Entourage

 

Vaig anar a parar a aquesta sèrie després de llegir-ne alguna crítica, perquè la van programar amb el criteri que solen tenir a moltes televisions amb les sèries, sobretot si no són seves i les posen a unes hores que total la tele la veuen quatre matats.
La sèrie va de 4 amics que viuen a Los Angeles, un d’ells és Vinnie Chase, que comença a ser una estrella del cinema i per no perdre el contacte amb la realitat es rodeja dels seus amics d’infància, el seu “séquito”. A ell l’ajuden i ells el parasiten, però no només. Hi ha el seu mig-germà Johny Drama, també actor però que no passa de petits papers en sèries de segona fila, Turtle que fa de xofer i E, amic de Vinnie amb molt cervell que és el seu manager, i també hi ha el personatge que més m’ha fer riure de tots amb diferència, l’agent Ari Gold.
Ari Gold
Els capítols passen entre cameos de famosos interpretant-se a si mateixos i les peripecies de Vinnie per aconseguir fer una pel·lícula. I ens adonarem que això de les pel·lícules és molt i molt complicat, implica a molta gent, moltes empreses, agents, actors, estudis, productors, directors pirats, publicistes… Un actor de nivell és quasi com una empresa. En quin actor està basat Vinnie Chase? S’accepten apostes, però no està massa clar, han agafat coses de més d’un, els referents més evidents serien Leonardo DiCaprio i Johny Depp, sobretot Depp que té certa tendència a pel·lis més rarotes, mentre que l’única relliscada “independent” d’en DiCaprio seria Celebrity de Woody Allen; a més a més Johny Depp va fotre’s una moderada castanya amb una pel·li sobre narcotràfic, no va ser un fracàs però sí que no complir les expectatives, Blow es pot veure però ja està, i per una pel·li amb Depp i Penélope Cruz va ser un fracàs.
Perquè aquesta és una altra, les pel·lis de Vinnie poden anar bé, o poden ser un fracàs, i quan una pel·li de molts milions fracassa doncs això és un cop molt fort i de cop ningú et vol contractar.
Hi ha una llista de cameos que no ens l’acabariem, un dels més destacats va ser Sasha Grey fent de si mateixa (més o menys) quasi tota la setena temporada.
Sasha i Vinnie
I força directors apareixen en petits papers de si mateixos, Martin Scorsese, James Cameron, guionistes com Aaron Sorkin, o actors actuant com creguts crápules com Bob Saget (comentant en una casa de barrets que quasi no recorda res de la sèrie Full House, aquí Padres forzosos perquè la va rodar completament col·locat)…
Tots els personatges evolucionen, més enllà de simples comparses de Vince, i aquest és un dels encerts de la sèrie. Ari Gold passa de ser un agent a un superagent cada cop més i més poderós, i més i més cridaner, i increiblement divertit (jo de gran vull ser com ell), va rebre per aquest paper 3 Emmys i un Golden Globe. E, o Eric, comença ajudant a Vinnie perquè sí però de seguida s’ho pren tant en serio que el posen en nòmina. El germà potser és el més estàtic, però el seu rol de permanent fracassat cregut és imprescindible per mantenir el to humorístic (sense un bufó no pots fer riure).
Turtle i Jamie-Lynn
Turtle és el que comença amb el perfil més baix, simplement els porta en cotxe per Los Angeles i s’encarrega d’aconseguir herba, a mida que passen les temporades intenta fer negocis per no ser només un paràsit de Vinnie, i li passaran coses interessants, a més a més de tenir una parella també del món, la filla de Tony Soprano interpretant-se a si mateixa.
Són 8 temporades, no les resumiré ara, i una pel·lícula, com a colofó final. La pel·lícula no calia, dóna la impressió de ser una novena temporada, molt resumida i sense acabar de rutllar del tot, potser com a temporada 9 hauria pogut funcionar millor, diferents coses les haurien pogut desenvolupar més, etc. Aquí simplement serveix per tancar algunes coses i imagino que per fer calaix i tornar a fer sortir una bona pila de cameos en menys de dues hores de pel·lícula. No és imprescindible, però es deixa veure.
Drama, Turtle, Vinnie, E i Ari
A les nostres televisions es van emetre 4 temporades (i d’aquella manera), per tant cal buscar els DVD en edició britànica (l’edició USA no es veu en els reproductors d’aquí) i veure-la en anglès amb subtítols en anglès, s’aprèn!

