Abans de les cinc som a casa / Albert Forns

M’he llegit els altres llibres d’Albert Forns, i així com el primer no em va acabar de fer el pes amb el segon, Jambalaia, ja em va agradar més.

Nota al marge, Albert Forns sembla ser un d’aquests autors amb una carrera feta a base de premis literaris, el Documenta, l’Anagrama i ara el BBVA Sant Joan, cap crítica, només ho apunto. També apunto que era un autor que feia molta autoficció, no sé si seguirà per aquest camí o ara “sortirà” una mica del seu llibre. Només començar veig que no hi ha sorpreses, seguim amb autoficció, bé, és el seu estil i si la història m’interessa això tant és. De totes maneres aquí trobo que baixa una mica el nivell d’implicació. L’autoficció pel broc gros és “escriure un llibre on explico que escric un llibre”, aquí no és tant això com una investigació.

Walking ad for Moleskine all the time © Lauren Manning, Creative Commons.

L’autor troba 13 llibretes al mercat de Sant Antoni, els diaris d'”un de la telefònica”, l’Hilari, i després d’afluixar els 300€ comença a mirar-se aquelles llibretes i tenim això, un estudi sobre aquells diaris i una dissertació sobre diaris en general i sobre coses que acaben al mercat de Sant Antoni o als Encants Vells. Una dedicació d’anys a les llibretes que contrasta amb la poca constància que té el protagonista per les seves dèries.

2000— Al videoclub, lloguem una pel·lícula sobre un escriptor i em trasbalsa, jo he nascut per això, és el meu futur. Aquell mateix vespre pujo a les golfes, desenterro la màquina d’escriure i em deixo els dits en aquell teclat duríssim. Ho explico tot sobre mi, qui soc, on vaig, què vull a la vida. El soroll de l’Olivetti és infernal i a les tres de la matinada m’obliguen a parar perquè no deixo dormir a ningú. L’endemà la mare se’n fot de mi, “la propera que llogarem serà d’un maniàtic de la neteja, aviam si també t’inspira”. La febrada em dura quinze dies, i unes setmanes més tard, cansat de tenir aquella andròmina al mig de l’habitació, la torno a entaforar al traster.

El fet de fer diaris és un dels principals temes dels diaris mateixos, ara en porto llegits uns quants (Piglia, Trapiello, Márai, Pla…) no falla, escrivim un diari on ens preguntem perquè escrivim un diari, un tema que ens pot portar ben lluny. La realitat sempre és desencisadorament simple, com la manera com el protagonista arriba a aquestes llibretes.

Mercat de Sant Antoni © joan vega, Creative Commons.

Els Encants són crucials, pel destí final dels diaris de l’Hilari. No sé la data exacta, però un matí, les tretze llibretes van aparèixer aquí. I d’entre la infinitud d’objectes que cada dia s’hi amunteguen, en Millà s’hi va fixar i va decidir salvar-les.

Si ens posem aforístics, podríem dir que la vida és un tobogan que sempre acaba als Encants. La majoria de les nostres andròmines, noves o velles, passaran per aquí en un moment o altre. Potser no immediatament, però d’aquí unes dècades, quan ja no hi siguem, els que quedin ves a saber què en faran. I el dia que el rastre vital ens aterri al mercat, les nostres coses només tindran dotze hores per trobar un comprador que les rescati i els doni una segona vida. Per milers de llibres i de trastos vells, els Encants són l’última oportunitat abans d’anar a petar a la deixalleria. Per això és un error veure els Encants com un cementiri. Més aviat és un purgatori, un purgatori massiu i accelerat.

Els Encants Vells, els vells Encants Vells, van ser un lloc molt important per mi, hi anava de petit amb mon avi i després, quan vaig viure al pis dels meus avis hi anava força perquè ho tenia a tocar, en vaig parlar en aquesta entrada del meu altre blog. És d’un aquells llocs on si no hi trobes una cosa, possiblement és perquè no existeix.

