Els millors de 2019

Doncs ja hi som, un any més toca fer la repassada de les lectures d’aquest any que acaba, no arribaré al meu rècord de més de 100 llibres però déu n’hi do la xifra: 88 (potser cau algun més però si de cas ja el posaria en els millor del 2020).

Ha estat un any en què per fi he complert algun dels objectius que sempre em poso, he llegit més llibres de no-ficció, i això està molt bé, i tot i que poc he fet alguna relectura. Són dos àmbits que he d’ampliar, però no sé d’on treure més temps.

Aquest any també ha sigut el d’una de les entrades de les que estic més orgullós Els apòcrifs de Manuel de Pedrolo. En l’àmbit de grans sagues també he llegit Final i així he culminat la lluita de Knausgård, també he seguit amb els llibres de Trapiello, i les obres completes de Josep Pla aniran fent, no me les penso agafar pas amb pressa.

No he llegit ni un llibre en anglès, quin desastre! A veure si netejo una mica la lleixa de pendents i em poso amb la trilogia USA de John Dos Passos, un llibre de més de 1.000 pàgines, o almenys amb algun dels de Ring Lardner.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2019_loading.png
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:2019_loading.png

I ara ja el que tots esteu esperant, el que fa que aquesta sigui una de les entrades amb més visites de tot l’any. I parlant de visites, aquest any la cosa ha augmentat, i en general m’he mogut al voltant de les 500 visites mensuals. Aquest demencial blog que va començar a finals de 2010, amb una persistència suicida, sembla que va creixent i funcionant, moltes gràcies a tots! I ja paro, la llista és aquesta, com sempre hi ha llibres bons i molt bons que en queden fora, seleccionar és el que té, però els llibres que queden són molt i molt bons, per recomanar a ulls clucs o per demanar als reis.

No he aconseguit fer una llista de 10, ni de 12 i deixar-ho en un per mes, almenys no he passat de 20. Aquesta és la llista:

Sobre la terra impura / Melcior Comes
Madrid: frontera / David Llorente
L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola
Ariel i els cossos / Sebastià Portell
Temps de rates / Marc Moreno
L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies
Un polvo en condiciones / Irvine Welsh
Els àngels em miren / Marc Pastor
Persecució / Toni Sala
Testament / Joaquim Carbó
Antes del huracán / Kiko Amat
Canto jo i la muntanya balla / Irene Solà
Feliz final / Isaac Rosa
Sigue, como si estuvieras viva / Rafael Fernández
Les lleialtats / Delphine de Vigan
La batalla d’Occident / Éric Vuillard

I entra per qüestió de dies però merescudament:

L’estrangera / Serguei Dovlàtov

I això vindria a ser tot, el 2020 més, bon any i bones lectures!

Madrid: frontera / David Llorente

Te llamas Igi W. Manchester. Tienes treinta años y tu vida es un interminable día de lluvia. Es algo que no debes olvidar jamás. La pérdida de la identidad (no saber quiénes somos) es la madre de todas las desgracias. ¿Entiendes?

Sí.

Bien.

I així comença i amb això David Llorente (de qui ja havia llegit aquest llibre) ens porta a un Madrid distòpid, absurd, terrible, postapocalíptic, però amb massa similituds amb el Madrid real i amb el nostre món d’ara. Així que el que podria ser simplement ciència-ficció especulativa es converteix en un d’aquells llibres que posen els pèls de punta. Benvinguts!

https://www.flickr.com/photos/mpeinadopa/
013665 – Madrid © M.Peinado, Creative Commons.

Sanitat privatitzada, gent desnonada que viu al carrer i ha de menjar escombraries, gent que no pot més i es tira de cap al mar als penyasegats (perquè Madrid té mar, i també sirenes i plataformes petrolíferes que es veuen des de terra ferma). I un poder inqüestionable, tirànic i despòtic i impersonal, una mica a l’estil de 1984 o V for Vendetta., el poder de: el Cubo, i un dictador-alcalde-elquesigui anomenat Ezequiel Caballo, i les coses típiques de les dictadures, entre elles com no la prostitució d’alt nivell.

Encarnación Gómez de la Cruz (alias la Nani) lo ha esquivado casi todo en la vida (la pobreza, la enfermedad, la desesperanza, el rencor), pero el tiro de la prostitución le acertó de lleno en el pecho. En la última planta de la discoteca KPT se bebe whisky, se malgasta el caviar y decenas de caras orondas se hunden en montañas de cocaína. A los banqueros y a los altos funcionarios del Cubo les gusta rodearse de putas, pero acaban la noche tan borrachos que no pueden acostarse con ellas y se conforman con que se la chupen mientras un amigo les hace fotos. Encarnación Gómez de la Cruz (alias la Nani) es de las más veteranas. A veces le está haciendo una paja a un ministro y entonces mira por la ventana y se queda observando las calles de la ciudad de Madrid, las aceras llenas de cartones y la gente que duerme debajo de ellos.

Otras veces cierra los ojos.

https://www.flickr.com/photos/75749011@N07/
Luxury Liqueur © Luxury Liqueur, Creative Commons.

Infiltrats a el Cubo que resulta que no ho són tant, morts poc explicables en llocs poc convenients i un bany de sang cap al final en plan bogeria vikinga. Un llibre que no es pot deixar i que deixa amb ganes de més d’aquest autor.

Te quiero porque me das de comer / David Llorente

Un d’aquells llibres que comences i no pots més que a les poques pàgines estar dient COLLONS. Un llibre bo, directe, cruel i fins i tot divertit (i per enésima vegada comento que de vegades em ric de coses molt bèsties).
L’estil del llibre és rebuscat, salta d’un tema a un altre, d’un personatge a un altre, inserta resums de les noticies per situar-nos… Una cosa que no canvia és el barri madrileny de Carabanchel, al costats de Jauja el barri dels gitanos i el supermercat de la droga (crec que el nom és fictici, però ens podem fer una idea amb el desaparegut Can Tunis o la Cañada Real). Un barri amb els seus veïns que intenten dur la millor vida possible i amb els ionquis per allà, tot un panorama.
En aquest panorama trobem als personatges com Marcelo Saravia a qui una aventura extramatrimonial farà que la seva vida doni moltes voltes que li haurien semblat absurdes al principi del llibre. O Max Luminaria, l’ase dels cops a l’institut (en una época en que la paraula bullying ni se sabia què era). O els mestres d’uns institut que són uns autèntics supervivents, els que no es suiciden, dirigits per uns psicòpata, o…
N’hi ha molts més, els principals són Marcelo i Max, i les seves històries fan por, i el llibre és addictiu.