Els testaments / Margaret Atwood

El conte de la serventa em va provocar fascinació, mal rotllo i un calfred a l’esquena en el que prefereixo no pensar gaire. Un tros de llibre com n’hi ha pocs, i un món que és molt diferent però que no seria gens impossible que hi acabéssim anant. Per això el mal rotllo, i les ganes de veure la continuació que ens ofereix Margaret Atwood del seu exitós llibre (molt recomanable així com la sèrie tot i les llicències).

Han passat anys de la primera novel·la, però les coses no han canviat als Estats Units, que ara es diuen Galaad i són una teocràcia totalitària i classista i masclista, ho tenen absolutament tot.

Hi havia gronxadors, en un dels parcs, però com que portàvem faldilles que el vent podia aixecar i ensenyar què hi havia a sota, no se’ns podia ni acudir de prendre’ns la llibertat de pujar-hi. Només els nens podien tastar aquella llibertat; només ells podien enlairar-se, flotar i descendir; només ells podien solcar els aires.

Encara no he pogut pujar mai en un gronxador. Encara és un dels  meus desitjos.

© Hulu.

Com en el primer llibre el que realment incomoda no és tant la realitat que dibuixa, que també, sinó el fet que no és difícil arribar-hi, posar-nos en una situació sense alternativa on tota resistència resulti inútil. Som animals adaptables, i pel que sembla ens podem adaptar a tot, sobretot si tens el poder, sempre hi ha algú que surt guanyant de les situacions, per més aberrants que ens sembli, i òbviament no volen que canviïn.

El poder m’ha engrossit, és veritat, però també m’ha fet nebulosa: informe, canviant. Sóc a tot arreu i enlloc alhora: projecto una ombra inquietant fins i tot sobre el pensament dels Senyors. ¿Com puc tornar a ser jo? ¿Com puc recuperar la meva mida normal, la mida d’una dona qualsevol?

Però potser ja és massa tard, per això. Fas el primer pas, i per salvar-te de les conseqüències, fas el següent. En uns temps com els nostres, només hi ha dues possibilitats: pujar o enfonsar-se.

Aquesta que parla, aquesta narradora és Tia Lydia, una de les tres veus que ens narren aquests testaments. Les altres són una noia que creix entre la classe benestant de Galaad (la filla d’Offred del primer llibre) i una noia que viu a Canadà, que resulta ser la bebé Nicole, escapada de Galaad quan només era un bebé, els seus pares legals la reclamen i hi ha tot un conflicte obert entre ambdós països per ella, que ha viscut amagada de tothom, fins i tot d’ella mateixa que desconeixia la veritat fins que aquesta se li fa present de manera dolorosa i apremiant. He de confessar que algunes coses les recordo més gràcies a la sèrie que al llibre, però això tant és.

La part de la Tia Lydia és la més interessant, s’explica les primeres hores després que les dones es quedessin sense drets, la detenció, la reclusió en un estadi (una reminiscència negra de la dictadura de Pinochet).

Em sap greu entretenir-me tant en les condicions d’higiene, però et sorprendria la importància que adquireixen els productes de primera necessitat que donem per descomptats, en què amb prou feines reparem fins que ens els prenen. Quan somiava desperta —cosa que fèiem totes, perquè, tancades per força i sense que passés res, donàvem curs a la imaginació, ja que el cervell s’ha d’entretenir amb alguna cosa— sovint m’imaginava un vàter magnífic, blanc i net. Ah, i una pica a joc, amb un raig abundós d’aigua clara i pura.

Naturalment, vam començar a fer pudor. A més de la tortura dels vàters, dormíem amb el vestit d’oficina, sense roba interior de recanvi. Algunes ja havíem passat la menopausa, però d’altres no, i per tant la pudor de sang coagulada es va afegir a la de la suor, les llàgrimes, la merda i el vòmit. Respirar era nauseabund.

Ens estaven rebaixant al nivell de les bèsties —bèsties encorralades—, a la nostra naturalesa més animal. Ens refregaven aquesta naturalesa per la cara. Volien que perdéssim la dignitat humana.

I d’aquí la van convèncer per idear tot un sistema que regiria les vides de les dones en endavant, per educar-les en les seves tasques i sobretot en la seva funció pràcticament única: reproduir-se. Ella era jutgessa, una professional amb estudis, culta, amb una carrera, què l’ha fet canviar? Com ha passat? Com s’ha convertit en part del sistema d’opressió? L’alternativa era la mort, això ajuda a entendre moltes coses.

THE HANDMAID’S TALE — “June” – Episode 201 — Offred reckons with the consequences of a dangerous decision while haunted by memories from her past and the violent beginnings of Gilead. (Photo by:George Kraychyk/Hulu)

Setmana rere setmana inventàvem lleis, uniformes, eslògans, himnes, noms. Setmana rere setmana n’informàvem el Senyor Judd, que es dirigia a mi com a portaveu del grup. De les idees que aprovava se n’atribuïa el mèrit. Li plovien lloances dels altres Senyors. Quin èxit tenia!

¿Detestava jo l’estructura que estàvem creant? En certa manera, sí: era una traïció a tot el que ens havien ensenyat en la nostra vida anterior, a tot el que havíem assolit. ¿Estava orgullosa del que vam aconseguir, malgrat les limitacions? En certa manera, també ho estava. Les coses no són mai simples.

Durant un temps gairebé em vaig creure el que sabia que volien que cregués. Em comptava entre els fidels per la mateixa raó que tanta gent a Galaad: perquè era menys perillós.

Explicar més coses seria caure en l’espòiler més cruel, així que no ho faré. Aquest llibre agafa el testimoni d’El conte de la serventa i ho conclou, però potser ho fa tenint en compte més la sèrie (molt recomanable), i com a la sèrie es veu potser un interès excessiu en lligar-ho tot, en que totes les peces encaixin bé. Les diferents línies argumentals van confluint, de manera lenta, una mica previsible, però fantàstica.

El llibre no és igual de bo que el primer, per mi el supera i construeix un conjunt terriblement sòlid i que atrapa. No és un llibre que es pugui llegir de pressa i corrents, això tampoc, tot i que de ganes no us en faltaran perquè a mida que passen les pàgines cada cop costa més deixar de llegir.

Una cosa que apareix mig amagada en els agraïments i que considero que és molt important de cara a la lectura del llibre:

La sèrie de televisió ha respectat un dels axiomes de la novel·la: no hi pot aparèixer cap esdeveniment que no tingui un precedent en la història de la humanitat.

Esteu avisats.

Noche cerrada / Chris Offutt

Després de les brutals memòries de Mi padre, el pornògrafo tenia moltes ganes d’agafar els llibres de Chris Offutt més, diguem-ne, de ficció.