En les expedicions als Encants d’aquell 2015 vaig veure coses que no creuríeu: una parada només amb vestits de núvia i faldilles amb tutú, escorrialles d’una acadèmia de dansa que hagués tancat a mig plié, o un racó ple de gàbies d’ocells i de rèptils, sense les bestioles, com si el zoològic hagués fet suspensió de pagaments. Els fuets, vibradors i corsets de làtex d’algun club sadomaso; un lot amb desenes de quadres abstractes, ideals per decorar gestories; i dues dotzenes d’exemplars d’aquella estranya parella que formen el Shogun i La Colmena. Fins i tot un matí vam llevar-nos amb un dels espais ple de pantalons marrons, que el subhastador va adjudicar a un tal “Yusuf, el rey de los tejanos!”.

A load of old junk or hidden treasures? Encants market in Barcelona © Oh-Barcelona.com, Creative Commons.

Hauria copiat íntegre el capítol 30, dedicat als buidapisos, bé, ells en diuen antiquaris, però hi ha de tot. És interessant i a més a més, buidar i aprofitar o no allò que deixem després d’una vida… si això no dóna per elucubrar i pensar en coses… I una de les coses que deixem serà una petjada digital, una cosa que el món analògic no tenia.

Avui en dia, les agendes de Josep Pla o els quaderns de l’Hilari serien innecessaris, perquè la major part del que hi anotaven ja ho registra el mòbil per defecte. Ho sap tot, el teu telèfon de tu: amb qui has dinat, quants quilòmetres has caminat i a quin cinema vas anar a veure 8 i 1/2, ahir al vespre. La geolocalització dibuixa els teus mapes On Kawara en qüestió de segons, i el Big Data sap l’estona que passes a casa, al gimnàs o a la feina, però també que un dijous de cada tres et trobes amb aquella amiga en aquell hotelet de l’Ametlla. La teva parella potser no sap que li fas el salt, però a Google no l’enganyaràs mai.

Skylit Motel © relux., Creative Commons.

Escriure en paper com a element subversiu, no és el primer cop que ho llegeixo, i cada cop m’agrada més.

Un retorn a l’era analògica on l’espurna de la revolta siguin milers d’aquests diaris manuscrits, plens d’històries prohibides, personals i intransferibles. I que el lema d’aquesta revolució segui una frase tan simple com definitiva: “Per molt que busquis, això no ho trobaràs mai a internet”.

Quin valor tenen en general els diaris? Sembla que el que tingui la persona que l’escriu, i no sempre. També hi ha gent amb vides apassionants que no saben escriure, i gent amb vides grises però que escriuen molt bé.

Potser sí, que a partir d’uns dietaris pots desxifrar una vida: només n’has de conèixer el codi.

Una constant en el llibre, a més de resseguir la vida de l’Hilari a partir dels diaris i començar a trobar algun nom que permeti tirar del fil, és els diaris com a tema. Aquesta part a mi m’ha guanyat amb coses tan sensacionals com el Mass Observartion Project, fan falta més coses així, moltes més!

Si tota la població es posés d’acord per explicar les seves vides el mateix dia, emergirien fílies i fòbies comunes, i tindríem el país retratat de dalt a baix.

Aquesta utopia va ser real al Regne Unit durant una bona colla d’anys. La va fer possible el Mass Observation Project, una croada col·laborativa monumental que va reclutar milers d’anglesos perquè fessin antropologia casolana i documentessin les seves rutines. Van agafar el bol·lígraf miners i mestresses de casa, botiguers i infermeres, però també banquers, catedràtics i metgesses, tots amb l’objectiu d’aplegar tones d’observacions que descrivissin els britànics des de tots els punts de vista imaginables: començant pel sentit de l’humor i acabant amb el comportament al lavabo —vosté s’eixuga dret o assegut?—, des d’intentar identificar per què som tan feliços els diumenges al matí fins a les preferències cosmètiques o els hàbits alcohòlics.

L’exèrcit de voluntaris rebia qüestionaris sobre els temes d’interès anual, i en paral·lel, se’ls demanava que escrivissin diaris personals, uns dietaris que enviaven mensualment a les oficines del projecte. En el fons, l’estudi tenia voluntat empírica, aprofitar aquelles muntanyes d’estadístiques per fer ciència. Perquè si una mostra és suficientment representativa, pots extrapolar-la a la resta de la societat sense risc d’equivocar-te (gaire).

Journals and Diaries © Joanna Penn, Creative Commons.

