Eugeni Oneguin / Aleksandr Puixkin

Cal llegir els clàssics, sempre, i si a més a més estan editats amb aquest respecte cap a l’original i cap al lector encara més. Puixkin és el pare de la literatura russa que tots tenim al cap quan parlem de literatura russa, per tant no és un nom que es pugui deixar escapar.

No en faré un resum, ni en posaré extractes, no m’atreveixo. Sí admetre que en saber que era una novel·la en vers i traduïda també en vers… em va canviar la cara i vaig estar a punt de desistir, però no ho vaig fer, i va ser un encert.

Si teniu alguna idea sobre “novel·la en vers” oblideu-la, és llegeix sorprenentment bé i narrativament és molt fluïda. Ara podria parlar de clàssics que han assolit la qualitat d’il·legibles pels lectors d’avui en dia, però no, aquest no és ni molt menys el cas. I a més a més passen coses, a poc que busqueu podeu trobar resums de l’argument.

flickr.com/photos/plushev/
Pushkin © Alexander Plushev, Creative Commons.

Un llibre per assaborir un clàssic, per llegir amb calma i per rellegir de tant en tant, perquè és relativament curt i no la típica novel·la russa de més de 1000 pàgines. Jo l’he llegit i l’he deixat ben a mà, tinc la impressió que serà un llibre que a poc que pugui hi aniré tornant. A més a més és un treball de traducció i edició que farà que aquesta sigui l’edició en català d’Eugeni Oneguin més o menys definitiva. Esteu avisats.

L’estrangera / Serguei Dovlàtov

Un nou llibre d’un dels meus autors preferits, teniu totes aquestes ressenyes que ho demostren.

I m’adono d’una cosa que em comença a passar amb aquest autor: em costa posar-m’hi i quan m’hi poso vaig a poc a poc, vull ajornar al màxim la sensació de ser al final. Vull passar més temps llegint Dovlàtov, però la llargada dels seus llibre sempre és la que és, és el que hi ha i no val la pena queixar-se, només resar perquè els de LaBreu segueixin publicant tots els seus llibres.

Tenim els temes recorrents de Dovlàtov, l’emigració russa de la tercera onada (la primera després de la revolució de 1917, la segona just al final de la Segona Guerra Mundial) als anys 70. La gent de l’emigració, amb les seves històries, les seves diferències i els seus punts en comú.

En Karavàiev bevia molt, sobretot per fer-se passar la ressaca. Sort que al nostre barri es pot comprar cervesa les vint-i-quatre hores del dia.

https://www.flickr.com/photos/geoapimd/
Бельцы, памятник Ленину, площадь Ленина, 1970-е © Photobank MD, Creative Commons.

Passar de l’URSS comunista als USA dels anys 70 era anar d’un extrem a l’altre, i provocava reaccions estranyes.

Perquè et facin cas a Amèrica, com és ben sabut, has de parlar fluix. En Zaretski això no ho havia acabat d’entendre. Escridassava a tothom. Escridassava els assistents socials. L’editor del diari de l’emigració. Les infermeres de la clínica. Escridassava els escarabats i tot.

A conseqüència d’això, van deixar de fer-li cas. Amb tot, ell continuava anant sempre a les trobades d’emigrants a fer crits. Cridava que la democràcia occidental estava amenaçada. Que Geraldine Ferraro era una espia soviètica. Que la literatura americana no existia. Que la carn dels supermercats era artificial. Que calia bombardejar Harlem i apujar els subsidis.

L’humor negre és una marca de la casa de Dovlàtov, un humor negre que fins i tot resulta tendre, i ja sé que sembla contradictori, però és així. Observacions molt agudes de la vida soviètica, des de fora, i sempre amb el seu toc.

De fet, estic convençut que la pobresa i la riquesa són qualitats congènites. Com el color dels cabells o l’orella musical, posem per cas. N’hi ha que neixen pobres i d’altres que neixen rics. I en realitat els diners no hi pinten res, aquí.[…]

Els pobres hi perden en qualsevol circumstància. Els multen fins i tot perquè el seu gos ha evacuat on no tocava. Si a un pobre li cau la xavalla per accident, segur que les monedes se li escolaran per la claveguera.

En el cas dels rics, es tot al contrari. Troben diners en americanes velles. Guanyen la loteria. Hereten cases de parents a qui amb prou feines coneixien. Els seus gossos reben premis en metàl·lic a les exposicions.

https://www.flickr.com/photos/x-ray_delta_one/
USSR … © James Vaughan, Creative Commons.

I arribem a la protagonista del llibre i la seva vida fins al moment que decideix emigrar i en quin entorn vivia.

Hi ha uns trets que garanteixen que qualsevol persona pugui ascendir de manera fulgurant en la nomenklatura. Per aconseguir-ho, cal posseir quatre qualitats primàries. Cal ser rus, del Partit, capaç i abstemi. A més a més és imprescindible que totes quatre qualitats es donin en conjunt. Si en falta cap, la combinació es torna ben absurda.

Un rus del Partit que sigui un borratxo capaç no serveix. Un rus del Partit que sigui un ximple abstemi és una figura que ha quedat antiquada. Algú que tingui les altres tres fantàstiques qualitats però no sigui del Partit, no genera confiança. I, per acabar, un jueu comunista que sigui capaç i abstemi m’emprenya fins i tot a mi.

Ella, la Marússia, emigra bàsicament per avorriment, els seus pares tenen càrrecs prou bons i això vol dir un nivell de vida força bo. No pateixen l’escassetat que sí pateixen molts altres compatriotes, té diners, surt, una vida força regalada en la que la idea d’emigrar apareix sense massa sentit. I comença a fer anys i té un fill i una vida sentimental sense gaire rumb. Potser intenta que tenir un rumb físic l’ajudi a orientar-se també en la vida. De totes maneres cal deixar molt clar que ella no fuig, ni li han recomanat emigrar. Potser per això l’adaptació no és fàcil, no té tan clar que això sigui un viatge sense bitllet de tornada.

https://www.flickr.com/photos/avianto/
NYC Subway © boy avianto, Creative Commons.

La Marússia corria cap a l’estació del metro a primera hora del matí. Llavors es passava cap a una hora en el tronador i aterridor Nova York subterrani. La ració diària de por.

Per a la Marússia, Nova York era tot un esdeveniment, un concert, un espectacle. No va convertir-se en una ciutat fins al cap d’un parell o tres de mesos. De mica en mica, figures, colors i sons van començar a sorgir del caos. La bulliciosa cantonada comercial de cop i volta es va descompondre en una verduleria, una cafeteria, una agència d’assegurances i una botiga de delicadeses. La cua de cotxes del bulevard va transformar-se en una parada de taxis. L’olor de pa calent va esdevenir indestriable del rètol bigarrat que deia Bakery. Es va establir un vincle entre el criaturam i l’escola de maó de dues plantes…

A la Marússia, Nova York li provocava un sentiment de por i irritació.

https://www.flickr.com/photos/en321/
12/07 empire state bldg © Susan Sermoneta, Creative Commons.

Una emigració atípica, amb el propi Dovlàtov fent de personatge i amb una Marússia tant odiosa com inaguantable, una d’aquelles persones que funcionen amb una lògica pròpia i no entenen perquè la resta de coses i persones no s’hi adapten.