Després del relats de Kentucky seco ara ens trobem amb una novel·la. I de fet els relats d’aquell llibre són una manera fantástica d’arribar a aquest, sabem quin és el món on ens endinsem i podem entendre una mica més la vida dels protagonistes, els seus codis, els seus paràmetres vitals. Això és bàsic en un entorn que marca amb una duresa tan natural con immisericorde.

Comencem el 1954, el protagonista torna de la guerra de Corea, hi va anar fugint de casa i ara hi torna, no és el mateix. Ja era algú amb males puces i ara és a més a més perillós, haurem de veure com li va, però les perspectives per a Tucker no són gaire bones. Tot i així el seu pas per l’exèrcit li ha donat una certa estructura, un ordre, a més a més d’ensenyar-lo a matar. En el seu cas, i també en d’altres, l’exèrcit era una millora.

HD-SN-99-03050 © Expert Infantry, Creative Commons.

Tucker mintió sobre su edad y se alistó once meses antes de que acabara la guerra de Corea. En las colinas de casa todos se parecían: tipos bajitos, robustos, bizcos y fuertes. Durante el último año, Tucker había convivido y trabajado con gente de fuera —italianos, judíos, negros, polacos e indios— , y apenas había encontrado diferencias más allá del tono de piel y el acento. Todos echaban de menos el hogar. Al principio, los soldados negros lo pusieron a prueba para ver si era uno de esos racistas sureños, pero Tucker pasó el reconocimiento y al final acabó prefiriendo su compañía. Se habían criado en la misma pobreza, habían cazado las mismas presas, habían vivido apartados de la gente finolis y se las sabían apaár con lo mínimo. Lo que más le extrañó fue que los soldados blancos lo despreciaran por confraternizar con los negros. No tenía el menor sentido y lo único que lograron fue fortalecer aún más su determinación de evitar a la gente, en general.

Només tornar es veu embolicat en una història de la que surt amb un cotxe i una noia amb la que es casarà Rhonda.

Marcharon hacia el este por una carretera secundaria de tierra que los condujo a Triplett Creek. Tucker fumaba mientras Rhonda se acababa su batido. Se pasaron dos horas haciendo planes. Se casarían en la Iglesia del Señor de Clay Creek y se mudarían a la vieja casa del bisabuelo de Tucker. Tucker le contó lo que le había dicho Chester acerca de Beanpole. Rhonda pensaba que si tenían un coche de reparto, lo mejor sería sacarle partido. Necesitaban dinero para los hijos que iban a tener. Tucker se mostró de acuerdo con todo.

On the road ©Daniel Hansen, Creative Commons.

Passem a 1964. Els serveis socials estan a sobre de la família formada per Tucker, Rhonda i els seus quatre fills, un amb hidrocefàlia, i un altre parell més que no acaben d’estar del tot bé, l’espavilada Jo és la que millor se’n surt. Rhonda va d’embaràs a depressió i Tucker passa molt temps fora de casa dedicant-se al contraband d’alcohol. Acabarà a la presó, d’una manera una mica rebuscada això sí, i allà dins necessitarà solventar alguns problemes (com per exemple seguir amb vida) que li faran allargar la condemna. Jo crec que amb tot això n’hi ha per fer-se una idea de l’argument, no?

Tot allò què a Kentucky seco era una atmósfera, ambient, estil… aquí cristal·litza en una novel·la que manté tota la força dels contes, no hi ha baixades manté el to i l’interés, la història es manté viva. Els contes eren un tast i aquí tenim el plat principal (un plat principal amb una quantitat de secundaris que donarien per un altre llibre de relats, tot i que em sembla que alguns ja sortien a Kentucky seco). Només em queda repetir-me, Larry Brown i Harry Crews són els “parents” més evidents d’aquest autor, i amb això ja sabeu el que us trobareu, és bo, molt bo, que agradi o no ja és més qüestió de gustos, a mi m’ha agradat m’he pulit tot el que hi ha d’Offutt en un temps record.

Kentucky seco / Chris Offutt

Després de Mi padre, el pornógrafo, em vaig quedar amb ganes de més Chris Offutt, i l’editorial Sajalín té dos llibres seus en el seu molt recomanable catàleg, i em poso amb el llibre del debut, un recull de contes.

Un estil que podem englobar en això que se’n diu grit-lit, i que en aquest blog jo en dic una mica estil “Dirty Works”, perquè aquest autor podria passar perfectament per un col·lega de Larry Brown o Harry Crews (i de fet, el traductor del llibre és un dels editors de Dirty Works). Què són el mateix tipus d’autors, sorgits del mateix tipus d’entorn queda clar només llegint el principi del primer conte del llibre Serrín:

Nadie de esta ladera acabó el instituto. Por aquí se valora a un hombre por sus actos, no por su supuesta inteligencia. Yo no cazo, ni pesco, ni trabajo. Los vecinos dicen que le doy demasiado al coco. Dicen que soy como mi padre y a mamá le preocupa que puedan estar en lo cierto.

Cuando yo era pequeño tuvimos un perro rastreador al que, tras un encontronazo con una mofeta, no se le ocurrió nada mejor que meterse debajo del porche. Gimoteaba en la oscuridad y no quería salir. Papá le pegó un tiro. Siguió apestando pero papá se sintió mucho mejor. Le dijo a mamá que qualquier perro que no supiese diferenciar entre un mapache y una mofeta merecía ser liquidado.

Mr Blue (and Brown) Eye © Alan Levine, Creative Commons.

El conte Lo que se queda m’ha semblat magistral, un condensat de tot el que m’agrada d’aquest estil, natura, extremisme religiós, nanos mig asalvatjats, llaços familiars forts de debó basats en més que la sang. Res de mitges tintes, les condiciones extremes forjen gent una mica extrema per una pura qüestió de supervivència.

Això altre és de Hierba de caballo:

Al coronar el montículo, sonrió. Plantadas sobre bases de veinticinco centímetros, cincuenta y una plantas de marihuana se mecían suavemente en la brisa. William nunca había fumado hierba. Crecía y punto, lo mismo que el maíz que su abuelo utilizaba para el malteado. Al igual que el ginseng y el tabaco, la marihuana se había convertido en una planta muy provechosa. La gente del pueblo se la quitaría de las manos y él les haría un precio competitivo. Solo necesitaba unos cuantos accesorios para el cuarto de baño, sesenta metros de PVC y un espejo para Connie.[…]

Viaje Ejercito-52.JPG © oswaldo, Creative Commons.

William sabía que el negocio de la marihuana era más seguro que la destilación ilegal por el simple hecho de que aquel montículo pertenecía a la compañía minera. La nueva ley permitía al Estado confiscar propiedades particulares en las que se cosechase marihuana, pero el gobierno siempre había dejado muy a su aire a los grandes explotadores de carbón.