Breaking Bad

Gran sèrie. Entenc que a aquestes alçades no és cap descobriment, és una d’aquelles sèries que no he volgut veure fins tenir-la sencera i així veure-la més o menys de tirada, no a base de maratons o coses similars (excepte la darrera temporada, que sí que va ser un continu).
Walter White se’ns presenta com un perdedor de llibre. Un professor sobreqüalificat a qui els alumes no foten cas que s’ha de pluriemplear en un túnel de rentat de cotxes on coincideix amb alguns dels alumnes. Per acabar-ho d’arreglar li diagnostiquen un càncer. I a Estats Units tractar-se un càncer pot ser molt car, no totes les assegurances de salut ho cobreixen, a més a més sense ell i el seu sou la situació económica de la família pot ser crítica en molt poc temps. En resum: Walter White necessita diners, molts diners.
Un exalumne de Walter es dedica a fer i traficar metamfetamina, fa calers, Walter li proposa associar-se, ell és químic, un químic tremendament bo capaç de fer una meta de quasi el 100% de puresa, un Walter White passar per això no només sense que el matin i a més a més fer diners, moltíssims diners?
producte capaç de rebentar el mercat. Un producte així no es pot distribuir amb quatre penjats, necessiten jugar a les grans lligues, i per això hauran de pactar amb gent sense escrúpols. Podrà
La resposta en sis temporades que funcionen tremendament bé i que desemboquen en una temporada final de les que es recorden.
El protagonista és Walter White (Heisenberg), i al principi ens cau bé, després es va veient que res l’atura en els seus plans, absolutament res, és un fill de puta total, dolent fins al moll de l’òs. I Jesse és el gran secundari, aquest almenys en el fons és bo i més d’una vegada és l’únic que té remordiments. La resta de secundaris són també molt bons i amb molta presència, una mica irregulars, però determinants per la trama.

Sèrie molt recomanable, però un avís, no és una sèrie que s’estalvii la part més negra, traficar amb tones de droga implica conèixer a gent “poc recomanable” (per dir-ho de manera suau). Aquí teniu una selecció d’algunes de les millors escenes, òbviament està ple d’espòilers.

 

MAD MEN

Ha acabat Mad Men, grandíssima sèrie, la fi d’una era sens dubte. És una sèrie que m’ha agradat i els motius són molts, és una recreació molt cuidada d’una època, una època propera però coi com n’eren de diferents! En aquesta sèrie la gent fuma a totes hores, a tot arreu, en qualsevol situació, beuen com un poeta que ha cobrat i són classistes, racistes i masclistes, tot alhora. Allò políticament correcte ni tan sols existia com a concepte, era un món dur, no ens ha agafat per poc però pels que el van viure tampoc semblava tan terrible, era el millor món possible fins al moment.
Se li ha fet una crítica a Mad Men: que és una sèrie on no passa res, i això és veritat a mitges, que no hi hagi una gran trama fa que la sèrie derivi una mica cap a la telenovel·la, però amb diàlegs pràcticament perfectes, una ambientació excel·lent i un grapat de molt bons actors, les petites històries del personatges salvaven una temporada i una altra.
Una mostra de diàlegs perfectes és l’speech final de la primera temporada. El Mad de Mad Men pot voler dir bojos, però també Madison, el carrer on es concentraven la majoria d’agències publicitàries, la idea és presentar una idea per fer els anuncis d’un projector de diapositives on les fotos es carreguen en una roda, i l’ànima de la sèrie, Don Draper fa això:

Però potser que parlem una mica dels personatges. La majoria estan ben definits i tenen carisma, però per més que me’ls miro no hi veig una evolució real més enllà de ser els mateixos un cop i un altre, amb una excepció, Peggy Olsen.

Peggy, al principi

Entra a treballar a l’agència, com qui diu ni ha sortit de casa, de tan maldestre provoca tendresa, i se n’aprofiten. I a poc a poc va escalant, comença a col·laborar amb els publicistes a ideat campanyes a ser independent i lliure. Per la gent que li vulgui buscar les coses pot ser el pas dels 60 als 70. Però així com el gran prota Don Draper simplement s’ensorra i ressucita un cop més a cada temporada, i com els altres personatges poc més o menys van tirant amb el vagatge que duien de sèrie, Peggy és la prova que a la sèrie sí passen coses. Compareu la imatge de dalt amb el video de sota.