De nou un llibre molt més que recomanable, una aposta segura.

El compromís / Serguei Dovlàtov

Ara sí, amb aquest ja he llegit tot el Dovlàtov que s’ha publicat, un autor que va ser un descobriment i que és addictiu. Aquí tenim relats dels seus dies de reporter a Tallinn, on la distància entre allò que passava i allò que s’explicava era sideral, i on moltes coses no es podien explicar exactament com havien anat o… Les converses amb els seus caps eren complicades,molt, perquè coses com el convenciment polític (necessari per convertir el periodisme en propaganda) era totalment estrany als raonaments de Dovlàtov, ell intenta fer la seva feina però no sempre se’n surt, ni tan sols quan sembla que sí.

—Quina columna fa?

—“Gent i oficis”. Ens interessa la gent que té oficis poc comuns. I també els aspectes més inesperats…

—Sap quin ofici té aquest Sild seu?

—Sí. És sastre. Sastre de teatre. L’aspecte inesperat…

—Això, ara. I abans?

—Abans, no ho sé.

—Doncs sàpiga que era botxí, durant la guerra. Al servei dels alemanys. Penjava patriotes soviètics. I va estar dotze anys tancat per això.

—Déu meu! —vaig dir.

—Entén el que ha fet?! Ha lloat a un traïdor a la Pàtria! Ha compromès per sempre una columna interessant!

—Però si me’l va recomanar el director del teatre.

—El director del teatre és un extinent de les SS. A més a més, és del ram de l’aigua.

—Què vol dir que és del ram de l’aigua?

—Abans en deien així dels homosexuals. No se li va arrambar?

Em fa l’efecte que sí. I tant que se’m va arrambar. Si em va donar la mà i tot, a mi, que sóc periodista. Això em va estranyar…

https://www.flickr.com/photos/krishaamer/
Is this what living in #Soviet #Estonia used to look like? © Kris Haamer, Creative Commons.

El caràcter de Dovlàtov feia molt difícil que pogués encaixar en una cosa tan vigilada i censurada com el periodisme soviètic, per tant el canvi de lloc no representa un canvi real en les seves condicions de feina, i els problemes són si fa no fa els mateixos.

Em van fer fora de la feina a principi d’octubre. No per cap motiu concret. Em van despatxar “per tot el conjunt”, que diuen. És evident que feia moltes coses que no tocaven.

En el món periodístic, a cada un se li permet fer una sola cosa. Transgredir els principis de la moral socialista en un sol aspecte. És a dir, a un li permeten beure. A un altre, fer el brètol. A un tercer, explicar acudits polítics. Al quart, ser jueu. Al cinquè, no ser del Partit. Al sisè, portar una vida sense moral. Etcètera. Però a cada un, repeteixo, li deixen pasar només una cosa. No es pot ser un borratxo i jueu alhora. O un brètol sense ser del Partit…

Jo era perniciosament polifacètic. És a dir, em permetia una mica de tot.

Bevia, provocava escàndols, manifestava miopía ideològica. A més a més, no era del Partit i era mig jueu i tot. I, per acabar, la meva vida familiar cada vegada estava més embolicada.

I em van fer fora.

https://www.flickr.com/photos/felixum8888/
typical newspapers in Soviet Ukraine 1930s © felixum8888, Creative Commons.

I com sempre, la saviesa de Dovlàtov va apareixent, tot i que algunes coses vistes avui en dia serien molt incorrectes, però tampoc massa. Llegint aquesta definició que fa de “bon home” a mi em ve al cap el terme “pagafantes”.

Un bon home sempre té relacions complicades amb les dones. I jo sóc un bon home. Ho dic sense cap ombra de vergonya, perquè no és motiu d’orgull. D’un bon home, se n’espera el comportament que li correspon. Se li plantegen moltes exigències. Arrossega cada dia el pes feixuc de la noblesa, la intel·ligència, l’aplicació, la consciència i l’humor. I després l’abandonen per qualsevol cabró rematat. I al cabró aquest li expliquen, rient, les virtuts avorridíssimes del bon home.

https://www.flickr.com/photos/133768082@N04/
Soviet women in paintings_006 © Leonid Ll, Creative Commons.

I ja està, si algú vol començar amb Dovlàtov li recomano La maleta, i després ja qualsevol, potser Els nostres i ja després El parc i La filial, i anar seguint, qualsevol llibre és bo. Ara només em queda esperar que LaBreu segueixi publicant-ne coses.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

L’ofici / Serguei Dovlàtov

Ja quasi està, amb aquest llibre només em falta El compromís i hauré llegit tots els llibres de Dovlàtov publicats per LaBreu.

Aquest llibre no és com els altres, o no ben bé. Aquí el tema és descaradament ell, que en altres llibres també però així com abans podíem dir que eren textos en gran part autobiogràfics aquí és la totalitat. No hi ha una ficció interposada, l’autor ens parla directament des d’aquest assaig-reflexió.

Serguei Dovlàtov va tenir molts problemes per publicar, les circumstàncies a l‘URSS no eren propícies, l’ambient literari estava completament ofegat i marginat, només un estil molt concret tenia alguna cabuda, un estil a l’extrem oposat del que feia ell.

Em vaig asseure, vaig escampar els retalls d’aquell butlletí. Els vaig rellegir. Vaig decidir deixar de banda l’honor durant un temps. I de seguida vaig tenir enllestit el relat “Per encàrrec”. Dos plecs d’un nyap vomitiu i dolçàs.
Hi sortien un periodista innocent i un obrer escarrassat. El periodista feia preguntes idiotes, seguint un esquema. L’obrer es carregava l’esquena a consciència. Sincerament, no en recordo gaire els detalls. Em faria vergonya rellegir-lo.
A “Nevà” van llegir el relat i el van refusar. En Lerman em va donar explicacions:
—És massa bo per nosaltres.
—Però si no pot ser més dolent —vaig dir.
—I tant que sí. No és habitual, però hi ha coses pitjors. Si te’n vols convèncer, fulleja la revista “Nevà”.
Vaig quedar desconcertat. Havia decidit vendre’m l’ànima al diable i què n’haiva tret? Doncs n’havia tret que l’hi havia acabat regalant, l’ànima, al diable.
Que hi pot haver res més oprobiós que això?

Relats, articles, o fins i tot cinema, no va deixar d’intentar res, però la maquinària de l’estat no en deixava passar ni una. No estem parlant de la URSS de les purgues i d’Stalin, la cosa era més laxa però tot i així estava molt lluny del que s’entenia per llibertat als països occidentals. Fes el que fes, topava amb l’omnipresent estat.

https://www.flickr.com/photos/neubert_lacy/
NIght on Nevskii Prospekt © Michael Neubert, Creative Commons

L’Aristàrkhov em va proposar que escrivís el guió per a un documental sobre Ivan Bunin. S’acostava l’aniversari d’aquest Premi Nobel.
Vaig trucar a l’Àriev, un col·lega filòleg que no sabia on caure mort. Vam escriure plegats un esborrany de setze pàgines. Estàvem embadalits amb la nostra creació. Hi havíem formulat amb precisió les premisses ideològiques. Perquè Bunin no deixava de ser un emigrant. Havia fugit dels comunistes i havia mort a l’exili. I, malgrat tot, era un clàssic de la literatura russa. Un dels quatre Nobels russos.
Vam inventar-nos el concepte de repatriació espiritual de Bunin i en vam quedar ben orgullosos. En mencionar l’imminent centenari de l’autor, vam apel·lar a l’orgull nacional. Vam guarnir l’esborrany amb fragments ja enllestits del que havia de ser el guió final. Per acabar, vam manifestar la nostra humil disposició a visitar França per investigar detalladament l’arxiu de Bunin.