[…]William recordó que su padre y su abuelo volvían de las minas por aquel mismo camino y, de pronto, se alegró de no haber tenido hijos varones. La responsabilidad sobre la tierra acabaría en él. La vida de los hombres transcurría entre ráfagas de trabajo y alcohol, con una muerte rápida, mientras que las mujeres sufrían un desgaste lento y continuado, como la ribera de un río en una curva pronunciada. Él insistiría a sus hijas para que se marchasen, pero seguramente se quedarían y le darían nietos. Un día William sería viejo y le contaría a un niño que una vez ayudó a un hombre de la compañía minera que no se lo merecía. Se preguntó qué cosas declararía ilegales el Estado en la época que les tocase vivir a sus nietos.

Coal_cars_below_the_tipple._Kentucky_Straight_Creek_Coal_Company,_Belva_Mine,_abandoned_after_explosion_(in)_Dec…._-_NARA_-_541241. U.S. National Archives and Records Administration. Domini públic.

Aquests contes expliquen el que és viure a la part rural d’Amèrica (específicament als Apalatxes) quan les indústries ja n’han marxat. Sense fàbriques, sense mines, sense feina i quasi sense esperança. No és una situació estranya en unes zones terriblement castigades, les etapes de bonança han estat una excepció. Per això buscar-se la vida plantant marihuana no deixa de ser una evolució de la destil·lació il·legal d’alcohol (la paraula original és la preciosa moonshine) que havien practicat generacions anteriors.

El conte Cuarto menguante és un western, del tot, dur i cruel i genial, una imatge segurament força més realista que la difosa per Hollywood carregada d’èpica o de sucre, depenent. L’oest era un lloc dur i perillós, la millor descripció (si algú hi està interessat) jo la vaig trobar a Ángulo de reposo de Wallace Stegner, i també als llibres de Jim Harrison, però m’estic escapant del tema.

Una altra cosa amb la que en aquestes zones es té contacte és la presó. Viure al marge (o en contra) de la llei sembla una opció vital tant normal com qualsevol altra, com a Blue Lick.

Papá salió de prisión antes de lo previsto porque no había nadie que pudiese ocuparse de nosotros aparte de la abuela, que es igual de vieja que Dios. La señora que hablaba raro me preguntó si sabía por qué habían metido a papá en la cárcel la primera vez. Lo sabía de sobra. Papá nos había contado un millón de veces que había tenido un accidente con el coche y que se había despertado creyendo que había muerto. Lo que había hecho era salirse de la carretera a ciento cuarenta kilómetros por hora junto a una gasolinera Shell y llevarse por delante una verja antes de estrellarse contra un caballo. Cuando se despertó, el caballo había atravesado el parabrisas y había aterrizado encima de él, cubriéndole de sangre que pensó que era suya. Un árbol tapaba la S de cartel de Shell. Papá decía que al ver aquellas enormes letras rojas supo al instante que había muerto y que había ido a parar a donde todo el mundo decía siempre que acabaría yendo. Al caballo se le había rasgado el vientre y le colgaba medio potrillo de dentro con las patas contra el suelo del coche. Papá pensó que se había medio convertido en un macho cabrío, como el mismísimo diablo.

Shell © David Nagy, Creative Commons.

Gent pobra, senzilla, i sense luxes, com a Bola 9.

Su padre preparaba la misma cena todas las noches: sopa, frijoles, pan de maíz y cerdo. Nunca faltaba la botella de bourbon plantada junto a su plato. Se fumaba un cigarrillo mientras comía y el filtro se le llenaba de migas de pan. Everett sabía que, después de cenar, su padre se terminaría la botella delante del televisor.

Phillips Pork & Beans © Andrew Filer Seguir, Creative Commons.

I per acabar, un fragment de l’epíleg del propi autor, sobre aquest llibre, sobre els seus llibres, sobre que és el que intenta, el perquè escriu i també el “per a qui”, potser igual d’important.

Mi objetivo era brindar un libro a la gente de casa, un libro sobre “nosotros”, no sobre “ellos”, un libro en el que los lectores de las montañas pudiesen por fin reconocer su cultura sobre el papel, con un lenguaje que pudiesen entender, sin condescendencia. Quería escribir un libro que reflejase la dureza de la vida en las montañas, pero sin perseverar en las mentiras más difundidas. Mi tarea era similar a la de otros escritores que no forman parte de la vida americana dominante y cuya cultura se ve distorsionada a diario en los medios populares. Estoy hablando de los escritores negros, latinos, asiáticos, nativo-americanos y gays. He leído sus obras con voracidad en un intento de imitar el modo en que echan mano de la narrativa para lidiar con la opresión, el prejuicio y la escasez de oportunidades.

Un llibre molt, però molt recomanable. Si us agrada Larry Brown o Harry Crews, com he dit al principi de la ressenya, aquest no us decebrà, us ho asseguro.

Minguella leaks: secretos y confidencias del fútbol / Josep M. Minguella; Francesc Aguilar

Feia temps que em volia llegir l’altre llibre de Minguella i al final quan he vist aquest ni ho he pensat, una mica de lectura lleugera sobre fútbol d’algú acostumat a moure’s entre bambalines i aconseguir coses (contractes amb jugadors en el seu cas).

Un repàs al que ha estat la història del Barça pràcticament des de l’arribada de Cruyff (com a jugador) pràcticament fins a l’actualitat. Amb mencions també a altres estrelles com Kubala o Luis Suárez (els dels anys 50) o fins i tot Di Stéfano. Ell ha estat al darrere (o al costat) de gairebé tots els grans jugadors que han passat pel Barça (i per molts altres equips), i potser era un agent d’una altra época que no només mirava pels diners. De fet de molts jugadors en segueix sent amic, no sé si això és gaire normal.

Imatge de Kubala d’arxiu treta d’aquest article de La Vanguardia.

Va portar a molts jugadors i en podria haver portat a molts més, o els hauria pogut portar abans a un cost ridícul, però sempre es trobava obstacles. Com quan una directiva no s’atrevia a afluixar 100.000$ per fitxar a un molt jove Maradona, però pocs anys després no dubtava en afluixar mil milions de pessetes (6 milions d’€) per fer-ho; i casos semblants amb Ronaldinho, o Romário. Va poder portar (només feia falta que algú de la directiva donés l’OK) a Van Basten, Hugo Sánchez o Mbappé, per posar uns exemples. En justicia, fitxatges com el d’Hugo Sánchez van fracassar perquè l’entrenador (Terry Venables) va preferir fitxar Steve Archibald, que cadascú tregui les seves conclusions.