Un llibre que ens permet coneixer l’Hilari i amb ell tota una generació (una part perquè la gent no és homogenia) en els anys que van dels darrers seixanta als primers vuitanta. La mostra és curta i pensem (com l’autor) què se’n deuria fer dels altres diaris? Dels anteriors i dels posteriors. L’Hilari va anar al front i un diari de guerra seria interessant, i també és algú que va viure el desarrolismo o la transició, també sense trasbalsar-lo gaire. El tema dels diaris és ell mateix, com és normal, i les altres coses que passaven se les mirava sempre com amb distància, ell era una persona d’ordre, comptable a la Telefònica durant dècades (una longevitat i permanència ara només a l’abast de funcionaris).

Albert Forns, en una foto d’Adrià Costa treta d’aquesta pàgina.

Llibre molt, però molt recomanable. Albert Forns és un autor que em va agradant més a mida que treu nous llibres, Jambalaia em va agradar més que Albert Serra i aquest m’ha agradat més que Jambalaia , o sigui que espero des de ja amb candeletes el seu proper llibre.

Dies que duraran anys / Jordi Borràs

Tros de llibre! Això és el primer que se m’acut, i després: pell de gallina. Des del ple dels dies 6 i 7 de setembre fins a les manifestacions de Barcelona l’11 de novembre i de Brusel·les el 7 de desembre. La tardor de 2017 ha estat de les que es recordaran. I les fotos de Jordi Borràs són això, el testimoni gràfic d’aquests dies per un fotògraf contrastat (molt recomanable el seu llibre Warcelona).

Primer acte de justícia: no totes les fotos de Jordi Borràs, l’home no té el do de l’ubicuïtat, els altres fotògrafs són:Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert García, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas. Totes les fotografies que apareixen en aquesta ressenya són de Jordi Borràs.

Segon acte de justícia: una part essencial d’aquest llibre són també els textos, i els textos són, a més a més d’una introducció i un epíleg del propi Jordi Borràs, dels següents autors: Albert Forns, Anna Ballbona, Raül Garrigasait, Marina Espasa, Adrià Pujol, Natza Farré, Gemma Ruiz, Joan Todó, Jordi Lara i Jenn Díaz. Tots són molt bons, i ajuden a la comprensió del conjunt, però destaco els següents fragments.

De Raül Garrigasait, sobre la vaga a la UB els dies previs al referèndum:

L’energia insurreccional que surava en l’ambient se’ns ficava dins el cos. La Generalitat trontollava, l’Estat no sabia quina paret tocar, els grans mitjans de comunicació estaven dominats per la por, hi havia tot un món de seguretats i prejudicis que moria. Els qui passejàvem per allà ens sentíem feliços de tenir el futur naixent a les mans.

De Natza Farré sobre l’1-O:

Teníem por. És clar que teníem por. Ens fa por la violència. Ens fa por viure en un estat on no podem expressar-nos en llibertat. Ens fa por que la nostra veu sigui silenciada. Ens fa por observar la desmemòria voluntària per repetir-se fins al final del món. És clar que som radicals. És molt radical qüestionar el sistema i manifestar públicament el desig de voler-lo canviar. És molt radical creure fermament que la manera més honesta de fer-ho és exercint la llibertat democràtica. Teníem por, però teníem la idea radical de vèncer-la. De no permetre que la seva paràlisi ens condemnés a un silenci insuportable.

De Joan Todó, també sobre l’1-O:

Algú deia que si hi havia càrregues a Ulldecona, altra gent parlava de Santa Bàrbara. Miràvem el mòbil. Estàvem atuïts. Davant dels nostres ulls, lluny de nosaltres però ben a prop, en la imminència, ressonava el terrabastall d’un imperi ridícul garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seva autoritat.

Les urnes van ser un dels grans triomfs. Tota la policia, la guàrdia civil, el CNI buscant com a bojos unes urnes i no van ser capaços de trobar-ne ni una. El divendres les van ensenyar a la premsa perquè sabessin quin aspecte tenien, i el diumenge a primera hora totes les urnes eren als seus col·legis. Crec que això és de les coses que més mal va fer a l’estat, que la gent els passes la mà per la cara movent 10.000 urnes sota els seus nassos sense que ho poguessin evitar.