També va deixar Leningrad i va marxar a Tallinn, en aquell moment encara a la URSS, el perquè no el tenia gaire clar ni ell mateix, li calia moure’s.

Per què vaig anar-me’n justament a Tallinn? Per què no a Moscou? Per què no a Kíev, on tinc amics influents?
No hi havia causes raonables. Vaig pujar a un cotxe que passava.
Era en un cul-de-sac. Deutes, desordres familiars, sensació de desesperança.
Vam sortir cap a la una del migdia. A la butxaca, vint-i-sis rubles, el carnet de periodista i un bolígraf. A la bossa, una muda.
A Tallinn no hi tenia coneguts. Només portava dos números de telèfon que algú m’havia dictat de qualsevol manera.

https://www.flickr.com/photos/kishjar/
Untitled © kishjar?, Creative Commons

Aconsegueix una feina, publica articles, i de vegades a fer la selecció, oblidant el seu criteri o qualsevol criteri que tingués a veure amb la qualitat, havia de fer el que li havien fet a ell abans.

Al principi actuava amb més o menys honradesa. De la pila de paperassa, en treia manuscrits talentosos i els feia arribar a Direcció. Sempre me’ls tornaven amb repugnància. De mica en mica, vaig començar a fer com els meus col·legues de “Nevà”. Des del primer moment, ja etzibava a un autor jove:
—Noi, deixem-ho córrer. No ho deixaran passar…
—Però si publiqueu qualsevol cosa!
Sí, publicàvem qualsevol cosa. Però tampoc no havia de plegar cada vegada que un relat mediocre apareixia a “La Foguera”!
En resum, la meva activitat editorial no va destacar per grans gestes.
En aquella época, la revista havia perdut irremeiablement la superioritat.

Els seus “Solos per a Underwood” (per la marca de la màquina d’escriure) són petites joies que van apareixent, sovint deslligades del que s’explica a cada moment.

Solo per a Underwood
En una fàbrica de Leningrad va passar una cosa. Un treballador veterà va escriure una carta al director. Va agafar un full de paper de vidre i va escriure-hi, al revers: “Quan em donaran un lloc on pugui viure tot sol?”. Sorprès, el director va fer cridar el treballador:
—Què és aquesta conya del paper de vidre?
El treballador va contestar:
—Amb un paper normal, t’hi hauries eixugat el cul. Així, almenys, t’ho hauràs de rumiar…
Doncs al treballador van concedir-li una habitació, imagineu-vos. I el director no es va separar mai més d’aquella carta. L’ensenyava a tothom durant la conferència del Partit a l’Institut Smolni.

https://www.flickr.com/photos/jsome1/
Typewriter lost in landscape © Feliciano Guimarães, Creative Commons

I el seu final a la URSS, quan ja va veure que l’única alternativa era marxar, aprofitar que donaven visats i fugir. Ell tindria llibertat i la URSS es treuria de sobre algú incómode, absolutament irrellevant però incómode. Això sí, el detall que es consideri com a literatura il·legal les seves obres no publicades és d’un cinisme que faria riure si no fos per plorar.

Llavors, inesperadament, em van arrestar i em van dur al Centre de Detenció del carrer Kaliàev. M’acusaven de parasitisme, possessió d’un bordell i difusió de literatura il·legal. En qualitat de literatura il·legal, hi figuraven les meves obres.

I els Estats Units, i una vida que no era fàcil per un periodista, la demanda de periodistes russos era més aviat molt limitada (no pas inexistent), a més a més mai va aconseguir un domini de l’anglès, literàriament seguia fent servir el rus.

La meva vida als Estats Units va començar d’una manera extremament plàcida. Com correspon a un home de lletres rus, em vaig passar sis mesos al sofà.
Les organitzacions de beneficència ens donaven uns quants diners. Els veïns americans ens van portar alguns mobles i una pila de roba. A més a més, ens ajudaven els vells amics, els que havien marxat abans que nosaltres. Ens donaven valuoses indicacions pràctiques.

La primera part del llibre és com a la URSS era un autor silenciat, i la segona és la seva vida als Estats Units, a Nova York, amb una sensació que acabaria sent profètica:

https://www.flickr.com/photos/762_photo/
New York East River Panorama : 1970 ©CAPTAIN ROGER FENTON 9th.WEST MIDDLESEX VRC. 1860, Creative Commons

Nova York és real. No provoca cap mena de pulsió museística. Està feta per viure, treballar, divertir-se i morir.
No hi ha monuments històrics. El present, el passat i el futur estiren un mateix carro.
Si hi hagués una revolució, no hi hauria res per assaltar.
Aquí no es té la sensació de lloc. Es té sensació de ser en un vaixell atapeït amb milers de passatgers. Aquesta ciutat és tan diversa que t’adones que també té un raconet per a tu.
Em fa l’efecte que Nova York és la meva última ciutat, la decisiva i definitiva.
Des d’aquí ja només es pot fugir a la Lluna.

I les cuites dels exiliats per trobar feina, a les dones se’ls donava molt més bé, mentre que els homes que a més a més eren de lletres doncs tenien que buscar la manera de fer alguna cosa amb un domini de l’anglès força precari (no és una cosa tan infreqüent), això sí amb aquestes limitacions les feines a que poden optar no són pas les millors.

—He sentit que hi ha una vacant en un viver de serps per a usos farmacològics. No és una feina complicada. El més important és alimentar-les quatre cops al dia. Endreçar una mica, netejar, passar l’escombra… Paguen cent seixanta dòlars per setmana. I tampoc no s’hi passa gana, per cert.
—Que què? —va alarmar-se en Baskin, amb fàstic—. Què vol dir això? Què has volgut dir amb això?
Al seu torn, en Bélenki va alçar la veu:
—Amb què et penses que les peixen? Amb ratolins? Ni de conya! Que no són els soviets això! Aquí les serps mengen millor que els nostres cosmonautes. Està tot previst: proteïnes, greixos, carbohidrats…
La cara d’en Baskin era d’un fàstic extrem:
—No fotis que compartiràs menjadora amb les serps! Valia la pena marxar de Moscou per a això?
—Per què hi he de compartir res? Em puc portar els plats de casa…

Finalment tenen la idea de muntar un diari rus a Nova York, ja n’hi havia, de fet a Nova York hi va anar una comunitat russa molt gran, al barri de Queens sobretot.