Con el fichaje frustrado del mexicano, se confirmó una vez más lo que siempre digo: el técnico debe dedicarse a entrenar, no a fichar. Que para esa función debe existir dentro del club una infraestructura adecuada. Al entrenador hay que pedirle opinión, solicitar lo que necesita, pero luego ejecutar el equipo toda la gestión de mercado.

Imatge de Leo Messi treta d‘aquesta pàgina web del F.C. Barcelona.

Sembla fàcil però no ho és, sobretot perquè cada cop hi ha més gent que espera treure diners d’aquest tràfic de jugadors.

Aquest llibre us agradarà si us agrada o us interessa el futbol. Són unes memòries interessants i s’endinsen en aspectes poc o mal coneguts de la contractació de jugadors. És un món molt més enrevessat que no sembla. En el llibre es parla tant d’encerts com d’errades clamoroses, i també s’expliquen coses sobre el fitxatge de Messi. Que la seva història de Messi acabés bé i s’hagi pogut convertir en el millor jugador de la història és pràcticament l’excepció que confirma la regla, sembla que això de que el Barça estigui dirigit per incapaços no és una cosa nova d’ara.

En nen perdut / Thomas Wolfe

Vaig veure la pel·lícula L’editor de llibres i allà surt un escriptor jove i bastant boig anomenat Thomas Wolfe, i jo pensant que per dates no podia ser el Wolfe que coneixia, i resulta que n’hi ha dos: el més actual Tom Wolfe i el més antic Thomas Wolfe.

A la pel·lícula sembla ser un autor amb problemes per mantenir els seus llibres per sota de les mil pàgines, o de les dues mil… per això quan vaig veure que aquest llibre en tenia només 105 vaig dir-me que seria una bona manera d’acostar-m’hi. Ja és demencial quan un llibre em porta a un altre, però si a sobre hi sumen les pel·lícules…

I sents els trens, els xiulets dels motors i les barques allà al riu, i penses en tota aquella distància, en tota aquella escalfor, i no pas amb alegria, i no pas amb esperança, no pas com aquell que pensa en el Gran Oest i en la muralla de les muntanyes brillants, sinó com algú ofegat i perdut i submergit als estrats del mar de la desolació infinita, com si nedessis en un somni.

Saps que és interminable, que t’has ofegat, que no pots fugir. Saps que estàs perdut i submergit a Amèrica, que és massa gran per a tu, i que no tens llar. Saps que no pots aferrar-t’hi, posseir-la ni comprendre-la, ni convertir-la en una paraula flamejant, com aquella vegada que, en l’esperança exultant i la follia de la joventut i la soledat de la nit, vas creure que podries. Saps que ara ets només un àtom sense nom en la buidor, una xifra breu i polsegosa que gira sense nord en un temps innombrable, i que tots els somnis, la força, la passió i les creences de la joventut són morts.

0802A05b Last Call – Black & White © Brock Roseberry, Creative Commons.

El llibre està bé, està molt ben escrit, però no m’ha acabat d’arribar. Possiblement sigui un tema més dels meus gustos, o potser es tracta d’un autor que dóna el millor en els registres llargs, molt llargs. No ho sé, potser un dia m’animo a intentar esbrinar-ho.

L’amant / Marguerite Duras

El bon record de La tarda del senyor Andesmas i sobretot El dolor va fer que quan vaig veure aquest llibre en una llibreria d’ocasió no em pogués resistir a afluixar 2€ per porta-me’l a casa. L’edició no és la de la portada, però em va agradar més aquesta amb la cara (imagino) de Marguerite Duras, tot i que també hi havia imatges de la pel·lícula que se’n va fer.

Aquest llibre és parcialment autobiogràfic, una Marguerite de 15 anys i un xinès de més de 20, aquí els teniu. Els dos formaven part de minories, ell de la poderosa minoria xinesa i ella de la minoria blanca i francesa, els que manaven a la colònia francesa d’Indoxina.

Son nom était Huynh Thuy Lê, mais le monde entier le connaît sous le nom de l’« amant », de Marguerite Duras
DR / Paris Match

El llibre atrapa, la prosa de l’autora m’enganxa d’una manera que no havien fet els altres llibres que n’he llegit, és tan bona que resulta gairebé insultant.

Molt aviat la meva vida ja va ser massa tard. A divuit anys ja era massa tard. Entre els divuit i els vint-i-cinc anys el meu rostre va emprendre una direcció imprevista. Als divuit anys vaig envellir. No sé pas si a tothom li passa el mateix, mai no ho he preguntat. Crec que m’han parlat d’aquesta empenta del temps que et colpeix alguna vegada quan travesses els anys més joves, els més celebrats de la vida. Aquest envelliment va ser brutal. Vaig veure com s’apoderava de les meves faccions una a una, com canviava la relació que hi havia entre elles, com engrandia els ulls, com deia la mirada més trista, la boca més definitiva, senyalava el front amb esquerdes profundes.

VIETNAM 1950s – Vịnh Hạ Long 1953 © manhhai, Creative Commons.

L’argument del llibre potser atreu més mirades morboses que no pas literàries, i és un error, un gran error. Alguns detalls que sí es veu que són clarament autobiogràfics, com la seva vocació.

Vull escriure. Ja li he dit a la meva mare: el que vull és això, escriure. Cap resposta la primera vegada. I després em pregunta: escriure què? Li dic llibres, novel·les. Respon durament: després de l’agregació de matemàtiques escriuràs si vols, ja no serà cosa meva. Està en contra, no té mèrit, no és un treball, és una broma —més endavant em dirà: una criaturada.

Podria copiar gairebé tot el llibre, així de bo l’he trobat, així de bons m’han semblat molts fragments.

Des del primer instant sap una cosa com aquesta: que el té a la seva mercè. Conseqüentment, que d’altres com ell poden estar a la seva mercè, si es presentava l’ocasió. També sap una altra cosa: d’ara en endavant ha arribat sens dubte el moment en el qual no pot escapar a certes obligacions que té envers ella mateixa. I que d’això la mare no n’ha de saber res, ni els germans, també això ho va saber aquell dia. Des que va entrar a l’automòbil negre, ho va saber, es va trobar al marge d’aquella família per primera vegada i per sempre. Des d’aleshores ja no n’havien de saber res d’ella. Que els la prenguin, que se l’enduguin, que li facin mal, que la malmetin, ells no ho han de saber. Ni la mare, ni els germans. Aquest serà des d’ara el seu atzar. Ja en pot plorar dins l’automòbil negre.

La criatura ara se les haurà amb aquest home, el primer, el que s’ha presentat, al transbordador.

vallotton_nude_bed_1913 © Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Domini públic.

La seva relació té una gran força narrativa, podria semblar que ells dos hi estan entregats del tot, i sí, però el món que els envolta no fa més que remarcar les diferències. Cada cop que les mirades van més enllà dels seus cossos tot són carrerons sense sortida, no hi ha més que el que tenen a casa moment, i potser ni això.