I algú més a destacar? Sí, i tant ja he parlat de Don Draper, aquí va una mica més del tipus de personatge que és:

I en aquesta sèrie he descobert (i he quedat completament enlluernat) a Christina Hendricks, el seu personatge de Joan és dels bons, no evoluciona gaire, però no li cal.

 

I moltes moltíssimes frases brillants, fina ironia, i per ser una sèrie on no passa res, déu n’hi do si en passen de coses! 7 temporades que se us faran curtes, sobretot si les podeu veure en pla marató.

Weeds

Aquesta sèrie (la wiki en anglès dóna més info) va començar bé però és un cas clar de sèrie que no ha sabut acabar a temps, deixat el llistó alt. Tampoc ha estat una gran sèrie, era entretinguda, divertida i amb cops molt bons, però cada vegada aquests cops escassejaven més, cada temporada teníem la sensació d’estar veient el mateix un altre cop.

La història va d’una mare de família que per tirar endavant la família, s’ha quedat vídua, es dedica a vendre herba. Classe mitjana, urbanització blanca, tots iguals, tots calcats, ella va a buscar droga a casa d’uns traficants negres i després la reven. La història sembla que no pot donar per gaire però sí.
No voleu saber de què parla

L’argument pots ser fluix però els secundaris de vegades salven les coses, secundaris que poden tornar o que poden desapareixer de la manera més miserable. Tota la sèrie és com una fugida endavant, i poc creible, no pots fer el que fas amb la narcomafia mexicana i seguir respirant, no pots tontejar amb la DEA i que no et passi res, no pots…

Sort d’en Shane
Tal com la sèrie baixava pel pedregar hi havia detalls que feien que tingués gràcia, en un moment va ser el personatge d’Andy (Justin Kirk) i després el del fill petit Shane (Alexander Gould), que va passar de gilipolles sense interés a ser el millor personatge de la sèrie, o el més interessant, mentre el carisma de la protagonista doncs això que he dit, baixant pel pedregar sense frens.

Sèrie entretinguda, però que no està al nivell de les sèries que normalment ressenyo. Ja al final la veiem per saber com acabava però sense gaire interés la veritat.

Aquesta sèrie és una creació de Jenji Kohan, també responsable de la molt i molt recomanable Orange is the new black, una sèrie que de moment porta dues temporades i que en algun moment serà ressenyada aquí. Només espero que no cometin l’error d’allargar-la en excès.

I com acaba la sèrie? Bé, sense fer espòiler diré que el final no salva la sèrie, però té el mérit de ser un final arriscat, no han fet un final convencional i s’han arriscat una mica, se’ls ha anat força la castanya i potser amb unes temporades previes una mica millors hauria estat un final més rodó. Està bé, no mata i li haurien sobrat dues o tres temporades mínim, ara em posaré amb Breaking Bad, us deixo l’escena final final de weeds:

 

Little Britain

Sèrie d’humor molt anglès i molt (però molt) trash, res de mitges tintes i subtilitats iròniques (que també) la cosa aquí és del tipus gruixut. Ho aviso perquè podeu veure un capítol i quedar-vos freds, costa una mica entrar en aquest humor, però quan ho feu ja no hi ha aturador, els dos protagonistes David Walliams i Matt Lucas són uns grans de l’actuació i aconsegueixen crear personatges sublims.

La política dóna molt de sí, recordeu Yes, Prime Minister? Doncs això és radicalment diferent.

I aquest un dels meus favorits, aquell moment en que algú “enxampat” fa un comunicat, amb la família allà, aguantant la pedregada.

La frase d’Anne és He!He!He! i la repeteix sempre que fa de boja, sempre…

I després hi ha Vicky Pollard, amb treballar amb adolescents ni que sigui trenta segons sabrem que és un retrat perfectament fidel.

Més enllà de qualsevol descripció hi ha:

Teràpia de grup per perdre pes? Una cosa així com els fat fighters?

O la parella formada per Lou i Andy.

Only gay in the village.

Computer says…

Sèrie gruixuda, allunyeu-vos-en si sou sensibles, tot i que si heu vist tots els vídeos podeu saber si la sèrie un agradarà o no en un % de quasi el 100%.