Els aventurers són persones permanentment insatisfetes. Han acabat als Estats Units per casualitat. Un es va barallar amb la dona i se’n va anar. Un altre va tenir ganes de sentir Dizzy Gillespie. O d’escopir al Hudson des d’un gratacel, posem per cas.
Tot això és acceptable. Però també toca treballar. La qual cosa per a molts resulta una autèntica sorpresa. Encara bo que als Estats Units es pot ser un paràsit de l’Estat. De manera que la majoria d’aventurers viu dels subsidis
Els meus amics i jo pertanyem al corrent artístic. Som gent amb inclinacions creatives: escriptors, artistes, editors, historiadors de l’art, periodistes. Vam marxar perseguint la llibertat creativa. I molts de nosaltres hem actuat a consciència. Però no tots. Si dones llibertat creativa a un gall, continuarà fent quiquiriquic.
Ens ho pasem malament. El més habitual és que no sapiguem anglès. No volem canviar de professió, naturalment. Sentim un noble pudor de cobrar els subsidis.

L’adaptació no va ser fàcil, la llibertat i els ideals estan bé, però no donen de menjar. L’aventura del diari rus va anar d’aquella manera, però quan ja no tenia cap confiança els seus escrits van ser traduïts i la traductora va enviar un relat a The New Yorker, i tot va començar. 

https://www.flickr.com/photos/maiabee/
The New Yorker © Maia Valenzuela, Creative Commons

—Aviat tindré l’esborrany enllestit. N’hi enviaré una còpia.

—Per què? —vaig preguntar—. No llegeixo l’anglès.

—No li interessa la traducció? La pot ensenyar als coneguts.

(Com si els meus coneguts fossin Hemingway i Faulkner).

—Val més que l’enviï a alguna revista…

Sincerament, no em feia gaires il·lusions. Difícilment seria una bona traducció. Perquè els personatges dels meus relats són tots convictes, estraperlistes i bohemis borratxos. Parlen tots  en un argot salvatge. La major part del text no l’entén ni la meva dona. O sigui que ja pots comptar una jove nord-americana… Per exemple, com es poden traduir expressions com aquestes: “fer trumfos a cop de llufa” o “ser un caguetes de pura sang” o, posem per cas, “una persona és una persona, però tu ets un cap de fava rodona”, etcètera.

Amb els diners i una petita fama Dovlàtov va poder donar sortida a les coses que ja tenia escrites. Després de décades sent un escriptor silenciat per fi es podia expressar lliurement, ara només el mercat i els editors decidirien si sí o si no. Malauradament el seu èxit va esclatar de forma incontestable després de morir el 1990, va aconseguir ser un autor molt llegit a Rússia.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

El llibre m’ha agradat. No és el millor llibre per introduir-se al món dovlatià, però us agradarà si els seus altres llibres us han agradat. Com he dit abans aquí l’autor ens parla directament. Podria dir allò tan pedant: “aquest llibre ens permet desxifrar Dovlàtov.  Seria mentida, Dovlàtov no necessita ser desxifrat, no és autor difícil ni obscur, el que llegim és el que hi ha, amb els seus matisos, la seva mala baba, la seva tendresa, tot això. Els textos es presenten sols quan algú els llegeix i el millor per entendre Dovlàtov és llegir-lo.

L’única por que tinc és que aquest és el tipus de llibre que es sol publicar quan una editorial vol “rematar” un autor, després de la ficció el llibre més assagistíc, i així tancar un conjunt. Espero que aquesta no sigui la idea de LaBreu i que segueixin publicant Dovlàtov que ara ja només em queda El compromís per haver-ho llegit tot.

La zona / Serguei Dovlàtov

Que una editorial petita triï un llibre de Dovlàtov per iniciar una de les seves col·leccions diu molt de la seva filosofia. Mai els agrairé prou als de LaBreu la seva tasca de recuperació d’aquest autor, tasca que va començar amb aquest llibre.

Les experiències d’un jove Dovlàtov com a vigilant d’un camp de presoners. Tot i que ja no era l’època dels temibles gulags la cosa no era comparable al que ara s’entendria per una presó civilitzada. El llibre va ser originàriament microfilmat i tret de l’URSS per turistes franceses, anys després ja als Estats Units Dovlàtov el va recuperar (algunes parts) i va intentar publicar-lo, i les dificultats i les reflexions que això li va causar s’alternen en aquest text. Com si el propi autor ens comentés el llibre, el seu primer llibre, i ens expliqués que hi ha coses que es van perdre i les va haver de “reconstruir” com va poder. Aquestes cartes amb l’editor són un contrapunt excel·lent.

https://www.flickr.com/photos/dno1967b/
Cтaниcлaв З © Daniel Oines, Creative Commons.

L’experiència del camp, de la zona, l’acompanyaria sempre, però sempre en parlaria amb el seu particular humor negre.

Per molt que em tumentés, per molt que males aquella vida, la consciència em funcionaba sense fallar.

Si tenia al davant una experiència cruel, la consciència se n’alegrava en silenci. Tenia nou material a la seva disposició.

El cos i l’ànima existien separadament. I, com més fort era el turment per al cos, més se m’insolentava l’ànima.

Fins i tot quan patia físicament, estava bé. La gana, la malaltia, l’enyor: tot plegat es convertí en material per a la meva consciència infatigable.

De fet, ja estava escrivint. La meva literatura esdevingué un complement a la vida. Un complement sense el qual la vida hauria resultat obscena.

Restava només traslladar-ho tot al paper. He provat de trobar les paraules…

 

https://www.flickr.com/photos/caiheng/
AKM © henry zeiss, Creative Commons.

Al camp, vaig entendre-hi moltes coses. Vaig comprendre unes quantes veritats, valuoses en la meva banalitat.

Vaig entendre que la grandesa de l’ànima no per força ha d’anar acompanyada de potència física. Més aviat al contrari. La força espiritual està reclosa dins d’un embolcall fràgil i maldestre. Mentre que el coratge físic sovint s’ajusta amb la impotència exterior.

Els antics deien: “Una ment sana en un esperit sa!”.

A mi em sembla que no és així. Em fa l’ejecte que és precisamente la gent fisicamente sana qui més sovint està afectada de cegues espiritual. És precisamente en un cos sa on regna més sovint l’apatia moral.

https://www.flickr.com/photos/foundin_a_attic/
img507 © foundin_a_attic, Creative Commons.

Encara diria més: un camp de presoners és una reproducció prou fidel i en miniatura d’un Estat. Sobretot de l’Estat soviètic. Al camp hi ha una dictadura del proletariat (les normes), un poble (els reclusos) i una policía (els guardes). Hi ha un aparell del Partit, una cultura i una indústria. Hi ha tot el que se suposa que hi ha d’haver en un Estat.

Fa temps que el poder soviètic ja no és una forma de govern que es pugui modificar. El poder soviètic és la forma de vida del nostre Estat.

Passa el mateix en un camp. En aquest sentit, els guardes del camp són una institució típicament soviètica…

https://www.flickr.com/photos/simthom/
CIMG8710.JPG © simon thomas, Creative Commons.

A totes dues bandes de la tanca s’estenia un mateix món sense ànima.

Parlàvem el mateix argot. Cantàvem les mateixes cançons sentimentals. Patíem les mateixes privacions.