Retornem al pis de solter. Som amants. No podem pas deixar d’estimar-nos.

A vegades no torno al pensionat, dormo amb ell. No vull dormir als seus braços, amb la seva escalfor, però dormo en la mateixa habitació, al mateix llit. Algunes vegades no vaig al liceu. Anem a sopar a la ciutat de nit. Em dutxa, em renta, m’eixuga, adora, m’empolaina i em vesteix, m’adora. Sóc la preferida de la seva vida. Viu amb l’espant que trobi un altre home. Jo mai no tinc por de res semblant. També sent una altra por, no perquè sóc blanca sinó perquè sóc tan jove, tan jove que podria anar a la presó si es descobrís la nostra història.

La protagonista viu en un pensionat, un liceu, una escola interna però amb unes normes que, almenys en el seu cas, semblen força laxes. Això sí, les altres noies, advertides per les seves mares, no hi parlen, només una.

Estic extenuada de desig per l’Hélène Lagonelle.

Estic extenuada de desig.

Vull emportar-me amb mi l’Hélène Lagonelle, allí on cada vespre, els ulls clucs, em faig donar el plaer que em fa cridar. Voldria donar l’Hélène Lagonelle a aquest home que em fa això perquè ho faci a ella. Això davant meu, que ella ho faci segons el meu desig, que es doni on jo em dono. Seria a través del cos de l’Hélène Lagonelle, per la travessa del seu cos, que el plaer em vindria d’ell, definitiu aleshores.

Per morir-ne.

Els pensaments de la protagonista de tant en tant van cap a una mena de perversitat, un emboirament dels sentits, una percepció de les coses completament particular. De les coses i sobretot de la seva relació, sensual i carnal per damunt de tot. Perquè així ho volen i perquè no és possible anar a res més.

Jin N Tonic & Josh 06 © Robert Bejil, Creative Commons.

Mirava el que em feia, com es servia de mi i mai hagués cregut que es pogués fer d’aquesta manera, anava més enllà de la meva esperança i d’acord amb el destí del meu cos. Així m’havia convertit en la seva filla. També per a mi ell s’havia convertit en una altra cosa. Començava a reconèixer la suavitat inexpressable de la seva pell, del seu sexe, més enllà d’ell mateix. L’ombra d’un altre home també devia passar per l’habitació, la d’un jove assassí, encara no ho sabia, però, encara res no n’apareixia als meus ulls. La d’un jove caçador també devia de passar per l’habitació, aquesta, però, sí, ho sabia, algunes vegades era present en el plaer i li deia, a l’amant de Cholon, li parlava del seu cos i també del seu sexe, de la seva suavitat inefable, del seu valor a la selva i als rius de desembocadures amb panteres negres. Tot s’adeia al seu desig i feia que em tingués. M’havia convertit en la seva fill. Era amb la seva filla amb qui feia l’amor cada vespre.

La narració té un voltatge eròtic elevat, sense passar-se de llarg però sense caure en un amor carrincló, el que hi ha és sexe apassionat i no cal donar-hi més voltes.

The Kiss © The Prophet, Creative Commons.

Un llibre excel·lent que aprofitant el tema fa una repassada per tota una sèrie d’elements molt importants en la biografia de Duras. La vida a la colònia d’Indoxina i com era allò pels francesos blancs pobres o modestos, que estaven per sota dels capitostos però per sobre dels nadius. Com era la relació amb altres races en aquell context. I la seva mare, un pare mort i una mare inestable (com a mínim) que havia de tirar endavant la família contra tot. Sí, el llibre parla d’una relació, prohibida si és vol, però reduir-lo a només això, tot i ser la part principal de l’argument, és quedar-se a la superfície. Un llibre que val la pena rellegir i que penso rellegir, n’estic convençut.

Sobre el fuego / Larry Brown

Ja he parlat en aquest blog dels llibres de Larry Brown i he deixat clarque és un autor que m’agrada. Un autor dur, sense filtres, d’una realitat descarnada que li permet mostrar el millor i el pitjor de les persones. Però, en les circumstàncies dels seus personatges, normalment el que es veu sempre és el pitjor, més que no pas el millor.

Aquest llibre és el més clarament autobiogràfic, per això la categoria-etiqueta de No-ficció, a la contracoberta ja se’ns deixa clar:

El 6 de enero de 1990, tras dieciséis años de servicio, Larry Brown dejó el Cuerpo de Bomberos de Oxford, Mississippi, para intentar vivir de la literatura. Sobre el fuego es la crónica de aquellos años. El testimonio de un hombre enfrentado día a día a la muerte que empieza a sentir el deseo abrasador de escribir sobre la vida.

Foto de l’autor treta d’aquí.

Coses aparentment molt allunyades, la literatura i fer de bomber, o potser no tant, o almenys no tant de la manera com entén les coses Larry Brown, perquè la manera que té de plantejar-se el fer de bomber crec que s’aplica a moltes més coses de la seva vida.

Todo se reduce a ir a su encuentro. Hacer algo en tu vida que sea honorable, sin cobardía, y poder vivir en paz contigo mismo, para un bombero se trata del fuego. Tienes que enfrentarte a él y vencerlo para probarte a tu mismo que das la talla. No puedes darle la espalda, por mucho que desees estar al fresco, por mucho que te apetezca respirar aire puro. Tienes que hacer piña con los hombres que te acompañan.

Una mica marcial, però l’autor va estar als marines, i aquest sentit de fer el que cal fer, agradi o no, és molt present en les seves obres. Normalment els seus protagonistes fan el que bonament poden (poc) amb els recursos amb que compten (pocs i dolents) perquè no hi ha alternativa, sí, però també perquè és el que toca, més enllà de ser l’única opció.

Els bars i la beguda també apareixen, aquí com una necessària vàlvula d’escapament (recordem que el que s’explica és real, que els bombers es juguen la vida i que molts cops recuperen cadàvers).

Si me da por ir a un bar, voy siempre al Ireland’s. Es mi bar. En las noches animadas ves caídas de mujeres borrachas, peleas y amagos de peleas, jovencitas preciosas y mujeres de culos enormes, vaqueros, obreros de la construcción y bomberos.

Sugar © Adam Engelhart, Creative Commons.

Es posible que haya pasado más tiempo del que debería en los taburetes del Ireland’s. Vivo aquí mismo, en el condado, en la tierra del Gran Cielo. Mi casa está a orillas del lecho de un río y las nubes evocan setas o malvaviscos a última hora de la tarde y se ciernen enormes y blancas para captar tu atención.

