Tinc lamentablement poc llegida a Empar Moliner, per cap motiu en particular, en aquest bloc només he ressenyat dos llibres d’ella, el primer i el segon. Darrerament sóc més seguidor dels seus articles. M’agrada com escriu i la seva mirada sobre el món on ens ha tocat viure, així que aprofito nou llibre per veure si m’hi reenganxo, pensant que no sé si quedarà gaire de l’autora dels dos primers llibres o de T’estimo si he begut, les meves úniques aproximacions.
De seguida se m’esvaeixen les pors i em trobo amb l’Empar Moliner sarcàstica de sempre, capaç d’allargar una anècdota sense importància convertint-la en una bola de neu que ho arrassa tot al primer conte Una obra mestra. Després, aconsegueix crear angoixa i mal rotllo en el segon Ester (sense hac). Torna a l’humor (qui sap si autobiogràfic) amb El pregó o amb el divertit i angoixant conte de Ja et porto, deixa, d’on surt això:
La becaria Ridau ha observat, a la redacció de la productora televisiva on totes dues treballen, el comportament de la periodista Farràs i de les seves col·legues, a l’hora de dinar, davant de l’ordinador. Les que són mares es detecten entre elles, com els drogoaddictes, i tendeixen a agrupar-se. Poden passar-se una hora sencera parlant només dels fills. D’educació, de caques, de malalties, d’estimulació, de notes, de mestres, dels llibres que els han comprat. S’ensenyen fotos per torns. Qualsevol tema de conversa que se’ls proposi saben desviar-lo cap al dels fills. No parlen de res més, excepte quan estan treballant (amb una professionalitat i brillantor tan naturals que l’admiren).
Torna a l’angoixa i al mal rotllo creixent amb Núria (diuen els metges que t’haig de parlar), sembla que estem en la típica història de parella, crisi dels quaranta (d’ell) la parella que es trenca els retrets… Tot això hi és, però hi ha molt més, com en aquest retret, sobre la llibreta del marit amb les alumnes a qui fa classe a l’institut.
Després potser fas classe sense deixar d’observar la Vera Rabell, la que ens diu “Mandonguilles”, i, quan fan els exercicis, li poses la creueta vermella a la llibreta. A final de curs totes han de tenir creueta, que vol dir que t’ho has fet amb totes, sense deixar-te’n ni una, per molt que et costi. Veus com en sé, de coses? Ho fas cada any. Veus com et puc ensorrar? Les alumnes lletges, les que et costen, les combines amb les que t’agraden més, i amb aquestes repeteixes (dues creuetes, tres creuetes). La Magalí Valls, que la trobaves molt lletja (i n’és, amb això et dono la raó, té el mateix bigoti que el pare), la vas combinar amb la Paula García, la més guapa de la classe (creueta blava, creueta vermella). Fins a aquest dia, el dia dels Mandonguilles, no has tingut en compte la Vera, que ara et sembla la més desitjable, amb la seva veueta aflautada i repel·lent, oi?
I més coses, els retrets van més per una altra banda, per tot el que passa quan el marit s’aprima i es dedica a l’esport.
Tu et preparaves per a un triatló. Jo feia pastissos i més pastissos. No era maldat. O potser una mica, sí, va, t’ho dic ara que ja és igual. Volia que caiguessis en la temptació, volia que tornessis a ser meu, perquè ja no n’eres. Però no hi queies.[…]
Quan érem dos grassonets i teníem una nena grassoneta, la vida era passable. Teníem un escut, una crosta, aquella cúpula transparent que s’activa al damunt del poblat de La guerra de les galàxies per impedir els atacs. Burles cap als que “es cuiden” i als que fan esport. Als que corren: de què fuges? La vida és massa curta per fer règim, etcètera. Si el metge em prohibeix el dolç, hauré de canviar de metge, etcètera. Per culpa teva tot es va fer miques.
Patia per si qualsevol de les teves amigues ciclistes et tirarien la canya. Que t’haguessis aprimat era com una traïció a nosaltres com a parella i a la nostra filleta (filleta? fillota? fillassa?). De cop eres un altre. Eres algú que ho havia aconseguit. Ara eres “normal”, ja havies sortit del nostre petit univers. Podies anar al llit amb una que no fes el gosset, que se’t posés a sobre, a sota, de costat, amb les cames cap amunt, cap avall, com una atleta (com una triatleta).
Un retrat àcid i divertit de com som, o de com podem arribar a ser, això arriba al seu punt màxim en el darrer conte Manual de les bones pràctiques sexuals (recomanades) que no puc evitar llegir amb el mateix neguit que quan llegeixes distopies i veus que pràcticament ja hi som i que només ens faria falta un saltet de res per arribar-hi.
Per això procura acceptar, només, les proposicions de dones compromeses, que procura distingir per certs indicis. Ulleres gruixudes, tall de cabells irregular, dues carreres, bicicleta, aixelles sense depilar o tot alhora. Però, després, resulta que aquestes són les que li porten roba interior vermella, engonals brasilers i expressen ganes de prostituir-se.
—Les mamades no estan prohibides! —li crida la regidora. I es duu la mà a les temples, perquè, segons com, tot li dona voltes.
—Fel·lacions —la corregeix ell—. Prohibides, prohibides no.
—Doncs va! T’ho estic oferint! No en tens ganes? Vols que signi el consentiment explícit? Treu el paper, en deus tenir, al calaix, amb els condons.
—No estan prohibides ja saps quan…! —crida ell. I es duu la mà a la boca, penedit. No vol cridar. Ella posa els ulls en blanc, com si hagués tingut un cop de calor. Al Manual de les bones pràctiques sexuals hi diu, clarament, que la fel·lació només serà possible si els dos membres de la parella en tenen ganes (i ho expliciten amb un sí per escrit, lliure de coaccions) i si hi ha principi de reciprocitat, és a dir: si abans s’ha produït un cunnilingus. Pel que fa al temps de cada pràctica, s’hauran de tenir en compte les diferències temporals orgàsmiques entre ambdós consentidors (que no haurien de culpabilitzar cap dona; ans al contrari).
—Deixa el manual! T’estic dient que consento. Treu el paper! Prefereixes que et faci una cubana?
Ell fa que no amb el cap, vehement. No. Una cubana, no! Per això, ara, no accepta mai les proposicions de les dones de pits grossos. No vol pensar en aquestes pràctiques.
Riguem de tot això mentre poguem, però de debó, un saltet una mica massa fort i ens podem passar de frenada i trobar-nos aquí en un tres i no res.
Un bon llibre que es llegeix bé i ràpid i que ens ofereix desde diferents angles un retrat del món on vivim, tot això passat pel prisma particular de l’autora, un prisma d’humor negre que de vegades passa directament al negre sense quasi humor deixant-nos amb un somriure glaçat als llavis.