Fins i tot teníem el mateix aspecte. Ens havien rapat amb màquina. Les nostres fesomies esventades estaven pintades de taques porpres. Les nostres botes deixaven anar ferum de quadra. Mentre que, des de lluny, els uniformes dels presidiaris semblaven indistingibles dels capots arrossinats dels soldats.

Ens assemblàvem molt. Érem fins i tot intercanviables. Gairebé qualsevol reclús era apte per fer el paper de guarda. I gairebé qualsevol vigilant s’hauria merescut la presó.

Repeteixo que això és l’essencial de la vida en un camp. La resta és menys important.

Totes les meves històries parlen d’això…

https://www.flickr.com/photos/lenin_monuments/
Красногорск (Сахалин) © kudinov_dm, Creative Commons.

En casos normals, n’estic ben convençut, el bé i el mal són arbitraris.

Déu nos en Guard, doncs, de la situació en el temps i en l’espai que tendeixi al mal…

La mateixa gent demostra una capacitat idèntica per a la maldat i per a la virtut. Em puc imaginar fàcilment qualsevol reincident com un heroi de guerra, un dissident o un defensor dels oprimits.

I viceversa, els herois de guerra es fonien amb una facilitat sorprenent entre la massa del camp de presoners

[…]

L’home és capaç de tot, del millor i del pitjor. Em sembla trist, però és així.

Per tot plegat, que Déu ens doni fermesa i coratge. O, encara millor, circumstàncies de temps i d’espai que tendexin al bé.

https://ruspekh.ru/people/item/dovlatov-sergej-donatovich
Foto treta d’aquesta pàgina.

No sé perquè aquest autor m’agrada tant, suposo que no hi ha un perquè. Són vàries coses, sobretot l’estil i la mala baba, i l’adaptació a un medi que moltes vegades tendeix a l’absurd, aquesta combinació dóna un estil propi i distingible, fantàstic.

Si algú s’està pensant si s’hauria de llegir aquest autor la resposta és un rotund sí, però potser aquest no és el millor llibre per entrar-hi. Aquest lloc el tenen per mi La maleta i Els nostres, els veig com els més representatius i també més madurs. Amb un parell de llibres més ja m’hauré llegit tots els que s’han editat aquí.

La maleta / Serguei Dovlàtov

Un nou llibre (nou per mi) d’un autor sensacional, no li agrairem mai prou a LaBreu la tasca de publicar els seus llibres.

L’antiga URSS va començar a deixar marxar aquells que ho demanessin, era un procés ple de burocràcia però possible. Només els estava permés endur-se tres maletes. Amb quasi quaranta anys Dovlàtov es va adonar que en tenia prou amb una maleta, i ni tan sols de les grans, tot plegat una mica depriment. Anys després ja als Estats Units reapareix la maleta, l’obre i n’examina el contingut, cadascuna d’aquelles coses que hi ha dins explica una història de la seva vida, aquest és el motor d’aquest llibre que es llegeix com un llibre de memòries i de contes del genial autor.

http://nnm2.com/blogs/spiridonn/sergey-donatovich-dovlatov-mechik-sobranien-sochineniy/
Foto treta d’aquí, crec que no es menciona l’autor.

Un reduït inventari d’allò tangible que s’ha endut de la seva vida a la URSS, d’on va marxar el 1979 amb 38 anys. Coses, al cap i a la fi, coses d’un lloc on no hi havia gaires coses i on no era fàcil aconseguir-ne, on no es llençava res i on les coses, precisament perquè eren poques i costaven de trobar, tenien una història.

La majoria de gent considera irresolubles els problemes que tenen una solució que no els convé gaire. I no paren de fer preguntes, tot i que no volen sentir respostes sinceres.

EH 5738P Ernest Hemingway, Paris, circa 1924. Photograph in the Ernest Hemingway Photograph Collection, John Fitzgerald Kennedy Library, Boston. Public domain.

No em queixo de la pobresa que vaig passar. Si hem de fer cas a Hemingway, la pobresa és una escola insubstituïble per a un escriptor. La pobresa fa que l’home hi vegi clar. Etcètera. És curiós que Hemingway no se n’adonés fins que es va fer ric…

https://www.flickr.com/photos/kellyshort6/
War and fear. Public domain. Kelly Short, Creative Commons.

Un cop vaig veure un documental sobre París. Els esdeveniments tenien lloc a la França ocupada. Els refugiats corrien pels carrers en massa. Em vaig convèncer que tots els països esclavitzats tenen el mateix aspecte. Tots els pobles devastats són bessons…

 

La meva dona diu:

-És una bogeria viure amb un home que no surt de casa només perquè li fa mandra…

La meva dona sempre exagera. Tot i que, en realitat, intento evitar les preocupacions innecessàries. Menjo tant com vull. Em tallo els cabells quan perdo l’aparença humana. I me’ls rapo del tot. Per no haver-me’ls de tallar en tres mesos.

Simplement, no m’agrada sortir de casa. Vull que em deixin tranquil…

https://www.flickr.com/photos/hugo90/
ZAZ © JOHN LLOYD, Creative Commons.

Hi ha tres coses que pot fer una dona per a un escriptor rus. El pot alimentar. Por creure sincerament en la seva genialitat. I, finalment, pot deixar-lo tranquil. La tercera opció, per cert, no exclou la segona ni la primera.

I res més, o només una cosa: demanar a LaBreu que segueixin i editin tot Dovlàtov.

El parc / Serguei Dovlàtov

Un autèntic rus es mor a Queens (si vol) i té una vídua que imposa la transcripció del seu nom, com en aquest cas. La vídua imposa que a la coberta el nom del seu marit sigui Sergei Dovlatov (transcripció anglesa), després a la portada de dins l’editorial ja li posa com toca Serguei Dovlàtov (els noms cirílics s’escriuen com sonarien en la llengua receptora), i aquesta versió és la que apareix a la viquipèdia. Per acabar de rematar el tema les biblioteques de Barcelona on treballo, al seu catàleg el fan constar com Sergueï Dovlatov; no recordo perquè jo a les etiquetes del blog vaig optar per Sergei Dovlàtov, a aquestes alçades ja no ve d’una variant més del nom, però entenc que la correcta és la de la portada (no coberta) dels seus llibres en català i la de la viquipègia: Serguei Dovlàtov; o si domineu el ciríl·lic Серге́й Дона́тович Довла́тов.
Porto uns quants llibres ja, i aquest és un autor que m’encanta des que el vaig descobrir amb Els nostres.
El protagonista se’n va a treballar al Parc Puixkin, una mena de parc temàtic sobre l’escriptor, o el que la URSS s’entén per un parc temàtic. Un lloc estrany que rep turistes de tot tipus perquè allò no deixa de ser una atracció turística. Surt d’una separació i creu que allà trobarà calma i podrà posar-se a escriure.
Les idees del protagonista-autor sobre l’escriptura:

Viure és impossible. O vius o escrius. O la paraula o la feina. Però la teva feina és la paraula. I tota Feina amb majúscula et fa fàstic. Té una zona morta al voltant. Una zona que destrueix tot el que entorpeix la feina. Que destrueix esperances, il·lusions, records. És una zona dominada per un materialisme miserable, inqüestionable, unívoc…

Pushkin 18 © Alexxx Malev, Creative Commons.