Passen hores de guàrdia, de vegades sense feina, però quan hi ha feina hi van, es pot comptar amb ells per fer la feina, i com ja he dit abans: no sempre és agradable.

A veces se daba una rara insensibilidad en nuestro trabajo. No podíamos permitir que se nos acercase demasiado, porque no queríamos que nos afectara. No hablábamos mucho de los casos malos. Cuando sucedían, lidiábamos con ellos. Luego volvíamos y comíamos o nos poníamos una película o salíamos a atender otra llamada o lavábamos los camiones y lustrábamos el cromo. Cumplíamos con nuestros turnos y luego nos íbamos a casa y salíamos a cazar o a pescar o hacíamos el amor con nuestras esposas o jugábamos con nuestros hijos. Albergábamos la esperanza de que las cosas malas que veíamos nunca nos pasasen factura. Esperábamos no morir en el humo, las llamas y el acero retorcido, como la gente a la que no podíamos llevar.

House fire © Ada Be, Creative Commons.

Les descripcions d’accidents i de les operacions que han de fer per treure gent atrapada en cotxes són de les millors que he llegit. Aconsegueixen fer-me patir com si ni jo ni l’autor sabèssim que passarà, com si a aquella persona se l’estigués rescatant en temps real mentre nosaltres ho llegim.

Però tan poderós com el foc i els incendis és la seva determinació d’escriure.

Y ahora que estoy en casa, en la cocina, y que ya hemos cenado, MA y los niños se van arriba a ver la tele, tratan de dejarme solo, de dejarme trabajar, de dejarme escribir. Me siento ante la máquina, una Smith-Corona nueva con la que pienso escribir hasta dejarla completamente inservible, hasta que no le funcionen las teclas, hasta que se descomponga el carro de retorno.[…]

Esto es lo que he elegido hacer, apartado de mi familia, a puerta cerrada, con la única compañía de personajes que se forman en mi cabeza y se trasladan al papel, símbolos negros sobre una página en blanco, solo eso. A cualquier otro puede parecerle que no tiene sentido, pero yo sé que hay un propósito en mi trabajo: años ante la máquina de escribir, escribiendo hasta hacerlo mejor, hasta que pueda publicar un libro, hasta que pueda ver ese libro en una biblioteca o en una librería.

Amo esto, aunque no sea recíproco.

El llibre parla de foc i també de vida, dels animals (domèstics o salvatges), de la caça, de la vida al camp. Com si el fet d’enfrontar-se a la mort li fes assaborir més cada glopada de vida.

No puc afegir absolutament res més, llegiu a Larry Brown i recomaneu-lo, sobretot a tots aquells que diuen que no troben llibres que els enganxin, és una aposta segura.

Si aquest carrer fos meu / Stefanie Kremser

Un llibre del que fa força temps que només n’escolto coses bones de l’escriptora per mi desconeguda Stefanie Kremser, un dels que es desfeia en elogis cap al llibre era Sergi Pàmies, aquest és l’article, i vaig decidir que això era argument més que suficient.

I el llibre no decep, ni una mica. Stefanie Kremser va teixint un recorregut amb tot de salts en el temps i en l’espai però agafant com a punt de referència per a cada capítol un domicili. I d’aquesta manera caòtica en aparença ens va explicant qui és. Sembla una pregunta fàcil, però la seva biografia es prou complicada com per no ser-ho tant.

El sentiment de no saber on pertanyo m’ha acompanyat gairebé sempre, però aquells darrers onze mesos m’havia sentit integrada en un lloc per primera vegada des de feia molt de temps. Des que tenia vint anys no havia tornat a sentir que formava part d’un país concret fins que vaig arribar a Nova York, la ciutat dels immigrants d’arreu del món, i aquella era precisament la clau. Allà no era una nouvinguda amb arrels estrangeres, sinó una persona com milions d’altres; no destacava ni era una excepció, sinó al contrari: allà, la meva procedència, els meus canvis de residència i el meu accent —influït per les diverses llengües que parlo— eren normals.

New York City © Yoann JEZEQUEL, Tayloright. Creative Commons.

Amb pocs anys ja havia viatjat més del que moltes persones han fet en tota una vida, inclosos alguns “salts” a banda i banda de l’Atlàntic, i d’hemisferi, i també, a sud-amèrica, a banda i banda dels Andes.

Amb aquest primer viatge a Bolívia vaig aprendre moltes coses sobre fronteres, passaports, llocs de naixement, llengües i singularitats regionals o nacionals. Però vaig aprendre, sobretot, que les definicions de tots aquests conceptes són ampliables.

Tota aquesta barreja per l’autora era natural, però fins i tot ella, de tant en tant, tenia algun moment de dubte, menor, però dubte al cap i a la fi.

—És com ser dins d’una pel·lícula.

Jo també ho pensava de tant en tant. El que no sabia era quina, en quin idioma ni amb quins subtítols.

El llibre no segueix un ordre cronològic ni geogràfic, aquesta és una conversa de nena a Brasil, amb els seus veïns del barri, altres nanos com ella que s’estan tantejant:

Aleshores jo ja parlava prou portuguès per poder donar informació sobre el meu país d’origen: Alemanha. La Nélida, la nena més gran, va preguntar assenyada:

—¿De quina banda del mur?

Desconcertada, vaig rumiar què devia voler dir i, al final, vaig assenyalar el jardí de l’altra banda de la barana on estava asseguda i vaig respondre:

—D’aquesta banda.

1961 August. Building berlin wall © Ur Cameras, Domini públic.

I un dels llocs on amb el pas del temps s’acaba instal·lant és Barcelona, on de seguida es posa a aprendre català. Per una multilingüe com ella no va ser gaire difícil, però un cop va veure la convivència estranya dels idiomes a casa nostra va decidir que era necessari, un pas que molta gent no fa.

Les classes de conversa dels dimecres a la tarda m’encantaven: el llarg passeig per les illes octogonals de la Dreta de l’Eixample fins a la cafeteria on quedàvem era un viatge de descobriment que emprenia només per a mi mateixa, per poder atresorar al llarg del temps experiències i impressions pròpies independents de les del meu marit. Perquè l'”habitació pròpia” que reclama Virginia Woolf és tan important com tenir un paisatge propi, com a dona, com a persona, com a rodamón.

Per si teniu curiositat (jo en tenia) el marit és el també escriptor Jordí Puntí, ho diu ella mateixa quan fa un comentari sobre una idea que acaba donant origen al llibre Maletes perdudes (aquí teniu la meva ressenya del seu Això no és Amèrica).

Els trasllats, les maletes… una cosa tan constant que ha acabat formant part de la rutina, de la seva manera d’entendre la vida, o potser una decisió adaptativa, potser les dues coses.

