerra com la guerra de les trinxeres, la lluita a trinxeres era terrible però el veritable terror era sortir a la terra de ningú en direcció cap a l’enemic. Aquestes accions van provocar autèntiques massacres.

Una veu crida: “Endavant!”; i no saben per què però travessen el parapet, salten els sacs de terra, es llancen i acaben sota el foc. Tothom corre cap a on pot, no hi ha enemic. Ningú no sap el que fa. Alguns homes cauen. Un altre, tot sol, avança esquivant les restes de ferro i els forats. De sobte una mina explota i acabem sepultats, amb la cara plena de terra. Quant de temps ens quedem així, estirats al fang? No ho sap ningú. Lentament ens alliberem, el tiroteig ha parat. Tornem a marxar, amb les cames mortes. Al cap d’uns quants minuts torna el tiroteig, però aquest cop estem sols, sense arma i a les fosques. Llavors el temps ja no és el nostre. Una mà glaçada ens toca. L’ànima s’està en una columna de por. Res no és més real que això. Xipollegem en un forat on s’escola l’aigua de pluja. En un no-res irritat. Qui som? Què fem aquí, entre els cadàvers, en aquesta estranya insensibilitat del món? Res. No fem res.

https://www.flickr.com/photos/state_library_south_australia/
World War I trenches © State Library of South Australia, Creative Commons.

Què tal el llibre? Bé, molt bé. És 100% Vuillard, no hi ha una història sinó moltes històries, petites històries de les persones que no sempre surten als llibres d’història tot i que l’acaben protagonitzant. No és un gran llibre sobre la primera guerra mundial, aquest títol se’l disputen molts i molt bons llibres, i potser aquest “ser fidel al seu estil” fa que el llibre pequi de certa dispersió cap a la part final sobretot. No és greu, ja sabem com va acabar la guerra, en el cas que no ho sabeu potser aquest no és el vostre llibre. Vuillard sempre ens demana un cert coneixement del tema per així poder atacar-lo més “lateralment”, més de biaix. De totes maneres els seus llibres fan un retrat molt interessant de moments històrics cabdals, val molt la pena.

14 de juliol / Éric Vuillard

Després del molt recomanable L’ordre del dia un nou llibre d’Éric Vuillard, en aquest cas el moment històric escollit és l’esclat de la Revolució Francesa.

No es tracta aquí de fer una classe d’història o de repetir tot el que s’explica al llibre. Al principi el llibre es centra en el gran contrast entre el poble pobre i asfixiat a impostos i la cort de Versalles que vivien amb absolutament tots els luxes imaginables, dilapidant diners de manera obscena pel que té de contrast amb la situació general.

Però a Versalles sobretot es juga, es juga insolentment, incansablement, bojament, agosaradament, es juguen sumes considerables, tot Versalles juga. El rei juga. La reina juga. Hi ha taules de joc a totes les cambres, a tots els edificis. Es juga al faraó, als daus, a la loteria, a qualsevol cosa. Un banquer ve expressament de la ciutat per proveir les taules de diners en efectiu i per anotar els deutes. Es desgasta el tapet verd. Mentre la multitud parisenca manduca per deu sous i xuma al cabaret la seva ampolla d’aiguardent; mentre Raffetin endrapa amb Cottin, al cabaret del Grand-Faucheur, i es mama i es juga per uns pocs cèntims, enmig d’un gran guirigall ple de fum, entre les restes de peix i les molles de pa; mentre una clienta eixuga els culs dels seus nanos, al costat d’un ramat de captaires i drapaires; mentre el regne raneja a la fallida, el dèficit de la pensió de la reina s’eleva al final de l’any a quasi cinc-centes mil lliures.

No és només que la gent fos pobre i passés gana, és que les finances de l’estat tenien un deute bestial, en part per la col·laboració francesa a la guerra d’independència dels Estats Units, però també per una successió de sàtrapes corruptes fent de ministres que enlloc d’arreglar les coses les anaven empitjorant, cada cop una mica més aprop de l’abisme.

https://www.flickr.com/photos/fran001/
Versailles © Francisco Anzola, Creative Commons.

Amb tot hi havia molta gent rica. Amb les colònies molta gent s’havia enriquit molt i a més a més els rics pràcticament no pagaven impostos. Tot això feia encara més sagnant les diferències entre classes. Fins que la cosa esclata.

https://www.flickr.com/photos/royaloperahouse/
Liberty Leading the People (28th July 1830) by Eugène Delacroix (1798–1863) © Royal Opera House Covent Garden, Creative Commons.

Hi ha aldarulls diversos i greus que són el presagi d’una cosa més gran quan finalment tot el poble de París assetja i pren la Bastilla. Cau el símbol de l’opressió i l’antic règim.

L’assalt va començar des de tot arreu i des d’enlloc, a còpia de tirs de fusells i de còdols. Els crits van fer el seu paper. Els renecs van fer el seu paper. Va ser una gran guerra de gestos i paraules. La multitud movedissa, expressiva, llançava pedres i barrets vells. Tot eren blastomies, guirigall espantós. Els soldats, l’ordre que representaven, rebien tots els noms del porc possibles: cagats, sabatots de tripaire, orinals, becs molls, moscardes de merda, ampolles de merda, i totes les coses de merda, i tots els colors de merda, merdes vermelles, merdes blaves, merdes grogoses. I tot això rajava descaradament. Quan de sobte va sortir un nou tret de les torres.

El llibre salta d’un protagonista a un altre, gairebé sempre gent molt anònima que amb Vuillard tenen un nom i un cognom i una història. L’autor ens els individualiza i humanitza dins de la multitud que va fer una revolució contra l’ordre establert, societat de classes, noblesa, rei… El llibre dissecciona aquesta massa humana i també el procés perquè prendre la Bastilla no va ser ni fàcil ni ràpid ni una cosa que es fes en un sol moviment.