I que Dovlàtov és el putu amo queda demostrat en el següent paràgraf. És un romàntic, costa de veure sota la seva capa de rus grandot i bevedor, però és capaç d’escriure coses així i només cal treure’s el barret:

   Mil vegades cauré en aquest sot. I mil vegades m’hi moriré de por.
L’únic consol és que aquesta por dura menys que un cigarret. La burilla encara fumeja, que tu ja ets tot un heroi…
Després hi va haver arrambades, i va haver-hi paraules que l’endemà al matí feien mal de recordar. I, sobretot, hi va haver un matí de debò, amb els contorns dels objectes que emergien de la foscor. El matí sense decepcions que esperava i recelava.
Recordo que vaig arribar a dir:
—Fins i tot el matí t’afavoreix…
Era molt més bonica sense maquillatge.
Va ser així que va començar tot. I va durar deu anys. Una mica menys de deu anys…

Aleksandr Puixkin (o Александр Сергеевич Пушкин si ho preferiu) va ser un gran de la literatura russa, i la seva importància fou cabdal. I el parc existeix, tot i que a moltes ciutats han dedicat parcs a Puixkin i no he estat capaç de treure’n l’aigua clara, hi ha aquesta ciutat, i aquesta pàgina, però no estic fens segur de si ho he entès bé o m’he fet un taco entre google, anglès i cerques en ciríl·lic; si algú domina el tema i el vol corregir als comentaris estaré encantat.

Crec que és el seu despatx ja a Amèrica, les dades: samsebeskazal.livejournal.com-5988.jpg © Dennis, Creative Commons.

Arriba allà, i el primer que es troba és que al parc treballen més dones i de seguida hi ha interés en si està casat o no. Alterna la seva feina amb la lectura, la beguda i amb escriure coses que no li publicaran. Amb l’arribada de la seva ex tindrem flash-backs sobre la seva vida anterior. Ella marxa, està tipa de viure fent cua per tot, no tenint res i ni tan sols llibertat. Necessita que ell li doni un certificat en que l’autoritza a endur-se la filla dels dos. En aquell moment la URSS permetia algunes sortides, si tenien origens jueus podien sortir a Israel, i molts feien servir allò com a pont als Estats Units.

Ella, la Tània, vol que ell també hi vagi. Es resisteix, li firma els papers i es queda sol i deprimit, bebent amb la poli citant-lo a cada moment. Té una xerrada amb la KGB, en que només parla l’home de la KGB, i després del discurs, extraoficialment, sense que se sàpiga, quasi com si fos un amic, li aconsella que aprofiti que ara hi ha possibilitats i també se’n vagi.
Nosaltres el deixem sol a la URSS, quan s’ha despedit de la Tània i li ha preguntat si es tornaran a veure aquesta li ha dit: -Sí, si ens estimes.
Aquest home és un mestre!
El llibre està firmat a Nova York, sabem que al final el propi Dovlàtov va fer el pas, va ser la manera que pogués publicar els seus contes i novel·les per fi. I hem de donar les gràcies a LaBreu per recuperar-lo en català (en castellà és quasi inèdit). I no puc evitar recordar-me del fantàstic contes de Miquel Adam La tomba del vell Vera dins el seu llibre Torero d’hivern on Dovlàtov (Vera) i l’edició dels seus llibres tenen un paper destacat.
Vull més Dovlàtov!

Els germans Karamàzov / Fiódor Dostoievsky

El fet que encara no hagués aparegut aquí cap ressenya del genial rus vol dir que fa massa temps que ni el llegeixo ni el rellegeixo, una cosa que penso canviar. Tot i que aquesta relectura és una mica peculiar, farà uns 15 anys que vaig llegir el llibre, en castellà, en una altra edició, i ara m’hi poso en català, m’han xivat que l’edició és molt i molt bona, així que em vaig vendre la versió en castellà a un company de feina pel preu d’un cigaló de rom i em vaig comprar aquest.
Dostoievsky és un d’aquests autors que cal llegir, no és tema obert a debat, com Tolstoi o Txékhov,
formen una tríada d’autors russos d’un nivell brutal, tot el que pugui dir-ne de bo és redundant.

És un autor del segle XIX, i això vol dir que si es posa a fer una novel·la-novel·la doncs s’hi posa, i si li surt un llibre de prop de 1000 pàgines això no és un problema per ell. Aquest llibre frega les 1000 pàgines. Convé agafar-lo amb calma, no és una lectura per enllestir en quatre tardes.
No tinc gaire clar si posar-me a resumir l’argument, potser millor l’enllaç a l’article de la viqui, resumir què passa en un llibre de quasi 1000 pàgines tira una mica enrere.

 

Moneda de 5 copecs o копеек, 1790. 5 копеек. Ekaterinburg (c) Rustam Bikbov, Creative Commons

Una familia mal avinguda, un pare calavera, uns fills que déu n’hi do (excepte un), i avaricia, i dones. L’únic fill que se salva dels Karamàzov és l’Alioxa, el monjo. I tenim la rivalitat entre el fill, en Mítia, i el pare per una dona, rivalitat, gelosia i que en Mítia considera que el pare li deu legítimament més diners dels que li ha donat, que li pertoquen. Això, el farà prendre una decisió, o potser no?

The parricide. A sketch of modern patriotism (c) Boston Public Library, Creative Commons

Al llibre no se’ns narra exactament que va passar quan en Mítia va anar a trobar son pare, proveït d’una mà de morter d’aram, en plena nit. Aquesta part no la sabem, no la llegim. El pare acaba mort, i en Mítia cobert de sang i amb diners, tot encaixa, ell mateix es considera un assassí. Però crec que la intenció de l’autor era no posar-ho fàcil, deixar una mínima escletxa pel dubte, per si alguna de les fantasioses explicacions d’en Mítia quan l’interroguen a Mókroie, on ha anat a recuperar la dona, la Grúxenka, del seu primeríssim amor, amb éxit, després d’haver aconseguit el que semblava impossible i que ell mateix donava per descartat… el problema és els ponts que ha cremat per arribar aquí.

Image from page 28 of “Siberia in Europe: a visit to the valley of the Petchora, in north-east Russia; with descriptions of the natural history, migration of birds, etc” (1880) (c) Internet Archive Book Images, Creative Commons

Mítia té uns diners que no pot justificar, i ell segueix negant haver fet res, a la casa només hi ha el vell criat amb la seva dona, i el criat ha estat atacat per en Mítia en fugir, i el seu fill, l’Smerdiakov, que en realitat és un fill il·legítim del vell Karamàzov, que fa llit amb un atac d’epilèpsia que segons el metge se’l pot endur a l’altre barri.
No ha ajudat que en Mitia hagi arribat a Mokroie tirant la casa per la finestra duent dotzenes d’ampolles de xampany, contractant noies per ballar i fent la gran festa, presumint de bitllets de rubles.

Fine Without You (c) Alfredo Mendez, Creative Commons

Una cosa que tenen aquests tipus de llibres és que ho sabrem tot dels personatges principals, i possiblement també dels secundaris, si un personatge té unes poques frases en sabrem tota la seva vida fins aquell moment. Era l’estil, és l’estil d’una gran obra de no deixar res per després, l’anar per feina és una cosa que va arribar ja cap a segle XX.

