Categoria: Literatura portuguesa

Un viatge a l’Índia / Gonçalo M. Tavares

No. El llibre m’ha avorrit cosa de no dir, m’ha fet esbufegar i m’ha fet lamentar no dur res més per llegir, i a la pàgina 91 he dit prou. Si la literatura bloom és això a mi que no m’hi busquin, passo. Treient la part formal que és experimental… res, no queda res… avorriment i temps perdut…

Ull! Tavares és bo, és molt bo, i això es pot apreciar fins i tot amb unes poques pàgines d’aquesta castanya de llibre, si algun dia deixa enrere l’experimentació segurament sigui capaç de fer molt bones novel·les, aquest llibre no ho és.

Em passa com amb David Foster Wallace, algú de qui tothom en diu meravelles i a mi em deixa fred, de totes maneres amb L’escombra del sistema vaig gaudir ni que fos una mica tot i que el llibre no em va convéncer, aquí ni això.

Breus notes sobre literatura-Bloom / Gonçalo M. Tavares

És un clàssic, un concepte es posa de moda o el començo a sentir més del compte, començo a investigar i m’acabo llegint un llibre, són més previsible que la taula de multiplicar del 0. I això és el que em passava amb això anomenat literatura bloom.
Després de llegir el llibre crec que està clar que com a escriptor (o intent de) no entro dins la literatura-Bloom, i com a lector tinc reserves. M’ha semblat entendre que un exponent d’aquesta literatura seria Enrique Vila-Matas, autor que em va costar al principi però al que li he agafat el punt, i m’imagino que a aquesta literatura cal agafar-li el punt també. De totes maneres sí hi ha coses en aquest diccionari que o subscric del tot o quasi, són les següents:

Aristocràcia
[…] Entenc totes les paraules, però no entenc el text del tot: aquest és l’efecte de la literatura-Bloom.[…]
Energia
No són les lletres, l’energia d’un text és invisible i és el més important.  L’energia d’un text es pot quantificar a partir de les conseqüències que provoca en els lectors. Quants versos origina un vers? Quantes pel·lícules, quants quadres, quantes frases, quantes accions?
L’energia d’un text ñes el futus d’aquest text. El que passarà en el món a causa de la seva existència.
Frase
[…] Una frase no pot ser com un got que conté aigua dòcil per beure; una frase és un got que intenta contenir una inundació. I no se’n surt.
Cada frase ñes una oportunitat per iniciar un món. La literatura-Bloom aprofita aquesta oportunitat.
Individualitat
[…]Aplicar la brutalitat de la selecció immediata a cada frase. Una frase o diu o calla. Una frase té el seu moment per demostrar si val la pena que existeixi. Una frase té quinze segons d’existència per al lector. En aquests quinze segons ha de demostrar que es mereix existir en els pròxims quinze segles.
No ser individual és no ser.

 

Llibre
El llibre ha de ser un perill enquadernat.

No em negareu que la darrera definició és potent potent!
I ara m’he quedat amb ganes de llegir Un viatge a l’Índia, per veure si em caso o no amb aquesta literatura-moda-el que sigui.

Cementerio de pianos / José Luís Peixoto

Aquesta entrada lliurat per molt molt poc, del temut senyal de direcció prohibida i l’etiqueta d’EVITAR, això per començar. He acabat el llibre per esgotament, però també m’he esgotat jo i m’he dit a mi mateix que prou, que m’estava avorrint i que no té sentit avorrir-se amb un llibre. O sigui que si la pregunta és “val la pena que em posi amb aquest llibre?” us he de dit que no gaire, si ja us hi heu posat ànims.

El llibre està ben escrit, de manera molt poètica, i això en aquest cas almenys no és bo perquè va en detriment de la trama. Una trama escassa, plena de batzegades temporals i de narradors i sobretot confusa, que passo de resumir que si ja m’he avorrit llegint el llibre com per avorrir-me més fent-ne la ressenya.
No és un llibre que recomanaria, possiblement Peixoto sigui un molt bon poeta, però li ha quedat un llibre, pel meu gust, que no.