Els tres anys que vaig passar a la Berliner Strasse constituirien la base dels meus records d’Alemanya. Vaig fer cinc, sis, set anys. Tenia una maleteta taronja on aviat hauria d’encabir tota la meva infantesa alemanya, com si fos un joc de memory que m’enduria per emprendre el gran viatge a un continent llunyà.

Imatge treta d’aquí.

Amb això ens plantem pràcticament a mig llibre. Com que és un llibre amb un ordre aparentment anàrquic això no vol dir gaire, a nivell de què en sabem o allò de “per on anem”. Hem vist escenes de gairebé totes les seves edats i ciutats. Sí que tinc una cosa la començo a tenir clara, i és que aquest llibre és dels bons, del que et deixen pensant després, encara que els llegeixis a tota velocitat, això queda, fa solatge.

I ara un fragment llarg sobre com ens veu als catalans, més concretament als barcelonins, jo crec que encerta bastant.

Els anys al passeig de Sant Joan em van donar una mena de formació bàsica sobre Barcelona. Vaig aprendre, entre altres coses, que en un primer moment els catalans són més desconfiats que cordials; que quan et veuen amb cara d’estranger no et parlen mai en català; que les mares han de deixar els fills a l’escola bressol al cap de setze setmanes de baixa maternal per tornar a la feina; que els croissants fornejats amb llard són encara més bons que els de mantega; que el nostre pis tenia goteres quan hi havia tempesta; que a l’estiu no quedes per sopar amb ningú abans de les deu de la nit; que a l’agost els barcelonins cedeixen la ciutat als turistes i cap autòcton es rebaixaria a anar a les platges de la ciutat; que qualsevol ciutadà empadronat té dret a rebre atenció sanitària; que dissenyar carrils bici és un art complex, que aquí hi creixen xicrandes i les cotorres viuen a les palmeres; que els mateixos milions de persones que semblen tan calmades quan hi ha una crisi econòmica i política són en realitat capaces de sortir a manifestar-se pels seus drets de manera pacífica i incansable; que els llogaters són éssers desprotegits i l’única possessió que tenen és la por (cada vegada més alarmant) del desnonament.

Diada de l’Onze de setembre del 2008 © Toni Hermoso Pulido, Creative Commons.

I ara una definició que com és,  o de com es veu, o de com les dues coses es barregen.

Al principi em resultava frustrant que em confonguessin constantment amb una estrangera, però el cas és que només sóc un camaleó per dins, no per fora. Amb el temps he aprés a no donar importància al tractament segons l’aspecte físic, perquè no és una qüestió personal: simplement, Barcelona està desbordada. Jo, tossuda, demano la carta en català o en castellà, un esforç que ara també han de fer la majoria dels habitants de la ciutat. Després de tres o quatre frases en qualsevol dels dos idiomes oficials, cambrers, botiguers i forners deixen de banda el seu anglès macarrònic i respiren alleujats. Parlant, la gent s’entén.

Fotogradia de l’autora de Llibert Teixidó, publicada en aquest article a La Vanguardia.

És un llibre del que se n’ha parlat molt i bé, les lloances estaven justificades? Doncs sí. Que més? Poc més, el llibre està molt i molt bé, es llegeix bé i té un parell de moments que a mi m’han deixat amb l’ai al cor. Un llibre de no-ficció però absolutament literari (potser m’hauré de replantejar aquesta categoria) i magníficament escrit. No us en penedireu.

Neix un teixidor de somnis: el despertar d’un escriptor / Ngũgĩ wa Thiong’o

L’editorial Raig Verd està recuperant l’obra de Ngũgĩ wa Thiong’o, i potser és hora que m’hi acosti.

En general la literatura africana és una gran desconeguda, per molts motius, bàsicament per a Occident tot Àfrica era un lloc on saquejar, i per això tampoc hi havia un gran interès en aquelles històries més enllà de fer un Memòries d’Àfrica, però els africans explicant les seves històries amb la seva veu… no deixa de ser una raresa.

Vaig entrar a la Universitat Makerere al juliol de 1959, sent súbdit d’una colònia de la Corona britànica, i en vaig sortir al març de 1964, sent ciutadà d’un estat africà independent. Entre el súbdit i el ciutadà, va néixer un escriptor. Aquest llibre explica con el nen pastor, el nen jornaler i el nen que somiava anar a escola de Somnis en temps de guerra i d’A la Casa de l’Intèrpret es va convertir en un teixidor de somnis.

No Known Restrictions: Kenya Colony. En route to Zanzibar, 1936 from Matson Collection (LOC) © pingnews.com., Creative Commons.

Tot plegat enmig d’un colonialisme potser no tan brutal com en segles anteriors (però déu n’hi do) però igualment persistent a un nivell quasi subconscient.

Amb quin facilitat la imatge zoològica flueix de les plomes liberals i conservadores dels blancs que viatgen per Àfrica! El 1909, Theodore Roosevelt, durant un safari per l’Àfrica Oriental, va quedar estupefacte davant de l’home salvatge i de la bèstia salvatge, reminiscències de l’Europa de dotze mil anys enrere. La danesa i el nord-americà miraven Àfrica amb els mateixos prejudicis racials. En alguna pàgina anterior del mateix llibre, Blixen havia dit que allò que havia après de la fauna del país li era útil per tractar amb els nadius.

L’arribada a Uganda, en aquell moment un protectorat i no pròpiament una colònia, és un xoc en positiu per l’autor.

Els carrers eren plens de dones baganda negres vestides amb elegants busutis, i d’homes negres vestits amb kanzus blancs i a l’estic occidental. Fins i tot la presènciad’indis davant de les seves botigues a banda i banda dels carrers de la ciutat afegia vivacitat, en comptes de treure’n, a aquest espectacle increïble de persones negres que no caminaven com si la ciutat els fos aliena. Les ciutats i els pobles de Kenya sempre desprenien un aire de segregació i tensió.

Renowned Kenyan writer Ngũgĩ wa Thiong’o reads excerpts from his recent work in both Gikuyu and English during a presentation in the Coolidge Auditorium, May 9, 2019. Photo by Shawn Miller/Library of Congress. © Library of Congress Life., Domini públic.

Els primers anys d’universitat van ser els anys de socialitzar, ballar, dones, una mica el normal a tot arreu. Una universitat on tots els professors, això sí, eren blancs.

Makerere University © Andrew Moore, Creative Commons.

Eren els anys 50-60, Àfrica encarava la fi del colonialisme i diferents països lluitaven per la seva independència. No va ser fàcil, les potències occidentals estaven capficades a mantenir les colònies i a justificar-ho de totes les maneres possibles, una incessant propaganda de les bondats d’un sistema que només beneficiava a una de les dues bandes.