“DEVORANT PAVPEREM, ET DEVORANTURA SATANA” (c)  Fondo Antiguo de la Biblioteca de la Universidad de Sevilla, Creative Commons.

La part final del llibre té una davallada, almenys en la meva opinió, però en aquesta davallada ens assabentarem de coses, com per exemple que l’assassí real és l’Smerdiakov, però totes les proves apunten a en Mítia, i com diria Groucho Marx “només és un sospitós, però molt prometedor”. Tenim el judici i just abans una conversa entre l’altre fill, l’Ivan i Smerdiakov primer i el dimoni després. I és clar al judici citar al dimoni com a testimoni no és gaire efectiu. A més a més l’Smerdiakov es penja, per tant no hi haurà una confessió de darrer moment que ho posi tot a lloc. Perquè excepte l’Alioxa, els altres fills del vell Karamàzov el volien mort, i al final l’ha matat l’Smerdiakov, que tot apunta que també n’era fill tot i que no reconegut. Potser no és tant el fet com el desig, i potser les lleis humanes acaben aplicant un càstig que només estaria a l’abast de déu (d’exisitir), castigar les intencions, els pecats de pensament. Dostoievsky és un autor dens, els seus llibres sempre són més del que sembla, sobretot quan s’hi esplaia, com és el cas. Aquesta baixada durant el judici no desmereix ni molt menys tota la resta del llibre.

Perquè a més a més d’un resum del judici (resum de moltes pàgines) hi ha els alegats finals tant de defensa com d’acusació, i sembla clar que en Mítia se la carregarà, tot i no ser l’assassí, es va teixint una fatalitat molt de Dostoievsky.
I ara una nota per l’editorial: està molt bé que les paraules en francès a l’original apareguin en cursiva amb una nota al peu explicant que això està així en l’original, però ja seria genial si a més a més oferissin la traducció de la paraula o frase, saber que és francès està bé, saber què vol dir ja seria de conya! Imagino que en el moment de la primera traducció la gent estudiava més francès que no anglès i no calia, però no és el meu cas.

Amb això ja quasi estaria, l’obra està qüalificada com el testament de Dostoievsky, va morir un parell d’anys després d’enllestir-la i es va publicar de manera seriada, per una vegada l’autor va cobrar el suficient com per poder-s’hi dedicar a temps complet, demostrant que com deia Bukowski res de gana, s’escriu molt millor amb la panxa plena i sense haver-te de preocupar per pagar el lloguer i aquest tipus de coses. No m’he llegit tots els llibres de Dostoievsky, no estic segur de si aquest serà el millor, però si no ho és hi serà molt i molt aprop.
En el que portem de 2017 aquesta és la meva tercera ressenya, la tercera! A veure si recupero el ritme.

Temps de segona mà: la fi de l’home roig / Svetlana Alexsiévitx

Quan a una editorial petita li toca la loteria del premi Nobel me n’alegro, demostra que de vegades actuar amb un criteri rigorós (i aquest luxe només se’l permeten les editorials petites) té recompensa.
Com era la vida a l’URSS? Com vivia l’Homo Sovieticus? Perquè en sabem molt poques coses de l’URSS, i normalment de gent que en va haver de sortir (penso en el gran Dovlàtov), o els que van sortir al principi de tot això i ja van viure sempre exiliats com Nabókov, així que agafo el llibre amb curiositat i ganes d’aprendre.
El llibre no és una novel·la, ni un recull de contes o relats, és periodisme. No són coses basades en fets reals, són fets reals, o almenys són reals tal i com els recorden els que els van viure.
En molt pocs anys la URSS va passar del comunisme a una certa obertura sota Gorbatxov, glasnost, la perestroika, semblava que una cosa molt gran era a tocar, però el cop d’estat del 1991 va precipitar les coses i la moderació de Gorbatxov no duia enlloc, va arribar Ieltsin i va obrir les portes de la URSS a occident i al capitalisme salvatge.
Però el capitalisme no és perfecte, sobretot si el país està arruinat per la cursa armamentística amb els EUA. I molt poc després hi havia molta gent descontenta, havien renunciat a molt, s’havien sacrificat i treballat durament per un somni, primer se’ls diu que estaven equivocats, que cal deixar allò enrere i després els enlluernen amb quatre coses i quan es volen donar compte han perdut el seu imperi i el seu gran pais i en molts casos estan pitjor que abans.

CCCP (Soviet) poster, 1963 (c) Jorge Láscar, Creative Commons

Aquesta nostalgia és perillosa. Al llibre ningú nega els horrors de la URSS, sobretot amb Stalin, i no pinten pas una situació idíl·lica, perquè no ho era pas. Però en algunes coses no estava tan malament, el nivell de l’educació, el nivell cultural del poble era molt alt, per exemple. Hi havia solidaritat, és més fàcil quan tothom té molt poc però hi era, no es veia gent demanant pel carrer, tothom tenia feina. Lluitaven per un somni, per una utopia, i per ells era real, era només qüestió de temps, si perseveraven hi arribarien. Però no.
Un apunt curiós, moltes zones occidentals de la URSS van ser ocupades pels nazis en el seu avenç vers Moscou, i molta gent d’aquella zona estava millor amb els nazis que sota el domini comunista, almenys els nazis compraven el que agafaven i deixaven que la gent treballes la terra i si volien i podien fer negoci amb el que en treien doncs endavant, cosa que no passava amb la URSS, ni va tornar a passar després de la reculada i derrota dels nazis.

Imatge icònica de la segona guerra mundial, la bandera soviètica al Reichstag alemany (c) Yevgeni Khaldei

Anaven pel bon camí, havien guanyat la guerra als nazis, i van posar el primer home a l’espai mentre als Estats Units s’ho miraven. Però aquesta nostàlgia va deixant pas a altres veritat molt menys amables. Les purgues, el clima de denúncia constant i paranoia i interrogatoris sota tortura (que sempre desenbocaven en més delacions, moltes vegades falses però quan a un el torturen demanant-li noms hi ha un punt en que si volen noms els hi donarà noms), frases no del tot laudatories amb el sistema o amb Stalin podien ser castigades amb 6 anys de treballs forçats, sino més. Els presoners anaven a la URSS profunda profundíssima, a camps de treball sense gaire a envejar als nazis. Els morts estaven congelats a l’entrada, com un avís. De vegades també hi anaven mares amb les criatures, aquestes solien morir, les deixaven en un barril fins la primavera quan enterraven el que les rates havien deixat… Les xifres de presoners són astronòmiques, i també les de guàrdies, vigilants, botxins… la idea era d’Stalin sí, però moltíssima gent va participar amb autèntica devoció en aquesta maquinària de càstig.