I no poso res del text de Jordi Lara sobre la violència policial, no em veig capaç d’extreure un fragment, una imatge millor.

Aquests dies, com diu el títol, duraran? Ni idea. Després de l’allau de dates històriques i moments increïbles i d’“els carrers seran sempre nostres”… No sé si aquests dies seran el principi d’alguna cosa o quedaran com una anècdota, com un intent. No en tinc ni idea. Sí que trec algunes coses clares. Hem arribat on som ara gràcies a la gent i al carrer, i seguirem endavant amb la gent i el carrer, no pas gràcies polítics, malgrat ells. L’estat espanyol està disposat a tot per impedir-ho, i tot és tot, el joc brut, saltar-se les pròpies lleis, la violència… absolutament tot, si abans en teníem dubtes ara ja no. En aquest llibre veurem fotos, però la gent és real, les urnes són reals, els vots són reals i les hòsties són reals, els blaus són reals, les càrregues són reals. Tot el que va passar l’1 d’octubre va ser real, les interpretacions d’aquests dies que les faci cadascú, però va passar, i no ho hem d’oblidar.

Jambalaia / Albert Forns

L’anterior llibre d’Albert Forns em va agradar, tot i que li vaig trobar algun “però”. És el típic llibre que no puc acabar i me’l vaig acabar, i bé, tenia ganes d’alguna cosa més. A més a més Anagrama s’ha decidit a publicar autors en català i a fer-ho bé, amb un premi, com toca. Vaja que agafo el llibre amb bona disposició.

I m’agrada, potser perquè ja conec un tret dels llibres de l’Albert i és que no hi ha un gran argument o una gran trama, no són llibres on passen moltes i moltes coses, en passen poquetes, i sobre aquestes poquetes pivota tot el llibre amb reflexions i “anades d’olla” sobre aquests temes. Una mica semblant (salvant moltes distàncies) amb el Vila-Matas, resumir els seus llibres es pot fer en una sola frase perquè el que és propiament l’argument és terriblement simple, però hi ha moltes més coses. Només perquè consti: a mi Vila-Matas m’està començant a interessar després d’haver-me obligat a llegir més d’un llibre abans de descartar-lo totalment.

Foto treta del seu twitter

El protagonista ha escrit una primera novel·la amb un èxit moderat (estem parlant de literatura catalana), i ara s’enfronta a la segona novel·la, la veritable prova. I s’en va a una d’aquestes residències per escriptors, per un mes, a Montauk (prop de Nova York) i els primers capítols s’alterna l'”ara” (Montauk, intentar escriure) amb entrevistes o comentaris sobre això de publicar, converses amb altres escriptors (Marc Pastor és perfectament reconeixible) sobre si agents sí o agents no, converses amb agents, o un d’aquests actes que es fan en festes assenyalades on els pobres escriptors es poden atipar a canapès i beguda, perquè això d’escriure no dóna, en general. Un extracte del llibre sobre això:

La primera novel·la en xifres:

Mesos invertits: 16
Dedicació diària: 7 hores de mitjana, amb màxims de 12 hores i molts mínims de 0
Pàgines: 354 (almenys 90 són palla)
Diners aconseguits: 3950 euros
Impostos: 1050 euros
Salari mensual si només visqués d’escriure: 246 euros
Entrevistes: 16 (2 de bones, 8 de regulars i 6 de nefastes)
Periodistes que m’han escrit malament el nom: 5
Mails d’amics que feia temps que no veia: 6
Mails d’amics demanant-me pasta: 1
Elogis de gent que admiro: 8
Insults: 3
Tuits del conseller de Cultura: 0
Presentacions: 4
Assistència màxima: 30 persones (tinc una família nombrosa)
Assistència mínima: 0 persones (Girona, on si no?)
Invitacions per escriure en revistes i diaris de franc: 5
Invitacions per escriure en revistes i diaris cobrant: 0

Montauk (c) Jason Pope, Creative Commons

Això és així en un llibre que es ven en el circuit normal i que té un cert èxit i és descoratjador, si ens passem a l’autoedició com és el meu cas les xifres són de plorar, més encara vull dir. Per què? Per què escriu Albert Forns? Per què escric jo? No puc parlar per ell, jo escric perquè m’ho passo teta, i potser perquè sóc una mica imbècil de dedicar tants esforços a una activitat que a nivell material no reporta quasi res o res o fins i tot costa diners.

