A continuació explico una mica com va anar la presentació de Les lleialtats a l’Institut Francés de Barcelona amb Delphine de Vigan. Com que no sóc periodista vaig anar prenent notes i aquí les intento ordenar una mica, no sé si quedarà gaire professional. Algunes de les respostes després de llegir la novel·la les entenc més i millor. És el que haurien de ser les presentacions, que t’animin a agafar el llibre. A veure com em queda.
Les lleialtats és una història d’adolescència, depressió i alcohol, amb uns joves perduts i en un entorn de crisi. Es pot considerar una novel·la social o política, però també íntima, familiar, social. Ens permet veure aquesta lleialtat del títol des de tots els angles.
Fan falta quatre veus. Volia parlar dels dos joves però després les dues dones li permeten dir coses diferents ja que els joves són en part presoners. Així hi ha dues visions de la història i de les lleialtats, que poden ser tant positives com negatives. La lleialtat és un recolzament però també un encadenament i una responsabilitat.
Fa servir diferents veus i estils narratius. Les dones sí tenen una veu pròpia i per això les seves parts estan narrades en primera persona, però pels joves necessitava una tercera persona i una visió més objectiva i més allunyada.
És una novel·la per ser llegida per joves. A França s’ha llegit a instituts. Parla dels joves i ells s’hi reconeixen i s’hi senten interpel·lats.
Una pregunta recurrent és si fa autoficció. Ella busca els rastres que ens ha deixat la infància. Es poden arreglar les ferides de la infantesa? Això és el que intenta explorar, amb dos adolescents actuals. Tant els personatges com l’entorn són molt diferents de la seva pròpia adolescència.
Són nens enfrontats al món. La paradoxa d’aquests nens, d’aquesta generació, és que són nens molt mimats però molt sols. Adolescents que tenen relacions virtuals i una tendència a l’alcoholisme que almenys a França cada cop comença abans i més fort, també amb el consum de cànnabis. Ja no com un consum festiu, és un consum d’angoixa i por pel futur, les drogues com una fugida. Hi ha por de l’apocalipsi, els psiquiatres alerten que és una por molt estesa entre els joves. El món que estem construint, quin espai deixa als joves que venen darrera? Es pregunten cap a on va el món i què hi faran ells, o si val la pena tenir fills tal i com està el món. Els adolescents ara tenen veu. Tenen medis per expressar-se directes i simples però, els escoltem?
Els comportaments de risc els permeten escapar de la realitat, potser per canals que no són els tradicionals.
La intencionalitat en la forma de la novel·la és aconseguir un llibre més curt, una forma més concisa per mantenir la tensió dramàtica, dir el màxim amb el mínim. Més directa i més simple. Mostrar que cada persona té una visió parcial i subjectiva, però el lector té tota la informació i pot completar el trencaclosques.
El personatge de la professora és difícil, vol canviar les coses per lleialtat a les seves promeses de jove i això la porta a la veritat i és el que li permet intentar canviar el destí del nano. És un personatge capaç d’anar contra la institució, ella veu el que els altres no perquè ella coneix els senyals. Va més enllà en la seva feina perquè no es demana als professors aquesta implicació.
I al final de la presentació va caure aquesta pregunta: Que en pensa de la persecució a Roman Polanski? És un tema complex, i tots els punts de vista al seu voltant són legítims. Va passar fa temps i els valors eren uns altres i cal separar home i l’artista, la seva obra. Aquests canvis de criteris volen dir que la nostra mirada està canviant.
I fins aquí.