Ich kam als Gast in euer Land gereist (c) Rosa Luxemburg-Stiftung, Creative Commons

A mida que el llibre s’endinsa a la segona part els comentaris laudatoris van desapareixent. Sí es recorda que no hi havia misèria, sí pobresa però tots eren pobres, però no la misèria on es va acabar després de Ieltsin. I a més a més era un gran país on tots eren conciutadans, tots eren soviètics. Una de les conseqüències de l’esfondrament de la URSS va ser que van sorgir molts estats, i de sobte hi havia estrangers per tot arreu, i també progroms. Els progroms de Bakú contra els armenis, o el de Sumgait m’han posat la pell de gallina, els progroms de resposta a Armènia(llavors part de la URSS) contra els azerbaidjanesos també són de nota, o amb els tadziks o… Gent amagada a cases d’amics perquè si pel carrer els veien els mataven, tal qual, o coses encara pitjor. Per cert això que estic explicant va passar el 1990 (1988 a Sumgait), no fa res!

[1990] Russians – Russian family marks their entrance to protect themselves during a week long Armenian pogrom in Baku Azerbaijan 1990 1 (c) Markus Ziller , Creative Commons

I de sobte, multitud de gent és estrangera, els odis interétnics afloren, i a més a més els sistema que almenys garantia un cert ordre desapareix i arriben els bandits i els gànsters, gent que van amb pistola sense amagar-se’n, o que poden assaltar el pis d’un botiguer amb una granada o… el que sigui. Veient aixó no es fa tant estrany que en certa manera s’enyori la URSS, amb tots els problemes que va tenir que són molts i que no s’amaguen. Però molta gent fa balanç i sembla que han sortit perdent així en global.

Txetxènia (c) European Commission DG ECHO, Creative Commons

A més a més, han tornat els veterans de guerra de l’Afganistan, i molt bé no estan, i de seguida hi ha guerra a Txetxènia. Txetxènia cau lluny de Moscou, i aquest és el destí de molts terroristes suicides que entren al metro o en un autobús o en qualsevol lloc amb molta gent i es fan explotar. El primer cop es noticia, però esdevé rutina ràpidament. I una altra cosa que esdevé rutina, els tadjiks.

Anything for your change, mister (c) Fred S. , Creative Commons

Molts immigrants de Tadjikistan van anar a Moscou, la majoria a treballar per la meitat del sou que cobraria un rus, i això si els hi paguen de vegades en acabar una feina simplement els foten fora, o els apallissen, o els maten. Tot hi val. I si estem parlant de noies afegiu la violació.
A Rússia hi ha molt racisme, sobretot amb gent més morena o que a sobre són d’una altra religió. De gairebé totes les repúbliques que formaven l’URSS els russos van haver de sortir-ne ràpidament si no volien ser passats per les armes, això també és just dir-ho. No es passa de la calma i el bon veinatge a això en un moment, per tant el miratge d’un gran país de germans… no s’aguanta massa, però qualsevol discrepava.

drunk (c) Giorgio Montersino, Creative Commons

En molts casos s’ajunta l’experiència del servei militar (2 anys!), alguna guerra llunyana i després tornar a la vida civil, i moltes vegades això no feia més que conduir a un dels grans problemes de Russia, l’alcoholisme, senzillament la gent beu d’una manera que no és normal.

Minsk Evenig (c) Andrea , Creative Commons

 A la part final es parla de Bielorrússia, d’on l’autora és originària, i de les lluites que van intentar acabar amb la dictadura post-soviètica, una situació que encara es manté, disfressada com una precària democràcia i amb una independència respecte Rússia encara més precaria.

Ух ты як крута. Алексіевіч на дыпляматычнай машыне прывезьлі ў Літву бязь візы (c)  Дмитрий Гупенец, Creative Commons

Llibre molt recomanable, la història russa recent és apassionant i molt desconeguda, Rússia és una gran desconeguda en general de la que ens hem quedat amb quatre tòpics mal apresos, fora de context i desfassats. També és un llibre sobre el canvi, i com aquest passa pel damunt de les persones i com aquestes s’hi adapten com poden i ho valoren segons els seus criteris. Des de fora ens pot semblar impossible que algú enyori l’antiga URSS, però és una cosa que passa, i té un perquè, fins i tot reconeixent els horrors de l’estalinisme més salvatge.
I un petit comentari perepunyetes de cara als editors de Raig Verd: si us plau, els números que indiquen una nota al peu han de ser una mica més grans, o en negreta, o destacats d’alguna manera, m’ha passat varies vegades arribar al final de la pàgina, veure la nota i haver de buscar el número en el text perquè se m’havia passat. A part d’aquest detall gran treballa d’edició i gran criteri.

Els cossacs / Lev N. Tolstoi

orlowski_battle_cossaks_with_kirgizes_1826 (c) Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Creative Commons
Cal llegir els clàssics, i Tolstoi és un clàssic i tenia per casa aquest llibre, una edició de 1933, i com que els llibres són per llegir-los doncs ni m’ho he pensat. El protagonista Olenin marxa al Caucas, més o menys amb els militars, però una cosa com aristocràtica, sense desfilar ni vivint amb la tropa, viu amb la gent i amb el seu criat, i es pot passar la majoria de dies caçant amb el vell del poble mentre va coneixent i admirant les costums dels cossacs, que pràcticament veu com per civilitzar. De tant en tant tenen incursions d’abreks, txetxens… la història del Caucas és complexa.
Som a la darreria de la guerra del Caucas. Allà arriba Olenin, amb l’esperança de trobar la veritat de la vida i guanyar alguns diners per eixugar els seus múltiples deutes, perquè el senyor vivia a tot tren a Moscou. S’allotja en una stanitsa (la casa rural típica de la zona) prop del riu Terek, traba amistat amb el vell Eroixka amb qui va a caçar i cada cop s’enamora més de la vida senzilla, i creu que només es pot ser feliç renunciant a tot fins i tot a l’amor, i proporcionant felicitat als altres. Intenta això regalant un cavall a Luka, l’heroi local que acaba de matar un abrek al front. Luka està més o menys promés amb la noia més guapa i més millor del poble, Marianka, la filla de la família que té la casa on s’allotja Olenin. I a poc a poc Olenin anirà desenvolupant una obsessió per ella, però la bella Marianka només té ulls per Luka i desprecia obertament Olenin. Tampoc és que se la vegi colada per Luka, és una novel·la de gent dura, dels que porten les emocions per dins, prou tenen amb la vida i la guerra a tocar. Finalment el despreci de Marianka farà a Olenin agafar el camí de l’estat major a l’exèrcit per marxar d’allà. Un final trist per ell i en part també per no haver-la pogut redimir a ella del seu futur tan limitat (segons ell almenys), o així ho he entès jo. Fos el que fos el que buscava al Caucas, no ho trobarà al costat de Marianka, i marxa d’un lloc a on mai s’ha integrat.
Molt bon llibre, posats a buscar-hi “peròs” el ritme és una mica massa lent (molts clàssics ens ho semblen, som una generació que sempre va amb presses), i també hi ha un tema d’edició, alguns noms que apareixen transliterats amb errades com per exemple Eroixka o Eroixa, que suposo que es una errada tipogràfica però els noms russos ja són prou durs com per afegir-hi aquests detalls que confonen una mica.
No estic segur de si és el primer Tolstoi, però sí estic segur que no serà el darrer, ara he de decidir si segueixo amb Anna Karènina o amb Guerra i pau, accepto suggerències.
Tolstoi (c) Octubre CCC, Creative Commons