Com podia un estudiant colonial sobreviure al bombardeig diari d’aquesta visió condescendent de la meva història i identitat? […] Per sort a mi m’agradaven els llibres. Els llibres poden il·luminar i també poden enfosquir, però almenys podem contraposar-los. Makerere em va ensenyar a valorar els llibres encara més; aquella biblioteca tan ben proveïda va arribar a ser la meva segona residència. A la biblioteca jo era l’amo del palau intel·lectual amb una jerarquia de personal dedicat i ben predisposat a servir-me.

Un colonialisme que per a molt colons blancs es veia representat en el Happy Valley (doneu al link i veureu). I clar, la descolonització era un cant a la llibertat, però a la incertesa, unes aigües remogudes que segons com podien fer sortir el pitjor de tothom.

Per damunt de l’alegria de la descolonització hi planava l’amenaça del caos del Congo: el magnicidi de Lumumba, la mort de Dag Hammarskjöld i la pujada de Joseph Mobutu al poder. Sovint s’ha descrit l’ascensió de Mobutu com el resultat de conflictes interètnics i interregionals, i no pas de la història colonial belga i la geopolítica de la guerra freda. Semblava que la gent hagués oblidat que Mobutu sempre havia treballat per a l’exèrcit belga. Pocs mesos abans de la independència, les autoritats belgues, a les quals tan bé havia servit, el van ascendir a coronel, una mena de regal de comiat —o potser una pòlissa d’assegurança? No vam fer cas de la importància del fet que Mobutu hagués adoptat el nom de Lleopard, que feia pensar en Leopold.

No espereu un llibre de confessions íntimes, no és aquesta mena de biografia, el tema polític i com l’afronta com a escriptor i el seu compromís amb la veritat són el tema del llibre. Va viure uns temps convulsos, esperançadors, terribles, de canvi…

Vaig entrar a Makerere el 1958, com a súbdit colonial, i en vaig sortir el 1964, com a ciutadà d’una Kenya independent.

Makerere, l’alma mater de l’autor, on està situada pràcticament tota l’acció del llibre, era a Uganda, un país que va tenir un dictador destacable per les seves atrocitats, Idi Amin, en parla Sánchez Piñol en el molt recomanable Pallassos i monstres, i també us en podeu fer una idea a la pel·lícula The Last King of Scotland.

Però van ser dolents i van fer el mal, en forma d’Idi Amin, que va enderrocar el règim d’Obote el 1971 i va fer fugir els makerereans i els ugandesos als cinc continents del món: artistes, escriptors, polítics; cap sector social se’n va salvar. Per a Amin i els seus soldats, Makerere era el lloc on es formava una elit que calia humiliar i obligar a servir els soldats, i els membres femenins de la qual calia segrestar i/o violar. Però, d’altra banda, els nous cacics envejaven Makerere; Idi Amin, ara rector, va extorsionar els doctors honoris causa de la universitat. Alguns professors i estudiants van ser assassinats; d’altres van fugir a l’exili.

Un autor que en el seu compromís en la recerca de la veritat i de donar veu a un poble que no n’ha tingut, que sempre han parlat per ell, ha patit presó o exili. Al final el poder i l’explotació també l’han exercit sense manies els negres contra els negres.

El llibre passa bé, potser té un to massa seriós i massa notarial de vegades, però m’ha fet ganes d’anar a buscar altres llibres d’aquest autor.

La estrategia del pequinés / Alexis Ravelo

Un llibre de novel·la negra que deixa les coses clares des del principi. Aquesta és una cosa que m’agrada del gènere, i Alexis Ravelo ho sap i ho té clar i posa tota la carn a la graella des del principi. Una història ambientada a Gran Canària, una illa de la que no sé gaire res (els meus coneixements de les Canàries són un viatge a Tenerife i un a Fuerteventura, un escriptor canari (Rafael Fernández Ezcritor) i la sèrie Malviviendo amb el seu protagonista també canari). Uns referents no tan negres com el que em trobo només obrir el llibre:

Pues claro que algo salió mal en la recogida, pero no fue el contacto. Ese había cumplido: había dicho dónde —el nombre del barco, el muelle de atraque, el número y la letra del contenedor— y había dicho cuándo —el miércoles, a las ocho en punto de la mañana—; así que lo que había salido mal era el Rata. Marcos el Rata. El bobomierda que se había corrido una marcha del carajo con la pasta que Júnior le había adelantado; que no se había presentado a su hora al día siguiente en su puesto de estibador, ese puesto en el que el contacto le había asignado el contenedor de frigoríficos donde iba el gancho perdido con los dos kilos de polvo; el jodido gilipollas irresponsable que no había llegado al muelle antes de que Aduanas hiciera el registro aleatorio; la misma carroña inmunda que en ese mismo instante llevaban en la caja de la Nissan Trade de Felo, comiéndose una ensalada de guantazos.

Gran Canaria.LasPalmas © Peter Visser, Creative Commons.

La novel·la negra també té les seves coses, les dones fatals i un masclisme gens dissimulat, com aquest exemple:

—Sé si una tía la chupa bien o no nada más verle la cara —dijo Larry a continuación, volviendo a poner su vaso en la mesa de plástico. Una nube había establecido una especie de pausa para los anuncios en el solajero y aprovechó para quitarse las enormes gafas ahumadas y mostrarle a Júnior sus ojillos opacos—. Es un don. Me basta con verles la jeta y enseguida sé si saben hacer bien lo que hay que hacer con la boquita. Me pasa, sobre todo, con los yogurines. Y ahí, con los chochetes jóvenes, es muy útil, porque engañan: hay putitas de diecisiete, de dieciséis años que están buenísimas, pero luego hay que enseñarles a hacerlo, porque, si no las enseñas, te la destrozan a mordidas. En cambio, hay otras que tú las miras y te dies: “Esta jodia nació para chuparla”. Y es así. Son guarras de nacimiento, verdaderas artistas del lameteo.

The Turkish Lover © Marixa Namir Andrade, Creative Commons.

Un enviament de droga que no arriba a qui ha d’arribar comença a activar tota la xarxa d’un submón de gent que aspira a poc més que sobreviure en un negoci molt complicat i on els errors es paguen molt cars. I un error porta a un altre en una inexorable cadena de causa-efecte.

Todas las cosas horribles suceden rápidamente.

Tenim una història negra trepidant, que m’ha recordat al millor Jim Thompson, i això no ho dic gaire, és un dels meus tòtems de la novel·la negra (juntament amb Edward Bunker). Un autor per mi desconegut ha muntat un llibre amb tots els elements, delinqüents, més delinqüents, putades entre delinqüents, dones fatals, amics de debó, traïció, i traïció al quadrat i potser al final en pot sortir res de bo de tot plegat? Us haureu de llegir el llibre per saber-ho, però ja us dic que no us en penedireu, aposta seguríssima!