Però allò també va ser molt seriós. Per fi van agafar la pólvora. Tothom se’n va servir. Aquell mateix vespre el poble sencer estava en armes. A tots els racons de la ciutat es repetia que havien pres la Bastilla, que les seves portes eren obertes. La joia va arribar a tothom. Unes descàrregues d’artilleria celebraven la victòria. Hi va haver una setmana de festes públiques, d’abraçades fraternals. I la nit del 14 de juliol fou segurament la més agitada, la més feliç, però també la més turmentada que hagi conegut mai cap ciutat.

https://www.flickr.com/photos/lsuchick142/
(119/365) fleur de lis © Britt-knee, Creative Commons.

Un llibre que analitza i desmitifica la història i ens la fa més propera, hi posa la dimensió humana que es perd amb el temps i amb la importància que tenen les coses amb perspectiva històrica. Aquí es recrea en la gent que va participar en un assalt que seria un fet cabdal de la revolució francesa, en la petita gent que de tant en tant a més de patir la història la fa. I tot i aquesta desmitificació la revolució francesa va ser una de les fites de la història i un empoderament dels desfavorits, va significar capgirar la situació d’una manera impensable en aquell moment.

L’ordre del dia / Éric Vuillard

Aquest és el flamant guanyador del Premi Goncourt 2017. Al principi del llibre tenim nazis, una reunió de Göring i Hitler amb empresaris a demanar que passin per caixa que cal pagar la campanya electoral, una petició que ni sorprén ni incomoda, els prometen que cadascú podrà ser el Führer de la seva empresa. Les empreses paguen, i encara viuen a dia d’avui.

I després tenim la reunió (per dir-ne d’alguna manera) del president/dictador d’Àustria (Kurt Schuschnigg) amb Hitler, quan les intencions expansionistes de Hitler ja no sorprenien absolutament a ningú, però igualment es pretenia mantenir les formes, retardar l’esclat de la guerra una mica més, anar conquerint sense lluita.

https://www.flickr.com/photos/waffenss561/
ADOLF HITLER © WWIIHITLERTHIRDREICHHISTORY, Creative Commons.

Quan pensem en el nazisme i en el principi de la Segona Guerra Mundial el que ens ve al cap és épica, són paraules que s’escriuen en majúscula, són coses horribles però grandioses. I el que fa Vuillard és desmitificar això. Perquè tot allò va ser fet per persones que podien tenir un mal dia, o podien fer tonteries o… com si tota aquella grandiositat no hagués succeït gràcies a les persones que hi van intervenir sinó malgrat aquestes persones.

https://www.flickr.com/photos/photosnormandie/
p012485 © PhotosNormandie, Creative Commons.

Un exemple de tot això és l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, unes negociacions que eren pur xantatge per mantenir les formes i un plebiscit posterior amb l’oposició silenciada (de diferents maneres, totes elles efectives). Però en aquell moment la maquinària de guerra alemanya encara no estava al 100%, no era el que va ser només una mica després. Sort que els austríacs els esperaven amb els braços oberts perquè envair un país si els tancs fan pana ha de ser bastant complicat.

Perquè no eren només uns quants tancs aïllats els que acabaven de tenir pana, no era només un petit tanc per aquí i un altre per allà, no, era la immensa majoria del gran exèrcit alemany; i ara la carretera estava totalment bloquejada. Allò semblava una pel·lícula: un Führer fet una fúria, tot de mecànics corrent per la calçada, ordres cridades atropelladament en la llengua aspra i febril del Tercer Reich. I també és veritat que un exèrcit, quan se’t llança a sobre, quan desfila trenta-cinc per hora sota un sol radiant, impressiona una cosa de no dir. Però un exèrcit en pana ja no és res. Un exèrcit en pana és el ridícul assegurat. El general es guanya una bona esbroncada! Crits, insults; Hitler el considera responsable d’aquest desastre. Va caldre treure els vehicles pesants, remolcar uns quants tancs i empènyer uns quants automòbils per tal de deixar passar el Führer, que va arribar per fi a Linz ja de nit.

Tot aquest procès, i d’altres de la época, va estar ple de petiteses que el van fer possible, fins i tot d’accidents amb un punt còmic com els panzers fent pana. S’agafa la gran història i se la desmunta amb petiteses com demanar als empresaris calés i que aquests no només no s’hi neguin sinó que hi col·laborin amb entusiasme, com fer unes negociacions de vodevil perquè la invasió d’Àustria sembli una altra cosa…

I ho torno a repetir, les empreses que van entronitzar Hitler han arribat a avui dia, amb bona salut tot i les indemnitzacions que han hagut de pagar per beneficiar-se de treball esclau als camps d’extermini.

https://www.flickr.com/photos/ligthelm/
Düsseldorf, Germany © Rick Ligthelm, Creative Commons.

Per fer un apunt de mala llet al llibre: no deixa de ser curiós ser així de punyent amb els alemanys i els austríacs però no fer ni una insinuació sobre els enormes nivells de col·laboració (i facilitat per l’ocupació) que es van trobar els nazis a França, un oblit comú en molts autors francesos.

De vegades estableixo connexions estranyes entre llibres, i aquí la connexió la faig amb Stefan Zweig i el seu llibre Moments estel·lars de la humanitat, grans moments que no ho van acabar de ser, el general gris i cumplidor incapaç d’ignorar una ordre que hauria fet canviar el signe de la batalla de Waterloo, com a exemple més espectacular.

Una novel·la basada en la Història, sí, però que la posa en dimensió humana i amb minúscula i la fa molt més interessant, millor dir-ne un llibre d’història, sí.