Ho veieu? Jo hauria d’estar escrivint ficció, inventant personatges nous de trinca o, en el pitjors dels casos, repescant la història del pintor. Però no, aquí em teniu, tancat a l’habitació de Montauk i perdent el temps 1) pelant-me-la i 2) buscant coses idiotes a la Viquipèdia i googlejant imbecil·litats que podria trobar perfectament des de Barcelona. Vés perdent el temps, vés, que no tornaràs a tenir mai una ocasió com aquesta, no trobaràs mai un altre mecenes que cregui més en tu que tu mateix.

Per tant ens trobem amb un llibre més assaig que novel·la, aquesta literatura en que es confon narrador i autor, literatura del jo. Plena d’apunts i reflexions sobre l’obesitat als Estats Units, o Wal-mart, la pornografia per internet o -conseqüència lògica- fer-se palles (increïble la quantitat de sinònims d’aquesta expressió que troba).

L’amor pot durar tres anys però el desig pornogràfic s’esmuny en eixugar-te-la. No fa ni cinc minuts de l’ultim consum de paper higiènic i ja no recordo res de la noia en qüestió, i això que he passat una bona estona triant-la. Però ara res de res, per molt que faci memòria sóc incapaç de recordar si era rossa o morena…

Corporate Bukkake (c) Surian Soosay, Creative Commons

I també sobre un fenòmen que aquí ens sóna. Montauk ha passat de ser un poble quasi miserable de pescadors a estar colonitzat pels pijos de Nova York, els hipsters, els surfistes, etc. Mentre la gent del poble se’n queixa amargament i se’ls mira amb despreci alhora que els hi lloga cases o habitacions, que una cosa és la indignació i una altra deixar de fer diners. Unes crítiques que també es fan a l’Empordà a la gent de Barcelona, o a Lloret i Salou al turisme de borratxera.

Ditch Plains (c) empty007, Creative Commons

Quan un llibre no parla de res en concret passa que parla de tot, un dels grans moments són els sopars a la granja d’escriptors a Montauk, amb el mecenes d’allà, el dramaturg Albee, són genials, bebent vi argentí i menjant jambalaia, en un d’aquests sopars surt aquesta opinió sobre les escoles d’escriptura:

A Barcelona també tenim escoles d’escriptura, però si veiéssiu qui hi ensenya arrencaríeu a córrer. No hi ha Franzens ni Saunders, allò és un abocador de mediocres. I el mateix passa a les facultats de periodisme, són una cantina de fracassats que no han pogut treballar mai a cap mitjà.

 

Jambalaya (c) anokarina, Creative Commons

I un fragment més que m’ha fet doblegar els fulls per la cantonada (és el que faig quan no tinc més d’un punt per anar posant):

També hauria de recordar que això de fer novel·les és opcional, eh? Que si no les faig la vida continuarà avançant. Però, com fer-ho? Com em trec la novel·la del cap? Vaig a teràpia, finalment? Mesures més dràstiques, potser? Insistentment em ve al cap aquell beatnik sonat que cridava “EXIGEIXO UNA LOBOTOMIA” pels carrers de Nova York. Deixar de fer novel·les, i una merda. Perquè les acabin escrivint uns altres!

 

Writing (c) Reuben Ingber, Creative Commons

Algunes conseqüències de la lectura d’aquest llibre, m’he agafat de la biblio: El cas d’en Barney Panofsky de Mordecai Richler, Montauk de Max Frisch, Ciutat oberta de Teju Cole i Qui té por de la Virginia Woolf? d’Edward Albee, i a més a més m’han entrat ganes de menjar jambalaia!

Llibre molt recomanable, semblant al primer però prou diferent, interessant en definitiva. Això sí, si sou dels que necessiteu sí o sí una trama i una història on passin moltes coses, aquest no és el vostre llibre.

Per cert en resposta al test que s’inclou al llibre: Sí. Sí. 4. Videos. Altres. No. Sempre. No. Sí.